Cervera: gairebé com fa dos anys

En el moment de començar aquesta entrada no fa encara 24 que he fet la meva primera cursa de la nova temporada, la dels 10 km. de Cervera. I les sensacions que n'he tret no són dolentes, tot i que tampoc ha estat aquesta la cursa de la meva vida. A la crònica prèvia deia que ja firmaria un temps com el de fa dos anys -quan hi vaig participar per primer cop- en què no vaig baixar dels 46' per pocs segons, i tenint present que aquell any va ser el del meu debut en el món de les curses populars i que va ser quan, en general, vaig fer les meves millors marques en aquesta distància. També és cert que el primer cap de setmana de setembre no és el més propici per prendre com a bona (o mala) referència l'actuació d'un mateix en una cursa determinada, ja que venim d'un parell de mesos d'estiu en què la gent, més que córrer, procura "hivernar". Però de totes formes, no deixa de ser aquesta cursa una mena de test que ens pot dir si encara tenim un cert marge de millora per als propers mesos o si, pel contrari, val més que ens ho prenguem amb calma i no ens exigim fites inabastables en les curses que ens quedem per fer.

Amb aquesta idea al cap, em presento a Cervera amb la família i, per sorpresa meva, sense cap molèstia física que després pugui fer servir d'excusa per una possible cursa dolenta (mal al tendó i/o a la renyonera, per exemple). És curiós com de vegades sembla que tinguis el cos masegat per totes bandes i a l'endemà, com per art de màgia, les molèsties s'hagin esvaït. Millor doncs no hi ha res pitjor que córrer adolorit. Com ja s'intuïa, hi ha un bon ambient sense que alhora siguem una gran multitud (rècord d'inscripcions amb gairebé 300) i això ens facilita la logística prèvia de recollida de dorsal, visita obligada als lavabos, etc. I quasi sense temps per escalfar (per a què? per cansar-nos abans d'hora?) es dóna el tret de sortida. I mai millor dit perquè va ser a càrrec d'un trabucaire, tot i que amb un petard certament fluixet que quasi no es va sentir.

Coneixedor del recorregut, faig els primers qms. a ritme de 4':20"-4':25" que mantinc fins i tot després de la "paret" bestial que hi ha al qm. 1,5. De moment, la cosa va més o menys bé i segueixo un parell de "llebres" que tinc controlades d'altres curses per les terres de Lleida i que estic segur que poden ser una bona referència al llarg de la cursa. Al qm. 3,5 s'inicia la part més "divertida" de la cursa, amb una forta baixada fins el qm. 5, a partir del qual, el recorregut comença a endurir-se una miqueta. Aquest tram no és més que un dolç aperitiu del que ens hem de trobar a partir del qm. 7,5 quan comencem a enfilar les primeres rampes que voregen una part de la muralla de Cervera. Fins i tot, quan sembla que aquest interminable tram s'hagi acabat amb un fals pla, et topes de nou amb una altra rampa quan entres de nou a la ciutat. Com és lògic, en aquests gairebé 2 quilòmetres de pujada el meu ritme s'alenteix i ja fa una estona que les "llebres" m'han deixat. Miro el rellotge i sabent que el darrer mig quilòmetre és d'una certa baixada, premo el gas per mirar d'apropar-me al temps de fa dos anys. Un corredor que no conec m'enxampa i com deu veure que jo vaig més lent, m'anima que el segueixi, en un acte de solidaritat entre companys de fatiga que l'honora. Al final, encaro la recta d'arribada i acabo la cursa amb relatives bones sensacions, tot i que no em puc fer la foto de rigor amb l'Stanis (per això hi poso la d'abans de sortir). Com es diu de vegades, al cap i a la fi, un val el que entrena.

Si mireu la classificació comprovareu que el meu temps ha estat una mica superior al de fa dos anys però com tot és relatiu i susceptible de tenir dues lectures, també podríem dir que la meva actuació ha estat molt similar, doncs la meva posició final relativa és d'un 51% en ambdues edicions; ahir vaig ocupar la núm. 145 (d'un total de 281 corredors) i al 209 vaig ser el 125è però amb menys gent (245). A partir d'aquí, ja veurem com avança la temporada. Per cert, dues sorpreses agradables: primera, res més creuar la meta se m'apareix el Josep Huguet, corredor i alhora blocaire de qui feia temps que no en sabia res, i em diu que ara es dedica més a veure els braus des de l'altre costat de la barrera, és a dir, que està al control de les curses Champion Chip. Doncs bé, de ben segur que ens tornarem a trobar perquè ja tinc al cap un parell més per les terres de Lleida (Linyola, Mollerussa, etc.). I segona sorpresa, em trobo als vestuaris (eps, no penseu malament) un altre col.lega de curses, en Pere Pinós, i em diu que ha escrit un llibre aprofitant la seva dilatada trajectòria de corredor popular; es titula "Córrer enmig del paradís" i pel poc que he fullejat, me'n faré amb un exemplar. Qui sap si això m'esperonarà a complir, definitivament, amb un dels meus somnis: publicar un llibre i que aparegui a la llista dels més venuts.

Per acabar, com altres cops, anem a valorar breument la cursa:

• Aspectes que m'han agradat: diria que tot ja que trobo que és una cursa bastant ben organitzada. Suposo que el fet de no ser un munt de gent facilita més la feina i no crec que cap corredor s'hagi trobat amb cap imprevist desagradable. Les qüestions logístiques han funcionat bastant bé (recollida de dorsals i de l'obsequi, dutxes i lavabos, consulta ràpida dels resultats, etc.), els avituallaments durant la cursa han estat els que havien dit (2), tots els qms. indicats (aquest cop no se me n'ha escapat cap), puntualitat en la sortida, la informació cartogràfica al Web, etc. Per tant, la meva més sincera enhorabona a l'organització per la bona feina feta.
• Aspectes que no m'han agradat: d'això no en tinc res a dir. Si fóssim molt primmirats suposo que trobaríem alguna qüestió millorable (tot és susceptible de ser-ho) però vaja ... si no em falla la memòria recent, ara mateix no en trobo cap. Això sí, i sense voler-me acarnissar amb ningú en particular, crec que a l'speaker de la cursa li faltava un punt de "salsa", de "salero". Potser és que hi està gaire avesat. Era el meteoròleg de TV3, en Toni Nadal (veieu-lo aquí en acció).