dijous, 31 de març de 2011

Marathon man ja és cinquantenari!

D'entrada ja us dic que tot i que aquest passat diumenge, coincidint amb la cursa dels bombers de Lleida, va ser el meu aniversari, aquest post no té a veure amb aquest "detall". Més aviat el títol fa referència al fet que amb aquesta, Marathon man ha entrat al "selecte" club dels corredors populars que han participat en 50 curses. Òbviament hi ha molts més que podrien dir el mateix i no ho fan i altres que aquesta xifra ja fa temps que l'han deixada enrere i van sumant-ne més. Però posats a commemorar coses que coincideixen amb dates o dades "simbòliques", doncs per què no aquesta? No m'imaginava jo quan vaig començar a córrer que en l'equador de la meva vida (espero!!) arribaria fins on ho he fet (que tampoc és gaire alt, siguem sincers) i que fos ara un seguidor acèrrim de les curses populars. No diré que aquesta sigui ara la meva passió esportiva, ja que sempre m'he considerat una persona més racional que "passional" (i a més aquesta paraula potser denotaria un cert to obsessiu), però sí és cert que d'una manera o altra ha contribuït a un cert canvi en la meva vida. Des d'un punt de vista físic em sento molt millor que quan no corria (tot i els anys de gimnàs) o dit amb altres paraules, m'aguanto millor els meus propis pets que altra gent més jove; i mentalment és una activitat que em relaxa molt, diria que tant que quan fa uns quants dies que no surto a córrer, el cos i el cap m'ho acaben demanant a crits.

També és cert que d'ençà un temps m'ho he agafat amb més calma que, d'altra banda, suposo que ben lògica. Després d'un boom inicial (tot l'any 2009) en què vaig fer moltes curses, l'any passat aquest nombre es va reduir gairebé a la meitat i a més, sent selectiu a l'hora de decidir-me per unes i descartar-ne unes altres. A més de la possibilitat de fer una cursa interessant vaig començar a valorar un altre aspecte que tot i que abans també hi era present, potser estava en un segon pla: la combinació de la cursa amb una sortida familiar i/o en grup. Al cap i a la fi, si vull tenir unes quantes fotos, bé he d'entabanar algú perquè vingui amb mi. I qui millor que la família! I per suposat, també hem de tenir present que les meves cames no són les mateixes que fa uns anys i per tant, si vull continuar gaudint d'aquest esport durant un temps més (vés a saber fins quan), millor que els hi doni descans. Diguem que la rauxa del principi ha deixat pas a una mica de seny i serenor, tot i que qui em conegui ja sabrà que aquestes no són dues de les meves màximes virtuts.

Tot plegat, si repasseu les dades de la taula on tinc fitxades totes les meves curses, veureu que el 2009 en vaig fer 29, l'any següent "només" 16 i enguany en porto 5. En aquest recompte no he inclòs la que va ser la meva primera participació en una cursa (els 10 km. urbans de Manresa del 2007) perquè aleshores no em considerava encara un corredor popular stricto sensu; només hi vaig anar amb la intenció de saber com estava després de poc més d'un any corrent (vaig començar a mitjans del 2006) i val a dir que em va sortir una cursa bastant ràpida (més que de la del 2009, quan hi vaig repetir). Tampoc he comptat les poques caminades ni marxes en BTT que hagi pogut fer; és a dir, només aquelles curses amb un esperit "popularment competitiu". Per acabar, si voleu un petit detall "geogràfic" aquí us deixo el llistat de les comarques on ha estat Marathon man (un total de 19) i amb el nombre de vegades: Bages (11), Pla d'Urgell (5), Berguedà (5), Urgell (4), Segrià (3), Segarra (3), Garrotxa (3), Garrigues (2), Anoia (2), Osona (2), Barcelonès (2), Noguera, Garraf, Pla de l'Estany, Gironès, Solsonès, Alt Urgell, Tarragonès i la Selva, cadascuna amb una presència. Deixant de banda les curses al Bages (província de Barcelona), l'altra demarcació que més he freqüentat ha estat la de Lleida (amb 20 curses). I és que no sé què tenen les curses de les Terres de Ponent perquè me les miri amb uns altres ulls. I sinó, una altra prova: de 7 curses repetides, 5 han estat a viles d'aquestes contrades (Torà, Bell-lloc d'Urgell, Tàrrega, Agramunt i les Borges Blanques). Les altres dues són Bagà i Olot.

Total, que m'autofelicito per aquesta "fita" i ara a per les següents 50 curses. Que vagi de gust.

dimecres, 30 de març de 2011

En abril, aguas mil? Doncs no gaire

Estem tancant el març i si em paro a pensar en el que he fet en aquests tres primers mesos de l'any, ja m'he passat pel folre dels pantalons un dels objectius que em proposava a principis de temporada: fer un màxim de dues curses per mes ja que el març el vam començar amb la "mitja" marató de Barcelona i després ha vingut Torà (aquesta no estava prevista) i la darrera de Lleida. Crec que de seguir aquest ritme les cames em faran figa abans d'hora i petaré per totes bandes. És per això que l'abril em vindrà molt bé en aquest sentit perquè tot i que de curses n'hi ha per triar i remenar, no són gaires les que m'interessin d'allò més i per acabar-ho d'adobar, ens ve a sobre la Setmana Santa que més aviat és temps de menjar mones de Pasqua i no tant de pensar en córrer. Si de cas, al maig ja les acabarem purgant una rere l'altra.

Dit això, i per variar una mica el format d'aquest tipus d'entrada que anuncia les curses del mes següent que, per un motiu o altre faré o més m'han cridat l'atenció, aquí en teniu unes quantes ordenades en tres categories:
  • Cursa que faré: fixeu-vos que ho dic en singular perquè com deia abans, de la resta d'oferta n'hi ha alguna altra que encara no ho tinc clar. Es tracta de la mitja marató de Cunit (9 d'abril) a la qual ja fa temps que hi estic inscrit i que com es fa en dissabte tarda, és un bon pretext per passar-hi el cap de setmana. Si mireu el web es tracta de fer dues voltes a un circuit urbà (això potser és el que m'agrada menys) i tot i córrer bona part arran de mar, no és ben bé plana perquè tindrà un parell de punts de pujada. Tot plegat, ja ens ho trobarem.
  • Curses que em rumiaré: n'incloc dues de les quals em quedaré amb una (arribat el cas) perquè es fan el mateix cap de setmana. D'una banda el Cros de Sant Jordi de Navàs (dissabte 16) i del qual tinc entès que enguany han suavitzat el recorregut; i de l'altra, la Gran Follada d'Igualada (diumenge 17), una cursa "rara" que es fa en parella i d'una una distància que no deixa de ser "suggeridora" -6.969 m. Més que res per fer alguna cosa diferent. Algú s'hi anima?
  • Curses que no faré: òbviament n'hi ha moltes però de les quals hagi buscat informació en destacaré aquestes. A Barcelona ciutat tenim la del Corte Inglés (diumenge 3) i la dels Bombers (diumenge 10), dues que en altres escrits del bloc ja n'he parlat i que no em convencen gens pel seu caràcter massificat, més que popular (a més, en aquesta darrera fa dies que les inscripcions s'han tancat). Com més enllà de l'àmbit metropolità hi ha un món per descobrir, destacaria la cursa dels 10 km. de Girona (diumenge 3) que en ser molt plana i asfalt, és idònia per aquella gent que busqui fer marca en aquesta distància, així com també tres altres mitges maratons: Lleida i Tossa de Mar (coincideixen, però, el mateix cap de setmana de Cunit) i Olot (diumenge 17) que enguany no toca (el seu recorregut no és gaire còmode i a la capital de la Garrotxa ja hi hem estat tres cops).
Per acabar, i ja que n'he fet esment, aquí us deixo els enllaços d'entrades anteriors relacionades amb algunes d'aquestes curses, per si us ve de gust repassar-les:

dilluns, 28 de març de 2011

Bombers de Lleida: encara estem bé!

De la cursa d'ahir dels bombers de Lleida en guardaré uns quants bons records. Primera perquè la meva actuació ha estat bastant bona, com us detallaré després i segona perquè també ha estat la primera en què he creuat la meta amb l'Stanis. Anem a pams. Després d'un viatge amb pluja i un temps insegur, la capital de la Terra Ferma ens rep amb sol i una temperatura molt òptima per córrer, la qual cosa ja ens assegura, d'entrada, una bona jornada. Em passo pel Village a recollir el dorsal i xip -ara sí, de propietat- i sense gaire temps per a més prolegòmens em col.loco pel mig del nombrós grup de corredors amb la intenció de fer una bona cursa i un temps acceptable. Amb tanta gentada -al final han acabat la cursa gairebé 1.300 corredors- no hagués estat una bona estratègia posar-me pel final per veure-les venir després un cop iniciada la cursa. Tot i que les sensacions prèvies no són dolentes, com ja em conec tampoc les tinc totes per si com en altres curses, al final m'enfonso.

Sortim i als primers qms. de la cursa em dedico a avançar gent i esquivar algun que altre cotxe dels que hi ha aparcats pels carrers (suposo que això és el que té fer una cursa del tot urbana). El ritme és viu i inferior als 4':20" i així vaig fent, pensant en reservar-me una mica per al darrer tram. Al control intermedi (al km. 6,5 del Parc de la Mitjana) comprovo que puc aguantar el ritme sense gaires problemes i que de mantenir-lo fins el final aturaria el cronòmetre al voltant de poc més dels 43', un temps que firmaria d'entrada. Els darrers qms. plans i de tant en tant amb alguna baixada molt suau, han ajudat a no defallir i de fet, ja feia estona que m'havia donat que m'acabaria sortint una bona cursa d'acord, això sí, amb les meves modestes possibilitats. Passat el darrer quilòmetre encaro la recta final dels Camps Elisis i veig l'arribada amb el típic arc inflable però ... no n'hi ha un sinó tres i és clar, el darrer havia de ser el de l'arribada, no pas el primer. Estic en condicions de baixar dels 43':30" però a uns 150 m. del final veig la Sílvia i l'Stanis. És l'oportunitat que estàvem esperant, després que a Torà no fos possible: agafo el meu fill i creuem la meta junts, això sí anant molt a poc a poc per por que el nen se'm desmuntés pel camí. Com l'anunci de la Master Card, veure el somriure del nen i les cares de la gent que ens veu passar no té preu. Al final, 43':45" i amb sensacions molt bones. I el que més m'ha sorprès ha estat la posició en la classificació final: la 301 de 1.259 corredors o el que és el mateix, dins del primer quartil (23,9%). A la foto apareixem tots dos (abans de la cursa) però per respectar la intimitat del menor, li hem mig tapat la cara, no sigui que quan sigui gran ens posi una denúncia!! Igual que a les revistes del cor que fotografien els i les famoses de pa sucat amb oli i pixel.len les cares dels menors.

Tot plegat, una cursa bastant acceptable i que s'ha de tenir en compte per si mai voleu intentar assolir la vostra MMP en aquesta distància, ja que el seu perfil és del tot pla. Òbviament això ja no va amb mi perquè fa temps que ho he descartat però veient com m'estan anant les darreres curses, diria que tampoc estic tan malament i si puc mantenir-me en aquests temps sense gairebé ni entrenar, aleshores què més puc demanar? Com vaig dir en un escrit recent, potser ara estic recollint els fruits d'haver estat corrent durant els darrers anys, i que posats a no poder assolir fites més ambicioses, per què no conformar-se amb unes altres de més modestes si també ens ho passem bé? Ara a esperar com m'anirà la següent que no serà fins d'aquí 15 dies, amb la mitja marató de Cunit. Potser m'hauré d'empassar aquestes paraules ben endins i no seria el primer cop!

Per acabar, algunes crítiques de la cursa. M'ha agradat molt el recorregut, del tot urbà, amb predomini d'asfalt i un molt lloc de sortida i arribada (els Camps Elisis). També ha estat molt ràpida i sense cap complicació la recollida del dorsal i el xip. L'ambient previ a la cursa molt amè. En canvi, i perdoneu que insisteixi en la qüestió, no m'ha agradat gaire -i veig que això comença a ser un mal costum- que als lavabos del Village no hi hagués paper higiènic (sort dels mocadors de paper), que no tinguessin samarretes de la meva talla (crec recordar que en el moment de fer la inscripció es demanava, tot i que m'han assegurat que me l'enviarien per correu) i per acabar, la bossa del corredor una mica pobra (massa propagandes). I encara que a mi no és que m'hagi afectat -perquè ho he pogut solucionar anant a casa del meu germà- el tema de les dutxes també s'hauria de millorar. Però res que faci desmerèixer la valoració global de la cursa que ja us dic que és molt bona, encara que potser em deixo portar per un cert estat d'eufòria. I de fet, si van haver de pujar el llistó de les inscripcions de 1.200 a 1.400 és que alguna cosa bona havia de tenir aquesta cursa. Tanta gent no es pot equivocar. I a tot això, penseu que si no vaig errat, aquesta ha estat la primera edició.

Per cert, un altre motiu pel qual val la pena tenir-ne un bon record és que ahir, justament, va ser el meu aniversari. Però us avenço que l'edat del DNI no coincideix amb la del meu estat físic ni tampoc amb la meva edat mental, ja, ja. Seguim estant bé i ara a veure fins quan dura aquesta sensació. I perdoneu que ho torni a dir, doncs pot semblar una mica pedant, però el fet de portar el dorsal personalitzat de Marathon man a l'esquena ha servit perquè més d'un em reconegués. Per acabar, aquí teniu unes quantes fotos per si us venen de gust veure-les.

dissabte, 26 de març de 2011

Cursa Bombers de Lleida: la prèvia

Encara que no ens ho sembli sempre hi ha un bon motiu per visitar la capital del Segrià però si podeu eviteu fer-lo a l'hivern -fred i boira, què us he de dir sobre això que no se sàpiga- i l'estiu -massa calor, uff!!. Per tant, potser millor que hi aneu un dia de primavera com demà. Que per quin motiu? doncs perquè s'hi celebrava la seva cursa de bombers i a la qual Marathon man no hi pot faltar i de fet, ja es va inscriure amb temps amb previsió que els dorsals volessin en poc temps, com ha acabat passant. De curses d'aquestes n'hi ha unes quantes (he descobert que també en fan a Girona i ... per suposat la de Barcelona però en canvi no he sabut trobar res a Tarragona, per parlar de les quatre capitals de província). Curiós com les curses organitzades per aquest col.lectiu professional -mai ben prou valorat- sempre criden l'atenció i en canvi les que puguin fer uns altres -si és el cas- no sembla que tinguin tan renom. Per posar un cas, no recordo haver vist mai cap cursa organitzada pel col.lectiu de metges i/o infermers, mestres, llauners, encofradors, banquers i especuladors de borsa, advocats i jutges, mecànics i planxistes, etc. Tan sols em ve al cap la Cursa de la Policia (Manlleu-Vic) i cap més. Però és clar, em puc equivocar.

Tant se val, com ja he dit més d'un cop en aquest bloc crec que la de bombers de BCN, malgrat l'assistència en massa de gent -enguany seran 20.000- no compto que li arribi ni a les soles de les sabatilles a la de Lleida. Parlo per parlar perquè no conec ni una ni altra i per tant, se'm pot criticar per això, però la impressió que tinc d'entrada és que tot i que a Lleida tampoc serem pocs (1.400 corredors, que aviat és dit) hi ha una gran diferència en xifres i crec que això també s'ha de notar en el caliu i tracte que rep el corredor, abans i després de creuar la meta. Penseu que en curses amb tanta gentada la logística ha de ser una qüestió molt més complicada i complexa -i de vegades ja t'ho fan saber en el preu que has de pagar per participar-hi. No m'imagino com serà la de BCN però demà a Lleida els que hi arribem en cotxe prou feines tindrem per trobar a prop un lloc on deixar-lo (sense pagar), un bar on fer el cafè i la visita de rigor al lavabo, etc. Això sí, sembla que l'ambient per a la gent que s'estarà esperant a l'arribada dels corredors està més que assegurat; i sinó, entreu a l'apartat "El Village" i repasseu el llistat d'activitats que hi pensen fer. Ara falta que el temps acompanyi, tot i que la previsió és de núvols i unes temperatures d'entre 10 (mínima) i 19ºC, (màxima) segons missatge SMS rebut avui mateix de l'organització, la qual també ens ha informat del dorsal assignat. En aquest cas, apunteu-vos el 703. Una mostra més d'eficàcia i bona feina feta.

I ja que parlem de temps però ara de rellotge, no sé què dir-vos. Les darreres curses m'han anat millor del previst i potser la meva "mitja" de BCN va ser la menys lluïda. En el que porto d'any, tant a les Borges Blanques com a Balaguer i la darrera de Torà m'he comportat bastant bé i per això espero no punxar demà a Lleida. Però quan veig que el meu cos fa el que fa, de vegades penso que se sembla més a una mena de muntanya russa, ara puja fins a dalt de tot i ara baixa en picat. Aquesta setmana he sortit a córrer -millor dir a "trotar"- tres cops comptant-hi amb la d'aquest matí que potser, vés a saber, em passarà factura per demà. Però bé, si m'he de mullar i veient que l'organització posarà llebres, em situaré entre la dels 40' i la dels 45', tot i esperant que pugui mantenir una certa equidistància entre una i altra però, sobretot, girant el cap enrere de tant en tant perquè no m'enxampi la segona. Si ho fes voldria dir que o bé la llebre haurà anat més ràpid del que li tocava o jo més lent del que hagués volgut. Sigui com sigui demà en sortirem de dubtes però fins i tot per un motiu molt especial, m'agradaria que em sortís una molt bona cursa. Quan en faci la crònica ja us diré el perquè.

Per cert, fixeu-vos que la de demà serà la cinquena del 2011 i de les quals, quatre per les Terres de Lleida (deuen tenir per mi un "sabor especial"). I com a primícia, aquesta serà la primera que correré amb el meu xip de propietat. Sí senyor, potser ho hauria d'haver fet abans però per un motiu o altre no acabava de fer el pas. En aquest cas, amb la inscripció hi havia una oferta i tant per tant que els meus calés vagin a parar a aquestes contrades. A partir d'ara hauré de buscar curses amb descompte en la inscripció per tenir xip propi.

divendres, 25 de març de 2011

Cardona: una nova cursa de muntanya

Com és habitual, a les curses pots recollir informació -bàsicament fulletons- d'altres a fer properament. Doncs bé, a la passada cursa de Torà me'n vaig assabentar d'una que es fa aquest mateix diumenge a la vila ducal de Cardona. I és clar, com a bon bagenc que sóc, no està de més que en parli una mica i en faci difusió en la mesura de les modestes possibilitats d'aquest bloc. Es tracta de la "1ª Cursa Competitiva de Muntanya de Cardona"; dit així, el nom sembla una mica rar perquè tractant-se d'una cursa ja es dóna per fet que un cert grau de competitivitat hi ha d'haver entre els mateixos corredors; sinó, no sé on és la gràcia! Encuriosit, busco més informació per Internet però, o no ho he sabut fer bé o, simplement, no n'hi ha. De fet, al fulletó no s'indica cap adreça web (sí un parell de telèfons de contacte), i tampoc l'he vista anunciada en cap dels Webs de curses populars que crec deuen ser dels més consultats.

Que ningú s'ho prengui com a crítica però no entenc com al segle XXI, en plena expansió de les tecnologies d'informació, en què tothom consulta Internet per a qualsevol qüestió, no es munta una pàgina web o un bloc per fer-ne difusió, quan avui dia qualsevol marrec hi té la ma trencada. Hem de suposar que si s'organitza una cursa i ens prenem la molèstia d'imprimir uns fulletons i de distribuir-los, voldrem que vingui gent. En cas contrari, "apaga y vámonos". Tot plegat, un té la impressió -i òbviament em puc equivocar- que és una cursa organitzada en poc temps, aprofitant la volada i dimensió que està adquirint aquest esport. I tot i ser-ne la primera edició no crec que es pugui argumentar la manca d'experiència perquè estem parlant d'aspectes que són, crec jo, bastant lògics i de sentit comú. Però bé, no perquè tingui aquesta mancança la cursa ha d'anar malament; tothom deu conèixer casos on aquest apartat informatiu és molt més complet i després la cursa ha estat un fiasco. Tant se val, des d'aquest bloc vull donar la meva sincera enhorabona als organitzadors de la cursa -sempre és bo una més- i desitjar que després d'aquesta n'hi hagi més edicions. I per si us interessa, les seves dades bàsiques són aquestes:
  • Distància: 17 km.
  • Desnivell: màxim del 20% i mitjà del 6%
  • Preu de la inscripció: 10€ (anticipades) i 12€ el mateix dia.
Ara bé, aviso que no cal que em busqueu perquè no m'hi acostaré per tres motius: estaré a Lleida fent la cursa dels bombers, és de muntanya i ja sabeu que aquestes les intento evitar (i més si superen els 10 km.) i sobretot, perquè està organitzada per la Penya Barcelonista de Cardona. Tindria pebrots que una persona com jo fes aquesta cursa, perquè sóc un antifutbol declarat als quatre vents i a qui el Barça se la porta ben fluixa (de fet, com més perdi millor per mi perquè menys es parlarà de futbol). Ja vaig participar a la de Santpedor del 2009 i no em va anar gaire bé. Alguna influència negativa devia haver-hi en ambient.

dimecres, 23 de març de 2011

Serrell sobre Torà i els Esbufecs

A l'entrada anterior de la cursa de Torà deia que el fet de portar el dorsal personalitzat de Marathon man va donar els seus fruits, encara que no en deia el motiu. Doncs bé, resulta que un grup de corredors de Mollerussa em va veure i va demanar per mi; pertanyien al club dels Esbufecs i em van dir que tafanejant pel Web havien vist el meu bloc i en concret, un parell d'entrades sobre les curses que es fan per les comarques de Lleida i altres de rares i curioses, algunes de les quals organitzades per aquest mateix club. Per als qui no els conegui, i pel que m'han explicat i vist, dir que és una entitat bastant implicada en això de les curses populars i sobretot, posen molt d'èmfasi en les categories per a nens de diferents edats. Vaig tenir l'oportunitat de conèixer el seu president i alhora portaveu -en Manel- qui molt gentilment em va dir que al darrer número del seu butlletí anomenat "Imperdible" (el núm. 134 del març del 2011) havien dedicat una doble pàgina al bloc per a sengles entrades en què parlava d'ells (les teniu enllaçades al final del post).

Val a dir que la revista (en tinc aquest darrer exemplar en paper) no l'he trobada en format digital però ja us ben asseguro que està molt "currada" i si algú hi està interessat li puc deixar sense cap problema (ep, però que me la torni després que és un petit tresor). Us reprodueixo tot seguit les dues pàgines citades on he quedat "immortalitzat" i també la seva portada. Vist el resultat, podríem dir que Marathon man i els Esbufecs de Mollerussa s'han "agermanat". Per cert, ciutat aquesta a la qual hi hauré de tornar algun cop -i ara amb més motiu- per treure'm l'espina clavada de la meva pèssima mitja marató del passat octubre.

Si voleu llegir algunes entrades relacionades amb els Esbufecs i la capital del Pla d'Urgell, aquí us en deixo tres:

Per cert, un darrer serrell sobre la cursa de Torà: resulta que no es publicarà la classificació perquè l'organització va tenir un problema a l'hora de llegir els codis de barres impresos als dorsals, amb la qual cosa sembla ser que les dades d'alguns temps i posicions no són correctes. Ja em va estranyar que després d'una estona esperant no es fessin públiques i les que vaig trobar ja es veia que eren provisionals; de totes formes, el temps i dorsal que em constaven a mi eren els mateixos (45':29" i dorsal número 1) però del que no estic tan segur és de la posició final (la 27). Vés per on, una cursa que em surt molt millor del que havia previst i va i passa aquesta errada tècnica. Ainsss! Tot i així val a dir que no s'ha de desmerèixer ni molt menys aquesta cursa si el que busqueu és un ambient i caliu familiars, no gaire gent, que els nens pugui córrer també, i tot això a un preu que es manté en un nivell més que acceptable. Això sí, tinc entès que l'any vinent la cursa es farà amb xip.

dilluns, 21 de març de 2011

Torà, Torà, Torà!!

És ben bé que quan menys t'ho esperes s'acaba donant el millor d'un mateix en una cursa. Primer de tot, sense tenir-la prevista en el meu calendari, ahir vaig fer la 4ª edició de la cursa rural de Torà a la qual em vaig inscriure al darrer moment, després de rumiar-m'ho més d'un cop per si em convenia o no fer-la, tenint en compte que aquest proper diumenge tocarà la dels bombers de Lleida. Però al final m'hi vaig decidir perquè la jornada prometia, amb una previsió meteorològica molt bona i la possibilitat de fer després de fer un bon àpat en un restaurant que ja tenim controlat per aquestes contrades. De totes formes, i com vaig anunciar al Facebook, no les tenia totes perquè des de la meva (mitja) marató de Barcelona només he sortit a trotar -més que córrer- dos cops i és clar, hem de pensar que sense gaires entrenaments tampoc es pot aspirar a fer grans gestes atlètiques. Més que res, la idea d'anar a Torà ha estat la de viure una jornada post-cursa agradable però com explicaré tot seguit la cosa ha anat a més.

Amb tot això em presento a Torà acompanyat de la família i un parell d'avis i amb l'única intenció que fer un paper més o menys digne però sense cap esperança de baixar el temps que vaig fer a la cursa del 2009. De fet, ni m'ho havia plantejat en cap moment ja que fa dos anys crec que estava en millor forma que ara o, si més no, sortia a córrer molt més sovint. A la vista del que ha acabat passant potser ha arribat ara el moment de recollir els fruits d'aquests gairebé cinc anys que porto corrent i dels pocs més de dos que participo en curses populars. També penso que amb l'experiència que he anat guanyant en tot aquest temps potser no em cal sortir a córrer tant com abans, i que per mantenir les mateixes marques ja en tinc prou amb el que faig ara. Sinó, no sabria com explicar com fa poques setmanes vaig fer la meva millor mitja marató (Balaguer) i avui la cursa on he assolit la meva millor classificació.

Com ve sent habitual, em poso al darrera del grup per sortir amb calma i veure-les venir. Aviat m'adono que puc augmentar el ritme abans d'atacar el primer turó -el més alt i dur- i quan comencen les rampes m'ho prenc amb calma, lent però sense pausa. Però per sorpresa meva, i molt agradable, faig el "cim" sense gaire esforç. Estic segur que aquesta estratègia conservadora en el primer tram ha estat clau per després fer la resta de cursa amb un ritme molt més viu. El segon turó -més curt i suau- el salvo també sense gaires problemes i a partir d'aquí és quan veig que si no tinc cap defalliment faré un temps millor del previst. Animat i sense cap molèstia física, decideixo pujar el ritme als darrers quilòmetres i els faig per sota dels 4 minuts. Al final, creuo la meta en 45':29" i ocupant una insospitada posició núm. 27 (en el moment d'escriure el post no sé encara el total de corredors i la classificació que vaig consultar era provisional). La veritat és que ni jo mateix m'ho creia! Hi ha una possible explicació per aquest modest èxit i és que com es veu a la foto, l'organització m'ha donat el dorsal núm. 1 (suposo que deu haver estat una casualitat). I és clar, córrer amb aquest número dóna molta responsabilitat i alhora estímul perquè qui el tingui faci un bon paper. De totes formes, tampoc havia de quedar en la primera posició (que il.lús que semblo!) perquè en aquesta cursa duia també el meu dorsal personalitzat a l'esquena (vegeu-ne l'escrit de fa uns quants dies) i el que interessa és que la gent que vagi avançant el pugui veure. I eps ... a la següent entrada ja us diré que aquesta iniciativa també ha fet el seu servei.

En definitiva, com he dit altres cops potser hauríem d'aplicar a Marathon man el títol d'aquella pel.lícula "Este muerto está muy vivo". O ja posats en un pla cinèfil, podríem titllar la jornada de "Tora, Tora, Tora" (però sense accent). Per si no sabeu, aquesta expressió -que també dóna nom a una famosa pel.lícula- va ser el codi utilitzat per l'Armada Imperial Japonesa a la II Guerra Mundial per anunciar l'èxit en el seu atac a la flota americana a Pearl Harbor. Un èxit per un altre. I ja per acabar, si voleu viure una autèntica cursa popular no us podeu perdre aquesta per res del món ja que a més d'estar ben organitzada i rebre un tracte familiar, després de les curses dels grans es fan les dels nens de diferents edats: així es com es planta la llavor per a futurs campions. I tot això sense molta gent, cap problema de cues per recollir el dorsal, l'esmorzar, dutxar-se i aparcar el cotxe. No hi ha res com tenir-ho tot concentrat a la mateixa zona. I de regal, una samarreta tècnica ben bufona. De fet, fixeu-vos que la que tinc al meu perfil del Facebook és també la de Torà de fa dos anys.

Per cert, si us ve de gust aquí us deixo la crònica de la cursa del 2009. Temps era temps.


dijous, 17 de març de 2011

Koala'sTeam: Iron Pirats!!

Els amics del Koala's Team em van demanar fa poc a través del Facebook que parlés de la darrera iniciativa que se'ls ha passat pel cap, doncs deuen pensar que algú mira el meu bloc a més de jo mateix i uns quants seguidors fidels. Que en són d'il.lusos aquests, ja, ja. Crec que de tant fer el tarambana amb l'excusa de curses i travesses de molta exigència i duresa, les seves neurones estan més out que no pas in, com potser diria l'entranyable i expert en funcionament del cervell humà, l'Eduard Punset. De què redimonis estic parlant? doncs ni més ni menys que de la Iron Koala, una triatló que enfote-te'n tu d'algunes de les més conegudes per aquests mons de Déu. Per a qui no ho sàpiga, una triatló és una prova que combina la natació, ciclisme i córrer, amb diferents distàncies i que ja només per aquest coctel esportiu, entendreu que es requereixi d'un nivell de preparació física força elevat i un domini de les tres disciplines molt bo, a més d'estar una mica tocat de l'ala, tot sigui dit. Per això mateix, i com encara mantinc una mica de lucidesa mental, en cap moment de la meva breu -fins ara- vida esportiva m'he plantejat un repte d'aquesta mena. Bo i més tenint en compte que res més començar la prova de natació faria glu, glu, glu dins l'aigua ja que si bé sé nedar, només en vaig aprendre el just per no ofegar-me. Com diria aquell, si Déu nostre Senyor volgués que voléssim ens hagués dotat d'ales i d'aletes per fer vida aquàtica.

Si accediu al web de la prova, el primer paràgraf és una autèntica declaració d'intencions: "És un mig Ironman amb el segell Koala’s Team: desnivell i duresa. Volem veure llàgrimes!" I no n'hi ha per menys ja que si us hi animeu haureu de ser capaços de nedar una distància de 2 km. al pantà de la Baells (ple de silurs!), fer 101 km. en bicicleta (3.000 m. de desnivell) i si encara us heu quedat amb gana, la cirereta del pastís són els darrers 25 km. a peu (2.200 m.) de desnivell. Entendreu que amb tot això ja em desapunti i que no hi comptin amb mi, ni tan sols de recolzament en algun punt de control perquè només de veure el més que segur patiment dels participants, ploraria per ells. Encara que tinc fama de ser fred, de vegades sóc de llàgrima fàcil. Però el més bo de tot és que la inscripció és gratuïta i l'organització espera poder donar de menjar i beure a un preu ridícul. És ben bé que agafant la famosa frase de l'Astèrix i Obèlix, aquests koales estan bojos. Tot plegat, que si el 2 d'abril (dissabte) no teniu res a fer i voleu esprémer el vostre cos fins més enllà dels vostres límits coneguts i arribar a uns altres d'insospitats, aquesta és una molt bona opció: allò de "buena, bonita y barata". Per si de cas, jo em buscaré algun compromís important i, sobretot, més descansat: anar a una fira de filatèl.lia, pentinar el gat, veure com van passant els núvols, mirar com em creixen les ungles dels peus, etc.

Per cert, si us penseu que aquesta gent són uns passerells en aquesta mena de reptes aneu ben equivocats ja que si no he vist malament, aquest és el segon Iron Koala que fan. I si no, veieu aquest de l'any passat i compareu-lo amb el d'enguany. M'agradaria conèixer algú que hi hagués sobreviscut i amb ganes de repetir. Segur que el titllaríem d'un "Iron Pirat". Per cert, que em doni les seves mides d'allargada i amplada i la fusta que prefereix per començar a encarregar-li el taüt. Les flors i la banda dedicatòria ja les hi posaran l'organització.

Per acabar, si voleu conèixer alguna altra bajanada del Koala's Team, aquí la podeu llegir.

dimecres, 16 de març de 2011

Mitja marató d'Olot: enguany no toca

Resta gairebé un més per a la mitja marató d'Olot i ja hem rebut el primer recordatori i val a dir que agradable. Efectivament, he trobat a la bústia un sobre del Club Natació d'Olot -que n'és l'organitzador- amb un fulletó informatiu d'aquesta mitja (diumenge, 17 d'abril) i ... sorpresa, una foto de mida respectable de la meva arribada a l'edició de l'any passat. Val a dir que com podeu llegir a la corresponent crònica, justament aquesta ha estat la meva pitjor mitja marató si tenim en compte només el temps final invertit (poc més d'1:46h) i és que tot i que ja sospitàvem que el circuit no era pla, se'ns va fer més dur del previst, sobretot a partir del qm. 15. I això es reflecteix en els temps dels altres dos companys que també hi eren -el Frans i el Xavi- ja que no van ser res de l'altre món, bo i més si els comparem amb els assolits a la darrera mitja -la de Balaguer. Si accediu al Web podeu consultar el seu perfil altimètric i veureu que es tracta d'una cursa una mica trenca-cames.

Però si deixem de banda aquest "detall" sense gaire importància, recordeu que per contra aquesta ha estat la millor cursa quant a la relació preu-obsequi ja que les inscripcions es paguen a 16€ i a canvi pots endur-te un pernil (això sí, el reglament diu que amb la condició que s'acabi la prova). Però vist com va anar l'any passat, si voleu un pernil barat només caldrà que us hi inscriviu i feu els darrers quilòmetres; no sortireu a la classificació però l'obsequi ja el tindreu. I si és tan bo com el que ens va tocar, què més es pot demanar? De totes formes, si això ja és un bon al.licient per tornar a la capital de la Garrotxa, enguany no compto que la fem per dos motius: primer, si Déu no hi posa remei, el cap de setmana anterior haurem fet la mitja marató de Cunit (ja estem inscrits i amb allotjament reservat) i és clar, dues mitges en només una setmana ... ¡como que no! I segon, si bé és cert que Olot bé val unes quantes visites resulta que ja hi hem estat tres cops amb motiu de tres curses (la mitja i dues dels volcans), i potser que deixem passar un temps abans de tornar-hi.

Tot plegat, us deixo la foto que he rebut. No se'm veu amb cara de gaire cansat però us ben asseguro que els darrers quilòmetres se'm van fer pesats. No és aquesta una cursa de la qual hagi d'estar orgullós si mai l'explico als meus néts però ... el pernil ja fa temps que ens l'hem menjat. I com diu la dita en castellà: "¡que nos quiten lo bailao!" I de postres, la primera és del moment de la sortida i que estava inclosa en el fulletó; a veure si em trobeu. Una pista: duia gorra.

dimarts, 15 de març de 2011

Marathon man: dorsal personificat

A la passada marató de Barcelona vaig descobrir la meva autèntica vocació: la de falsificar dorsals per a curses i pel que vaig veure, potser que m'hi dediqui d'ara endavant ja que no se'm va donar gaire malament, si tenim en compte que no vaig disposar de cap d'original per aquesta cursa en concret. Però tranquils, que de moment no ho faré més doncs tiro d'honradesa i prefereixo pagar les curses en què hi participo que per això sóc un fervent seguidor. Ara bé, això m'ha donat la idea de fer-me el meu propi dorsal, no per substituir el de la cursa amb el número assignat de participant sinó per fer propaganda d'aquest bloc. I perquè un no faci ombra a l'altra, aquest segon és previst que me'l col.loqui al darrera; podríem dir que si fossin més grans semblaria un d'aquells homes-anunci que de tant en tant veiem passejant pels carrers.

Ara he de trobar la manera d'imprimir-lo en un paper una mica més resistent. El que vaig portar amb motiu de la marató de Barcelona, i que era adhesiu, no sé en quin qm. se'm devia començar a esmicolar perquè a l'arribada només en van quedar les agulles imperdibles que hi vaig posar perquè aguantés millor. La idea és portar-lo a les curses que faci i com afegir-hi canvis no em costa res, personalitzar-lo per a la que toqui. Per començar us publico els dos primers i que corresponen a les properes curses: la de Torà d'aquest proper diumenge i que segons com vagi el cap de setmana, encara acabaré fent (tampoc és una mala opció, ni molt menys) i la dels bombers de Lleida, on de fa dies que estic inscrit. A aquesta darrera ja fa temps que li he posat l'ull i posats a fer una cursa de bombers, molt millor aquesta que la de Barcelona (a on vas a parar!!) o la de Girona (ambdues coincideixen el mateix dia). Per cert, fixeu-vos que hi he afegit uns quants símbols d'entitats (ONG's) amb què col.laboro i d'una associació de corredors i alhora bloggers on, de tant en tant, també hi trec el cap. No us penseu que vagi patrocinat a les curses -ja estaria bé!- sinó que només pretén, en la mesura de les meves modestes possibilitats, donar-hi suport i si això ha de repercutir en un major interès de la gent i/o que se'n facin socis, doncs endavant.

D'altra banda, ja veieu també que no sóc un as del disseny gràfic i he optat per un format molt simple, amb un color verd pistatxo, que sempre és agradable i alhora cridaner, i el cos central amb el mateix color de la capçalera del bloc. També he fugit de complicacions afegides perquè el que interessa és que es llegeixi bé i que la gent es quedi amb el nom del bloc i la seva adreça (suposo que l'hauria de canviar per una altra més senzilla de memoritzar). Des d'aquí us convido a dir la vostra opinió perquè qualsevol suggeriment serà benvingut (sempre i quan no em doni molta feina). Tot plegat, veurem com va l'estrena i si després aquesta iniciativa es reflecteix en un increment de les visites al bloc.



dissabte, 12 de març de 2011

Sobre curses de dones (més) i bombers

A finals de febrer vaig publicar un escrit crític sobre una propera cursa de dones a Valldoreix amb què només volia deixar ben clar el meu parer del fet que aquesta mena d'iniciatives em semblen, més aviat, una collonada, a part de sexista i discriminatori, per allò que si es fes el mateix només per al cas masculí estic del tot convençut que hi hauria una allau de queixes i potser també de denúncies. Òbviament, això deu respondre al fet que el passat 8 de març es va celebrat el Dia Internacional de la Dona Treballadora (per cert, no hi ha homes treballadors?) i suposo que és lògic que apareguin tot d'actes reivindicatius i bla, bla, bla. No em vull ficar allà on no em demanen i aquest tampoc és l'espai idoni per reflexionar en matèria de desigualtat de gènere (de caire social, laboral, polític, cultural, etc.) ja que s'escapa a la temàtica del bloc, malgrat que vagi per endavant que sóc del tot partidari de la plena igualtat en tots els sentits (que no vol dir de la paritat i altres qüestions relacionades). Ja vaig rebre alguna que altra crítica però ... ni fu ni fa perquè venien de dones que, coneixent-les una mica, ja saps de quin peu calcen i són d'aquelles feministes de pa sucat amb oli que pensen que els homes som els culpables de tots els mals de la humanitat. Que les bombin!!

Doncs bé, seguint amb el tema aquesta mateixa setmana m'assabento d'una altra cursa femenina, a Girona (demà mateix) i de la qual discrepo del seu objectiu o "causa", com es diu al Web: potenciar la dona en l'esport. Jo no ho sé per a altres esports però pel que fa a la participació de la dona en curses populars, no crec que s'hagi de potenciar la presència de cap gènere, ni femení ni masculí. Ja sabem que la participació d'homes a les curses és molt superior a la de les dones però ... i què? quin és el problema? Com deia en l'escrit de Valldoreix no hi ha cap mena de limitació perquè en una cursa es puguin inscriure tantes dones com vulguin, i fins i tot amb l'avantatge que si ets una mica bona tens més opcions d'endur-te un premi que un home amb les mateixes capacitats. Però bé, no tornem a debatre aquesta qüestió perquè seria una d'aquelles discussions bizantines. En aquest cas, i a diferència de l'anterior cursa (en què crec que no s'especifica enlloc), d'entrada ja es deixa ben clar que aquesta és oberta a tothom, homes inclosos i per tant, podríem dir que té de sexista només el seu nom que, d'altra banda, pot portar a la confusió. Però com a mínim, aquí els que hem pecat d'haver nascut amb un penis entre les cames també som benvinguts. No hi anirem pas però si hagués d'escollir entre Valldoreix i Girona, aquesta darrera és la que tindria més números. Més que res perquè m'estimo, i molt, la meva masculinitat.

I ja posats a parlar de sexisme, doncs dir que mentre fa uns dies que s'han obert les inscripcions a la Cursa de Bombers de Barcelona, a la dels bombers de Lleida de finals de mes ja s'han exhaurit les 1.400 disponibles (després d'haver augmentat les 1.200 inicials). Si volem que més dones s'hi apuntin a una o altra (o a totes dues), aleshores fem que corrin els bombers amb cossos moldejats pel gimnàs i semi despullats, com apareixen de tant en tant en algun calendari solidari. Si sembla que és bastant evident que a la majoria de les dones no els agrada gaire això de córrer, ajudem-les a fer-ho donant-els una alegria a la vista. Oi que aquesta opinió és sexista? Doncs igual que alguna d'aquestes curses. Què collons!! Per cert, sapigueu que a la de Barcelona el nombre màxim de dorsals és de ... 20.000, a un preu que varia dels 15 als 17€. Que no m'hi esperin ni per preu, ni per la gentada ni tampoc per la "pantoxada" que crec ha esdevingut aquesta cursa.

I per acabar-ho d'adobar, durant uns quants dies al web de la Universitat Autònoma de Barcelona (potser ja sabeu que hi treballo) ha estat apareixent una finestra emergent del Servei d'Activitat Física (SAF) anunciant que amb motiu del Dia de la Dona Treballadora, tota la setmana (fins demà) és de portes obertes a totes les dones (és a dir, accés de franc) i que els homes també ens en podem beneficiar, sempre i quan hi anem acompanyats d'una dona. Per mi, està de més cap comentari. Ara ja sé que per aquestes dates, cada cop que vulgui utilitzar les instal.lacions del SAF m'hauré de disfressar (transvestir) o entabanar una dona perquè vingui amb mi.

dimecres, 9 de març de 2011

Si no vols caldo, doncs dues tasses!

Fa tres dies de la marató de Barcelona i com ja s'ha dit per activa i per passiva i en diferents mitjans de comunicació, amb un gran èxit de participació i altres rècords que de ben segur, l'any vinent es tornaran a batre. Per part meva ja sabeu que fins el moment n'he fet dues, és a dir la primera i la darrera (la de BCN el 2010) i no compto que en faci cap més. Molt assenyadament estic convençut que aquesta no és la meva distància favorita perquè acabi gaudint d'una cursa, a més del fet que exigeix una preparació metòdica i amb temps que no compto pugui complir i que córrer tanta estona seguida en asfalt no crec tampoc que sigui gaire bo per a les articulacions. Si després d'una mitja marató estic uns quants dies queixant-me ara d'un genoll, ara d'un taló i més tard de tot una mica ... imagineu que suposa fer-ne una de sencera. Entenc molt bé que per a qualsevol corredor popular que s'hi hagi "enganxat" a aquest esport i que vegi que se li donen bé o relativament bé les curses de mitja distància (10 km. i mitges), aparegui tard o d'hora la il.lusió de córrer una marató, com a prova reina que és per distància (per duresa trobaríem altres de més curtes, tot i que òbviament aquesta en té, i molta).

Però si bé entenc l'anterior, se'm fa difícil entendre el perquè hi ha gent que vol "castigar" el seu cos amb reptes que, mirats fredament i d'una forma objectiva, no els hi trobo gaire sentit. Si ens remuntem a principis de febrer de l'any passat (carai, si sembla que va ser ahir) vaig fer aquesta altra entrada sobre l'autèntic Marathon Man, un belga anomenat Stefaan Engels que s'havia proposat fer una marató cada dia de l'any, és a dir 365 de seguides (s'entén que no pas curses "oficials" sinó córrer una distància equivalent). A banda de dir que va finalitzar la seva gesta el passat dissabte 5 de febrer a Barcelona (ja posats hagués pogut continuar fins la cursa de la marató perquè amb el trote que devia dur no crec que li vingués d'aquí), no m'estendré aquí sobre el que deia doncs per això ja teniu l'entrada enllaçada si us interessa llegir-la però si ho feu, pareu compte de les reflexions que feia al final. Doncs bé, com aquell qui no vol la cosa, ha aparegut un altre maratonià (o "ultrafondista") que es proposa batre el rècord del belga; i no us penseu que per una o un parell més sinó que vol arribar a les 500 maratons seguides. Es tracta d'un navarrès de nom Ricardo Abad que a aquestes alçades de març ja en deu portar unes 160 i que quan acabi (o el repte ho faci amb ell) haurà recorregut l'esgarrifosa xifra de 21.097,5 km. en un any i quasi 5 mesos. En altres paraules, i els càlculs són ben senzills: 1.000 mitges maratons.

I sense voler restar-li cap mèrit al belga, aquest altre cas potser en té una mica més -deixant de banda de si són més o menys curses- ja que el Ricardo no té cap mena de patrocinador i ha de compaginar la seva afició (¿?) amb una jornada laboral de vuit hores i canvis d'horaris a la feina. Si llegiu aquesta notícia del diari La Vanguardia us adonareu de les dificultats que té per arribar a les 500 així com també que no es tracta de cap "mindundi" en aquesta mena de disciplina. Renoi, no fa gaire parlaven a tort i dret del fenomen dels "ni-nis" i de jovent massa ociosa que vaga per arreu sense saber què fer i en canvi, a aquest paio no li vindrien de més unes quantes hores al dia per atrapar-s'ho tot. És ben bé que el món està molt mal repartit. No entraré a valorar la seva iniciativa, ni de titllar-la de "bojeria", "frikada", "bajanada", "proesa", "gesta", etc. sinó que cadascú ho faci com cregui més convenient. De totes formes, ja m'està bé que tingui una més que lloable voluntat de recaptar diners per a ANFAS, l'associació navarra en favor de persones amb discapacitat intel.lectual donat que si accediu al seu bloc (enllaçat més avall) veureu que podeu apadrinar el seu quilometratge (a 1€ per km.). Ara bé, deixeu-me fer la següent reflexió: desconeixent si les xifres que surten estan actualitzades, resulta que potser el seu esforç li surt per un ull de la cara doncs si no m'he equivocat de moment porta una mitjana de 0,24 cèntims/km. Més car el suc que la sardina?

Així doncs, jo em pregunto: no hi hauria una manera més còmoda per ell (i també la seva família) de recaptar diners? Per exemple, no podria la seva empresa patrocinar-li? O recórrer a alguna fundació? Estic convençut que si sortís qualsevol jugador de futbol més o menys mediàtic a fer una mil.lèsima part del que s'ha proposat el Ricardo (uff, no sigui que es cansi!) ja hauria aconseguit molts més diners que ell fins ara, i se n'haguessin fet ressò tots els mitjans de comunicació, fins i tot els fulls parroquials. Què n'és de dur córrer una marató! Doncs imagineu-vos una rere l'altra fins arribar a les 500. Ja només de pensar-ho em surten lesions per tot el cos. Però bé, si ell s'ho ha proposat, endavant i ànims. Si no vols caldo, dues, tres, quatre tasses i anar-hi fent! Per acabar, us poso dos enllaços sobre aquests dos personatges que per cert, si mai us els trobeu pel carrer i us conviden a fer una passejadeta, sortiu cames ajudeu-me (mai millor dit).

dilluns, 7 de març de 2011

Marató BCN: quin parell de llebres!!

La 33ª edició de la marató de Barcelona passarà a la història com la més multitudinària -fins ara- amb més de 15.000 corredors inscrits i més de 13.000 que han pres la sortida i hores d'ara no sé quants l'han acabada. Pel que fa a nosaltres ja vaig anunciar que enguany només el Jordi faria la cursa sencera i que jo i el Xavi intentaríem acompanyar-lo a partir de la meitat; per tant, una mitja marató més però amb la diferència que ha estat en un marc incomparable i de ben segur, la que faré mai amb més gent al meu voltant. Val a dir que crec que ha estat una decisió del tot assenyada perquè enguany no hem tingut la intenció de fer la marató per segon cop i la de l'any passat per mi va ser, la primera i la darrera. Suposo que en el futur hauran de canviar molt les coses perquè m'hagi d'empassar aquestes paraules amb patates (i amb guindilla i tabasco).

Amb aquesta idea, jo i el Xavi ens afegim al Jordi a la zona de Fabra i Puig, entre el 20 i 21 km. pensant que amb la meitat del recorregut a les seves cames, podríem seguir el seu ritme i ajudar-lo a fer una bona marca. L'any passat -en el seu debut en aquesta distància- va fer 3:30h i confiàvem que aquest cop s'hi acostés o el millorés, bo i tenint en compte que no havia fet una preparació específica. Però un cop més ens hem adonat que està fet d'una altra pasta perquè no l'hem pogut seguir gaire estona. El ritme dels nostres primers quilòmetres ha estat molt viu, a poc més de 4'/km. és a dir, fins i tot més que si es tractés d'una cursa de 10 km. Òbviament aquest ritme és massa ràpid i decidim d'alentir-lo. És en aquest moment que cap al km. 23 es produeix una d'aquelles casualitats molt poc habituals, i més amb tanta gentada corrent al teu voltant: em trobo al col.lega blocaire Ernest Crespo -Runnec- i com va a un ritme més còmode m'uneixo a ell i compartim suor (eps, no ens mal interpreteu) i gambades fins el km. 36. Si l'hagués pogut mantenir crec que hauria fet una marca semblant a la darrera mitja de Balaguer, tot i que en aquest cas el meu objectiu era baixar de l'1:40h sense cap més intenció perquè ja tenia clar que aquesta no havia de ser la meva cursa.

Aquí les cames em comencem a fer figa i se'm fa difícil seguir l'Ernest i és quan m'adono que no serà possible baixar d'aquest temps. Suposo que el ritme tan ràpid amb què he començat a córrer m'ha passat factura -perquè us en feu una idea, els meus primers 10 km. els he fet en uns 45':30". Als darrers -conscient que no faria un sub. 1:40h i que tampoc valia la pena esforçar-me més del necessari perquè la meva marca fos igual de discreta- em deixo anar, corrent al ritme de la música de l'Ipod, animant els corredors que encara puc anar avançant -allò d'anar recollint cadàvers- i esperonant el públic -en algun moment, una mica passiu- perquè ens doni un darrer alè en el tram final. Encaro la recta de meta i aturo el cronòmetre amb una temps d'1:41:45h. Com veieu, una mica lluny de la marca de Balaguer però ... què hi farem!! Suposo que en les meves condicions actuals estic més a prop de marcar un plus 1:40h i no tant de rebaixa-lo gaire. Potser Balaguer va ser flor d'un dia i com diu la dita, aquesta no fa primavera.

Per la seva banda, el Xavi ha fet al voltant de l'1:43h i el que s'ha de destacar són tres marques, sens dubte, estratosfèriques: el nostre company Jordi ha fet 3:16h (en dues maratons dues MMP) mentre els dos col.legues blocaires que segueixo han fet també uns fantàstics temps: en Raúl ha aturat el crono baixant de les 3:14h mentre que l'Ernest ha marcat un no menys sensacional 3:19h. M'agradaria pensar que el fet d'haver corregut amb mi uns quants qms. l'ha ajudat a assolir aquest rècord (ja sabeu, avui per tu, demà per mi). Ja veieu que tots tres tenen bones cames per a una marató mentre que jo, amb prou feines, les tinc per a una mitja. A part d'això, el que ha quedat clar és que no us podeu refiar de mi perquè us faci de llebre en alguna altra cursa perquè no sóc gaire de fiar, sobretot si aspireu a fer una bona marca. I nosaltres que ens pensàvem que podríem ajudar el Jordi i després ha resultat que es troba a anys llum de nosaltres (per endavant). Que en som d'il.lusos!

Per acabar, aquesta cursa ha servit per descobrir la meva nova vocació: la de "falsificar" dorsals. A l'entrada anterior us deia que correríem amb dorsal i així ha estat. Dec ser tan bo (¡!) amb el "Falsoshop" que a partir d'un d'original vaig fer-me'n dos: un per a l'esquena amb el nom de "Marathon man" (a partir d'ara en portaré un a cada cursa i així faig propaganda del bloc) i el del pit, amb el meu nom autèntic. No us penseu que siguem uns barruts amb molta "jeta" ja que aquesta ha estat la primer cursa no gratuïta que no hem pagat; simplement que si no tenim intenció de fer-la sencera i només ens hi "colem" amb la intenció d'ajudar a un col.lega, no veig perquè s'ha de pagar els preus astronòmics a què s'està enfilant aquesta marató. Total, ja posats, amb 15.000 persones l'organització deu pensar que no els ve d'aquí i ara mateix estic del tot convençut que l'edició del 2012 es batrà un nou rècord ... i ohhh! sorpresa: veig a la web de la cursa que les inscripcions per a l'any vinent es mantenen en els preus de la d'aquesta. Lloat sigui el Senyor!

Per acabar us ensenyo els dorsals que em vaig fabricar: el primer amb el nom de "guerra" i el segon amb el meu nom de pila i més semblant a un d'original. Això sí, absteniu-vos de demanar-me que us en faci uns quants per a properes maratons perquè com sóc del tot legal, aquesta ha estat una excepció. De fet, com a "falsificador" no em guanyaria les garrofes. Espero que els posseïdors autèntics d'aquests pitralls no se m'enfadin. Per cert, algú sabria dir els motius dels números? Una pista: tenen molta significació personal.


dijous, 3 de març de 2011

Marató BCN: divertit apunt previ

Abans de la cita de la marató del diumenge a Barcelona, no està de més treure'ns de sobre els nervis amb una recurs com el que us adjunto. No és que estigui nerviós perquè ja he dit més d'un cop que aquesta cursa no ha de ser la meva però com a qualsevol altra mitja marató que he fet, no és qüestió tampoc d'agafar-s'ho com si féssim una passejada. La idea és acompanyar el company Jordi a partir de la segona meitat de cursa, esperant que amb 21 km. a les cames, baixi després el seu ritme. De fet, l'any passat va fer un fantàstic temps de 3:30h en la seva primera participació i en la segona meitat el seu ritme va ser d'uns 5'/km. la qual cosa vol dir un temps de 105 minuts per a una mitja marató, o el que és el mateix, 1:45h. Per tant, un temps que crec és bastant assumible per a les meves modestes capacitats, bo i més tenint fresc encara el referent de la cursa de Balaguer, que el recorregut de Barcelona és pla i que presumiblement el fet que estigui més fresc que la majoria de corredors serà un bon al.licient. Com es diu en aquests casos, no hi ha res millor per córrer amb més alegria que recollir "cadàvers" pel camí.

Però bé, ja veurem com va tot plegat i ara tot el que diguem seran pures especulacions. Però si voleu una primícia us diré que al final, tant jo com el Xavi correrem amb dorsal. I al que anava en l'inici d'aquesta entrada: us deixo un vídeo dels que circulen pel YouTube d'un tal James Jarvis, il.lustrador i dissenyador de joguines britànic i que si li dediqueu uns quants minuts veureu que reflecteix amb total exactitud, i en una sola sessió, tot el que li passa a un persona quan surt a córrer. És bastant curiós i si aquest tal Jarvis no és un corredor popular, la veritat és que ho ha clavat.



Doncs bé, abans de la marató us regalo aquest breu vídeo. Gaudiu-ne i sort per al diumenge.

dimecres, 2 de març de 2011

Marató BCN: escalfant motors!

Queden molts pocs dies per a la nova cita de la Marató de Barcelona que en molts pocs anys s'ha fet gran i ja ha assolit unes xifres gens envejables per a altres maratons europees. De nou s'ha batut el rècord de participants amb un augment del 23% respecte l'edició de l'any passat, amb poc més de 15.000 inscrits. Òbviament, els mitjans de comunicació catalans i locals se'n comencen a fer ressò i ja van escalfant motors (i val a dir que el món blocaire tampoc ha passat de llarg). En aquest sentit, aquí us deixo l'enllaç a la notícia d'ahir del canal BTV (gentilesa del col.lega Raúl Muñoz) i de la secció d'esport de TV3, presentada per l'inefable Xavier Bonastre. També us deixo aquest altre enllaç que us porta a un extens document (74 pàgines) en format Pdf amb la història de la cursa des del seu naixement, per "obra i gràcia" d'en Miquel Pucurull que, per a qui no estigui ficat en aquest món de les curses populars, és tot un referent. Si teniu una mica de temps, feu-hi una ullada perquè conté dades curioses i us adonareu també de com a partir del 2006, la marató comença a fer un salt espectacular i pel que sembla, encara està saltant (p. ex. una dada significativa: l'any 2005 es va suspendre). La projecció és brutal i hores d'ara ningú s'atreveix a dir quin pot ser el seu sostre.

Per a tota aquella gent que s'ha preparat la cursa seguint un determinat planning, aquesta és la millor setmana (deixant de banda possibles nervis) perquè gairebé tothom coincideix a dir que és quan s'ha de deixar de fer res més i dedicar-se només a descansar. La feina ja s'hagut de fer abans i fer-la ara suposaria més mal que bé. I de ben segur que la setmana següent molta gent tampoc farà res perquè no se sentirà les cames ni tindrà esma per tornar a la rutina de córrer, dels entrenaments, etc. Per part meva, ja sabeu que enguany no hi participaré; després de l'experiència de l'any passat vaig arribar a la conclusió que aquesta no ha de ser la meva distància, si vull continuar gaudint de les curses o si més no, que el grau de "patiment" sigui del tot assumible. I compte, l'experiència va ser molt bona, inoblidable per a tot corredor popular perquè si abans ha fet curses de 10 km. mitges maratons i algunes altres de muntanya, el corcó de la marató apareix, tard o d'hora. Però un cop satisfet, ja està. Al cap i a la fi, penseu que estem parlant de córrer ni més ni menys que 42 km. i no és factible fer-ho sense una bona preparació prèvia i una mica (o molt) metòdica.

Malgrat això, ja vaig avançar fa uns dies que hi serem presents 3/4 parts del "Team" i com bons "germans" ens repartirem la distància: el Jordi té la intenció de fer-la sencera, tot i que enguany no se l'hagi preparat com l'any passat (però com és una roca tampoc comptem que li afecti gaire); jo faré mitja marató i intentaré seguir el seu ritme (és a dir, no sé qui farà llebre de qui) i espero seguir amb les bones sensacions de la cursa de Balaguer; i el Xavi té previst arreplegar-nos a tots dos als darrers 10 quilòmetres. Com va dir aquell: alea jacta est.

Per acabar, si us ve de gust podeu llegir aquesta altra entrada d'octubre del 2010 on ja parlava de la marató de BCN del 2011.