L'euro i el preu de les curses

El company Miquel Pucurull (de qui ja n'he parlat més d'un cop en aquest bloc) ha publicat no fa gaires dies al seu Facebook i Twitter un escrit que, una vegada més, posa de manifest l'augment bastant espectacular que han tingut el preu de les inscripcions a moltes curses populars als darrers anys, molt per sobre de la inflació oficial. I ho comenta arran d'haver llegit diverses notícies sobre l'encariment de la vida d'ençà el 2001, després que, recordem-ho, l'1 de gener del 2002 l'euro fos ja l'única moneda en circulació a la Unió Europea i acabés substituint per sempre les altres nacionals amb què encara coexistia. És una impressió general -i jo la comparteixo plenament- que al nostre país (no ho sé del cert a la resta) això va venir acompanyat d'una pujada de preus que en molts casos, superaven els dos dígits i que amb l'euro, ens l'ha van ben fotre mirant cap a Montserrat i a més, sense vaselina! Per entendre'ns, i per posar un exemple d'allò més quotidià, el cafè que abans el pagaves a 100 ptes. va passar a valdre 1€ (per als i les més joves, 166 ptes.).

Arran d'això, i com l'experiència i veterania d'en Miquel fan d'ell un pou sense fons de coneixements i dades, ha publicat una comparativa de preus d'una mostra de 15 curses (de 10 km. i mitges maratons) que encara segueixen fent-se i algunes de les quals amb molt de renom. Doncs bé, malgrat que com ell mateix reconeix, aquesta no és una mostra gaire gran, el resultat final és prou concloent com per fer-nos obrir els ulls i pensar que en alguns casos, encara ens l'estan donant ja que surt un augment mitjà del 231%, molt per sobre de la pujada d'altres productes bàsics. També és cert que algunes curses han reduït el seu preu però diria que això és més anecdòtic que res més i seria l'excepció que confirmaria la regla. I acaba la seva reflexió deixant clar que ell no es queixa tant pels preus dels dorsals sinó més aviat per la tendència a l'augment d'un any per a l'altre, i el risc que això pugui suposar en el futur.

Altrament dit, què en pensaríeu si en un moment donat una cursa de 10 km. valgués 10€ (un preu bastant habitual) i any rere any, s'apugés d'1€? D'una banda es podria dir que no ve d'1€ i que si en vam pagar 10 podem assumir la xifra d'11, però de l'altra també podríem pensar que aquest augment suposa un 10% i que això multiplicat per uns quants anys seguits es pot enfilar a 15€ (un 50% més), per a una mateixa cursa quant a la distància, serveis, obsequis, etc. Potser vist d'aquesta altra forma ens adonaríem d'allò que molts ja fa temps que estem pensant: les curses populars han esdevingut un autèntic negoci (tot i no saber ben bé per a qui) i que va a més. En aquest sentit, un parell de detalls: primer, fixeu-vos com en alguns casos la diferència a pagar pot ser abusiva depenent de si es fa la inscripció dins un termini de temps fixat o el mateix dia de la cursa; i segon, com en algunes curses que fan vàries distàncies alhora (p. ex. una mitja i una de 10 km.) el preu és el mateix o la diferència no és gaire.

És cert que estem en un model de vida i consum capitalista i que això té els seus pros i contres, que la principal variable que ho ha de regular tot és el mercat, on la demanda i l'oferta troben un punt d'equilibri, que serà el preu al qual els productors i ofertants estaran disposats a vendre, i els consumidors a comprar. Ja sabem també, però, que això a la teoria queda molt maco quan ho expliques en una classe i que després la realitat va, sovint, per un altre camí. En aquesta línia podríem parlar dels neoliberals, socialdemocràtes, que si el mercat ha de ser del tot lliure, que si aquest ha de tenir alguna regulació, etc, però aquí ens desviaríem ja del tema. Ningú nega que l'augment de l'oferta de curses és un fenomen paral.lel a la popularització del running com a esport de masses (no diré què és primer perquè seria allò de discutir sobre l'ou i la gallina), alhora que també hi ha la sensació que en alguns casos, i aprofitant això últim, l'organització d'una cursa sap que vendrà tots els seus dorsals disponibles, sigui quin sigui el preu, perquè la demanda està més que assegurada (què dir de la marató de Barcelona o la mitja de Granollers?).

Però com ja s'ha dit en aquest bloc en més d'una entrada, la decisió final rau en el corredor, el consumidor o la demanda, com ho preferiu. Es pot cometre l'error de participar en una cursa concreta sent conscient que s'ha pagat més del que es pot pensar que val (jo mateix ho he fet) però sisplau, no donem la raó a aquella gent que creu que l'ésser humà és l'únic que entrebanca amb la mateixa pedra un, dos i els cops que convingui. Tret de casos excepcionals, crec que els corredors podem tenir la paella pel mànec i si una cursa la trobem massa cara, tot i que en xifres absolutes no ens sembli gaire, doncs podem escollir de no participar-hi però alhora tindríem el "deure" de queixar-nos" perquè els responsables se sentin al.ludits i no pensin que se'n poden aprofitar tant com vulguin (allò de qui no plora no mama). En el fons, el preu també hauria de ser un criteri per acabar escollint una cursa o altra, a l'igual que ho pot ser la distància, perfil, obsequis (si n'hi ha), control del temps amb xip (si n'hi ha), serveis, referències que en tinguem, etc. Tot plegat, no vull afegir més llenya al foc en aquest debat sinó aprofitar l'avinentesa perquè passat demà farà 10 anys de l'entrada de l'euro com a moneda única amb el que això va suposar quant a l'encariment dels preus (curses incloses).

Per acabar, un recordatori d'uns quants enllaços sobre aquest mateix tema:

• Preus de curses: l'etern debat.
• Sobre preus de curses i obsequis (1) i (2).
• Sobre la crisi i les curses.

Per cert, del llistat de les 15 curses analitzades per en Miquel, m'adono de dues coses: que les pujades són més bestials en les distàncies curtes (10 km.), i que he participat en 4 (Agramunt, la marató de BCN, Sitges i Blanes). Encara sort que de la resta cap m'atreu d'allò més (potser Ripoll).