Rajadell: Déu va ser benèvol!

Doncs sí, el títol d'aquesta entrada pretén continuar amb el de la crònica prèvia que vaig fer fa uns dies sobre aquesta primera cursa del circuit ARCS - ANBASO, a la vila de Rajadell. Recordeu que deia que Déu m'agafi confessat perquè la duresa de la prova era més que evidentment, abans fins i tot de començar. I malgrat el meu més que declarat ateisme, veig que Déu deu existir i potser és que en el fons tot respon tan sols a una manca d'enteniment entre jo i Ell. Bé, amb la intenció de fer dues curses al mes, ja deia també que vaig incloure aquesta en la meva agenda perquè a més de fer-se molt a prop de casa, tenia l'oportunitat de coincidir amb dos col.legues del "Team", la qual cosa sempre és d'agrair, tot i que com es veurà després només vam trobar-nos als moments previs a la sortida i després, un cop arribats tots tres, jo el darrer, òbviament. O que n'esperàveu? Ja sabeu per activa i per passiva que aquestes no són les meves curses preferides però també que de tant en tant, és bo variar de registre i no dedicar-se només a les curses de 10 km. i més planes. Al cap i a la fi, si ara puc sortir molt poc entre setmana a córrer, què millor que això per, com a mínim, variar una mica les sessions d'entrenament que poguem fer. I és que realment em vaig prendre aquesta cursa com un entrenament, dur, això sí, per a què negar-ho.

Ens presentem jo, el Xavi i el Jordi amb prou temps com per no anar després amb pressa en res i aquest és un aspecte que sempre s'ha de valorar en proves com aquesta, amb poc més de 200 persones i en què si fa o no fa, tothom es coneix d'haver coincidit en d'altres de similars a la comarca. Cap problema per deixar el cotxe, recollir el dorsal, fer-la petar amb un i altre, etc. no hi ha cues de cap mena i tampoc en cap moment la sensació d'estar atapeït, tot i que el lloc d'inici i arribada de la cursa tampoc és que sigui gaire gran -la plaça de l'església (foto). Parlem de quina pot ser la nostra actuació i com jo tinc clar les meves limitacions, no em vull posar unes expectatives massa altes i ja els dic que no comptin amb mi per a gaires proeses. Sense gaire dilació es dóna la primera sortida (per a les dones) i uns quants minuts després és la nostra. Sabedor que fins el km. 8,5 (el cim del Cogulló de Cal Torre i el punt més alt de la cursa) tot és una pujada contínua, m'ho agafo amb molta calma; la música de l'Ipod em relaxa i em fa distreure una mica de la duresa de la prova. Quan puc córrer sense gaire esforç ho faig i quan el terreny s'enfila més del compte, no tinc cap recança en deixar-ho estar i posar-me a caminar. De fet, hi ha trams on suposo que tothom ho ha de fer de tan costeruts, estrets i relliscosos que són.

Arribo al primer avituallament, poc abans d'assolir el cim de les Tres Creus, amb un temps de poc més de 50'. Suposo que devia mirar el rellotge més per hàbit que per res més doncs ja era conscient que el temps era dolent i per tant, el de menys. Això sí, la vista que teníem era tan bona que jo i un parell més de corredors ens aturem una estona per gaudir-ne, amb sol i boira a les fondalades de les valls. És el bo de no tenir cap opció de guanyar la cursa ni de fer un paper digne d'esment, que et pots esplaiar amb coses com aquestes que no s'ho poden permetre la resta de gent. Entre aquesta alegria visual, la musical i el gel que m'havia fotut, segueixo directe cap el Cogulló; com el recorregut segueix la carena es veu de lluny la corrua de gent amb samarretes de coloraines que grimpa dirigint-se cap el punt àlgid de la cursa. Hi arribo en 1h:11' i després de menjar una mica en el segon avituallament, situat al mateix cim, començo la que ha de ser per mi la part més divertida: el descens.

Són gairebé 6 kms. de baixada alternant amb alguns trams de tobogans i m'hi llanço. A diferència d'altres curses, encara tinc força esma per recuperar una mica de temps. No ens enganyem: tot i que el sentit autèntic de la cursa fa estona que ha deixat de tenir significat per mi, no deixa de ser això, una cursa, i per tant, encara mantinc viu un cert esperit competitiu. Començo a avançar uns quants corredors i fins i tot, podríem dir que jugant-me una mica el físic perquè hi ha trams en què baixar ràpid és, fins i tot, perillós, per molta tècnica que es tingui. Hi ha un moment que de poc no m'estimbo i m'hi deixo els pinyos al terra i encara sort d'un arbre que hi ha al marge al qual puc agafar-me per no caure (encara tinc el seu "record" al costellam). Però tot i això em sento valent i vaig tirant milles. Al tercer avituallament gairebé ni m'aturo, només per fer un glop i demanar què ens queda per fer. Em confirmen el perfil que tinc ficat al cap i apa, a seguir baixant. Avenço uns quants corredors més però ja no gaires doncs ens acostem al final de cursa i les distàncies amb els que tinc per davant meu ja són massa grans com per enxampar-los. Al final enfilo l'entrada al poble i creuo la meta amb la satisfacció d'una cursa dura, d'un resultat discret -com era d'esperar- però alhora, molt gratificant. Podríem dir que l'esforç ha valgut la pena i la classificació final és el de menys. I per acabar-ho d'adobar, un bon i merescut esmorzar. Val a dir que el Jordi és el que ha fet un més bon paper (1:30h), mentre que el Xavi manté el tipus (1:46h) i jo ja fa temps que no els puc seguir (1:56h). Què hi farem!!

Veient com ha anat aquesta cursa, com s'ha organitzat i la resta de les tres que resten d'aquest nou circuit, és probable que en faci alguna més; potser la que té més números és la darrera, a Súria, ja que per dates seria la més factible, a més de tenir un perfil semblant a aquesta de Rajadell (no tant trenca-cames com les altres dues). Per acabar, i com ve sent habitual, deixeu-me fer una breu crítica d'aquesta:

• Aspectes que m'han agradat: com en altres curses d'aquest estil, l'ambient va ser molt popular, amé, agradable. És el que té el córrer amb no gaire gent, que tot és bastant més familiar. Encara que sembli mentida també m'han agradat uns quants trams de pujada ja que en haver-los de fer caminant permeten veure del paisatge, oimés si fa sol. Per què la qüestió és: per què patir corrent si pots gaudir caminant?
• Aspectes que no m'han agradat: ja sé que una cursa de muntanya ha de tenir uns trets distintius d'altres curses més "normals" però tinc la sensació que de vegades els organitzadors deuen pensar que com més difícil, millor. Dic això perquè crec que alguns trams de baixada tenien -al meu parer- un cert risc, i enlloc de fer-nos passar per corriols per on de ben segur no passa ni la cabra més agosarada, s'haguessin pogut substituir per trams de pistes més franques. Potser sí que hi ha gent que s'ho passa molt bé jugant-se el físic però ja que se'ns fa patir pujant uns quants quilòmetres, aleshores per què no fer-nos gaudir després amb un bon descens? Però suposo que dec ser jo, que no estic acostumat a aquesta mena de curses.

Tot plegat, suposo que no serà aquesta la darrera cursa de muntanya que faci. No són les meves però com deia al principi, a Déu de vegades li dec caure simpàtic. Per cert, us he de dir que aviat hauré d'acomiadar-me de les meves vambes Mizumo. Sembla ser que no van resistir tant com jo la duresa de la prova i una se'm va foradar d'un costat. Esperaré al nou any a veure si cauen unes altres de noves.