dimarts, 30 de març de 2010

Curses per al mes d'abril

Estem a les acaballes del març i per tant és hora de començar a rumiar en les possibles curses que podríem fer a l'abril i/o que ens han cridat més l'atenció, bé per la distància, el lloc, el tipus, etc. Com ja he dit sempre que faig aquest tipus d'escrit, el que ve a continuació no és més que una previsió i pel que estic veient als darrers mesos, i com diuen en castellà, de vegades "del dicho al hecho hay trecho". Val a dir també que des del punt de vista de les curses, aquest abril serà un pèl més curt perquè no compto el seu primer cap de setmana, doncs en coincidir amb els dies forts de les festes de Setmana Santa, no crec que en fem cap. Prou feina tindrem en evitar caure en la temptació del pecat de la gola i no menjar més pastissos de Mona del compte. No sigui que després haguem de fer sessions extres de penitència.

Així doncs, algunes de les curses a tenir en compte són les següents:
  • 2ª Cursa de Muntanya Berga-resort, el 10 d'abril. Ja sabeu que aquest tipus de curses no són les meves preferides però tampoc ens hem de tancar en banda i de tant en tant, va bé fer-ne alguna. Aquesta, per distància i desnivell em recorda a la passada cursa dels volcans d'Olot. A més, després d'acabar ja ens podríem quedar a fer un bon sopar en aquest complex turístic perquè s'hi menja bé.
  • II Raid Catalunya Central, el 17 d'abril a Gironella. Ja us en vaig parlar no fa gaire com una opció a tenir en compte per fer una prova del tot diferent. Aquesta combinaria una cursa a peu, en BTT, orientació, caiac i ràpel. Si l'acabem fent, ja veurem com ens en sortim. Qui sap si després d'aquesta ens aficionarem a les proves de decatlhon.
  • I per al darrer cap de setmana del mes (diumenge 25), les opcions són vàries i molt interessants. Posats a escollir, potser ja serà el moment de fer una mitja marató, després de la marató de Barcelona. En aquest cas, trobaríem un parell a en terres gironines; en concret, la Mitja Marató de la Garrotxa (Olot) i la de Tossa de Mar. El que passa és que ambdues tenen un perfil una mica trenca-cames.
Com sempre, hi ha altres opcions que són bones alternatives i aquí en teniu unes quantes: els 10 km de Girona l'11 d'abril (que ja vaig fer l'any passat i em va sortir força bé des del punt de vista del temps final); el Cros de Sant Jordi de Navàs el 24 (que no vaig córrer perquè justament, l'endemà havia de córrer a Girona); i la mitja marató de Lleida. I no cal descartar l'opció de fer alguna caminada i a més, ben a prop (se'n fan a Navàs, Navarcles, Berga, Sallent i Sant Joan de Vilatorrada). Això sí, abans ens assegurarem que es pugui fer corrent.

Puig-reig: caminar, no córrer!

Com ja estava anunciat, aquest diumenge vaig participar a la caminada de Puig-reig, organitzada pel centre Cquie, esperant que pogués fer-la corrent. L'alternativa -a més de quedar-me a casa sense fer res- era la 3ª Cursa de Muntanya de Manresa però com vaig dir, no creia que fos la més adient per a les meves capacitats físiques, darrerament un pèl minvades pel tema del genoll. Doncs bé, preparat per córrer i fer el recorregut llarg (d'uns 23 km.) faig la inscripció i surto dels últims. Ja és un mal inici perquè era conscient que em trobaria la resta de gent davant meu i que segon on, em veuria obligat a caminar. Fins aquí cap problema perquè, justament, es tracta d'una caminada i diguem-ne que els caminadors tenen preferència. Ara bé, no havia comptat que una bona part de l'itinerari passava per corriols i camins estrets on es feia molt difícil, ja no córrer sinó tan sols trotar. Suposo que tenia al cap la darrera referència en caminades, la de Sant Fruitós, on allà sí que vaig poder córrer gairebé tant com vaig voler.

En arribar a la masia de Cal Pallot -on servien l'esmorzar- demano com és la resta del recorregut i davant la resposta no gaire esperançadora, opto per endarrerir la decisió final fins arribar al punt on tirar pel dret i fer el camí llarg, o bé el curt. Com veig que la cosa no pinta gaire bé -més corriol que no pas camí- i després de demanar-ho a un parell de persones que ja coneixien el camí, opto per una "digna" retirada i enfilo cap a Puig-reig. M'havia fet a la idea de córrer i no pas de caminar i diguin el que diguin, no és el mateix. A la tornada em trobo molt poca gent, suposo que perquè la majoria potser havien optat per fer l'itinerari més llarg, o encara estaven esmorzant o ja els havia avançat. Me n'adono que la decisió que he pres és l'encertada perquè aquest tram continua amb les mateixes característiques. És més, no entenc perquè en alguns trams l'organització va marcar l'itinerari per corriols o camins pel mig del bosc que amb prou feines es veien, quan això no tenia cap avantatge que fer-ho per una pista més ampla i còmoda, perquè tampoc portaven a cap lloc d'interès. Diferent és quan es vol que la gent passi per un indret concret i el vegi i conegui (p. ex. la Bauma de la Guillotera, la riera de Merlès o algunes masies). Però si no és en casos com aquests, la veritat és que no ho acabo d'entendre. Potser és que no estic gaire acostumat a fer aquest tipus de caminades.

A tot això, mig caminant, mig corrent, arribo el primer al punt d'arribada (de fet, encara estaven muntant les taules amb els regals, queviures, etc.). Llàstima, un cop que puc destacar per un mèrit esportiu i no hi ha classificació que ho registri! Després d'atendre compromisos familiars, me'n torno cap a casa amb la cua una mica entre les cames per no haver gaudit tant com hagués volgut. Què hi farem! De totes formes, com a caminada us la recomano perquè val molt la pena i acceptant que Puig-reig no té cap interès turístic especial, sí hi podem trobar al seu terme -i seguint l'itinerari de la caminada- alguns punts dignes d'esment. Així per exemple, l'església de Sant Miquel de Cal Pallot (a la foto i amb una necròpolis inclosa), la riera de Merlès (quan baixa ufanosa d'aigua té racons preciosos) o la colònia tèxtil de Cal Pons (exemple del modernisme industrial del passat). Si voleu veure el recorregut del tram curt de la caminada, aquí teniu el de l'edició de l'any passat (crec que no és del tot igual, però). No és meu (sense GPS no m'atreviria a reproduir-lo) sinó que l'he trobat remenant pel Web. Per cert, curiosa la "percepció" de les distàncies doncs en la descripció de la caminada es diu que la ruta té uns 12 km, al gràfic del perfil se n'indiquen 14 mentre que el GPS (d'un altre corredor) la cosa s'enfila a gairebé 16 km. A qui o què fem cas?

dissabte, 27 de març de 2010

Fent anys!

Vés qui ho diria! Gairebé farà quatre anys que aprofitant un canvi de pis vaig decidir també canviar d'afició esportiva, aparcant el gimnàs i sortint a córrer per aquests mons de Déu, encara que no va ser fins fa poc més d'un any que vaig fer la primera cursa. Bé, si escric aquesta entrada és per agrair col.lectivament tota aquella gent que mitjançant el Facebook (jo he caigut també en aquesta temptació!) m'està felicitant perquè avui és també el meu aniversari. I com ja no tinc cap iaia que m'ho recordi i parli bé de mi -que se suposa és el que fan sempre de tots els néts- ja m'ho recordo a mi mateix. I aprofitant l'avinentesa, demà m'acostaré a Puig-reig per fer la caminada popular que organitza el Cquie ("Centre Quitxalla Excursionista"), tot i que la meva intenció és fer-la corrent de la mateixa manera que vaig fer a Sant Fruitós de Bages, fa unes setmanes. La previsió és fer el recorregut llarg (d'uns 23 km.) tot i que ho decidiré sobre la marxa i depèn de com vagi el genoll, l'acabaré fent o em quedaré amb l'opció curta (d'uns 14 km.).

Per cert, si voleu saber els anys que faig és ben fàcil; només cal aplicar aquesta senzilla fórmula de res tenint en compte que les dades a introduir són aquestes:
  • La mitjana dels qms. fets fins ara en curses.
  • El total de qms. fets en entrenaments.
  • El logaritme neperià del meu millor temps en una cursa de 10 km.
  • L'arrel cúbica del meu pitjor temps en una mitja marató.
  • La derivada de 3r grau (n'hi ha?) dels cèntims que he pagat en inscripcions.
  • El màxim comú divisor de la meva posició a la marató de Barcelona.
  • El mínim comú múltiple dels dies que he estat aturat pel tema del genoll.
  • Al resultat obtingut apliqueu la famosa fórmula de la relativitat, però substituint la massa pel meu pes i la velocitat de la llum per la de la meva cursa més ràpida.
  • I un cop tingueu tot això, feu la matriu de tot aquest "matxambrat" i al que us doni, li sumeu el número Pi.
I ja està! Veieu que és ben senzill. Si heu estudiat una mica de Ciències serà bufar i fer ampolles i si veniu del camp de les Lletres i/o Humanitats, deixeu-vos de romanços i m'ho demaneu. Però vaja, no és gaire complicat si partim del fet que a la majoria de les classificacions ja surto a la categoria de veterans.

divendres, 26 de març de 2010

Maratons ràpides: siguem italians!

Avui, llegint el diari La Vanguardia (a l'edició digital) he vist una fotografia a la secció "La foto del lector" (com no!) que m'ha cridat molt l'atenció. Es tracta d'un avís en un hotel sobre el tancament de carrers al centre de Roma, amb motiu de la celebració de la Marató del passat diumenge. Bé, pareu compte que l'horari de tancament canvia segons si es llegeix l'avís en anglès o en italià. Deixant de banda el més que probable lapsus del seu autor, podríem pensar que segons quina sigui la procedència, la cursa es pot fer més ràpida o més lenta. Així doncs, si volem fer una bona marca en aquesta marató, ja ho sabem, només caldrà que ens canviem de nacionalitat i ens fem amb un passaport italià. Al cap i a la fi, com a mediterranis que som uns i altres, sempre hem tingut penjada l'etiqueta de ser una mica pispes (en castellà diríem "pícaros" o "pillos"). De fet, no ens costaria gaire, tan sols parlar amb el Silvio Berlusconi i donar-li el telefon d'unes quantes "bambines" perquè amenitzin les festes a la seva Villa d'estiueig de Sardenya. No crec que li vingui d'un escàndol més. Us imagineu el Zapatero o Montilla en una de les seves festes? Amb aquella alegria que els caracteritza serien capaços de marcir les flors dels jardins i que tot acabés en un funeral d'estat!

Ara bé, també podria ser que en aquesta Marató hi hagués dos recorreguts diferents, un per als propis romans que, farts ja de veure les seves restes arqueològiques, preferiren anar per feina i córrer sense cap més altra pretensió; i un altre preparat específicament per als turistes, a qui no crec que els importés gaire estar-se més estona pels carrers de la Ciutat Eterna (tot i les temudes llambordes) si així tenen l'opció de contemplar els monuments més importants. Al cap i a la fi, si fem l'esforç de suar i de gratar-nos la butxaca no ens ha d'importar gaire si acabem fent més qms. del compte. I per suposat, de pasta (de menjar) no ens en faltaria, ni abans ni després de la prova.

Per cert, sabíeu que hi va córrer un dels meus cosins (en Manel, a qui ja em vaig trobar a la passada Cursa de l'Oli de les Borges Blanques) i que va fer un més que meritori temps de 3:38:52h? Ja veieu que a la meva família, de corredors no en falten!

dijous, 25 de març de 2010

Pride Barcelona 2010

Observareu al menú de l'esquerra una imatge enllaçada a una pàgina web que hi serà durant unes quantes setmanes, si més no fins que finalitzi l'acte a què fa referència. Val a dir d'entrada que no té res a veure amb cap cursa en concret ni amb el món de les curses en general. Més aviat és tracta d'una exposició fotogràfica d'un molt bon col.lega meu que, des de la modèstia d'aquest blog i la seva escassa "visibilitat", he cregut oportú fer-ne promoció (amb el seu permís, és clar). Es diu Jordi Cohen i ha fet de la seva gran afició a la fotografia (ja demostrada amb escreix quan de joves fèiem alguns interrails) un modus vivendi. En aquest Web podeu veure la seva trajectòria, premis rebuts, exposicions, etc. Vaja, com aquell qui diu, un crack del clic. En aquest cas, l'exposició porta per nom Pride Barcelona'09 i recull un conjunt de fotografies de la desfilada de l'Orgull Gay de l'any passat i s'inaugurarà amb motiu del Saló Internacional de Turisme a Catalunya i la podreu veure al Pink Corner de la Fira de Barcelona. Les dates són del 15 al 18 d'abril i després, fins el juny, s'exposarà a diferents sales de Catalunya. Per cert, la inauguració no és a les 18:00h sinó que s'ha avançat a les 13:00h! Preneu-ne nota per si us interessa.

Aquesta exposició té lloc en el marc del Pride Barcelona’10, la que diuen és la jornada més important de tota la Mediterrània per refermar l'orgull de ser gay i lesbiana. Segons la ressenya, "30 asociaciones, empresas y toda la comunidad LGBT se ha unido para organizar un nuevo Orgullo en Barcelona que durante más de una semana ofrecerá cultura, deporte, debate, ocio y fiesta. Una celebración de carácter popular y sin ánimo de lucro que mostrará lo mejor de la ciudad y que se extenderá por las principales poblaciones de Cataluña, en una acción de gran visibilidad. Por segundo año, Barcelona acogerá el desfile del Orgullo Gay, llenando las calles del centro de la ciudad con gente de todo el mundo, carrozas y artistas, celebrando el mayor festival LGBT del Mediterráneo". Si accediu al Web podreu veure més informació del recorregut de les desfilades i activitats; sobre aquestes hi ha un apartat dedicat a les esportives però hores d'ara encara no hi ha res d'introduït. No sé si hi ha previst fer alguna cursa "gay"... I com no podia ser, també té el seu grup d'admiradors al Facebook .

Tot plegat, que si voleu veure una molt interessant exposició fotogràfica no us podeu perdre aquesta i de pas, una visita al Saló de Turisme per si encara no teniu decidit res sobre les vostres properes vacances.

dimecres, 24 de març de 2010

¡Ya es primavera en el Corte Inglés!

Doncs sí, agafo aquesta expressió tan coneguda de la macrocadena de centres comercials per fer un símil -espero que no gaire forçat- amb el que crec està passant al món de les curses populars. I és que ha arribat la primavera i tot comença a desvetllar-se de nou. Si els dos primers mesos de l'any són d'una oferta un tant limitada -el fred no convida gaire a sortir a córrer per aquests mons de Déu- el març la cosa ja es comença a disparar. O si més no tinc aquesta impressió derivada d'un quants fets que, casualitat o no, han coincidit en el temps. El primer és que ahir a la tarda, quan tornava de la feina cap a casa, a l'entrada de Manresa vaig ensopegar-me amb dos grupets de corredors -suposo que diferents perquè entre un i altre hi havia una certa distància- que anaven en direcció al Poal (la mateixa zona que també freqüentem nosaltres quan sortim a córrer). I el primer que vaig pensar, veient les cares d'alguns, és que provenien d'un dels gimnasos que hi ha a la rodalia i que potser com a activitat "extraescolar" s'havia decidit a organitzar sortides com aquesta. Tot i passar-hi sovint per aquí -bé en cotxe, bé corrent- us asseguro que no havia vist fins ahir aquesta corrua de gent, com formiguetes sortint del formiguer en processó en recerca de menjar.

El segon fet és d'aquest matí i ha estat trobar-me a la bústia propaganda de dues curses i un raid que es duran a terme properament a la Catalunya Central. I si la memòria no em falla -que tot podria ser- no recordo tampoc cap bustiada semblant a aquesta. En concret, el 3r Cros de Sant Jordi a Navàs (el 24 d'abril) que l'any passat no vaig fer perquè l'endemà corria a Girona; el X Cros d'Artés (1 de maig) i que tampoc vaig fer (de fet, repassant els escrits no he vist pas que ni l'hagués tingut en compte en cap moment); i el II Raid Catalunya Central a Gironella (17 d'abril) i que ve a ser un conjunt de proves on es barreja l'orientació, cursa a peu, BTT, caiac i ràpel. Si més no, aquesta resulta curiosa i interessant com per no perdre-la de vista. Ja veieu que al final ens faltaran dies per poder fer tot el que voldríem, sempre i quan les cames no diguin prou.

I per últim, el tercer fet va ser que ahir vaig llegir a la premsa la notícia que la famosa Cursa de Bombers de Barcelona (18 d'abril) havia exhaurit inscripcions havent-se arribat a la xifra de 18.000 corredors. Ara només s'hi pot participar si et fas membre del Nike Running Club. Al seu moment ja vaig escriure sobre curses tan multitudinàries com aquesta i de com no m'hi trobaríeu mai, per la qual cosa no em repetiré aquí; només deixar clar que no crec que s'hagi de confondre "popular" amb "multitud". En aquest sentit, algú em podria rebatre, i no sense part de raó, que quina és la diferència entre aquesta cursa i la passada Marató (amb més de 10.000 persones). Jo li diria que de maratons no n'hi ha gaires i que la de Barcelona està molt ben valorada perquè passa per alguns dels llocs turístics més emblemàtics de la ciutat; per contra, de curses de 10 km. n'hi ha un fotimer més i on crec que t'ho pots passar millor, sobretot si hi vas a córrer. El que m'estranya és que aquesta sigui la segona millor del país (de 10 km.) després de la Sant Silvestre Vallecana (segons la Real Federació Espanyola d'Atletisme). Però bé, això de les opinions és com els culs, que cadascun té el seu.

dimarts, 23 de març de 2010

Tornant a escalfar motors

Si heu seguit el blog durant les darreres setmanes ja us haureu adonat que després de la Marató de Barcelona no he participat en cap altra cursa. Ens van recomanar descansar i a fe de Déu que per la meva banda, estic seguint el consell al peu de la lletra. El cap de setmana següent no vam fer res i aquest passat havia de participar a la Duatló d'Agramunt; ara bé, si heu llegit la seva crònica publicada fa molt poc, haureu vist que no ha estat així. Resulta que pocs dies després de la Marató, malgrat no tenir agulletes, sí vaig notar certes molèsties al genoll esquerre que em feien complicat córrer amb bones condicions. Tot i sortir un parell de cops per "provar-me" ja veia que la cosa no anava gaire bé, i que al contrari del que havia pensat, dites molèsties no acabaven d'esvair-se només amb uns quants dies de no fer res.

Així que em vaig posar em mans d'una fisioterapeuta perquè em mirés el genoll i en fes un diagnòstic. Ja només fent uns quants moviments amb la cama fotuda de seguida va veure de què es tractava, en concret, inflamació de la banya posterior del menisc del genoll esquerre. A part d'un massatge a la zona adolorida, em va posar a lloc unes quantes lumbars que sense saber-ho, estaven contracturades. Em va comentar que segurament la lesió podia derivar de la mateixa marató i que si no era ara, podia haver-se produït més endavant amb una altra cursa una mica llarga i de tan càstig per a les cames com aquesta. Tampoc, però, va descartar que la meva contractura no hi tingués res a veure perquè de vegades, aquestes lesions tenen un origen insospitat. Tot plegat, em va recomanar perllongar el descans uns quants dies més (per això la meva presència a Agramunt va ser de reporter, més que de corredor), estiraments i un antiinflamatori. La veritat és que sembla que el remei sembla estar funcionant perquè ja fa un parell de dies que no em noto res, i que puc tornar a fer moviments tan simples i quotidians com posar-me els pantalons sense cap molèstia o agenollar-me.

És per això que he decidit tornar a la normalitat del "runner" i sortir de nou a entrenar. A més, l'època de l'any és més idònia perquè a part de no fer encara molta calor, es fa fosc més tard. Espero no cantar victòria abans de temps ni xerrar abans d'hora però sembla com si amb l'arribada de la primavera, hagués reviscolat de nou. Per tant, potser encara serem a temps de fer alguna de les curses que anunciava per aquest mes ja que deixant de banda la Marató, gairebé pot quedar en blanc. Ara bé, de les opcions que deia al final n'hi ha una que ja l'hem de descartar, com és la 2ª Cursa nocturna dels mussols de Sant Quirze del Vallès (d'11 km.) perquè les inscripcions ja fa uns dies que s'han exhaurit. És ben bé que qui no corre, vola! De les altres, segurament m'inclinaré per la Caminada Popular de Puig-reig en la seva opció llarga (23 km.). Diguem que em dóna l'oportunitat de tornar a córrer una tirada una mica llarga, sense la "pressió" d'haver-ho de fer en una cursa oficial (encara que això de la pressió és la que s'imposa cadascú). Òbviament, si acabo fent-la no podré ser-hi a la Mitja de la Calçotada (a Valls) ni tampoc a la Cursa de Muntanya de Manresa, que m'agafa molt a prop de casa però el seu recorregut és força exigent (i no crec que sigui el més adient per tornar a escalfar motors després de la lesió) .

dilluns, 22 de març de 2010

Agramunt: el "Team" fa pòdium!

Doncs sí, tal i com ho llegiu! Ahir el "Team" va pujar al pòdium de la III Duatló d'Agramunt mercès a la molt bona actuació d'un dels seus integrants, en Frans. Si ja sabíem que això de córrer no se li dóna malament del tot, ha demostrat que sobre una BTT encara té coses a dir. Dit això, anem a pams amb la crònica. Mentre el Xavi i el Jordi s'havien estimat més participar a la Mitja Marató de Palma de Mallorca, jo i el Frans vam tornar a les Terres de Ponent (de fet, per a mi era el segon cop que visitava Agramunt en pocs mesos, després d'haver participat a la darrera edició de la Cursa del Torró). Val a dir que si mireu la classificació final també veureu el meu nom; ara bé, en realitat no hi vaig córrer perquè encara arrossegava molèsties al genoll i després d'una visita a la fisioterapeuta, em va recomanar que si no era una cursa molt important, ho deixés estar i continués descansant uns dies més. Fent-li cas, vaig cedir el meu dorsal al company Jaume (que ja ens va fer de llebre a mi i al Xavi uns quants quilòmetres a la Marató de Barcelona) i a aquest pas, segur que l'acabarem fitxant per al "Team". L'estem arrossegant cap al costat "fosc" de les curses populars!

He de confessar que em feia gràcia provar aquesta Duatló perquè per a mi és una experiència nova i crec que és bo combinar diverses especialitats (no tot ha de ser córrer). A més, per ser la primera suposo que val més la pena buscar-ne una de no gaire volada, amb un ambient més aviat familiar i gens tècnic o "professional"; posats a fer el ridícul, millor que sigui davant de poca gent i sense gaire ressò. Però no ha estat possible, una altra vegada serà. Dit i fet, 88 persones inscrites i agrupades en funció de l'edat. Sense treure-li ni una engruna de mèrit, això també ha afavorit que el Frans hagi quedat el segon de la seva categoria (els nascuts el 1965 i anteriors), en la qual hi competien 6 persones més. Al final, un temps final d'1:22:21h. per a un recorregut total de 24 km. repartits en dos circuits a peu (de 5 i 3) i un 16 km. en BTT (busqueu-lo a la categoria de Veterans 45M). Si considerem el total de corredors que ha fet aquesta distància, tenim que ha ocupat el núm. 28 de 59, per sota del 50%. Crec que està molt bé i ens n'hem d'alegrar tots plegats. Pel que explica ell mateix, ha estat amb la BTT que ha pogut avançar més de 30 posicions i després, al tram final dels 3 km. mantenir més o menys la seva posició final. Per la seva banda, en Jaume ha notat l'enorme responsabilitat de córrer amb el meu dorsal i ha quedat a les darreres posicions. Si compareu els temps d'ambdós veureu que si fa o no fa, no hi ha molta diferència en les dues curses a peu i que el salt ha estat amb la BTT. Es veu que això no li va gaire. En aquest enllaç podeu veure unes quantes fotos més.

Després de recollir el merescut premi (moment immortalitzat a la foto on se'l veu tot cofoi) hem anat a Cervera a fer valdre el veritable motiu de la sortida, que no era cap altre que menjar en un bon restaurant. Situat a la mateixa Plaça de la Paeria, es tracta de L'Antic Forn, on ens hem xuclat els dits a base de dues de les seves especialitats, els cargols i la carn a la brasa (compte! no confondre amb un altre del mateix nom que es troba a la ciutat de Barcelona). Després, fent la digestió, hem pogut comprovar com Cervera té un cert ganxo turístic perquè a la mateixa Plaça ens hem topat amb 3 grups de visitants. Així, escoltant d'un i altre hem pogut esbrinar unes quantes coses que no sabíem com per exemple, aquestes quatre:
  • L'origen de la paraula "Paeria" i que Cervera i Lleida són les dues úniques ciutats on es manté aquest nom per als seus ajuntaments.
  • A la façana de l'edifici de la Paeria hi ha tres balcons sostinguts per mènsules i que representen, cadascun, les virtuts que han de tenir els comerciants, motius relacionats amb la presó i els cinc sentits (a la foto, el de la vista).
  • El possible origen de la paraula "Cervera", que pot ser que vingui de "terra de cérvols" (de fet, al seu escut hi figura aquest animal en primer pla), o bé d'una planta que abunda per aquestes contrades i que té el mateix nom. Però si bé hi trobo moltes referències a la primera opció, de la segona res de res.
  • A l'Església de Santa Maria es guarda com a relíquia un petit fragment de la suposa creu on fa ser crucificat en Jesucrist ("lignum crucis"). Si voleu saber-ne la història, cliqueu aquí.
Després d'una passejada pels carrers del nucli antic de Cervera, entre els quals el carreró de les bruixes on cada any es fa la famosa festa de l'Akelarre. De totes formes, si el voleu veure en el seu veritable ambient màgic i esotèric haureu d'anar a finals d'agost.

dissabte, 20 de març de 2010

Entrenamoles? Una cursa més

Els qui em coneguin sabran que durant molt de temps, abans de dedicar-me a les curses, vaig ser un habitual visitant d'uns quants gimnasos pensant que si no destacava per l'alçada, ho podia fer per l'amplada. Després, com passa sovint, la cosa em va acabar avorrint i ja veieu on m'he ficat ara. D'altra banda, qui conegui una mica la ciutat de Manresa sabrà també que als darrers temps hi ha una certa "moguda" quant al tema dels gimnasos, sobretot dels més grans i potents, amb projectes de reformes i millores de les instal.lacions, campanyes agressives de captació de socis, aparició d'algun de nou, etc. Pel que sembla, l'oferta se les veu i desitja per mantenir la seva quota de mercat, en un context econòmic que no hi ajuda gens. Ja ho diuen els entesos, "renovar-se o morir". Doncs bé, el passat mes de novembre es va inaugurar a Manresa un nou gimnàs anomenat Cube Fitness Club que, pel que sembla, en part és diferent a tota la resta de l'oferta present a la ciutat. En paraules del seu gerent, "hem volgut fer un gimnàs amb valors afegits que són la innovació, la diferenciació, la qualitat, la tecnologia i estar totalment orientats al client". Ja veurem com acabarà tot plegat al cap d'un temps, doncs molta gent pensa que a Manresa i rodalies no hi ha tanta demanda com per rendible tanta oferta, i més si darrera hi ha inversions milionàries, com en aquest cas. El que és per mi, no crec que m'hi vegin el pèl doncs m'agafa molt lluny de casa. En aquest notícia del diari Regió 7 podeu llegir més detalls sobre les instal.lacions.

A tot això, si us esteu demanant el motiu d'aquesta entrada en un blog de curses és ben senzill. Ahir, llegint el mateix diari, vaig veure un anunci a tota plana (com se'ls gasten!) dels "Cube events", i que deu ser una mena de butlletí setmanal d'activitats. Doncs bé, em va cridar l'atenció una activitat que, donada la meva afició a les curses, no puc deixar d'aplaudir. Es tracta de la 1a Cursa de Muntanya Cube-La Mola, que tindrà lloc el 23 de maig i per a la qual s'estan organitzant uns quants dels anomenats "Entrenamoles" (s'ha de reconèixer que el nom està ben trobat). En concret, ahir tocava el segon des del mateix centre fins el cim del Collbaix, amb la particularitat que era nocturn i calia dur un frontal. Perquè us en feu una idea, el Collbaix és un dels turons més representatius del Pla de Bages, entre els municipis de Manresa i Sant Joan de Vilatorrada i que fa uns 540 m. sent una magnífica talaia des d'on veure el Pla. A més, a finals de mes se celebrarà la III Cursa de Muntanya de Manresa en què aquest element tan característic de l'orografia bagenca serà el gran protagonista.

Tot plegat, que encara no ser gaire amant d'aquest tipus de gimnasos -potser és que no hi estic avesat- no he de deixar de destacar aquesta iniciativa. Tot el que sigui combinar activitats indoor amb les outdoor és bo per al cos. Qui sap si al final acabaré fent aquesta cursa i passat un temps, la direcció del gimnàs m'anomenarà fill predilecte dels cops que visiti les seves instal.lacions.

dijous, 18 de març de 2010

Tri epic: tribojos!!

Fa uns dies rebo un missatge electrònic anunciant la propera primera edició de l'anomenat "Tri Epic Benasque-Pirineos" a celebrar els dies 2, 3 i 4 de juliol d'enguany. De fet, ja tenia notícies d'aquesta nova proposta esportiva al calendari perquè hi havia un expositor a la fira del corredor de la passada Marató de Barcelona. Em va cridar l'atenció, tant pel seu contingut com per com es promocionava. Per tal que us en feu una idea, es tracta d'un triatló que inclou un primer dia per anar obrint boca amb 4.000m de natació i 50 km. de BTT (i 1.400 m. de desnivell positiu), al segon dia es torna a agafar la BTT per fer 120 km. més i per enllestir la feina (amb la cirereta de 2.400 m. de desnivell), i si encara queden forces, una marató de muntanya (42 km.). Si us serveix de consol jo no passaria ni del primer dia perquè això de nedar no és el meu fort (en tinc algun, però?) i les braçades a l'aigua només les faig en cas d'extrema necessitat. Com aquell qui diu, per pura supervivència! I és que trobo tan avorrit nedar ...

D'altra banda, el caràcter "diferent" de la prova ja queda ben palès per les expressions utilitzades com per exemple, "el triatló més èpic dels Pirineus", "vols ser dels 200 primers en formar part de la llegenda?", "la sensació dels esportistes amants dels grans reptes", "una marató de muntanya increïble", etc. De fet, si accediu al seu web veureu que els circuits de BTT i del marató han estat dissenyats per un tal Marcel Zamora (no tinc el gust) i en Kilian Jornet (tampoc però aquest ja ens sona més als corredors de muntanya). Només fent una ullada als seus respectius currículums se'm cauen les pilotetes a terra de les vegades que han pujat al pòdium i en proves que ni em plantejo i que dubto ho faci mai. I és que si tafanegeu pel web i entre altres, aneu a la secció de l'"Atleta" (apartat "Material"), veureu la quantitat de coses que cal portar. I coneixent-me segur que me'n deixaria alguna i que patiria per si perdés alguna altra de les que ja portés. Se'm faria una autèntica muntanya, mai millor dit.

Tot plegat, que no compteu de trobar-m'hi perquè això no és ben bé per a mi. No voldria fer ombra a altra gent que hi va amb alguna aspiració de guanyar. A més, el preu de la inscripció és de 245 € (o 470 € en parella, encara que ara mateix no se m'acut ningú que estigués tan sonat com per fer-la amb mi). També hi ha l'opció de competir només un o dos dies, però a 85€ cadascun. La veritat és que em venen al cap mil maneres en què gastar-me'ls abans de perdre la salut. Però és ben cert que a la vinya del Senyor ha d'haver-hi de tot i un botó de mostra és el grup d'admiradors de Facebook que s'ha obert, amb més de 150 en el moment de fer l'escrit. És ben bé que aquesta gent està "triboja".

Posats a fer bogeries -tot i que no sé si tan extrema com aquesta- potser que ens anem als Monegros i fer la seva "VII Desértica Extrema Belchite" (per les mateixes dates), a passar calor i empassar-nos pols a dojo. Al seu moment ja us en vaig parlar però no la vam acabar fent. Qui sap si la segona és la bona. A més, crec que enguany també hi ha l'opció de fer alguna prova en BTT. Us en mantindré informats.

dilluns, 15 de març de 2010

Més cinemania atlètica

Si feu una repassada als escrits de l'abril del 2009 (renoi, com passa el temps!) veureu que vaig fer una mena de trilogia (modèstia a part) dedicada a les pel.lícules que tenien com argument principal, o de fons, el món de les curses i de l'atletisme en general. Doncs bé, aquí teniu la ressenya d'una altra pel.lícula relacionada amb el tema i que s'acaba d'estrenar. En el fons, però, aquesta entrada no és més que un pretext per mantenir una mica "viu" el blog després d'unes setmanes dedicades a la pre i post marató de Barcelona, i tenint en compte que aquest cap de setmana me'l prenc amb una certa calma. I és que el part mèdic que us vaig fer en una de les darreres cròniques potser no va ser gaire precís, atès que d'ençà uns dies el genoll esquerre em fa una la guitza. I com no vull forçar la màquina -potser ja ho vaig fer amb la Marató- i l'edat posa cadascú al lloc que li pertoca he cregut més oportú i lògic descansar, malgrat que ahir hi havia dues opcions prou atractives i alhora diferents. D'una banda, la 7ª cursa atlètica d'Esparreguera (de 10 km.) i la 2ª Marxa Popular del Segrià (d'uns 20 km.). Potser la primera, tot i ser-hi molt propera, no em sortia a compte si sé que havia de córrer amb tranquil.litat (i crec que en una cursa d'aquesta distància cal ser un pèl més "ambiciós") i en el cas de la Marxa, per acabar caminant ja ho faig per on sempre i m'estalvio el cotxe d'anada i tornada.

Total, que no ve pas gens malament un cap de setmana de descans si, a més, el genoll sembla que t'ho estigui demanant a crits. Si la cosa no s'espatlla, aquest proper diumenge farem una duatló a Agramunt i així canviarem de registre. Bé, al que anava, a la marató de Barcelona vaig tenir l'oportunitat de veure moltes coses pel carrer -és el que té córrer gairebé durant 4 hores- i una va ser l'anunci d'una pel.lícula que, pel títol que té, vaig pensar que miraria de què anava i si valia la pena fer-ne esment en aquest blog. Ja sabeu que malgrat no ser un cinèfil al més pur estil Àlex Gorina o Jaume Figueres, no deixo de banda el món del setè art. Doncs bé, es tracta de la pel.lícula "El corredor nocturno", una coproducció hispano-argentina basada en la novel.la homònima de l'escriptor uruguaià Hugo Burel. Breument, va d'un gerent d'una companyia d'assegurances anomenat Eduardo, que com es troba sota una pressió constant, surt a córrer cada nit (d'aquí el títol) per desfogar-se fins que un dia, de tornada d'un viatge de negocis que ha estat un fracàs, coneix a un misteriós personatge que l'anima a canviar de vida i que l'assetjarà fins a límits insospitats per aconseguir el seu propòsit. D'ençà aleshores, la vida del protagonista comença a endinsar-se en un territori ambigu on les certeses s'esvaeixen i el fet de córrer esdevé inútil.

Si voleu que us sigui sincers, no crec que vagi a veure-la; sent argentina i amb el tòpic que arrosseguen els argentins, m'ensumo que deu ser d'aquelles pel.lícules una mica "rares", que fregui la psicologia dels personatges i que deus pensar més del necessari per entendre de què va. I ja que he de pagar una entrada no barata per anar al cinema, m'estimo més gastar-me'ls en altres opcions més comercials i entretingudes. Si voleu veure alguna crítica, aquí en teniu un parell del tot diferents (potser perquè provenen de diaris amb una orientació també força oposada). La primera és de El País i diu el següent: "Aguanta apenas unos instantes de entretenimiento y muy poco más. (...) no es que el guión deje cabos sueltos, es que casi todo lo visto anteriormente a la resolución de la trama está a unos pocos milímetros del risible delirio." La segona és del Diario ABC i en canvi la qualifica de "minucioso y desolador dibujo del ser humano (...) milagrosamente trazado con un sentido del humor y de lo sombrío espléndidos. Un apunte al que nadie en el mundo, salvo Solá, hubiera sabido darle el grueso justo a ese trazo." Ja veieu que en qüestió de gustos, no hi ha res escrit. En qualsevol cas, la majoria de les crítiques que he llegit per Internet apunten més en la primera línia que no pas en la segona.

dijous, 11 de març de 2010

Marató de Barcelona: postdata (3)

Per enllestir la crònica de la que ha estat la meva primera marató -potser la darrera?- us penjo una "afoto" de mi mateix (és que ja no tinc cap iaia) on se'm veu amb el dorsal, la samarreta i la medalla. És a dir, les "proves del delicte" o si més, la demostració que vaig pagar la inscripció. Per cert, per "ambientar" una mica el tema, darrera meu hi ha un quadre de no sé quin carrer de Barcelona on, si us fixeu bé, al fons es pot veure el temple de la Sagrada Família, per davant de la qual hi vam passar. No hi ha visita a aquesta ciutat sense aquesta icona. És com fer una marató a París i passar de llarg la Torre Eiffel! Seria del tot imperdonable i per guillotinar als responsables.

Per acabar el tema maratonià, no vull deixar de felicitar als meus col.legues que van fer un paper tan o més digne que jo: en Frans va aconseguir un temps lleugerament inferior al meu i del Xavi (3:52:29h); del Jordi ja sabíem que està un esgraó per damunt nostre, encara que ni ell mateix sospitava que li aniria tan bé (3:30:49h), mentre que el Joan (el noi que ens va acompanyar a la sortida de la Colònia Valls) anava d'un altre pal i amb l'objectiu de baixar de les 3 hores. I a fe de Déu que ho va aconseguir amb un temps de 2:57:49h, òbviament molt lluny de les nostres més modestes pretensions. Per últim, agrair també la tasca de llebre del Jaume que tant a mi com al Xavi ens va acompanyar durant uns quants quilòmetres. En el tram final també havia de fer-ho amb qui arreplegués que encara fos viu però ja no vam coincidir.

Per cert, sabíeu que d'acord amb el rànquing de la Real Federació Espanyola d'Atletisme (RFEA) aquesta marató està considerada com a la segona del calendari nacional en la seva categoria, només per darrera de la de Madrid? Els criteris que es tenen en compte són la capacitat organitzativa, antiguitat, nivell esportiu de la cursa i el dels corredors (segons la seva posició en el rànquing nacional -per corredors espanyols- o mundial -per als altres). Un cop sumades les puntuacions es fa una mitjana de les tres darreres edicions. Doncs bé, la Marató de Barcelona té 795,15 punts mentre que Madrid s'enfila als 986,54 i la tercera és Sevilla, amb gairebé 777 punts. Després ja venen València i Donòstia. Val a dir que la prova de la capital hispalense era considerada la primera a l'any 2008-2009 mentre que BCN la 3ª i Madrid ocupava la 2ª posició. Les posicions s'han intercanviat. Tot plegat, que podem estar contents per haver participat en una cursa tan ben considerada. Ara només faltarà que la guanyem!

Fins aquí les meves cròniques maratonianes. Perdoneu per enrotllar-me tant però cadascú és com és.

dimecres, 10 de març de 2010

Marató de Barcelona: la crònica (2)

Després d'haver publicat la primera part de la crònica de la Marató, crec que també és d'interès (si més no per mi) comentar altres aspectes que si ve no estan deslligats, no tenen una relació directa amb el del desenvolupament estricte de la cursa.
  • En primer lloc, deia que encara que semblés pedant, la cursa no m'havia costat ni sang, ni suor ni tampoc llàgrimes, emulant la famosa frase que va dir el primer ministre britànic Winston Churchill en data tan remota com el 13 de maig del 1940. Dit i fet, de sang res de res perquè les parts del cos susceptibles de sagnar amb tanta quilometrada -mugrons i peus- no se'n van ressentir gens. És més, en algun escrit anterior confessava la meva "por" per les butllofes que em poguessin sortir i la desconfiança que els mitjons (Nike) no m'anessin bé. Doncs bé, va ser com oli en un llum i no vaig notar cap molèstia. També és cert que els vaig acompanyar d'un remei tan habitual com la vaselina. Per la seva banda, gairebé tampoc vaig suar perquè el temps va ser, crec, perfecte per a una cursa: una mica de fred i un sol esmorteït pels núvols. I de llàgrimes, tampoc, ni tan sols a l'arribada. Diguem que en aquell moment no tenia prou forces ni per plorar (d'emoció, ràbia, alegria, etc.).
  • El part mèdic és prou encoratjador. En aquest sentit es van complir les prediccions ja que cardiovascularment em vaig sentir força a gust, respirant molt bé i gens de flat. No puc dir el mateix, però, des del punt de vista muscular, doncs a partir del qm. 35 les cames van fallar. No sé si és per una manca d'entrenament, d'estiraments, alimentació errònia ... vés a saber! El mateix dia, si feies un volt per la Plaça Espanya ja veies qui havia fet la cursa i qui no i em recordo, sobretot, de les dificultats per baixar els esgraons del metro. De totes formes, he d'estar content perquè des del dilluns que no tinc agulletes i l'única molèstia que em recorda la cursa la tinc al genoll esquerre (i és la reminiscència d'una antiga lesió de fa 20 anys).
  • No conec cap altra marató i per tant, no tinc criteris per jutjar aquesta. Ara bé, pel que he sentit aquí i allà, i comentat també amb altra gent amb més experiència en aquesta distància, sembla que la seva organització ha estat molt correcta i que ha posat el llistó molt alt. Un aspecte que ha merescut una molt bona opinió general és la situació dels avituallaments a ambdós costats del carrer, evitant així l'aglomeració de corredors en un de sol. D'altra banda, el fet que passi per carrers molt cèntrics i llocs turístics de la ciutat assegura un contingent de públic que, si està un mica predisposat, no deixa d'animar-te i ni que sigui moralment, impulsar-te cap a la meta. I a això hi ajuda molt que al dorsal hi hagi el teu nom ben visible.
  • A nivell personal diria que he satisfet un dels objectius com és el de fer una marató que, se suposa, és la prova mítica que qualsevol persona que corre per afició i participa en curses populars, acaba fent. L'experiència ha estat molt bona perquè sense haver d'arribar a les 100 maratons de l'Arcadi Alibés, és d'aquelles coses que no es fan cada cap de setmana. De totes formes, però, m'estic plantejant de si fer-ne més d'aquí un temps ja que potser aquesta no és la meva distància preferida per acabar gaudint de tota la cursa. En altres paraules, si la marató fos una mica més curta no ho dubtaria. Ara bé, acabes amb un regust de boca perquè els darrers quilòmetres els fas com aquell qui diu, per pebrots. I si després has de passar-te uns quants dies de descans i recuperant-te de les molèsties, doncs no sé si l'esforç val la pena. En canvi, en curses de 10 km. i mitges maratons no he tingut mai aquesta sensació. Tot plegat, el temps ho dirà, no tanco la porta a altres maratons però m'ho rumiaré una estona abans d'inscriure-m'hi. De moment, però, i com es deia fa uns anys des de Madrid per tocar la moral als culès, ja en tinc dues, la primera i l'última.
  • Felicitar també l'Arcadi Alibés per haver fet el triplet del centenari. Òbviament, això no està al meu abast i ni m'ho plantejo com a objectiu. Per cert, el mateix diumenge a la tarda, al C-33, van fer un programa especial dedicat a la Marató de Barcelona, amb la presència d'ell mateix i conduït per en Xavier Bonastre, un altre maratonià. Semblava allò del "Juan Palomo, yo me lo guiso, yo me lo como". L'he buscat per la xarxa però no me n'he sortit. En canvi, teniu aquest altre del programa matinal d'en Cuní (del 25 de febrer) amb una entrevista a l'Arcadi amb motiu de la presentació del seu llibre.
Finalment, si voleu veure unes quantes fotos, aquí en teniu de la sortida, arribada, l'ambient i del merescut premi al "guanyador".

dimarts, 9 de març de 2010

Marató de Barcelona: la crònica (1)

Amb una Catalunya colgada de neu, passo tot seguit a explicar la meva participació a la Marató de Barcelona. D'entrada, ja dic que ahir vaig modificar el text de presentació del blog on es deia abans que el seu nom era, si més no, curiós per a una persona que no havia fet mai cap marató. Doncs bé, si hem de ser coherents, això ja no puc dir-ho perquè ja n'he fet una. Comencem la crònica: quedem de bon matí (a les 6:30h) i arribem a Barcelona sense cap problema, malgrat que amb el cotxe no les teníem totes. El podem deixar en un pàrquing de l'avinguda Rius i Taulet, al costat de la sortida de la cursa i ens canviem allà mateix, tenint cura de detalls com la vaselina als peus i altres parts del cos susceptibles de patir, tiretes als mugrons, gels i suplements energètics, etc. Fem la nostra primera parada al hotel Fira Palace per visitar els seus lavabos i suposo que el personal ja ho devia tenir assumit perquè la corrua de corredors entrant i sortint era constant. Amb tot això, arribem a la sortida amb poc temps per fer res més que no sigui barrejar-nos amb la resta dels milers de corredors que, com nosaltres, els veus ja ansiosos d'arrencar. Malgrat saber que patirem, tenim ganes de començar. I aquí ja te n'adones del grau d'internacionalitat de la cursa en sentir parlar l'alemany, francès, italià, holandès, etc. a més de veure les banderes dels respectius països. Aquesta mena de torre de Babel serà una constant al llarg del recorregut i sens dubte ha contribuït a crear-hi un molt ambient.

Puntual com un rellotge suís, a les 8:30h comença la cursa, tot i que nosaltres triguem uns cinc minuts en passar per la catifa del xip. D'entrada, el Frans i el Jordi ja se'n van perquè tenen al cap de sortir més ràpids i després aguantar com sigui (és a dir, fer la primera meitat més ràpid i després Déu proveirà). Jo i el Xavi preferim sortir més conservadors amb la referència al cap de fer un temps final d'unes 3:45h amb un ritme constant d'uns 5':20"/km. I així anem fent, passant per davant d'alguns llocs tan emblemàtics com el Camp Nou (per cert, per partida doble que, per un anti-culé com jo, és prou desmoralitzador). Cap el qm. 7 se'ns afegeix el Jaume a fer de llebre i tots tres fem grup i mantenint el ritme. Seguint els consells per aquest dia, no ens perdem cap avituallament i hi prenem aigua i algun gel. A l'alçada del qm. 14 començo a deixar-los però si fa o no fa mantinc el meu ritme que, de fet, des de l'inici és un pèl més ràpid del que havíem previst. Els quilòmetres van caient i jo em sento força bé; gaudeixo de la vista de la Pedrera i el tram del Passeig de Gràcia, després de la Sagrada Família i l'inevitable contingent de japonesos i arribo a la meitat de la cursa amb un temps de 1:52:19, que estava dins els meus càlculs.

Començo l'altra meitat amb bones sensacions. Travesso el Pont de Calatrava i poc després enfilo cap a Diagonal Mar. Quan pujo en direcció al pirulí de la Torre Agar és quan veig per primer cop el Frans baixant en sentit contrari, però en cap moment en plantejo d'atrapar-lo perquè calculo que ens separen 1,5-2 km. Fins aquí, els meus temps als parcials de cada 5 qm. han estat força regulars, variant dels 25':33" al km. 5-10 als 27':13" al km. 25-30. Així doncs, crec que mantinc un ritme constant. Ja fa una estona que als avituallaments agafo fruita (plàtans) i deixo els gels doncs no me n'acabo de refiar gaire. Al tram següent del 30-35 km. i pensant en el famós "mur" de què tothom parla, afluixo una mica el ritme (28':10") per si de cas i reservo forces per al tram final que, estic convençut, serà el més dur. De fet, a partir d'aquest moment és quan començo a veure força gent molt apurada, trotant (més que corrent), caminant i fins i tot, algun corredor sent atès per la Guàrdia Urbana. Jo, que sóc molt solidari, i com si ho hagués vist en una bola de vidre, a l'alçada de les Torres Mapfre (km. 34) em decideixo a afegir-me a l'exèrcit de "zombies" (com els de la imatge) i gairebé de cop i volta, les cames m'avisen que ja estan força castigades i que vagi amb compte. I d'aquí ve el meu pitjor temps parcial (32':07" al km. 35-40). Vaig passant per l'Arc de Triomf, Ronda de Sant Pere, Rambla i Colom. Les cames ja no responen i vaig fent com bonament puc perquè tinc por que acabin petant.

I ara ve el pitjor. Poc abans del km. 40 em paro en sec perquè sento una tibada muscular a la cama dreta. Seguint un dels consells que havia llegit, faig alguns estiraments però veig que no hi ha manera. Em plantejo de continuar caminant fins l'arribada pel poc que em queda però se'm fa difícil. En aquest moment, el destí decideix intervenir al meu favor; un ciclista que passava just en aquell moment s'atura i m'anima a seguir perquè ja s'entreveu el final i li responc que no puc, ensenyant-li la cama. Baixa de la seva bici i em fa unes fregues que, com a tònic miraculós, em van de meravella. Després d'uns cinc minuts posant-hi remei, puc córrer de nou sense sentir res i a més, casualitats de la vida, coincideixo amb el Xavi amb qui comparteixo el darrer tram. Entrem a la meta tots dos junts satisfets d'haver fet la feina (no sé si ben feta, però) i complert alguns dels objectius. En aquest vídeo em podeu veure arribant, encara que per a qui no em conegui gaire, serà com buscar en Wally en un paller (una pista, vaig amb una samarreta vermella de màniga llarga).

Al final, un temps total de 3:54:08h lleugerament per sobre de les 3:45h que havíem previst. Això vol dir que el ritme mitjà de la cursa ha estat de 5':33"/km. i que la davallada s'ha produït als darrers 7 quilòmetres. Per tant, i com avisava a l'escrit anterior, confirmo que el "mur" existeix, tot i que més tardà del que, diuen, acostuma a manifestar-se. Per dir una xifra, mentre la primera meitat l'he feta en 112', l'altra ho he fet en 122'. Curiosament, però, si em fixo en la posició per parcials, fins el parcial del km. 25-30 estava sobre el 6.000 (centenar amunt i avall), la milloro al següent (km. 30-35) i al final és quan aconsegueixo gairebé la meva millor posició. Per tant, entenc que malgrat jo vaig arribar tocat, va haver-hi més gent que ho va fer en un estat pitjor que el meu i que, tot i les meves dificultats, vaig aconseguir avançar posicions fins arribar en el lloc 5.995.

Fins aquí la primera part de la meva crònica. N'hi haurà una segona en què tractaré altres aspectes, a part dels estrictament relacionats amb la cursa. Si us ve de gust, podeu llegir també aquesta notícia del diari La Vanguardia i comprovareu que, de fet, hem participat en una marató molt ràpida. Potser ve d'aquí la meva davallada final.

dilluns, 8 de març de 2010

Preparant la Marató: llegint consells (5)

Us resultarà estrany que un cop feta la Marató faci aquesta entrada que hauria de ser prèvia. I no us en trec la raó però els darrers dies se m'ha girat feina i no he tingut temps d'enllestir la sèrie d'escrits que vaig començar fa unes setmanes. Ara bé, com no vull deixar res a mitges, aquí teniu el cinquè dedicat a l'alimentació, que en part es pot relacionar amb el que va passar ahir a la cursa. Per tant, anem per feina i aquí teniu uns quants consells per si els voleu seguir i tenir en compte per quan us decidiu a fer una marató; confesso, però, que algun me l'he saltat.
  • Hidratar-se correctament: es recomana molt insistentment que cada dia que es faci un entrenament s'ha de beure molt líquid, entre aigua i begudes isotòniques, ja que això facilita la recuperació i una millor assimilació de l'esforç. Si bé en part he fet cas d'aquest consell, sobretot els darrers dies previs a la marató, qui em conegui ja sabrà que en aquest aspecte, sóc com un camell, és a dir, que bec molt poca aigua, tant quan corro com quan faig BTT. I no veig pas que el meu cos se'n ressenteixi. Diria que això és més aviat una qüestió d'hàbit que cap altra cosa. Per entendre'ns, allò que diuen que cada dia s'ha de beure no sé quants litres d'aigua, potser jo me'ls beuré en una setmana. Sóc de secà més que no pas de regadiu. I si voleu un substitutiu casolà, un litre d'aigua, una llimona, sucre i una mica de bicarbonat.
  • El menjar no ha de tenir canvis dràstics en la dieta habitual (si d'entrada és bona). La pasta, arròs, fruits secs, mel, oli d'oliva, llegums, verdura i fruita ha de ser la base de l'alimentació. I als darrers dies els carbohidrats ens han de permetre omplir el dipòsit d'energia per a la prova. En aquest aspecte, sí que he de dir que m'ho he passat d'allò més bé ja que gairebé cada dia un plat de pasta o arròs queia quan, de per si, ja són dos aliments que m'entusiasmen. I per esmorzar, una cullerada de mel; es diu que això ajuda a espessir menys la sang (per una circulació menor de residus) i que el fetge treballi millor, amb la qual cosa evitem el terrible flat.
  • El dia de la prova l'esmorzar cal que sigui un mínim de dues hores abans i fer-ho com cada dia (si és que habitualment aquest àpat ja és "decent"). Cal evitar els experiments amb gasosa i canviar ni d'hàbit ni d'aliments (això que es diu de menjar pasta per esmorzar se'm fa molt estrany).
  • I sobretot, no aprofitar l'ocasió per no menjar prou i perdre pes. Menjar poc suposa un menor rendiment i si el que es busca és perdre pes ha de ser per l'entrenament -córrer, fer sèries, etc.- però en cap cas per manca d'aliments. I si penseu que teniu sobrepès, mireu algun documental de gent desnodrida i veureu que en el fons, som uns afortunats.
Fins aquí la cinquena entrega de consells per a la preparació d'una marató. Me'n queda una darrera però aquesta és, justament, sobre el dia de la cursa que ja l'escriuré quan faci la crònica de la marató.

diumenge, 7 de març de 2010

Marathon man ja és maratonià!

Docs sí, ja tinc un bon pretext per no canviar el nom del blog perquè aquest matí he corregut la Marató de Barcelona i l'he acabada. Content per aquest fet, doncs era el primer objectiu a assolir, mentre que el segon -baixar de les 4 hores- també s'ha complert. En canvi, he de confessar que el tercer objectiu -marcar un temps d'unes 3:45h- no ha estat possible perquè finalment he aturat el cronòmetre amb un temps de 3h:54':08", en la posició final 5.998. Encara que ara soni una mica pedant, la Marató no m'ha costat ni sang, ni suor ni llàgrimes. Demà explicaré el motiu quan faci la crònica amb més detall. Ara em vaig a sopar i continuar descansant.

Ja avenço, però, que he pogut comprovar que el famós "mur" de la Marató existeix!

divendres, 5 de març de 2010

Marató de BCN: recollida del dorsal

Aquest matí he fet de noi dels encàrrecs i he estat el responsable de recollir els dorsals dels quatre integrants del "Team". Lloc: Palau Firal núm. 6 de la Fira de Montjuïc. Per ser el primer cop que participo en una cursa amb tanta gentada m'he quedat una mica sorprès de la infraestructura que hi ha muntada de cara a la Marató. Una munió d'expositors per recollir els dorsals, repartits per milers, un altre per a la bossa del corredor, un tercer per a la samarreta i finalment, un quart per a la verificació del xip. És clar que suposo que amb més de 12.000 persones inscrites és el que toca i pel preu que s'ha pagat (nosaltres encara vam estar de "sort" per inscriure'ns dins el primer dels tres terminis fixats), és d'esperar una organització més o menys eficaç. Òbviament, no es pot recollir el dorsal el mateix dia de la cursa doncs podria ser un autèntic caos. Per tant, aquest tràmit ja està resolt.

Després he fet un volt per la fira del corredor, recollint propaganda a tort i dret d'altres maratons que es fan per Europa doncs he pensat: "Calla tu, que si d'aquesta primera en sortim vius i amb ganes de fer-ne més, ja en tenim informació de primera ma". Qualsevol excusa és vàlida per planejar una escapadeta. També he tastat algun que altre producte energètic, he fet un bon cafè patrocinat per la marca Tupinamba, apagat la set per gentilesa de Powerade i empapat d'informació sobre material esportiu divers (sabatilles, mitjons i altres peces de roba, GPS, etc.). Per cert, en l'expositor de Domingo Catalán he vist l'Arcadi Alibés firmant exemplars del seu llibre que va presentar ahir, titulat Córrer per ser feliç. 42 motius i 195 raons per córrer. Per si no ho sabeu, amb la marató de Barcelona haurà fet el triplet centenari, és a dir, 100 curses de 10.000 m, 100 mitges maratons i 100 maratons, és a dir, en total -i si no m'he equivocat- la gens menyspreable xifra de 7.321,7 km. (0 7.321.700 m.).

Casualitats o no, ahir a la tarda vaig ensopegar a la radio l'entrevista que li feia el Toni Clapés i la seva colla de col.laboradors per al programa "Versió RAC 1", de la qual se'm van quedar coses com les següents:
  • No va acabar la seva primera marató (crec que al 1980) perquè no estava prou entrenat. Per tant, si l'home "centenari" no va poder amb la seva primera i com es diu en aquests casos, qui fa el que pot no està obligat a més.
  • Com tothom, va tenir també l'època de la "marquitis" i té un millor registre en la marató inferior a les 3 hores. Després, quan va veure que no podia millorar més, va buscar altres reptes com ara fer maratons a les seus olímpiques, als cinc continents, en llocs com deserts i casquets polars, etc.
  • La marató de BCN no acaba a l'Estadi Olímpic -quan abans sí ho feia- perquè la pujada a la muntanya de Montjuïc feia difícil assolir marques millors.
  • La clau de l'èxit de les maratons per ciutats grans és fer que passin pels carrers més turístics (imagineu-vos córrer per Paris i Roma i no veure els seus grans monuments), tot i que això implica haver de tallar carrers.
  • Una cosa que em va sorprendre va ser sentir-li dir que abans d'una marató no menjava res d'especial, que preferia dormir més que no haver de llevar-se abans per menjar un plat de pasta. Ell amb un cafè ja fa i que si de cas, menja un cop acabada la cursa. Aquí, cadascú té la seva manera de fer. És com allò de no prendre mai llet abans d'una cursa i jo, si no em prenc un bon cafè amb llet, no arrenco. Com es veu "cada maestrillo tiene su librillo".
  • Per acabar, dues frases d'aquelles que han de quedar ben gravades al cap: la primera és "Sortida de cavall, arribada de burro" per donar a entendre que cal dosificar-se molt per resistir tota la cursa i que si se surt molt valent, després es paga l'esforç. I la segona és "La marató és una cursa de 12 km. que comença al quilòmetre 30", en referència al famós "mur" que comença a aparèixer després de la trentena.
Per cert, si us heu perdut la presentació del llibre de l'Arcadi i no podeu assistir a la Fira entre avui i demà perquè us el firmi, sapigueu que tindreu una segona oportunitat el proper divendres, 12 a l'Ametlla de Merola (cliqueu a la imatge per fer-la més gran).

dijous, 4 de març de 2010

Preparant la Marató: darrers serrells

Deixem-nos d'històries, ahir nit vam trobar-nos els que estem cridats a ser els autèntics protagonistes de la Marató de Barcelona per sopar en un conegut restaurant de Manresa i, amb l'excusa d'atipar-nos de pasta, acabar de perfilar els darrers serrells logístics de la nostra expedició. Si no falla l'assumpte, aquesta estarà formada per 6 persones, de les quals 5 sortiran a fer la cursa i una sisena ens donarà suport logístic (i esperem que també moral) entre els qm. 25-27, més o menys a l'alçada de la Plaça de les Glòries i el Fòrum. Retingueu els següents noms a la vostra memòria perquè en sentireu a parlar: en Frans, en Xavier, en Jordi i jo mateix , és a dir els 4 del "Team" (que no "timo"), en Joan (que ja ens va acompanyar a la sortida de la Colònia Valls de fa unes setmanes) i en Jaume (un altre maratonià però que aquesta vegada prefereix veure els toros des de la barrera i que serà qui ens esperi per avituallar-nos o si les coses van mal dades, donar-nos l'extremunció). De fet, si us demaneu que fa aquí el logotip d'una empressa d'impressions gràfiques és perquè és la seva (farem una mica de propaganda des d'aquí) i qui potser ens acabarà proporcionant l'uniforme "oficial". D'aquí al patrocini com deu mana, és a dir, cobriment de les despeses d'inscripcions, dietes, etc. només hi ha un pas!

Doncs bé, com us deia abans la vetllada va transcórrer amb la més absoluta normalitat, en un local gairebé buit, parlant bàsicament d'aspectes logístics -transport, horari de sortida, recollida dels pitralls, menjar i beure, parelles i fills, reserva del restaurant postcursa, etc.- i també d'alguns consells de les dues persones que ja coneixen la distància: en Joan i el Jaume. El que està clar és que per ser la nostra primera vegada, no sabrem mai com ens anirà la cursa ja que amb 42 km. per fer hi ha molt temps perquè ens pugui passar qualsevol cosa (s'entén que dolenta). Una cosa que va dir en Joan i que crec té molt raó, va ser que les sensacions que es tenen abans de la cursa no són del tot positives, i es tendeix a magnificar qualsevol molèstia que tinguem i que en altres curses no li donaríem cap mena d'importància. A part d'això, vam parlar de les previsions de temps, reiterant un cop més que la marca de 3:45h seria molt bona i que si l'experiència surt bé, ja tindrem altres maratons per millorar-la (van sortir els noms de Berlín i Praga).

Per acabar, aquests darrers dies m'he dedicat un parell de cops a fer sessions molt suaus, de poca durada i distància, més que res per treure'm de sobre el "mono". Diríem, doncs, que he sortit a trotar; no puc dir "caminar" perquè això implica tenir un peu sempre en contacte amb el terra però ... quasi bé. A això s'afegeix les sessions de la setmana passada que es resumeixen en:

- Dues sortides intrasetmanals: 12 km. (a ritme superior al de la marató) + 7 km. (19 km. en total).
- Sortida dominical: 8 km. (molt suau).

Ja veieu que a mida que ens acostem al "gran dia" el nostre ritme va davallant, no sigui que hi arribem massa cansats. Per cert, ahir vaig parlar-vos del meu número de dorsal (el 8558) i que no sabia com interpretar aquesta capicua. Doncs bé, no sé si és casualitat o un senyal de vés a saber què però el mateix dia es juga el partit de bàsquet de l'Eurolliga (ja sabeu que segueixo aquest esport amb passió) entre l'equip grec del Maroussi i el Barça. El resultat final: 58-85 a favor dels culés (la mateixa capicua però a l'inrevés). No sóc pas sospitós de ser un seguidor acèrrim dels equips grecs però qui em conegui també sabrà que el Barça no és, justament, el club dels meus amors.

dimecres, 3 de març de 2010

Preparant la Marató: dorsal

Ja disposo d'un dels requisits imprescindibles per participar a la Marató de Barcelona, com és el dorsal, el 8558. Capicua! No sé si això és un senyal i si fos el cas, com interpretar-lo. Us aconsello que el retingueu a la memòria perquè qui sap si està predestinat a fer grans gestes, com guanyar la cursa -vés a saber si sóc el "tapat"- o per contra, arribar fora de control o ni tan sols creuar la meta perquè m'hagi retirat abans. Si més no, no estaré sol perquè a més dels col.legues de patiments serem l'esgarrifosa xifra de gairebé 12.170 atletes, superant de llarg el nombre de l'any passat (9.752). Serà per mi, i amb diferència, la cursa més multitudinària en què hauré participat fins ara i aquí sí que es podria aplicar allò de "buscar una agulla en un paller" o d'intentar trobar en Wally. Penseu que el seu creixement ha estat espectacular si ens fixem en les darreres edicions, passant dels poc més de 4.400 maratonians el 2006 a superar els 9.100 l'any 2008. I a més a més, sembla que té molta tirada a fora perquè més o menys el 50% dels corredors són estrangers, dels quals crec que el grup dels francesos és el més important (suposo que la proximitat també hi té molt a veure). Per tant, no ens haurem d'estranyar si acabem fent qms. en mig d'una mena de torre de Babel; sempre tindrem alguna cosa a fer com practicar l'idioma, fer noves coneixences i anar deixant passant el temps, abans d'enfilar la meta. Us convido, doncs, a entrar al Web de la prova i repassar les diferents nacionalitats d'entre les 609 pàgines del llistat d'inscrits. A veure si ho enllestiu abans que comenci!

Ara és qüestió de recollir el pitrall el divendres o dissabte abans a la Fira del Corredor, la qual cosa fa una mica de mandra. Però és el que hi ha!

dilluns, 1 de març de 2010

Preparant la Marató: llegint consells (4)

S'acosta la recta final per al "gran dia" i seguim llegint articles i recollint consells. En aquesta quarta entrega ens centrarem en els que fan referència a l'equipació. I ja avenço que tinc un dubte que encara no sé com el resoldré. Dit això, entrem en matèria i detallem uns quants consells.
  • S'ha de córrer amb les mateixes sabatilles amb què s'ha estat entrenant ja que aquestes ja estan donades i adaptades al nostre peu, siguin bones o no tant. Tothom coincideix en dir que no s'ha d'estrenar sabatilles el dia de la marató perquè de ben segur ens provocarà butllofes i altres ferides. Per aquest cantó, no he patir perquè segurament d'aquí poc temps jubilaré les que tinc (ja han fet el que havien de fer) i les canviaré per un altre model més bo.
  • Relacionat amb l'anterior i per extensió, no s'ha d'estrenar cap altra peça de roba que sigui clau, sobretot els mitjons. Segurament és la peça que més hem de cuidar doncs en una marató hi ha prou temps i distància com perquè un simple fregament ens obligui a retirar. Cal que siguin fins, curts, sense costures, usats i rentats i que s'ajustin bé al peu. I aquí és on tinc el dubte: la meva intenció era comprar-me uns de bons (em van recomanar la marca X-socks) però com a Manresa no hi ha gaires botigues de material esportiu especialitzat vaig haver de fer una comanda. Total, que encara no han arribat i a pocs dies de la Marató no sé si fer-me amb uns altres del mateix tipus. La qüestió és que aquesta setmana no tinc previst córrer sinó descansar i és clar, siguin quins siguin els que m'acabi comprant no hauré tingut oportunitat d'estrenar-los abans. A veure què em recomanen.
  • La resta de la vestimenta ha de ser també còmoda i que no fregui massa amb la pell. Es recomana que siguin de teixits tècnics com el Coolmax, que transpira com el cotó però eixuga molt abans. No sé què ens posarem però crec que si l'assumpte no falla tots quatre disposarem d'una mateixa samarreta, per "obra i gràcia" d'un altre col.lega.
  • Caldria que la samarreta sigui de color blanc o molt clar, més que res per si ensopeguem un dia de sol i caloreta (tot i ser al març) que ajudi a reflectir millor els raigs del sol i evitar així que ens sobreescalfem més del compte (haurem de gastar més energia en refrigerar-nos).
  • Vaselina a dojo! Això que en un altre context pot tenir un doble sentit, aquí és bàsic aquest producte. Cal untar-se totes les parts del cos que siguin susceptibles de fregament, és a dir, els dits, pont i taló del peu, les aixelles, els engonals i els mugrons. Contra aquests darrers, no estarà de més posar-s'hi unes quantes tiretes. Us ben asseguro que és molt enutjós córrer amb els mugrons vermellosos i irritats i en aquests moments entenc les dones quan de vegades es queixen!
Bé, fins aquí la part dels consells dedicats a l'equipació. Us confesso que això dels mitjons em té una mica amoïnat perquè la veritat és que m'emprenyaria molt haver-me de retirar per les butllofes. A veure si encara acabaré corrent descalç i així em deixo d'hòsties.