Lleida: Seu Vella conquerida però ... uff!

Ahir vaig fer la meva tercera cursa a la capital de la Terra Ferma i ben ferma podríem dir que és la seva darrera part. Efectivament, la Pujada a la Seu Vella de Lleida és una cursa de poc més de 10 km. en què els 9 primers són bastant planers i fins i tot, amb alguns trams de baixada a l'inici però ... ailas! el darrer és on has de treure el fetge per la boca si vols acabar de completar una bona cursa. Però anem a pams i detallem una mica la jornada que ja dic d'entrada, va ser rodona, malgrat que no tant en el pla merament esportiu (com suposo haureu deduït). En primer lloc, a la crònica prèvia ja deia que m'agafava la cursa com un altre entrenament de "qualitat" i en certa forma, aquesta ha estat la tònica a les darreres curses, des del moment que ho tinc bastant fotut per sortir a córrer amb una certa regularitat (començo a tenir la sensació que pago més aviat per entrenar i no per córrer). Per tant, us ho podeu agafar com un pretext o excusa però no li demaneu peres a un pomer i per miracles, aneu al cinema o al Vaticà.

Segon, com detallaré després, tot i el darrer tram de pujada estic convençut que tampoc m'hagués sortit una molt bona actuació donat que durant una bona estona no em vaig sentir gaire còmode. Què voleu que us digui? per més que es vulgui, si un no s'entrena però manté encara el cap ben moblat, arriba un moment que ha de plantejar-se altres "fites" més modestes i al seu abast; altrament dit, si no és possible mantenir el mateix ritme de cursa que en altres èpoques més "glorioses" aleshores, per què capficar-s'hi? Si el mal regust de boca ha de venir per no poder baixar el cronòmetre un parell de minuts o per no avançar un centenar de posicions més en la classificació final, doncs no crec que valgui la pena ni córrer i ni molt menys, pagar per fer-ho. Suposo que amb el temps cadascú es va col.locant allà on li pertoca i en funció de les seves capacitats i per tant, des d'aquest punt de vista, cap sorpresa per mi. Potser ja ha arribat el moment de córrer més per gaudir que per cap altra cosa, i deixar-nos, doncs, d'històries. I com a botó de mostra, a la cursa d'ahir no duia el cronòmetre ja que deliberadament el vaig deixar guardat al calaix. Total, encara que no es tingui constància precisa del temps que un va fent mentre està corrent, l'experiència ja li diu si va bé o pel contrari, aquell no és el seu dia.

Tercer, i pel que fa a la meva actuació personal, he marcat un temps final de 48':35" i m'he quedat per la meitat de la classificació (el 435 d'un total de 885 corredors, tot i que tenia entès que seríem un miler). Però com diu una cançó de La Trinca, "no ve d'un pam". Conscient del meu més que previsible discret rendiment, em situo a la part final del grup i tant jo com molta més gent fem els primers centenars de metres gairebé caminant -tot i ser de baixada- de tants que som i també per l'estretor i sinuositat d'aquest primer tram. Però un cop arribats al c/ Príncep de Viana, la cosa millora i començo a agafar el que ha de ser el meu ritme de cursa; travessem el riu i passem pel camí de Granyena que passa pel costat del Polígon Industrial del Segre i ens ha de portar a la part més bonica del recorregut: el Parc de la Mitjana. Durant quasi 3 quilòmetres deixem l'asfalt i trepitgem camins vorejats de bosc i un se n'adona que aquest deu ser un dels pulmons verds de la ciutat. Reprenem la trama urbana a la zona de Pardinyes i aquí ja fa una estona que veig que no puc prémer més l'accelerador, tot i que el meu ritme no és dolent del tot. Aquesta part ja me la conec bastant bé, és planera i ara ja estic pensant en arribar al darrer qm. el de la pujada i el que ha de marcar més clarament les diferències. Abans, però, travessem el riu de nou dos cops més -i és que de ponts aquí en trobareu uns quants- i el darrer ens porta just a l'entrada del c/ dels Cavallers o el que és el mateix, l'inici del que dóna nom a la cursa.

Per tal que us feu una idea de la importància de la pujada per aquest carrer cap al punt final de la cursa, just abans l'organització col.loca una catifa que mesura el temps dels corredors en aquest darrer qm. ja que hi ha un premi especial per aquell que faci la pujada en menys temps. Aquí ja em deixo anar una mica perquè no em vull castigar en excés i és quan perdo bastants posicions atès que el balanç entre la gent que em deixa enrere i la que deixo jo, és netament negatiu. Però vaig fent, xino xano al meu pas. Com el dia acompanya -sol espaterrant i és un festiu amb les botigues obertes- s'hi aplega molta gent i prefereixo gaudir dels seus ànims i posar-hi bona cara que no pas em vegin traient un pam de llengua. Malgrat que és qüestió de salvar un desnivell d'uns 70 m. i més d'un pot pensar que això no és gaire -i així és- quan ho has de fer després de 9 km. a un ritme més o menys viu, això "pica" més. I que carai, ho reconec, sóc un covard quan he de fer una pujada. Després d'uns quants giravolts (més dels que em pensava), travesso la Porta dels Lleons i apa, ja hi som. Satisfet, content i no gaire cansat, val a dir-ho. Al cap i a la fi, la meitat dels participants encara havia d'arribar i per tant, qui no es consola és perquè no vol. Així doncs, podríem dir que la Seu Vella de Lleida va ser conquerida.

I explicada la meva participació a la cursa, és el moment que en faci una valoració. D'entrada crec que va estar bastant ben organitzada -llevat d'algun petit detall que tot seguit explicaré-, la qual cosa no em sorprèn gaire, ateses les referències d'altres que ja he fet a Lleida. Per activa i per passiva he dit més d'un cop que aquesta gent sap muntar bones curses. En concret:

• Aspectes que m'han agradat: hem d'incloure el recorregut ja que tot i la seva duresa, la pujada final afegeix interès a una cursa urbana que, d'altra banda, seria com moltes altres, bona però sense cap tret distintiu. També cal destacar el punt de sortida i arribada -la Plaça la Sardana- ja que algunes de les qüestions logístiques d'interès hi eren -la recollida de dorsals, guardaroba, etc.- tot i que no pas totes (p. ex. les dutxes). Tot i l'indret, no és difícil aparcar-hi a prop si s'arriba d'hora i sinó, sempre queda el recurs de deixar el cotxe en un pàrquing privat a prop de la Plaça de Sant Joan i pujar-hi després amb escales mecàniques i ascensor. És clar que també podem fer-ho corrent com si fos un escalfament previ.
• Aspectes que han de millorar: no sé si ha passat altres anys ni el motiu però ahir va haver-hi un cert desgavell abans de donar la sortida. Primer ens criden perquè estiguem a punt, després ens fan desplaçar cap a un altre lloc però suposo que amb la gentada que érem i l'embut que això va provocar, l'organització devia pensar que millor com estàvem al principi. Un segon aspecte que em va sorprendre és que el primer i únic punt de recollida d'aigua estava abans del qm. 4. Suposo que això va fer pensar a molta gent que n'hi hauria un segon però no va ser així. Encara sort que tinc el costum de guardar-me l'ampolla i anar fent glops de tant en tant. Tot i així, com no feia calor aquest seria un aspecte secundari.
  

En definitiva, una cursa bastant ben organitzada per a una actuació personal bastant discreta. A destacar que vaig poder saludar a un parell de corredores que conec d'altres curses (l'Arantza i la Sandra) i que no hi ha manera que les enxampi i com no, també en Pere Pinós, que no se'n perd ni una (crec que la setmana vinent ja té al cap fer la Cursa de l'Indiot a Mollerussa). I en acabar, a dinar a Alcarràs, a casa de mon cosí i a la tarda de botigues pel c/ Major. I és que amb dues dones i un diumenge amb tot obert, què s'hi pot fer!