dimarts, 9 de març de 2010

Marató de Barcelona: la crònica (1)

Amb una Catalunya colgada de neu, passo tot seguit a explicar la meva participació a la Marató de Barcelona. D'entrada, ja dic que ahir vaig modificar el text de presentació del blog on es deia abans que el seu nom era, si més no, curiós per a una persona que no havia fet mai cap marató. Doncs bé, si hem de ser coherents, això ja no puc dir-ho perquè ja n'he fet una. Comencem la crònica: quedem de bon matí (a les 6:30h) i arribem a Barcelona sense cap problema, malgrat que amb el cotxe no les teníem totes. El podem deixar en un pàrquing de l'avinguda Rius i Taulet, al costat de la sortida de la cursa i ens canviem allà mateix, tenint cura de detalls com la vaselina als peus i altres parts del cos susceptibles de patir, tiretes als mugrons, gels i suplements energètics, etc. Fem la nostra primera parada al hotel Fira Palace per visitar els seus lavabos i suposo que el personal ja ho devia tenir assumit perquè la corrua de corredors entrant i sortint era constant. Amb tot això, arribem a la sortida amb poc temps per fer res més que no sigui barrejar-nos amb la resta dels milers de corredors que, com nosaltres, els veus ja ansiosos d'arrencar. Malgrat saber que patirem, tenim ganes de començar. I aquí ja te n'adones del grau d'internacionalitat de la cursa en sentir parlar l'alemany, francès, italià, holandès, etc. a més de veure les banderes dels respectius països. Aquesta mena de torre de Babel serà una constant al llarg del recorregut i sens dubte ha contribuït a crear-hi un molt ambient.

Puntual com un rellotge suís, a les 8:30h comença la cursa, tot i que nosaltres triguem uns cinc minuts en passar per la catifa del xip. D'entrada, el Frans i el Jordi ja se'n van perquè tenen al cap de sortir més ràpids i després aguantar com sigui (és a dir, fer la primera meitat més ràpid i després Déu proveirà). Jo i el Xavi preferim sortir més conservadors amb la referència al cap de fer un temps final d'unes 3:45h amb un ritme constant d'uns 5':20"/km. I així anem fent, passant per davant d'alguns llocs tan emblemàtics com el Camp Nou (per cert, per partida doble que, per un anti-culé com jo, és prou desmoralitzador). Cap el qm. 7 se'ns afegeix el Jaume a fer de llebre i tots tres fem grup i mantenint el ritme. Seguint els consells per aquest dia, no ens perdem cap avituallament i hi prenem aigua i algun gel. A l'alçada del qm. 14 començo a deixar-los però si fa o no fa mantinc el meu ritme que, de fet, des de l'inici és un pèl més ràpid del que havíem previst. Els quilòmetres van caient i jo em sento força bé; gaudeixo de la vista de la Pedrera i el tram del Passeig de Gràcia, després de la Sagrada Família i l'inevitable contingent de japonesos i arribo a la meitat de la cursa amb un temps de 1:52:19, que estava dins els meus càlculs.

Començo l'altra meitat amb bones sensacions. Travesso el Pont de Calatrava i poc després enfilo cap a Diagonal Mar. Quan pujo en direcció al pirulí de la Torre Agar és quan veig per primer cop el Frans baixant en sentit contrari, però en cap moment en plantejo d'atrapar-lo perquè calculo que ens separen 1,5-2 km. Fins aquí, els meus temps als parcials de cada 5 qm. han estat força regulars, variant dels 25':33" al km. 5-10 als 27':13" al km. 25-30. Així doncs, crec que mantinc un ritme constant. Ja fa una estona que als avituallaments agafo fruita (plàtans) i deixo els gels doncs no me n'acabo de refiar gaire. Al tram següent del 30-35 km. i pensant en el famós "mur" de què tothom parla, afluixo una mica el ritme (28':10") per si de cas i reservo forces per al tram final que, estic convençut, serà el més dur. De fet, a partir d'aquest moment és quan començo a veure força gent molt apurada, trotant (més que corrent), caminant i fins i tot, algun corredor sent atès per la Guàrdia Urbana. Jo, que sóc molt solidari, i com si ho hagués vist en una bola de vidre, a l'alçada de les Torres Mapfre (km. 34) em decideixo a afegir-me a l'exèrcit de "zombies" (com els de la imatge) i gairebé de cop i volta, les cames m'avisen que ja estan força castigades i que vagi amb compte. I d'aquí ve el meu pitjor temps parcial (32':07" al km. 35-40). Vaig passant per l'Arc de Triomf, Ronda de Sant Pere, Rambla i Colom. Les cames ja no responen i vaig fent com bonament puc perquè tinc por que acabin petant.

I ara ve el pitjor. Poc abans del km. 40 em paro en sec perquè sento una tibada muscular a la cama dreta. Seguint un dels consells que havia llegit, faig alguns estiraments però veig que no hi ha manera. Em plantejo de continuar caminant fins l'arribada pel poc que em queda però se'm fa difícil. En aquest moment, el destí decideix intervenir al meu favor; un ciclista que passava just en aquell moment s'atura i m'anima a seguir perquè ja s'entreveu el final i li responc que no puc, ensenyant-li la cama. Baixa de la seva bici i em fa unes fregues que, com a tònic miraculós, em van de meravella. Després d'uns cinc minuts posant-hi remei, puc córrer de nou sense sentir res i a més, casualitats de la vida, coincideixo amb el Xavi amb qui comparteixo el darrer tram. Entrem a la meta tots dos junts satisfets d'haver fet la feina (no sé si ben feta, però) i complert alguns dels objectius. En aquest vídeo em podeu veure arribant, encara que per a qui no em conegui gaire, serà com buscar en Wally en un paller (una pista, vaig amb una samarreta vermella de màniga llarga).

Al final, un temps total de 3:54:08h lleugerament per sobre de les 3:45h que havíem previst. Això vol dir que el ritme mitjà de la cursa ha estat de 5':33"/km. i que la davallada s'ha produït als darrers 7 quilòmetres. Per tant, i com avisava a l'escrit anterior, confirmo que el "mur" existeix, tot i que més tardà del que, diuen, acostuma a manifestar-se. Per dir una xifra, mentre la primera meitat l'he feta en 112', l'altra ho he fet en 122'. Curiosament, però, si em fixo en la posició per parcials, fins el parcial del km. 25-30 estava sobre el 6.000 (centenar amunt i avall), la milloro al següent (km. 30-35) i al final és quan aconsegueixo gairebé la meva millor posició. Per tant, entenc que malgrat jo vaig arribar tocat, va haver-hi més gent que ho va fer en un estat pitjor que el meu i que, tot i les meves dificultats, vaig aconseguir avançar posicions fins arribar en el lloc 5.995.

Fins aquí la primera part de la meva crònica. N'hi haurà una segona en què tractaré altres aspectes, a part dels estrictament relacionats amb la cursa. Si us ve de gust, podeu llegir també aquesta notícia del diari La Vanguardia i comprovareu que, de fet, hem participat en una marató molt ràpida. Potser ve d'aquí la meva davallada final.

10 comentaris:

  1. Moltes Felicitats Campions!!!!!!!! No només a tú, també als altres components d'aquest team, el Xavi, el Jordi, el Frans....
    Fins aviat. Quim

    ResponElimina
  2. Hola Quim,
    De campions, res de res però va estar bé com a experiència. Alguns encara tenim petites seqüeles però és clar, tenim ja una edat com per no gaires ximpleries. El Jordi, el més fort de tots i amb diferència i el "Campeón" fent de llebre per nosaltres.
    Records.

    ResponElimina
  3. Molt emocionant la crònica. Ara potser no, però en un parell de mesos tindràs de nou el "gusanillo".
    T'he vist al vídeo de l'arribada!!jeje

    Ara a recuperar-se...jejeje.

    Salut!

    ResponElimina
  4. Hola Xavi,

    Doncs ara queda la segona part. Això que dius del "gusanillo" és cert. Tothom ho diu perquè no sé que té la marató perquè n'acabis fart de fer-ne una i passat un temps tinguis ganes de fer-ne una altra.

    Ja ho veurem, el temps ho acabarà dient. De moment, a recuperar-se que ja tinc una edat com per no fer gaires ximpleries.

    Records per les terres andaluses.

    ResponElimina
  5. Felicitats Llurdés!!!

    Jo també volia correr una marató aquest any, però uns problemes de salut m'han deixat fora de competició aquest any. A veure si la pròxima coincidim.
    Salutacions desde Salamanca,

    Albert Prat.

    ResponElimina
  6. Gràcies Albert,

    Res de res! Pensa que amb el nivell que tens (molt més que el meu) i l'edat (molt menor que la meva), la marató no ha de suposar gaires dificultats. I pensa que de maratons se'n fan unes quantes. Per tant, aquest any encara tens marge per rumiar-t'ho.

    Records des de Manresa.

    ResponElimina
  7. Moltes felicitats Joan Carles!!!,
    Molt bona crònica, amb tota la èpica que mereix la marató. Genial la foto dels zombis i les similituds d'aquests amb els corredors passat el km. 30.!. Jo l'any que ve, a poc que pugui, tornaré. El dubte es si convertir la marató/maratons en la distancia sobre la que fer girar tota la planificació de l'any, o continuar amb els entrenaments per tenir la mitja marató a les cames, i que la marató sigui l'extra un cop l'any.
    De moment, la propera crec que serà els 15km. de Canovelles que parlen maravelles...
    Una abraçada, i felicitats de nou.

    ResponElimina
  8. Hola Ernest,

    Gràcies i felicitats a tu, sobretot pel temps assolit que per ser la primera, hem d'entendre que és molt bo. Això dels zombis és tal com ho vaig veure. Potser no vaig arribar a aquest nivell però ... no crec que em faltés gaire, sobretot, abans que petés de la cama dreta.

    Jo crec que tinc clar (això sembla una contradicció) que la marató no serà la prova sobre la que giri la preparació. M'estimo més curses de 10 km. i mitges doncs pel que he vist m'ho passo millor. I corro per gaudir, no ho oblidem. No descarto fer una altra marató però potser com a excusa per una escapada a alguna ciutat europea, doncs n'hi ha algunes que també valen la pena.

    Per part meva, suposo que aquest cap de setmana descansaré i el següent ja ho veurem (potser una duatló per variar una mica). No conec aquesta cursa que dius de Canovelles però ja buscaré informació.

    Records i seguim en contacte.

    ResponElimina
  9. Hola Joan Carles,

    Moltes felicitats. Ja ets maratonià. A més a més, amb un bon resultat i pel que expliques (prou) bones sensacions

    ResponElimina
  10. Hola Luigi,
    Mercès. Això del bon resultat diria que no ho és tant però per ser la primera -i espero que no la darrera- no em puc queixar. I sobre això de les bones sensacions, sí fins els darrers quilòmetres, en què vaig quedar clavat. Com suposo que molta més gent.

    Gràcies i seguim en contacte.

    ResponElimina