Torà, Torà, Torà!!

És ben bé que quan menys t'ho esperes s'acaba donant el millor d'un mateix en una cursa. Primer de tot, sense tenir-la prevista en el meu calendari, ahir vaig fer la 4ª edició de la cursa rural de Torà a la qual em vaig inscriure al darrer moment, després de rumiar-m'ho més d'un cop per si em convenia o no fer-la, tenint en compte que aquest proper diumenge tocarà la dels bombers de Lleida. Però al final m'hi vaig decidir perquè la jornada prometia, amb una previsió meteorològica molt bona i la possibilitat de fer després de fer un bon àpat en un restaurant que ja tenim controlat per aquestes contrades. De totes formes, i com vaig anunciar al Facebook, no les tenia totes perquè des de la meva (mitja) marató de Barcelona només he sortit a trotar -més que córrer- dos cops i és clar, hem de pensar que sense gaires entrenaments tampoc es pot aspirar a fer grans gestes atlètiques. Més que res, la idea d'anar a Torà ha estat la de viure una jornada post-cursa agradable però com explicaré tot seguit la cosa ha anat a més.

Amb tot això em presento a Torà acompanyat de la família i un parell d'avis i amb l'única intenció que fer un paper més o menys digne però sense cap esperança de baixar el temps que vaig fer a la cursa del 2009. De fet, ni m'ho havia plantejat en cap moment ja que fa dos anys crec que estava en millor forma que ara o, si més no, sortia a córrer molt més sovint. A la vista del que ha acabat passant potser ha arribat ara el moment de recollir els fruits d'aquests gairebé cinc anys que porto corrent i dels pocs més de dos que participo en curses populars. També penso que amb l'experiència que he anat guanyant en tot aquest temps potser no em cal sortir a córrer tant com abans, i que per mantenir les mateixes marques ja en tinc prou amb el que faig ara. Sinó, no sabria com explicar com fa poques setmanes vaig fer la meva millor mitja marató (Balaguer) i avui la cursa on he assolit la meva millor classificació.

Com ve sent habitual, em poso al darrera del grup per sortir amb calma i veure-les venir. Aviat m'adono que puc augmentar el ritme abans d'atacar el primer turó -el més alt i dur- i quan comencen les rampes m'ho prenc amb calma, lent però sense pausa. Però per sorpresa meva, i molt agradable, faig el "cim" sense gaire esforç. Estic segur que aquesta estratègia conservadora en el primer tram ha estat clau per després fer la resta de cursa amb un ritme molt més viu. El segon turó -més curt i suau- el salvo també sense gaires problemes i a partir d'aquí és quan veig que si no tinc cap defalliment faré un temps millor del previst. Animat i sense cap molèstia física, decideixo pujar el ritme als darrers quilòmetres i els faig per sota dels 4 minuts. Al final, creuo la meta en 45':29" i ocupant una insospitada posició núm. 27 (en el moment d'escriure el post no sé encara el total de corredors i la classificació que vaig consultar era provisional). La veritat és que ni jo mateix m'ho creia! Hi ha una possible explicació per aquest modest èxit i és que com es veu a la foto, l'organització m'ha donat el dorsal núm. 1 (suposo que deu haver estat una casualitat). I és clar, córrer amb aquest número dóna molta responsabilitat i alhora estímul perquè qui el tingui faci un bon paper. De totes formes, tampoc havia de quedar en la primera posició (que il.lús que semblo!) perquè en aquesta cursa duia també el meu dorsal personalitzat a l'esquena (vegeu-ne l'escrit de fa uns quants dies) i el que interessa és que la gent que vagi avançant el pugui veure. I eps ... a la següent entrada ja us diré que aquesta iniciativa també ha fet el seu servei.

En definitiva, com he dit altres cops potser hauríem d'aplicar a Marathon man el títol d'aquella pel.lícula "Este muerto está muy vivo". O ja posats en un pla cinèfil, podríem titllar la jornada de "Tora, Tora, Tora" (però sense accent). Per si no sabeu, aquesta expressió -que també dóna nom a una famosa pel.lícula- va ser el codi utilitzat per l'Armada Imperial Japonesa a la II Guerra Mundial per anunciar l'èxit en el seu atac a la flota americana a Pearl Harbor. Un èxit per un altre. I ja per acabar, si voleu viure una autèntica cursa popular no us podeu perdre aquesta per res del món ja que a més d'estar ben organitzada i rebre un tracte familiar, després de les curses dels grans es fan les dels nens de diferents edats: així es com es planta la llavor per a futurs campions. I tot això sense molta gent, cap problema de cues per recollir el dorsal, l'esmorzar, dutxar-se i aparcar el cotxe. No hi ha res com tenir-ho tot concentrat a la mateixa zona. I de regal, una samarreta tècnica ben bufona. De fet, fixeu-vos que la que tinc al meu perfil del Facebook és també la de Torà de fa dos anys.

Per cert, si us ve de gust aquí us deixo la crònica de la cursa del 2009. Temps era temps.