dilluns, 13 d’octubre de 2014

Per Gaià entre fang i bassals

En el meu intent per mantenir una certa rutina atlètica, per molt modesta que sigui, ahir diumenge 12 d'octubre vaig presentar-me a la Caminada popular de Gaià. Després que el cap de setmana anterior no fes acte de presència a Navarcles -havia plogut tot el cap de setmana i no tenia gens clar que es fes- aquesta altra també va penjar d'un fil fins el darrer moment a causa, novament, del temps. Al final, i com a casa sempre tenim una bona excusa per desplaçar-nos fins aquelles contrades, vam fer el cor fort i sortint que encara plovia a Manresa ens vam arribar a Gaià. Però per Tutatis que va ser tot just arribar-hi que va deixar de ploure i sortir el sol. Així que amb una mica de fresca, em preparo i començo a fer les primeres gambades dubtant de si optar pel recorregut curt (14 km.) o el llarg (20 km.). Aviat, però, prenc la decisió quan veig que si la cosa no canvia, no serà gaire còmode córrer per certs trams a causa del fang i els bassals que s'hi acumulen. A més, i a risc de fer-me pesat, de nou el turmell esquerra em comença a fer la guitza i no deixarà de fer-ho durant tota l'estona que estigui corrent. Per tant, decideixo no arriscar-me (tampoc val la pena) i en arribar a l'avituallament de l'esmorzar (a Galera) i on els dos recorreguts se separen, opto per fer el primer pensant que ja vindran altres ocasions on ser una mica més "valent".


Aquí m'adono que del total de caminadors (una vuitantena) hi ha un bon grapat de corredors (potser una quinzena) i també que tots els que jo vaig veure, van triar el recorregut dels 20 km. Així doncs que des d'aquest punt, i fins el final, no em trobaré ningú en tot el que resta de caminada. Jo vaig fent, ara corrent, ara caminant i després del darrer control ja m'aconsellen que m'ho prengui amb calma ja que tot i que no resta gaire, m'espera el tram final costerut d'un parell de quilòmetres. Lent però sense pausa el supero amb més facilitat de la previsible i em presento a Gaià: crec que no hi havia arribat encara ningú més i mentre engrapo l'entrepà comencen a arribar altres corredors que, per descomptat, havien optat pel recorregut llarg. Eps, detall important: a Galera els corredors vam poder escollir si menjar-nos-lo allà o que ens el portessin a l'arribada.

Tot plegat, una bona jornada caminadora-corredora que si la cosa va mitjanament bé no serà l'única d'aquest més d'octubre: i és que el proper cap de setmana hi ha dues altres caminades que fan goig: una a Callús (de 16 km.) i una segona a Santa Maria de Merlès (de 15 km.). Per cert, mentre jo estava suant la família se'n va anar a buscar bolets i us asseguro que el que diuen que aquest any sembla ser molt bo per als "caçadors de bolets" és cert: més que buscar-los es van limitar a "collir-los" del terra: uns quants cabassos plens de camagrocs, cames de perdiu i rovellons.


divendres, 3 d’octubre de 2014

Eps, que Marathon man ha tornat!!

Doncs sí, molta gent ja em donava per "mort" metafòricament parlant però com altres cops, reneixo de les meves pròpies cendres i ja em teniu aquí de nou, al peu del canó i disposat a continuar fent el mateix que feia abans de la pausa estival, és a dir, córrer al meu propi ritme a les caminades populars que vaig trobant per les meves contrades. D'entrada m'heu de disculpar per aquest silenci de més de 4 mesos però d'ençà la meva darrera cursa (a Navarcles a mitjans de maig) no he fet gairebé res més. Han estat uns mesos d'una aturada quasi total, motivada per dos factors: la mandra que arrossegava (potser això ja va amb l'edat) i la necessitat de donar descans als meus peus. I és que a les tradicionals molèsties del tendó d'Aquil·les del peu dret, d'ençà un temps el seu company també em comença a donar pel cul. Ara bé, mentre el primer m'impedeix entrenar amb una certa regularitat però no córrer (doncs les molèsties em venen després), ara és l'esquerra el que no m'ho deixa fer amb comoditat perquè només me'l deixo de notar quan ja porto una bona estona corrent. Deu ser allò que posats a patir lesions, dues millor que una.

Això últim que us explico em va sorprendre el primer cap de setmana de setembre, després d'un estiu amb una activitat de running gairebé en línia amb un encefalograma pla. Resulta que vam estar a Pont de Suert acompanyant el nostre nebot putatiu, l'Octavi, en la seva primera experiència d'ultra-trail, la dels Comtes d'Erill, de només ... 82 km. i uns 10.000 m. de desnivell. I val a dir, i aprofito l'ocasió, que el "puñetero" se'n va sortir bastant bé: posició num. 41 de 60 corredors que van arribar dins de temps (crec que en van sortir uns 125) i després de córrer durant poc més de 17 hores. És ben bé que és jove i no deu tenir altres cabòries al cap. Total, que jo per no ser menys, vaig sortir per fer un tram del recorregut i després d'una desena de quilòmetres, us asseguro que vaig haver de tornar a l'hotel del mal que em feia el peu (esquerre). Però perquè veieu que sóc tossut com una mula i que persisteixo en el meu intent de no "morir" amb les vambes posades, vaig provar-me en un altre test: la XX Caminada Popular de Casserres (al Berguedà), de 13 i 19 km. No us faré la crònica de com em va anar perquè tampoc compto que sigui de gaire interès i a mes a més, ja fa uns quants dies que la vaig fer: només dir-vos que després de tant de temps d'inactivitat les cames m'ho van recordar i potser hagués estat millor optar per la distància curta i no la llarga. De vegades sentir-se una mica valent no amaga una certa dosi d'insensatesa.


Després d'aquesta primera caminada en el meu retorn, i sense poder entrenar gens, em vaig animar per una segona, el darrer diumenge de setembre: la XXVI Caminada Popular de l'Ametlla de Merola (en el marc de la festa major d'aquest nucli), d'uns 16 km. Aquí em vaig sentir bastant més còmode que a l'anterior, potser per una ser d'una distància un pèl menor i un perfil més suau, alhora que també vaig comprovar la importància de ser puntual si es té la intenció de córrer i de caminar el mínim possible: vaig sortir l'últim per haver fet tard i durant els primers quilòmetres vaig haver d'anar a la cua del grup, oimés sense opcions de deixar-lo enrere perquè coincidia en bona part amb una recorregut on predominava els corriols. Aquí us deixo un enllaç amb un grapat de fotos perquè veieu alguns dels indrets per on transcorria aquesta prova.


En definitiva, continuo amb el meu intent de recuperar una mica el to físic de fa un temps i en certa manera, "obligar-me" regularment a fer una o dues sortides mensuals com aquestes. I és que en el fons, trobo que tot són avantatges, i aquí us en detallo uns quants:
  • Per norma general les caminades són més barates que les curses.
  • T'hi pots inscriure el mateix dia, poc abans de sortir. De fet, pocs són els casos en què he trobat l'opció d'una inscripció anticipada.
  • És una molt bona oportunitat per córrer per uns paratges on no ho fas habitualment, per un preu mòdic i a més a més, avituallat. Això sí, si es té la intenció de continuar corrent és recomanable no fotre's tot l'entrepà que s'acostuma a donar en algun control intermedi.
  • No reuneixen una gran multitud de persones, malgrat que de ben segur en algunes caminades hi pots trobar més gent que en moltes curses.
  • Si estàs en molt baixa forma i/o ja has perdut l'al·licient per les curses strictu sensu, les caminades són un bon recurs per continuar lligat al món del córrer.
  • No hi ha cap mena de pressió per si arribes més d'hora o més tard, no té sentit dur un cronòmetre; no corres contra ningú, ni contra tu mateix, et pots aturar tota l'estona que vulguis, bé sigui per menjar, bé per gaudir de les vistes, bé per orinar o "clavar un pi", etc.
  • Finalment, com sempre hi haurà molts més caminadors que corredors, sempre tindràs la seguretat d'arribar dels primers. I això en una cursa no està en absolut garantit!
Tot plegat, que havent recuperat una mica l'esma i sobretot les ganes, aquest proper diumenge ja tinc una altra caminada a l'agenda: a Navarcles. Ja us ho explicaré amb més detalls un dia d'aquests. Només espero que els peus em donin una certa treva.

dimarts, 1 de juliol de 2014

A reveure, bones vacances

Ja heu comprovat com el mes de juny que acabem de deixar ha estat de completa inactivitat, per sort. Després d'un temps portant una bona mitjana mensual, més de caminades que de curses, vaig optar per no continuar forçant la màquina, veient a més que el calendari no incloïa cap opció d'aquelles que jo considerés "imperdibles". És ben cert que al juny m'havia apuntat a l'agenda la Cursa de la Campana de Vacarisses però també preveient que tindria poques possibilitats d'anar-hi per estar fora per motius de feina, com de fet va ser. He estat tot aquest temps gairebé desconnectat de les curses, amb un bloc en stand-by, no he mirat cap calendari, no conec tampoc les opcions que em pugui proporcionar el juliol però entre la calor, la feina i alguna que altra sortida de cap de setmana, ja veig a venir que les vambes tenen molts números per acabar guardades a l'armari. I per descomptat no compto que a l'agost hi hagi un canvi de 180º.

De totes formes, per si us ve de gust, us apunto unes quantes opcions per si no voleu seguir el meu mateix camí i encara teniu ganes de suar la cansalada; així, podeu provar la cursa de muntanya de Torrelavit (dissabte 5), la de Castellar de n'Hug, dins el circuit Espai Kilian (diumenge 13), o la d'Ossera (dissabte 19). Ja us avanço que d'aquestes tres no hi participaré a cap, bé perquè em farà mandra córrer en dissabte (la primera), bé perquè la trobo massa cara (es veu que la marca "Kilian" ara es fa pagar) o bé perquè em cau bastant lluny de casa: de totes formes, si voleu passar un cap de setmana en família en un fantàstic entorn de muntanya i en una cursa minoritària i en un racó de món on Crist no va gosar ni de perdre les seves sabatilles, aneu a Ossera. Si la cursa no ha canviat de tarannà de quan jo la vaig fer (al juliol del 2009), pot ser una bona oportunitat per introduir-se en el món de les curses de muntanya. En aquest enllaç teniu la meva crònica.


Tot plegat, em guardo un às a la màniga per si de cas però com tampoc les tinc totes, quedarà allà guardat per si arriba el cas que després l'hagués de treure. A tot això, i per si no ens veiem més en un temps, que tingueu unes bones i de bens egur que merescudes vacances d'estiu. Espero tornar a ser amb vosaltres a partir del setembre.

divendres, 30 de maig de 2014

Juny: poca activitat a la vista

Amb aquest seran dos caps de setmana seguits de descans després de la meva darrera cursa, la CLAM de Navarcles. I si voleu que us sigui sincers, no he trobat a faltar córrer i crec que el cos m'està agraint que faci pauses com aquesta de tant en tant, tot i que tampoc és que darrerament li hagi estat fotent molts quilòmetres, tot sigui dit. Amb això ja ens plantem al juny, l'equador de l'any, i a aquestes alçades porto fetes més curses de les que havia previst en començar el 2014; d'aquí uns mesos ja veurem si puc continuar amb aquest ritme o hauré de prémer, de nou, el botó d'stand-by. Dit això, ja us avenço que el més probable és aquest juny tampoc estigui gaire per la feina perquè per començar, els dos primers caps de setmana (aquest i el proper) no podré participar a cap prova per motius familiars i laborals i m'hauré de fixar, per tant, en allò que em pugui oferir el calendari en la seva segona quinzena.

A la taula que us adjunto he remarcat aquelles dues proves que més m'han cridat l'atenció: d'una banda, la coneguda Cursa de la Campana de Vacarisses, amb dues distàncies que si una ja "pica" l'altra encara més. Però tot i així, aquesta prova és com una espina clavada perquè l'havia de fer l'any passat però va coincidir amb uns mesos que, com en algun altre any, vaig haver de parar per fer un reset. I perquè veieu que realment tenia intenció de fer-la, sapigueu que m'hi vaig inscriure amb prou temps d'antelació perquè és d'aquelles curses que si no t'afanyes, els dorsals s'acaben. En el moment d'escriure aquestes línies encara en queden però tampoc gaires (per descomptat molts menys a la distància de la mitja marató que a l'altra, que és de 14 km.). I és que ens hem tornat tots uns bojos! Malgrat això, tampoc correré per inscriure'm i al llarg dels propers dies m'ho acabaré de rumiar. I l'altra prova que ha destacat és la Caminada popular de Vilada, a finals de mes i de la qual, però, no us puc dir gaire cosa perquè la informació "oficial" que he trobat és nul·la. Tot i així, com intueixo que deu ser bastant espectacular quant a paisatge i entorn, la tindré en compte. Ja ho anirem veient.

Tot plegat, la relació de proves seleccionades per aquest mes de juny que estem a punt d'inaugurar és la que us reprodueixo tot seguit. Esperem que en alguna o altra acabi coincidint amb algun conegut.


dilluns, 19 de maig de 2014

Cursa CLAM Navarcles: pocs i ben avinguts

D'entrada he de dir que aquesta és una de les curses més minoritàries que he corregut mai atès que com es veu a la foto de grup, vam ser pocs més de trenta els corredors que ens vam presentar a Navarcles. I és que després de repassar les dades del meu historial comprovo que al 2012 vaig participar a Castellar de la Ribera (Solsonès) en una prova de 12 km i vam ser 25 corredors (és cert que també se'n feia una mitja marató i entre les dues el nombre final de corredors ja superava la cinquantena). Però no hi ha res com ser pocs per acabar passar-nos-ho bé en una cursa que com ja se sabia, no era competitiva (ergo, no hi havia classificacions) i per tant suposo que tothom se la va agafar com un entrenament de qualitat.  D'altra banda, no deixa de sorprendre'm com cada vegada sento més veus queixoses de com el món de les curses populars ja no és ben bé el que era fa uns quants anys, que està deixant de ser popular i alhora és més car i en canvi, quan se'ns presenten oportunitats com aquesta, la gent no respon com hom preveia (potser li va faltar més promoció?). Tant se val, menys corredors és sinònim de més senzillesa, menys complicacions, menys imprevistos i menys entrebancs. Si el que volem és fer el que sempre hem fet, que és córrer, i deixar-nos romanços, curses com aquesta són les millors. Però suposo que dec ser jo qui està equivocat: tinc la sensació que sóc com el conductor que va conduint en direcció contrària per l'autopista i pensa que són els altres els que estan equivocats.


Però deixem de banda aquesta introducció a mode de reflexió i anem al gra. Es tracta d'una cursa que forma part del conjunt d'activitats paral·leles al Festival Internacional de Cinema Solidari de Navarcles (CLAM), de 13,5 km i uns 400 m. de desnivell acumulat, la gran majoria per pista i corriol ja que l'asfalt només es trepitja a la sortida i arribada a la vila (aquí podeu veure el seu circuit i perfil). I a diferència d'altres curses que he fet per aquestes contrades (la Bell Race del 2011 i la Navarclina del 2012), diria que la coincidència de circuits és gairebé nul·la. Per tant, un altre bon motiu per no deixar de venir i descobrir nous camins. A tot això, em presento amb una certa puntualitat, puc deixar el cotxe gairebé al davant de la sortida, recullo el dorsal sense fer cua i em trobo l'Albert Prat, antic estudiant, molt bon corredor i que em comenta que fa temps que no competeix i que està en hores baixes (i jo li dic que no he vist mai les hores altes). Val a dir que després de l'arribada em trobaré al David Jiménez (el del fantàstic Blog maldito). Quasi sense voler-ho ni buscar-ho, jo i l'Albert sortim dels primers però com ell està uns quants esgraons per sobre meu, serà enfilar els primers metres de pista en pujada (al cap del primer quilòmetre) i deixar-me enrere (vés per on se suposa que és una cursa per a la igualtat!!). Jo vaig fent i comprovo que no em sento malament: seran pocs els moments que em posi a caminar perquè el circuit, després d'un tram inicial de pujada relativament forta, va planejant i està esquitxat de petits tobogans pel mig. El recorregut és bastant corrioler, amb unes quantes ziga-zagues però a diferència d'altres curses (p. ex. les Punk Trail), s'hi pot córrer força bé tota l'estona perquè el ferm ho permet, tot i que de tant en tant et topes amb alguna baixada que has de fer amb el fre posat per no deixar-te uns quants dents de record.


Mentre vaig corrent veig que és una d'aquelles curses que no és gaire exigent, ni en distància ni en desnivell acumulat, i que si estàs una mica en forma pots fer sense necessitat de menester després una jornada sencera de repòs ni els serveis d'un massatgista. Diguem que té el punt just per fer-te suar la cansalada, arribar amb ganes de cruspir-te l'entrepà amb botifarra i tornar cap a casa a una hora encara decent com perquè la família no et faci mala cara per abandonament. I això en un dissabte, que encara està prou bé perquè no t'"obliga" a córrer en diumenge, que és el més habitual. Deixant de banda aquests pensaments, jo continuo fent al meu ritme, no gaire ràpid però tampoc sense pausa i gairebé mantindré la mateixa posició de sortida fins el final: després que als primers quilòmetres m'avencin dos col·legues, cap més ho farà i finalment "creuaré la meta" en una novena posició (fictícia, tot sigui dit) i en mig dels aplaudiments dels pocs que encara hi érem: un detall senzill però que parla encara més bé del tarannà d'aquesta mena de curses. Pocs però molt ben avinguts. Suposo, però, que l'organització s'hagués estimat que hi hagués més gent per fer més d'ambient però si voleu que us digui la veritat, jo no la vaig trobar a faltar gaire (crec recordar que el topall fixat era de 200). De totes formes, coincideixo amb el David quan diu que de cara a properes edicions, per poc que es faci una mica més de promoció i amb més antelació no serà difícil arribar-hi perquè per aquest preu (5€) dóna més del que costa.

Per cert, per gentilesa d'en David, foto on surto jo amb l'Albert: només mirant l'aspecte d'un i altre ja podeu deduir que per a ell ha estat un passeig i per a mi, un pèl més que això. Gràcies David! En definitiva, i tractant-se d'una cursa per a la igualtat, crec que tothom en va acabar igual de satisfet.



divendres, 9 de maig de 2014

Correcaminant per Avià: tornem a la "mili"?

Un altre cop m'endarrereixo en la publicació de la crònica de la meva darrera participació a una prova però què voleu que us digui ... qui pensi que els docents universitaris tenim poca feina o bé coneix algú que, efectivament, es toca més les pilotes que res més, o bé no té ni p*** idea del que suposa aquesta feina. Per això, i perquè el dia té 24 hores i la setmana només 7 dies, les darreres cròniques, més que actuals les haurem de considerar del passat recent. Tant se val, el que importa és allò que queda escrit i després ja us ho llegireu si us ve de gust (esperem-ho!). Feta aquesta mena de disculpa introductòria pel retard, anem al tema que ens ha portat a aquí: la crònica de la meva "corre-caminada" per les terres del Berguedà, en concret pel municipi d'Avià. Vagi d'entrada que mentiria si digués que mai havia corregut per aquestes contrades: i és que quan vaig fer la "mili" fa gairebé 25 anys (a l'antiga caserna de Berga) no havia matí que no acabéssim la sessió de gimnàstica corrent cap el polígon de la Valldan i ja posats, a Avià (i us asseguro que en aquella època no estava jo per a gaires "proeses"). Per tant, podríem dir que va ser una caminada molt ben aprofitada, tant des del punt de vista atlètic com personal, per allò de Do you remember ...?


A tot això, com la prova comença a les 8:00h he de matinar per presentar-m'hi amb una certa antelació i no trobar-me gaire gent davant meu quan em posi a córrer. Per sort, tot i que hi ha molta més gent que a Sallent -segons una notícia web de l'Ajuntament, ens hi vam aplegar un miler de persones- la inscripció va ser molt ràpida. Això de poder-se inscriure-s'hi el mateix dia i sense cap recàrrec en el preu, trobo que és un gran encert per aquella gent que de vegades no sap del cert si podrà anar-hi fins el darrer moment. Amb no gaire temps per fer el cafè de rigor i buidar budells, es dóna la sortida i com ve sent habitual dedico el primer tram pels carrers de la vila a caminar i escalfar el peu dret, tot i que darrerament veig que no em fa gaire la murga i en canvi si em noto alguna altra part del cos, és el planxell dret. Tot i ser puntual, em vaig trobant per davant meu força caminadors i dedueixo que han sortit abans de l'hora oficial, i és que fins i tot per això hi ha gent que no és puntual i surt abans d'hora. Començo a fer gambades i sense gaire dilació -no sigui que ens adormim- el recorregut ens fa pujar per la Serra de Noet i aquí arribem al punt més alt de la caminada (uns 744 m). Les coses es van posar al seu punt i ja em vaig trobant els primers corredors amb qui m'uneixo i deixant enrere els primers caminadors. Millor, ara no ens molestarem els uns als altres.

Carenegem per la Serra i la deixem enrere amb algun que altre tram de baixada on calia posar-hi els quatre ulls per no caure. Continuem amb la marxa, baixem i planegem i arribem al primer control (dels 4 que em trobaré abans d'arribar de nou a Avià), a Sant Elies. Serà a partir d'aquest punt que deixaré enrere un grup de corredors i faré la goma amb un altre fins el final. Ja fa una estona que el perfil és clarament descendent i ens acostem al seu punt més baix, a la Farga de Cal Rosal (490 m). A partir d'aquí la tendència del perfil és de pujada però més suau que la baixada que hem fet abans i alternant-ho amb trams planers. Deixem enrere la Casanova de Montorcí (als peus del Serrat de l'Àliga) no sense haver suat un pèl a les Roques dels Escalirons i arribem al segon control on el recorregut es divideix; per descomptat jo opto per fer el llarg (17,5 km.) ja que per menys no m'hi hagués posat. Fem petar la xerrada una estona i aprofito per fer mig entrepà d'una excel·lent botifarra confiant que després no ho hagi de pagar corrent amb l'estómac mig ple. És justament aquí que m'"avança" un corredor que sembla tenir molta pressa i que ja no el tornaré a veure motiu pel qual he de deduir que aquest va ser el "guanyador" de la prova. Tant se val, continuo al meu ritme, lent però sense gaire pausa i gaudint alhora del paisatge -que val molt la pena- i del fantàstic dia que feia per córrer: sol i una calor moderada.

 
M'hi torno a posar i al cap de poca estona passo pel davant del Más Lladó (foto superior) que sempre havia vist des de la carretera vella de Manresa a Berga però mai pel "darrera". Realment espectacular. Però no ho és menys l'església de Sant Vicenç d'Obiols (foto inferior) per davant de la qual passem pocs quilòmetres després. Crec que a qui li agradin en general, les "pedres" no es pot perdre aquestes dues peces arquitectòniques. Ens trobem ara en una part del recorregut que més o menys va planejant i cap el km. 11 arribo al tercer control, al molí de Bellús: m'hi aturo per emplenar d'aigua el meu dipòsit i comentem el que ens queda encara per fer que, breument, es resumeix com segueix: amb petits saltironets, pujada suau però constant fins el final. Doncs vinga, cames amunt i a córrer de nou. Passem per la zona de Graugés, que dóna nom a una colònia agrícola, fet curiós en una comarca on de colònies n'hi ha moltes però la majoria tèxtils, i que actualment és un indret molt reconegut per a fer excursions (inclou un estany artificial). Estem als darrers quilòmetres de la caminada i se'ns fa passar pel mig de la Serralada de Graugés (un nom força"ambiciós" pel que resulta ser en realitat). Aquí, però, trobo que l'itinerari és un pèl confús, amb molts giravolts tot i que tampoc és res que ens faci despistar gaire (crec que aquí hi havia el major nombre de cartells de la caminada per metre quadrat). En això que arribem al quart i darrer control on amb uns quants glops d'aigua i una mica de fruita el deixo enrere. Aquí m'ajunto de nou amb l'altre corredor amb qui anava fent la goma i fem junts el darrer parell de quilòmetres.


Al final, segon i tercer respectivament i tan contents com uns gínjols, amb un temps invertit d'1h:58'. Un bon i complet avituallament a l'arribada i tornar cap a casa amb un bon somriure. No hi ha res millor que tenir la sensació d'haver fet un molt bon entrenament, per una zona que no havia trepitjat des de feia anys -i en circumstàncies molt diferents- molt ben avituallat, amb un recorregut ben indicat i tot això a un preu molt ajustat, fet en un parell d'horetes i sense haver-se de cansar gaire. Qualsevol se'n va a fer curses d'aquelles molt més extremes i altres "fricades" que suposin dedicar-hi tot un diumenge: deu ser que hi ha molta gent que no té vida familiar! I ara a per la propera que, si tot va bé, serà a Navarcles: més a prop de casa, més curta i més barata.

dijous, 1 de maig de 2014

Sallent: La FAES aprova amb nota

Eps, d'entrada no us espanteu i estigueu tranquils. Aquesta FAES amb què titulo l'entrada no és la "Fundació para el Análisis y los Estudios Sociales" o si ho preferiu i per a més senyes, el Think Tank del Partit Popular i presidida pel Sr. José María Aznar, un home per tothom conegut i que no deixa indiferent a ningú. No, aquesta altra FAES és molt menys coneguda, més modesta en objectius i activitats i és refereix a l'entitat "Foment Arqueològic Excursionista Sallentí", que el passat diumenge 27 d'abril va organitzar la seva XXX Caminada Popular de Sallent, amb dos itineraris a escollir, de 18 i 13 km. prova amb la qual he tancat el més abril. Veieu que segueixo en la meva voluntat d'apostar enguany per curses senzilles i sobretot per les "corre-caminades". I no ha passat uns quants dies que aquest proper diumenge en faré una altra, en concret a Avià. Però d'aquesta ja en parlarem quan sigui el moment i centrem-nos ara en la que ens toca. En primer lloc, pel poc que conec del món de les caminades populars i pel que estic veient a les darreres en què he participat, aquesta deu ser bastant senzilla (no m'entengueu malament, en el bon sentit de la paraula) i alhora molt correcta: t'hi pots inscriure el mateix dia amb la seguretat que el preu no s'encarirà, un nombre de gent no gaire alt, amb el que suposa això per a l'organització (quant a la facilitat de gestió) i per al caminador (gens de cues i tracte molt proper), uns avituallaments suficients (en algun, però, no espereu una bacanal romana) i una fantàstica facilitat per trobar aparcament ben bé al costat del lloc de trobada. I si a tot això hi afegim un recorregut no gaire dur que transcorre per una part del Pla de Bages "interessant" (per aquella gent que valori un paisatge diferent), aleshores què més es pot demanar?

A tot això em presento a la Plaça Anselm Clavé, ben bé al centre de Sallent, i comprovo el que deia abans sobre que no hi haurà una massa incomptable de gent. Faig un recompte visual i en el moment de la sortida, cap a les 8:00h, devem ser un centenar (després, a l'avituallament de l'arribada, m'assabentaré que el nombre total de participants frega els 200). No és que m'importi gaire en aquest moment perquè com procuro sortir puntual, no em trobo gaire gent per davant meu a qui pugui molestar per anar corrent i no caminant. De totes formes, com durant tot el recorregut gairebé no hi ha cap tram que sigui de corriol molt estret, tampoc hi hauria d'haver cap inconvenient per a la bona convivència entre corredors i caminadors. De fet, dels primers només n'arribaré a veure tres més amb la qual cosa dedueixo que aquesta prova està pensada, més aviat, per caminar. Tant se val, jo vaig a la meva; dedico el tram d'asfalt d'inici de la caminada fins arribar als horts del Traval per escalfar el peu abans de posar-me a fer gambades. Ens fan fer una volta pel riu i al cap de molt poca estona deixem Sallent enrere a l'alçada de La Rampinya. A la meva esquerra s'intueix el que després es veurà durant bona part del recorregut: l'imponent runam de residus salins que s'aixeca al costat mateix de la mina de potassa que dóna vida a la vila sallentina, a més d'algun maldecap ambiental. Perquè sapigueu de què parlem, una dada: avui dia és la muntanya de residus industrials més gran de Catalunya amb un volum calculat d'uns 50 milions de tones, a la vegada que el punt més elevat del Pla de Bages. I la cosa segueix creixent … En aquesta imatge presa des del Carrefour de Manresa, podeu copsar tota la seva "immensitat"


Estic corrent pel camí vell que mena de Sallent a Santpedor, en direcció a la masia de Can Brugueroles. El recorregut comença a enfilar-se perquè ens endinsem per les Costes de Valldoria i arriba un moment que m'he de posar a caminar perquè hi trobo algun que altre tram bastant costerut. Les corono i arribo a la zona dels Plans de Ridor. Vaig deixant enrere masies (Ridor i Can Pinyot) i aviat, cap a la meitat del recorregut arribo a l'avituallament en cursa, a la masia de Torrebruna: em prenc un cafè i un got de vi però declino la invitació de l'entrepà que m'ofereixen doncs no em veig amb cor de reprendre després la marxa amb l'estómac ple. M'estic una estona fent-la petar amb la gent del control i poc després que arribin un parell de corredors més decideixo que ja és hora de continuar. Lent però sense pausa, vaig fent; sense dubtar-ho trio el recorregut llarg quan arribo al punt on es desvien els dos itineraris ja que em trobo bé i fa un dia fantàstic per córrer i a més, encara que sembli una mica pedant, diguem que per menys no m'hi hagués posat.

El perfil és suau, planer i el paisatge molt agradable i com en part ja me'l conec per transitar-hi en BTT de tant en tant, no n'espero cap, de "sorpresa", llevat que el camí et condueixi a l'inici del que deu ser el tram més costerut: la pujada al Serrat dels Morts que amb algunes rampes força dures i enfilant-se fins a superar els 400m. travessa un bosc força atapeït. Sense veure-les, però, hi trobem per la zona una antiga necròpoli dels segles VII al X -d'aquí deu venir el nom del Serrat. Justament feia pocs dies que hi havia passat en BTT i recordava el perfil de la pista. Així que, amb traquil·litat vaig pujant poc a poc fins arribar a dalt de tot: em trobo al Pla de Gàver i la pista segueix pujant -ara molt més suaument- i em porta al Serrat dels Emprius. Ja fa una estona que planejo i just al trencall cap a la masia del mateix nom, el camí inicia una baixada que enllaça amb el camí provinent de Torrebruna i per on ha de venir la gent que ha escollit el recorregut curt. Jo no em trobo ningú i segueixo corrent paral·lel al Torrent del Mas de les Coves, per una zona boscosa ombrívola i humida i tot i que ja fa una estona que no la perdo de vista, després que la pista faci una mena de ziga-zaga, enmig dels arbres, apareix de nou l'enorme muntanya del runam salí del Cogulló.


Anem avançant per la banda sud del runam i just al desviament del camí que puja al poblat ibèric del Cogulló, m'avança un corredor, el tercer amb què em creuaré en tot el recorregut. Ni fu ni fa, la pista davalla en direcció a la sèquia de Manresa on em topo amb el darrer control: una mica d'aigua i fruita i vinga, que ja estem al tram final de la caminada. Aquí puc contemplar l'altre runam (per la banda del darrera) que ha deixat en herència l'activitat minera: el de la Botjosa (nom de la colònia de cases que es veu a peu de carretera C-16, abans d'arribar a Sallent). Podríem dir que aquesta ha estat la caminada dels runams. D'aquí estant enfilo els carrers de la vila, no sense deixar abans de veure l'antic aqüeducte del Vilar, construït per a la sèquia i que després de cinc segles de funcionament, a mitjans del segle XX va deixar de funcionar perquè el terreny s'enfonsava (els efectes "colaterals" de la mina), amb la qual cosa la sèquia va haver de ser desviada. Creuo el riu Llobregat pel seu Pont Vell i entro de nou als carrers del nucli antic de Sallent fins arribar de nou a la sortida. Comprovo que he estat el segon "corre-caminador" després d'haver-hi invertit poc més d'1h:55'.

Com no tinc presa m'hi estic una estona i durant el descans va arribant més gent i comenten que ha estat una molt bona caminada, oimés amb el temps que ha fet i si el comparem amb el de l'any passat, amb pluja i fred. Un dels comentaris que sento és que llàstima dels runams salins, que no fan més que embrutar l'entorn: doncs què voleu que us digui, sense voler polemitzar amb ningú -i més enllà dels problemes ambientals que provoquen- per mi tenen el seu "encant", si més no des del punt de vista d'impacte visual (el del Cogulló és realment impressionant i visibles des de molts punts de la comarca) i dic això en qualitat de professor universitari i investigador que té al seu currículum algun article publicat sobre la qüestió. De fet, durant el recorregut es pot veure més d'una pintada reivindicativa contra els runams i demanant que s'aturin. També resulta curiós com ben bé al costat del runam gran es puguin visitar les restes molt ben conservades del poblat ibèric que dóna nom a la zona: el Cogulló. És tancat, però, per la qual cosa, i segons em van dir els de la FAES (no la de l'Aznar sinó l'altra) cal demanar permís a l'Ajuntament; serà qüestió de fer-ho. Però deixant de banda això, i centrant-nos en el tema que ens ocupa, dir-vos que no us penedireu de triar aquesta: és senzilla, agradable, barata, ben organitzada i ben senyalitzada, no gaire exigent, apta per a tota aquella gent que estigui una mica en forma, fins i tot m'arriscaria a dir que la de 13 km. és adient per a públic infantil. Una més al sarró.

Per  cert, si voleu trobar una descripció molt acurada del recorregut acompanyada de moltes fotografies, us aconsello que feu una ullada a aquest enllaç: és d'un bloc anomenat "Los folloneros" (el nom no se li escau gens però aquí no m'hi fico) que vaig trobar quan buscaba més informació d'aquesta caminada. El bloc és molt complet i teniu nombroses caminades a escollir, ordenades per anys, comarques, amb els tracks, mapes, etc. Diguem que crec haver trobat una "mina" d'informació per a properades caminades en què m'hi inscrigui (p. ex. he vist que també hi ha l'Avià d'aquest proper diumenge).

dijous, 24 d’abril de 2014

I al maig, què? Per triar i remenar

Encara no tinc clar si acabaré l'abril sense fer res més o participant en una altra prova aquest proper cap de setmana (potser a Sallent), i ja estic pensant en el que ens pot portar el mes de maig, en què com era d'esperar, l'oferta de possibilitats cada cop s'eixampla més. L'arribada del bon temps abans de la relativa aturada estival es fa notar. La meva tria de possibles curses i caminades a tenir en compte és de vuit però us ben asseguro que n'hauria pogut incloure unes quantes més, sempre i quan us vulgueu moure per aquestes fantàstiques contrades de la Catalunya Central. De la taula que us adjunto 6 propostes es fan al Bages i dues més al Berguedà i Solsonès, respectivament, i algunes ja les conec per haver-hi participat, més recentment o ja fa un temps, quan encara buscava en les curses la competitivitat que se suposa ha de tenir una prova com aquesta. Per exemple, en aquest darrer grup inclouria les curses de Solsona (2009), Artés i Calders (ambdues al 2011) i després vindria la de Balsareny (2013) però en aquest cas quan ja feia temps que les curses, strictu sensu, havien deixat de ser per mi un al·licient. D'altra banda incloc també dues curses noves com són la de Navarcles (no em consta que s'hagués fet abans) i la de Sallent, la qual vindria a substituir la tradicional Cursa del Riu Cornet (aquí també hi vaig ser al 2009) que s'ha vingut fent fins l'any passat.

Tot plegat, que si les cames em respecten -potser els estic demanant massa- la meva previsió per al maig inclou participar a la caminada d'Avià (corrent, per descomptat) i a Navarcles (que tot i ser qualificada com una "cursa" no hi ha temps ni classificacions, i això ja m'agrada, a més del seu preu). Pareu compte que no tinc previst presentar-me a Fonollosa per a la seva Punk Trail; i és que després d'unes quantes de fetes en el que portem d'any, i sabent que el tipus de recorregut no és el més idoni per al meu taló, permeteu-me que aquesta me la salti (a més, és seminocturna i no tinc gaires ganes de fotre'm una hòstia i deixar-m'hi els dents). Un darrer apunt: contràriament al que venia sent habitual en aquest mes no apareix la Cursa de Muntanya de Castelltallat, que no és que s'hagi suspès sinó que ha canviat de data: ara es farà al novembre per evitar la coincidència amb altres curses en aquesta mateixa zona i per aquesta mateixa època de l'any, alhora que entrarà a formar part del Campionat Maqui de Curses de Muntanya del Bages i el Berguedà (i en serà la primera prova). Això últim no m'acaba de fer gaire el pes ja que sempre he pensat que això dels "circuits" és un pretext més per acabar encarint el preu de les curses, tot i que si aneu al web veureu que si es fa la inscripció anticipada, aquesta es manté encara en un preu força barat. Esperem que no acabi passant-se al "costat fosc" de les curses populars.

Dit això, us deixo la taula de les proves que he triat per si us ve de gust fer-hi una ullada. Qui sap si ens acabarem trobant en alguna.


I atès que les he esmentades, que tal si hi feu una ullada a la meva presència a les diferents curses en anys anteriors? Així podreu comprovar com he anat (d)evolucionant en tot aquest temps:
  • Crònica de la cursa del Corriol de Solsona (2009).
  • Crònica de la cursa del riu Cornet de Sallent (2009).
  • Crònica de la cursa d'Artés (2001).
  • Crònica de la cursa de Calders (2011).
  • Crònica de la cursa de Balsareny (2013).
  • Cròniques de les curses de Casteltallat (2011, 2012 i 2013).

dijous, 17 d’abril de 2014

Punk trail del Pont: segueix la festa!!

El passat dissabte vaig fer la segona prova del que portem de mes i ben probablement, la darrera fins que no entrem al maig. I és que porto 4 de gairebé seguides i les cames i sobretot, el peu, em demana que descansi una mica i de fet, des de la Punk Trail de Sallent que no he sortit cap dia a entrenar pel meu compte i espero el cap de setmana per fer-ho, participant a les diverses proves en què m'inscric. En total, i fins a dia d'avui, ho he fet en 6 i tenint en compte que al gener no en vaig fer cap, aquestes les he concentrades a les darreres setmanes (el març amb 3). Per tant, de començar l'any pensant que m'ho havia de prendre amb més calma crec que la cosa se m'ha anat una mica de les mans -senyal, però, que m'ho estic passant bé- amb la qual cosa amb més raó per no perdre de vista el meu objectiu primari d'acabar fent una mitjana d'una prova mensual. De totes formes, com el calendari està sent "benèvol" amb mi i mentre el peu em doni una treva, continuaré fent així, com es diu en el món dels gimnasos, lent però sense pausa. De fet, ja tinc al cap la meva previsió de proves per al maig que faré pública al seu moment.

Fet aquest preàmbul, ens presentem al Pont de Vilomara jo i el Sergi (ja comencem a semblar-nos al Mortadel·lo i Filemó i ara ens faltaria trobar el professor Bacteri). El dia es lleva fantàstic i tot fa pensar que per aquesta qüestió no caldrà amoïnar-se, com realment va ser, amb un sol espaterrant i caloreta la justa (penso que en aquest sentit estem d'enhorabona perquè fins el moment la meteorologia no ens està tocant gaire els nassos). L'ambient que ens hi trobem no és cap sorpresa: de bon rotllo, tranquil, sense una excessiva gentada però tampoc molt pocs com per avorrir-nos i com sempre, una solidaritat dels corredors que no decep ningú, amb un carregament de bosses de menjar per al banc d'aliments que fa patxoca de veure. Ens trobem també, com no podia ser de cap altra manera, en Gerard Fíguls (potser el Bacteri?) que ve acompanyat d'un trio que no ens deixaran d'amenitzar-nos el recorregut mentre el compartim (no serà, però, en la seva totalitat ... per sort!). Tant ell com jo tenim clar que farem el "curt" (d'uns 18 km.) mentre en Sergi dubta de si acompanyar-nos o estirar la "passejadeta" i fer la mitja. Eps,  per als que no ho sapigueu, tingueu en compte que això no vol dir l'equivalent a una "mitja marató" sinó que aquesta distància es va enfilar fins els 27 km. aprox. I és que no compto que ningú sabés del cert, i abans de començar, quants quilòmetres tenia cadascuna de les 4 opcions possibles (els dos extrems eren una "marató" per la banda alta i una de "popular" per la baixa).


La sortida s'endarrereix una mica però com som així d'eixerits pensem en veure l'ampolla mig plena i que l'organització ens dóna una oportunitat de continuar-la petant amb els col·legues que ens anem trobant al punt de sortida. Al final, i a ritme de la música dels incombustibles ACDC, i esperonats per un animador, comencem a córrer. A part de la distància que acabarem fent i que seguirem el sentit contrari al de l'any passat (aquí teniu la crònica), no en sabem res més del que ens trobarem i tot i així aquestes dues informacions no són del tot precises ja que no trigarem gaire temps en adonar-nos que el recorregut (si més no el de l'opció "curta") no és ben bé el mateix (p. ex. l'any passat vam pujar al Puig Gili i enguany no ho fem, suposo que aquest és el "peatge" a pagar per poder córrer per aquests paratges amb el permís de la direcció del Parc Natural). Però tant se val, el que compta és poder córrer -allà on es pugui- i compartir una bona jornada amb els col·legues de patiments. Anem fent, la cosa es va enfilant, amb trams que fan una mica de "pupa" i encara rai que els avituallaments que ens trobem no han perdut ni un bri del que han acabat caracteritzant les Punk trails: una obligació parar-s'hi i no tenir cap pressa en reprendre la marxa. Per cert, el de l'arribada, senzillament … espectacular (foto): hi havia de tot, dolç, salat, entrepans, botifarres, galetes, pastissos, donuts, fruita, begudes de tota mena -per descomptat, que no falti la cervesa- i molt més. Confesso que feia molt de temps que no ho veia, i encara menys en curses de pagament. Un cop més, aquí es podria aplicar allò de "que n'aprenguin!"


Ja fa una estoma que ens quedat sols jo i el Sergi i que el Gerard s'ha "fugat" amb els seus altres col·legues, aquells que de tanta xerrameca i bromes que deixaven anar no s'adonaven que ni es cansaven. Aquests sí que són unes bones "llebres". Així que anem fent i en arribar al darrer control (cap el km. 14) ell decideix fer la seva i tirar pel dret: a completar la mitja. Jo no l'acompanyo en la seva "aventura" -això sí que sempre ho he tingut clar- i prefereixo acabar sencer d'una peça i que no m'hagin de reconstruir després peça a peça. M'ho prenc amb calma en l'avituallament -divertit d'allò més- i ara sí, venen uns quatre quilòmetres més de baixada fins el final. Sense parar ni un moment vaig enxampant alguns corredors -uns altres també ho fan amb mi, que també quedi constància- i al final em presento al punt d'arribada després d'haver invertit unes 2h:30'. Per mi segueix sent massa estona corrent, oimés si és en una Punk Trail, perquè ja podem donar per fet que una bona part del recorregut és per corriols malparits, d'aquells que no són gens "amistosos" amb la migrada capacitat del meu peu. Però penso que si aquest és el preu que he de pagar per continuar passant-m'ho bé, val la pena l'esforç que, d'altra banda, suposo que tard o d'hora acabaré pagant. Per cert, mentre faig la botifarra coincideixo amb un parell de Runners and Walkers: en Ferran, que recuperant-se d'un coctel de lesions vàries s'ha estimat més fer el recorregut popular, i la Maite, que no ha pogut calçar-se les vambes per estar, justament, lesionada, i durant la cursa em trobaré el Kike Sánchez i el Josep Pujol.

En definitiva, una altra prova al sarró i ara a esperar el maig. Ja us avenço, però, que no participaré a la propera Punk -la de Fonollosa- perquè no estic segur que aquell cap de setmana estigui per aquestes contrades i a més, no em fa gaire gràcia que sigui seminocturna. Si ja em costa córrer en condicions de plena visibilitat, no vull fer-ho amb el risc de deixar-m'hi els "pinyos" i haver-los de buscar després amb el frontal. Ho reconec, sóc una mica poruc.

divendres, 11 d’abril de 2014

Lleida: seguim amb les "correcaminades" ...

Segon cap de setmana seguit que ens desplacem a les terres de Lleida per, amb motiu de compromisos familiars -ja sabeu que hi tinc arrels- aprofitar l'ocasió per no perdre gas i participar en una altra prova que, igual que l'anterior, es tracta d'una caminada. En concret la 6ª Marxa Popular del Segrià, organitzada per l'Associació Atlètica Km0 i la colla local dels Castellers, i que sortint de la capital de Ponent, al costat mateix del Segre, travessava els termes d'Albatàrrec i Alfés, en un recorregut de poc més de 20 km. bastant plans en bona part. Com ja deia en alguna de les entrades anteriors estic més que convençut que aquesta modalitat de prova és ideal per a gent que com jo, ha deixat enrere les curses strictu sensu, encara que tinguin un caire popular, que vol prescindir del que això pugui comportar -i no em repetiré de nou- i que, sobretot, l'únic que busca és tenir la possibilitat de córrer per uns indrets on no ho faria de cap altra manera i alhora avituallats. A partir d'ara, i com crec que n'aniré fent més, en direm "corre-caminades". En aquest sentit, i perquè vegeu que aquesta no ha estat flor d'un dia, us recordo que fa poc més d'un mes vaig fer la Transèquia Balsareny-Manresa i més recentment, a finals de març, va ser el torn de la Caminada de La Granja d'Escarp. I ja us asseguro jo que si les cames em deixen i els parents que tinc per aquestes contrades no ens tanquen la porta als morros de tant anar-hi, possiblement hi tornarem.

En aquest cas, la de Lleida -com no podia ser de cap altra manera- va aplegar un nombre respectable de participants -al voltant de 2.500. Tenint en compte que es tracta d'una ciutat relativament gran, que els qui hi eren al darrera asseguraven una bona organització i que el dia es va despertar radiant, això ja es podia donar per fet. És més, un dels encerts va ser donar la possibilitat de recollir l'acreditació la tarda del dissabte per evitar així les possibles cues que es poguessin fer el mateix diumenge. I sent-ne conscient d'això, i com jo i la família ja ens vam plantar a Lleida al migdia, ho vam aprofitar, tot i que no vaig evitar de fer una mica de cua (suposo que molta més gent devia pensar el mateix que jo). Però tot sigui perquè l'endemà pogués començar a córrer des del mateix moment de la sortida "oficial", sense haver de fer una "gimcana" per esquivar els caminadors que m'anés trobant. Dit i fet, com tinc la sort de dormir a casa d'una tieta que viu bastant a prop de la sortida, no em cal matinar gaire, però alhora com la caminada comença a les 8:00h. tampoc cal badar. M'hi presento i veig una bona colla de corredors -se'ns deu veure d'una hora lluny- rodejats d'un grup no menys nombrós de caminadors. Ja es veu ben bé qui va per feina i suposo que la gran massa començarà més tard: allò que sempre diuen d'"A qui matina Déu l'ajuda" no casa gaire amb aquestes caminades on la franja horària d'inici és bastant àmplia.


A tot això surto amb la resta de gent que hem matinat una mica. Dedico el primer quilòmetre a caminar per escalfar una mica el peu dret conscient que em queden 19 més per anar fent i que passi el que passi, ja m'ho trobaré. Amb el recorregut al cap sóc conscient que no hauria de "patir" gaire pel desnivell i que l'única part que s'enfila una mica no arriba fins el km. 13. Així, vaig fent al meu ritme i amb les meves cabòries al cap, pas a pas, deixant enrere alguns altres corredors. El recorregut és bastant interessant i agradable de fer, travessant l'horta de Lleida. Passem de llarg Albatàrrec i a tocar el km. 8 i fins el 10è el paisatge canvia: estem en ple secà, a la coneguda timoneda d'Alfés, una zona d’especial protecció per a les aus (ZEPA). És interessant passar-hi per tractar-se d'un indret amb uns trets biològics i faunístics únics, a més de ser un erm estepari com no se'n veuen en aquesta part de Catalunya. El recorregut segueix i reprenem de nou l'horta; poc abans trobo en un control el conegut periodista d'esports de TV3, Artur Peguera, que imagino que és d'aquestes contrades i aficionat també a les curses (en Xavier Bonastre i n'Arcadi Alibés també ho són). Arribo a l'inici de la pujada al Turó del Pedrós des del qual es divisa una fantàstica panoràmica de Lleida i tota la plana que l'envolta, oimés un dia com aquest, de sol i cap núvol, i que remunto sense gaires problemes atès que el desnivell és mínim. És aquest gairebé l'únic tram que se surt de la tònica més plana de tota la marxa. M'hi estic una estona fent el badoc perquè el moment s'ho val.


Estem al quilòmetre 13 i a partir d'aquí la resta és de baixada i pla fins arribar de nou al punt de sortida. Curiosament, però, i a diferència de proves anteriors, no trigaré gaire a no sentir-me del tot fi i a tenir molèsties al panxell de la cama dreta. Per precaució decideixo alentir una mica el ritme -tampoc és que fins aleshores estigués anant com un llamp- i en aquesta darrera part de la marxa no vaig gaire còmode: potser és el fet de ser aquest el tercer cap de setmana seguit corrent una distància relativament llarga (18 km. a Sallent, 24 a la Granja d'Escarp i ara aquests 20 més), o potser que sigui un recorregut massa pla per al que darrerament estic més acostumat, qui sap … Tant se val, vaig al meu pas, ja fa una bona estona que no em trobo amb cap corredor, ni per davant ni per darrera i com qui no vol la cosa em planto al lloc d'arribada en un ambient relativament tranquil en què només hi som els corredors. Mentre em menjo el merescut entrepà comento la jugada amb alguns altres col·legues i se'ns acosta un membre de l'organització per saber la nostra opinió: tothom coincideix que està molt bé, que el recorregut permet fer un bon entrenament i jo li demano -pensant en la Sílvia i l'Stanis- si hi ha previst per a properes edicions algun altre recorregut més curt. La resposta és que més aviat el contrari, que ja s'estan plantejant fer-ne algun de més llarg.


Tot plegat, una magnífica caminada, molt ben organitzada -un detall: em va sorprendre veure tots els quilòmetres indicats-, a un preu més que interessant i atractiu i un ambient força agradable (per descomptat que el temps també hi va acompanyar). Per cert, i parlant de temps, el meu crono, tot i que orientatiu, va ser d'1h:52" aproximadament. Ja sé que això és el menys important, gairebé redundant, però no està de més tenir alguna referència temporal. I disculpeu-me pel retard en publicar aquesta entrada però la feina del dia a dia no m'ha donat temps per fer-ho abans. Gairebé enllaço aquesta crònica amb la propera cursa, la Punk Trail del Pont de Vilomara i Rocafort, de demà dissabte. Però no ens avancem als esdeveniments: ja us ho explicaré.

dimarts, 1 d’abril de 2014

La Granja d'Escarp: "Victòria" sense premi

Com ja havia anunciat, aquest passat diumenge vam participar per primer cop (i potser no serà el darrer) a la 6ª Marxa Senderista del Baix Segrià, al municipi lleidatà de La Granja d'Escarp. No m'estendré, ara i aquí, en explicar què redimonis se'ns havia perdut en aquestes contrades per venir des de Manresa, atès que ho podeu llegir a la crònica prèvia publicada fa uns dies, però vist el resultat i sense que em deixi portar per una subjectivitat desaforada i una impressió esbiaixada, ja us dic per endavant que va ser un gran encert, tant per part de l'organització per la molt bona feina esmerçada com també per part nostra de ser-hi. Eps, penseu que l'Stanis es va afegir a la festa amb la caminada de 7 km. que per a la seva edat està molt bé i va apuntar bones maneres com a digne successor de Marathon man. D'altra banda recordeu que vaig dir que la meva intenció era "atacar" el recorregut de 24 km. (o com a mínim el de 19 km.) ja que creia que aquesta era una molt bona oportunitat per fer una distància semblant amb una mica de desnivell. I com explicaré tot seguit, així va ser i fins i tot amb una petita sorpresa final.

Fet aquest breu preàmbul, ens presentem a recollir les credencials poc abans de les 9 del matí: quan pots dormir al poble i tens la sortida a cinc minuts comptats de casa, és un gran avantatge: no cal matinar, no cal afanyar-se i a més, recordo que es tracta d'una marxa, una caminada, no de cap cursa. És aquest un altre dels aspectes positius que tenen aquestes "proves", que pots sortir quan vulguis i tu mateix vas fent, sense cap mena de pressió -tret només de la que un mateix s'imposi. Salutacions de rigor a coneguts i altres familiars i de seguida ens posem en marxa. Com gairebé tota la resta de gent, surto caminant per donar temps que el peu dret (el del maleït Aquil·les) se m'escalfi i passat el primer quilòmetre em poso les piles i apa, comencem a córrer, que per això hi hem vingut. Fins al 2,5 km seguim la carretera direcció Mequinensa, paral·lela al riu Segre i aquí deixem l'asfalt per no trobar-lo després fins ben bé el final. Comencem a pujar per la vall de Sant Jaume a un ritme sostingut i constant i en arribar al primer dels avituallaments ens desviem encara més amunt, per un camí de ferradura on ens hem de posar les mans als malucs i prémer una mica els dents. El premi d'aquest tram de pujada és que un cop s'arriba al final s'ha superat la part més dura del recorregut i es té un marge de gairebé 6 kms en què vas planejant i pujant més suaument per la Serra Picarda fins arribar al punt més alt de la marxa, al peu del pic de Montmaneu (vegeu foto), poc més de 400 m. Aquí em rumio de si pujar-hi (el cim frega els 500 m. d'altitud) o seguir corrent i opto per això últim.


Ja fa una bona estona que m'he adonat que no devem ser gaires els que hem triat per fer corrent el recorregut llarg ja que tot i sortir dels darrers i anar avançant uns quants corredors, no en veig en l'horitzó gaires més. Jo vaig fent, seguint el mateix ritme i alhora gaudint d'un paisatge que té el seu encant. És d'aquells que te l'has de mirar amb uns altres ulls perquè potser no respon, per a la majoria de gent, al que seria un entorn preciós, bucòlic, a una imatge més tòpica i típic; però com en qüestió de gustos, colors, trobo que aquest és, per als que no estem acostumats de veure'l, encisador. Aquesta marxa permet la combinació de passar del riu i el regadiu a la muntanya i el secà més absolut, on a l'hivern passes un fred gèlid i emboirat i a l'estiu has de portar una ampolla d'aigua per si de cas. Però m'imagino que aquesta és, justament, la millor època per gaudir-lo. Oimés quan les amenaces de pluja que havien pronosticat a tort i dret no es compleixen (si plourà més tard, però) i podem córrer sense haver d'arribar xops al final. Continuo amb la meva, anant en solitari (potser per allò que diuen de "la solitud del corredor de fons") i gaudint d'aquesta segona part del recorregut que té un perfil de baixada, tot i que amb uns quants curts trams de pujada.


En això que arribo al darrer avituallament, just al costat del Pantà del rec (deuen quedar uns 5 km. per arribar al poble): m'ho agafo amb una mica de calma, la faig petar amb les dones que m'atenen i els explico qui sóc i què hi faig allà venint d'on vinc (al final reconeixen els meus orígens). M'ajunto de nou amb una parella de corredors -crec que del poble veí de Seròs- que havia deixat enrere uns quants quilòmetres abans i anem fent aquesta darrera part de la caminada. De totes formes, com jo dec anar a un ritme un pèl més ràpid que ells, decideixo tirar pel dret i entro de nou a La Granja d'Escarp després d'haver estat corrent unes 2h:20': curiosament, tot i havent sortit unes 450 persones veig poc ambient a la plaça i és que m'adono que la majoria de la gent encara està caminant i és més, m'informen que havent fet el recorregut llarg, sóc el primer en completar-lo. Vés per on, un cop que ni m'ho plantejo arribo el primer i sense premi. Ainsss!!! És clar que després d'estar-m'hi una estona arribo a la conclusió que no érem gaires els corredors en aquesta distància, en total set. El millor premi, però, la satisfacció doble: haver-me sentit bé de nou en aquesta distància (però tampoc ens enganyem, sense estar per llençar coets), i la sensació d'haver aprofitat el cap de setmana plenament, per allò de poder combinar una prova com aquesta amb el caliu familiar. I com l'ésser humà tendeix a ser de costums fixos, és bastant probable que el proper cap de setmana repeteixi una caminada per aquestes mateixes terres. Temps al temps.

Només em queda que agrair l'organització d'aquesta caminada per tota la feina feta: tot i no conèixer a fons el món de les caminades -molt menys que el de les curses populars- i no saber què suposa ben bé muntar-ne una, estic més que convençut que l'organització d'aquest no té res a envejar  de moltes altres: la informació publicada a Internet, els cartells informatius dels principals punts d'interès dels recorreguts (un bon pretext per aturar-se i llegir), el marcatge i la impossibilitat de perdre's de cap de les maneres, etc. Tot això i més no fa més que refermar-me en la meva voluntat d'apostar, ara, per les caminades (amb l'opció de córrer) que tinguin distàncies i perfils semblants a aquesta, en detriment de les curses (de moltes). Ho anirem veient al llarg de les properes setmanes i mesos. Per cert, i per acabar, foto d'un dels trets més característics de La Granja d'Escarp: les cigonyes del campanar de la seva església. I poca broma, perquè com se't caigui un niu al damunt, ja has begut oli.

dissabte, 29 de març de 2014

Abril: gairebé de descans?

A punt de finiquitar el març cal pensar ja en l'abril, tot i que amb una certa prudència, per part meva, perquè l'aquil·les del peu dret em torna a fer la guitza. I és que suposo que el "càstig" de la darrera Punk de Sallent m'està passant factura i com demà tinc previst participar a la Marxa del Baix Segre en la modalitat de 19 o 24 km. (dependrà de com estigui i del temps que faci), serà qüestió d'agafar-m'ho amb calma i ser precavit pel que fa a les properes proves. És per aquest motiu que el més segur és que m'estigui de fer la primera que us incloc a la taula i no m'hi torni a posar fins la Punk Trail del Pont de Vilomara (ha canviat de data respecte l'anterior edició) i després … no en tinc ni fava. Per un motiu o altra la resta no és que em faci una especial atenció (o ja he fet alguna o les trobo un pèl cares per al que són). Tot i així, n'incloc la darrera (la de Sant Fruitós de Bages) perquè m'agafa molt a prop de casa (de fet, podria acostar-m'hi des de casa, tot fent un escalfament) i fixeu-vos que afegeixo també la cursa de muntanya de Sanaüja: no és que em vegi amb cor de fer la de 24 km. (per a la de 12km. ja no m'hi poso) però crec que pot estar bé  per aquella gent que pensi que està en condicions (sempre he cregut que per aquestes contrades saben organitzar molt bé les curses).

Tot plegat, aquí us deixo les curses que al meu parer m'han semblat més interessants de l'ampli ventall que hi ha, cada cop més més gran, per cert.



dimecres, 26 de març de 2014

Retrobant-me amb les arrels familiars

Si no hi ha res de nou, aquest diumenge participaré a la tercera prova d'aquest març, la qual cosa voldrà dir que haurà estat un mes bastant prolífic. Aprofitem-ho ara que el peu m'està donant una treva però no ho diguem gaire alt no sigui que s'ho repensi i em torni a fer la guitza. Fa un parell d'escrits, quan feia la reflexió sobre el meu retorn parcial als orígens del córrer, apuntava la possibilitat de descartar un tipus de curses i apostar per altres proves més ajustades a les meves actuals preferències, ergo, Punk Trails, curses familiars i barates i així com també caminades amb l'opció de fer-les corrent. De fet, recordeu que ja vaig encetar el mes amb la Transèquia Balsareny-Manresa. Doncs bé, en aquesta mateixa línia és previst que el proper diumenge acabi participant a la VI Marxa del Baix Segrià, al municipi lleidatà de La Granja d'Escarp i que vindria a substituir la que havia inclòs a la taula de curses d'ara fa unes setmanes, la caminada Apagafums de Navarcles. I ara potser us estareu demanant què redimonis se m'ha perdut en aquest poble del sud del Segrià, tocant l'Aragó, al costat de l'aiguabarreig dels rius Segre i Cinca i molt a prop de la vila de Mequinensa, que potser sona més. Doncs la resposta és molt senzilla: les meves arrels per part de mare en són originàries i per sort encara me'n queden unes quantes, d'arrels, en forma de cosins, tiets i una fillola (els Valero de tota la vida us poden donar referències nostres i també podeu demanar per la Rosita de Cal Guapetó, i no és conya). Per això per nosaltres sempre ha valgut la pena recórrer els 150 km. que ens separen, oimés quan són festes de guardar: Nadal, Setmana Santa, la festa major d'estiu, etc. I és clar, quan vam tenir coneixement d'aquesta Marxa, no ens ho vam pensar dues vegades: assegurar-nos que els parents ens continuaran rebent amb els braços oberts i fer la inscripció.


No conec aquesta prova d'altres edicions anteriors -tot i que l'any passat ja se'm va passar pel cap de fer-la- però crec que reuneix tots els ingredients per no perdre-me-la enguany: popular però tampoc molt minoritària (el 2013 van aplegar gairebé 500 persones), barata, amb molta informació publicada tant al seu Facebook com al bloc (i a més amb molta bona predisposició per complementar-la -ara els perfils dels recorreguts, ara els tracks- i per respondre les consultes gairebé al moment), amb la possibilitat d'escollir entre quatre recorreguts (7 km, 15, 19 i 23 km) que combinen pla i muntanya i també amb un servei de ludoteca per als més petits (el nostre Stanis, però, no en va voler sentir-ne a parlar i és més, el vaig haver de dissuadir de fer el recorregut més llarg: al final l'hem inscrit al curt). En aquest sentit, crec que aquesta és una bona oportunitat per plantejar-me seriosament el repte de fer una cursa amb un cert desnivell que superi la vintena de quilòmetres: si aneu als perfils comprovareu que si opto pel circuit negre, des del km. 2'5 fins el 12è caldrà salvar un desnivell d'uns 330 m. (de tocar el riu fins als peus del Montmaneu, tot i que no em queda clar si s'hi puja), amb l'avantatge que després el desnivell és gairebé tot de baixada. Per tant, si el perfil és correcte no sembla que sigui un recorregut excessivament dur, si més no pel que fa al desnivell.

D'altra banda, a aquestes alçades de la pel·lícula no enganyarem ningú dient que aquest poble sigui d'un gran interès turístic, que s'hagi de visitar tant sí com no per veure no sé quina església, monument, casc antic o altres elements per l'estil. No, traieu-vos-ho del cap perquè ni aquest ni la resta de pobles d'aquestes contrades no ho tenen això: han viscut i treballat sempre de i per a la fruita (pera, poma, cirera, préssec, etc.) i  diguem que no han tingut temps per dedicar-se a cap altra cosa. Hi trobareu, això sí, diversos factors que fan d’aquesta una marxa d’allò més atractiva, però tal vegada, i com es diu en un paràgraf de la presentació del seu bloc, "el més destacable sigui la varietat, encant i bellesa dels paratges per on transcorre la ruta, començant per l'exuberància de vida de l’Aiguabarreig, les valls de Secà, amb l’aroma embriagadora del romer i el timó, l’omnipresent Montmeneu, al cim del qual podreu pujar per gaudir de les millors vistes de la comarca, i finalment, el delicat tapís de colors conformat pels arbres fruiters en floració". La Granja d'escarp és un poble com molts altres, que no destaca per res en especial, llevat de les seves extensions de camps de fruita que fan que a l'estiu la seva població es multipliqui per no sé quant, amb molt contingent immigratori estranger. Però com la sang deu tibar, un se'l mira amb uns altres ulls. De totes formes, si us ve de gust veure unes quantes pedres, a les afores hi ha les restes del monastir d'Escarp, que dóna al poble però que es troba en estat ruïnós (i curiosament pertany al municipi veí de Massalcoreig); i una mica més enllà, a mig camí entre La Granja i Seròs trobem el monastir d'Avinganya, que aquest sí es pot visitar.

Tot plegat, aquest diumenge tornarem a La Granja i aquest cop per córrer, també. I qui sap si a l'estiu ens hi quedarem més temps de l'habitual: m'ensumo que tota aquesta zona deu ser molt bona per fer rutes en BTT (això sí, abstingueu-vos els que fugiu de la calor, que allà en fa molta).


dilluns, 24 de març de 2014

Punk Trail de Sallent: es pot millorar?

Ahir va ser el torn de la 3ª edició de la primera Punk Trail que es va fer al Bages, la de Sallent, o com deia fa uns dies a la crònica prèvia, la "mare de totes les Punk". I és que com diu la dita, de pares en pot haver-hi molts però de mares, només una i sempre se la d'estimar. I a fe de Déu que aquesta s'ho mereix de totes totes ja que com em pregunto al títol, no sé jo si hi ha gaire més marge de millora per a les que vinguin després. Tinc la sensació que com més va el llistó puja una miqueta més amunt -imagineu-vos com si fos una prova de salt de perxa o d'alçada en què arriba un moment que superar el rècord és, materialment, impossible. Aquí passaria el mateix, i això que recordant les que he fet -no pas totes però sí unes quantes com per poder opinar amb una certa legitimitat- diria que la situació de partida ja va ser molt bona. Per tant, amb aquesta introducció ja us podeu imaginar que aquesta crònica només inclourà aspectes positius perquè us ben asseguro que de negatius no en trobareu cap, tret que sigueu d'aquelles persones que sempre estan buscant els defectes, per molt petits que siguin, quan no minúsculs, o vulguin justificar una mala actuació personal amb algun pretext ridícul. Però recordem-ho, això no és cap cursa sinó que és una magnífica oportunitat que ens ofereix una colla de benaventurats que hi dediquen molt de temps i esforços personals perquè puguem córrer sense cap pressió, avituallats (i de quina manera!) i per uns indrets on d'altra banda no ho faríem. I a més a més, amb la possibilitat d'escollir entre dues distàncies, la "curta" (o "ui, ui, ui …") i la llarga (o "hòstia puta, on m'he ficat"). Apropiant-me d'un molt ben encertat comentari que he vist al Facebook de la cursa, "molta gent petita, en llocs petits, fent coses petites, pot canviar el món … fins i tot la previsió meteorològica".


I és que en això últim sembla com si l'organització de la cursa hagués fet un pacte amb aneu a saber qui, ja que d'estar pendent els dies previs de si plouria i en quina quantitat (les previsions inicials apuntaven pluja a dojo) hem passat a córrer amb un sol espaterrant i unes vistes magnifiques en certs punts del recorregut (com la que veieu a la foto, des de la zona de Roques Albes, en companyia de la Maite i el Gerard). Però com aquí hem vingut a parlar del meu llibre, com va dir aquell escriptor que fa anys que està fent malves, anem al detall de la meva crònica perquè és el que espereu llegir … oi? Com fa molt bon dia, decideixo marxar força abans i arribar a Sallent per veure l'ambient que s'hi respira, tenint en compte que un altre encert de l'organització és la programació de dues sortides diferenciades, a les 9:00h i les 10:00h per a la cursa llarga i la curta, la qual cosa ha contribuït a evitar un tap a la sortida. I és que una Punk Trail que aspiri a tenir el certificat de denominació d'origen ha de començar per un tram fort de pujada i en corriol. Encara que això pugui semblar una mala jugada no ho és perquè afavoreix que un no s'hagi de cansar gaire d'entrada perquè té molts números que el tap li impedeixi córrer. Però com dèiem abans, en no tractar-se de cap cursa hem de pensar que més aviat se'ns està donant l'oportunitat de fer-la petar amb els col·legues abans de posar-s'hi de debò.

Conscient de les "animalades" més típiques de les Punk Trail, opto per mantenir la idea del recorregut curt però sense saber del cert ni la seva distància, ni el perfil ni el pendent acumulat. Sorpresa que ens tenen ben guardada, tot i que ens imaginem que rondarà la xifra de 15 km. En aquest sentit ja avenço que vam pecar una mica d'il·lusos. De mica en mica la gent que com jo ens hem decidit per la prudència ens anem reunint al punt d'inici i em trobo, un cop més, amics, coneguts i gent a qui feia temps que no veia. D'entre tots aquests tinc l'honor i encert de començar el "patiment" amb el David (Masfret) i el Gerard (Fíguls), així com també fer la goma amb un parell de Runners and Walkers (la Maite Martínez, que surt a la foto, i el Kike Sánchez, qui la va fer). Dit i fet, lents però sense pausa comencem i després del tap de la sortida podem fer les primeres gambades; em sento bé i vaig fent, superant altres corredors i sense deixar de córrer quan toca atacar les primeres pujades. Això sí, després del primer avituallament ens ofereixen un primer tast del que ha de ser una autèntica Punk Trail: un corriol de pujada que ni les cabres més agosarades farien còmodament. Per descomptat ningú corre -és impossible- i toca posar-se les mans als malucs i prémer els dents: pim, pam i anem pujant. La recompensa ve després quan arribem al cim d'aquesta primera part i se'ns ofereixen unes vistes com les de la imatge.

Ja fa una estona que el grup de corredors que deia abans es manté gairebé igual i això serveix per anar progressant i deixar enrere altra gent que va una mica tocada. En això arribem al segon avituallament i aquí ja hi ha un segon tast del que ha de ser l'ambient d'una cursa com aquesta: música, diversió, disbauxa i cap urgència per tornar a la feina. Ens retrobem de nou el grupet -el bo d'aquests controls és que com la gent s'hi està més estona del que ho estaria en una cursa més "normal", un té l'oportunitat de retrobar-se de nou als col·legues. Sortim de nou el David, el Gerard i jo i fem càbales de quants quilòmetres acabarem fent si encara hi ha un tercer avituallament i ja fa una bona estona que estem corrent. Però com estem predisposats a la sorpresa no li donem més importància i ja ens ho trobarem al final. En això que toca pujar al cim de la cursa, el Montcogul (552 m.) i igual que abans, toca agafar-se els "matxos" i amunt. Aquí ens hem d'acomiadar d'en David que de tant entrenar-se en muntanya sembla que tingui amagat un petit tren de cremallera a les seves sabatilles perquè en un tres i no res el perdem de vista. Pas a pas anem fent i assolim el cim i la part més agraïda d'aquest tram: la baixada i l'arribada després al tercer avituallament, un altre exemple de paròdia divertida, simulant una mena de "mercadillo" de roba "agitanada" amb música de … potser "Los Chichos"? (veieu la imatge).


Ja queda menys. De tant en tant anem recordant trams del recorregut que vam fer fa dos anys i sabem que si no ens foten un gol per l'esquadra, hem deixada enrere la part més dura de la cursa. Esperonats per això, jo i el Gerard continuem amb la nostra marxa regular (qui ho diria per a dos paios que estan més a prop dels 50 que dels 40!) i com qui no vol la cosa, ens plantem a l'entrada de Sallent: tornem a passar pel cementiri i el tanatori (ja ho hem fet a la sortida) i per sort ningú s'hi ha de quedar ni hi ha de fer cap visita. Ens queda un últim i maleït tram de pujada, curt però intens (penso que ni tan sols, a punt d'arribar al final, l'organització és capaç de donar-nos un cert descans), el qual ens ha de portar al pavelló esportiu i a la merescuda rebuda per part de corredors i espectadors. Per sort, i després d'unes quantes curses de no coincidir, em trobo la Sílvia i l'Stanis i ja només per això ha valgut la pena venir aquí i suar la cansalada de valent. D'altra banda, la sorpresa ja ha deixat de ser-ho: després d'unes 2h:20' corrent verifiquem que el recorregut "curt" té més distància de la que ens havíem imaginat abans de començar: el GPS del Gerard dóna una xifra al voltant dels 18 km. que coincideix amb altres que he pogut llegir en alguns comentaris del Facebook. De confirmar-se això, aquesta deu ser la cursa de muntanya més llarga i amb més desnivell acumulat que hagi fet. I com vaig acabar encara amb prou esma com per resistir després un dinar i jornada familiar amb dignitat, potser no estic tan malament.

Per acabar la crónica, vàries coses més a tenir en compte:
  • Primera, com qualsevol altra Punk, a més de ser una cursa dura d'allò més, abstingueu-vos els que tingueu les articulacions atrotinades perquè predomina molt el corriol regirat, pedregós i amb baixades on cal anar amb els dos ulls oberts de bat a bat. Des d'aquest punt de vista no és que aquestes siguin les meves preferides -encara em sento l'aquil·les- però us ben asseguro que si esteu disposats a pagar aquest preu, la recompensa que n'obtindreu serà molt gratificant.
  • Segona, recordeu que no és cap cursa i no hi busqueu res d'allò que acostuma a distingir altres proves més "convencionals". Per sort, aquest tret diferencial és el que la gent valora cada cop més. Busqueu-hi diversió, entreteniment, molt bona organització, companyonia, etc. i guardeu al calaix  altres ítems com temps, classificacions, competitivitat, rècords personals, etc.
  • I sobretot, tingueu present que és aquesta una magnífica oportunitat perquè demostreu la vostra solidaritat vers la gent més necessitada. Quan un veu la quantitat de menjar que són capaces d'arreplegar les Punk Trail un no pot deixar de pensar que encara guardem una petita reserva d'humanitat dins nostre (aquí teniu la foto del menjar aportat ahir pels corredors).

Només em queda que agrair l'organització de la cursa -en especial en Jordi Molist- per la molt bona feina esmerçada i per haver-nos donat l'oportunitat de continuar poder fent allò que més ens agrada: córrer. Com es diu en aquests casos: "que n'aprenguin!!" Eps … abans que se m'oblidi: com ahir devia ser el meu dia de la sort, en acabar m'assabento que m'ha tocat un dels nombrosos premis sortejats: un val de descompte per gastar a la botiga de material esportiu Camp IV. M'agafa un pèl lluny de casa perquè hauré d'anar a Granollers o Mataró però així aprofitaré per fer una excursió en família. Gràcies!!


dimecres, 19 de març de 2014

Tornem a Sallent, la "mare" de les Punk Trails

Fa temps que no feia una entrada a mode de crònica prèvia de la propera cursa. I no penseu que si ara la faig és perquè disposi de més temps que abans, ans el contrari. La qüestió és que tot el que sigui aportar un granet de sorra a la promoció de les curses Punk Trail serà poc i sempre en podrem fer més. A més, en aquest cas concret crec que hi ha una qüestió que s'ha de valorar encara més perquè es tracta de la prova que es farà aquest proper diumenge a Sallent. I si ho recordeu bé, i com es dedueix del que dic al títol, aquesta va ser la primera Punk que es va organitzar, ara farà dos anys (aquí podeu llegir la meva crònica). I ja sabeu que després el virus s'ha escampat i que sembla no tenir aturador ja que se n'han fet unes quantes més a altres viles del Bages, i encara en vindran més aquest any. Desconec si el virus és, hores d'ara, estrictament comarcal o ja s'ha escampat per altres contrades (a banda de la de Calaf, a l'Anoia) però si fos així, aquí tindríem un motiu més per sentir-nos orgullosos de ser bagencs, de com som capaços de crear i fer créixer un tipus de cursa que com més va, més gent hi vol participar. Per descomptat que en això hi deu ajudar el fet que siguin gratuïtes -ja sabeu què n'opino del tema dels preus de les curses populars- i que la gent, que tampoc és ximple, acaba valorant molt això, oimés si després troba que la relació qualitat/preu (per dir-ho d'una manera) és molt bona. És a dir, no perquè siguin gratuïtes després aquestes curses han de ser un desori, ni molt menys.

D'altra banda, crec que en l'èxit de les Punk Trail hi tenen molt a veure dues qüestions més: primera, el seu marcat caràcter solidari amb la gent que les està passant més magres avui dia -i cada cop n'hi ha més- fa despertar la vena dels que estem una mica millor i qui més qui menys, tothom hi aporta el que pot (en aquests casos en forma de menjar per als bancs d'aliments). Us asseguro que fa goig després veure les fotos de la quantitat de tones que s'aconsegueix reunir amb motiu d'aquestes curses. Ja només per això val la pena acostar-s'hi i deixar una bossa de menjar, i si després et brinden l'oportunitat de córrer, encara millor. I la segona qüestió es refereix al fet que en ser curses sense classificació oficial ni un control del temps, la gent se les pot agafar amb un altre esperit, no tant competitiu ni "seriós" com segurament ho faria si es tractés d'una cursa més "normal". Com deia en l'escrit anterior sobre el meu retorn parcial als meus orígens com a corredor popular, aquestes curses són ideals per continuar gaudint del que s'ha estat fent, que és córrer, sense haver d'estar pendent del rellotge, de si es rebaixa un temps anterior, etc. Allò que hom anomena una obsessió compulsiva per les marques o "marquitis". En aquestes tu surts amb la resta de col·legues i després vas al teu ritme, sense haver de patir per si perdo no sé quina referència, per si m'avança tothom i altres ximpleries d'aquest estil. I el que ha de ser obligat: aturar-se a tots els punts d'avituallament (sempre hi trobareu alguna sorpresa i animació garantida) i després no tenir pressa per continuar la marxa.


Doncs bé, fet aquest preàmbul, i com us deia al principi, aquest diumenge toca la tercera edició de la que es pot considerar la "mare" de totes les Punk Trails que han vingut després (Calaf, Salelles, Fonollosa, Manresa, el Pont de Vilomara, Castellbell i el Vilar i no sé ara mateix si me'n deixo alguna). I la prova més fefaent de l'èxit que estant tenint és que les inscripcions a Sallent es van obrir i tancar al mateix dia (diumenge 2 de març). I això que no parlem pas de poques sinó que crec que ens movem en unes 400. És a dir, la gent no és ximple i sap valorar allò que realment és bo. Per cert, fixeu-vos com en el fons tant se'ns fot les característiques tècniques més "clàssiques" d'una cursa perquè a banda de saber que hi haurà dos recorreguts, un de curt (ui, ui, ui …) i un de més llarg (uf, uf, uf …), i que tindran dues hores de sortida diferents, no se sap res més: ni la distància, ni el recorregut, ni el pendent. Sorpresa, sorpresa … El que dèiem, volem córrer sense haver de pensar en res més que no sigui gaudir i la diversió que hi trobarem.

Per últim i per acabar aquesta prèvia, l'organització d'aquesta Punk s'està sortint i ens està deixant a tothom amb un pam de nassos amb tot el que està previst que es faci i es sortegi entre els participants; si entreu al seu Facebook no hi ha dia que no hi trobeu novetats, i a data d'avui, i pel cap baix, aquí us deixo un llistat dels regals en forma de packs de dues inscripcions a altres curses de la comarca: dues a la de 10 km. de Sallent (aquesta la desconec), al Cros de Sant Jordi de Navàs, al Cros de l'1 de maig d'Artés, a la de les Barraques de Vinya (Viladordis) i dues més per a la Cursa nocturna dels Matiners d'Avinyó (més sopar). I la cirereta del pastís, al final de tot, concert dels S'Temple Bar. Si amb tot això encara hi ha algú que no s'ho acabi de passar bé, que s'ho faci mirar perquè és de psiquiàtric. Per cert, i abans que se m'oblidi: com hi ha gent que escriu millor que jo i fa unes "disseccions" molt bones de les curses, aquí us deixo l'enllaç al blogmaldito, sobre el decàleg del que ha de ser un bon punk-trailer.