Llibre d'en Pere Pinós: breus reflexions

Feia temps que volia fer aquesta entrada però entre que vaig fatal d'hores lliures per atendre el bloc més del que voldria i que tampoc és que sigui molt urgent, és allò de si no la faig avui ja ho faré un altre dia. De què parlo? doncs que fa uns dies vaig acabar de llegir el llibre del qual ja us n'he parlat en unes quantes entrades anteriors, el d'en Pere Pinós, "Córrer enmig del paradís". Després d'haver trigat 20 dies (el vaig enllestir la setmana passada, coincidint amb les eleccions generals), ara estic en disposició de fer-ne una valoració. I no us penseu que sigui un llibre pesat i farragós sinó més aviat el contrari, són 160 pàgines de lectura ràpida, còmoda, entretinguda i el que és més important per a mi: de bona literatura. No sóc pas un crític literari -ni ganes de ser-ho- i per tant, no dec tenir base suficient per jutjar un escriptor però el que sí és cert -i us ho puc assegurar- és que no estem parlant d'un llibre de curses -de fet, no en fa referència a moltes- sinó de com es pot concebre la vida a través d'un esport com és el córrer. Altrament dit, està escrit per una persona que fa un munt d'anys que porta sent corredor popular i, sobretot, tinc la impressió que en el moment d'escriure'l estava pensant en molts de nosaltres.

Amb això últim vull dir que si us heu "enganxat" al món de les curses populars, o tot just comenceu a introduir-vos-hi, us sentireu plenament identificats, tant en les primeres fases del procés com si ja sou uns veterans d'allò més. Estic convençut que a cada capítol, en un moment o altre, haureu experimentat (o hi passareu) allò que estigueu llegint. Com es diu a la contraportada, al llibre hi trobareu els primers passos, entrenaments, els secrets i tècniques, l'ambient de les curses populars ... sobretot de les de Ponent i que com ja he dit més d'un cop, són les meves preferides (això últim no és estrany tenint en compte que l'autor és de Ponts, a la comarca de la Noguera). I si em permeteu, deixeu-me que destaqui tres paràgrafs -resumits-, dels molts que té de significatius. El primer està a la pàgina 104 i en referència a la preparació per a una marató, parla de la diferència entre corredors populars i els que no ho són tant i diu el següent: "Els que van de veritat volen la victòria, corren contra els altres i no contra ells mateixos, si els ho preguntes diuen la posició i no el temps (...). Guanya qui corre més de pressa. Els que no tenen l'obligació de guanyar són els anomentas populars (...). Córrer com un popular és un luxe. L'esforç, l'angoixa i tots els sentiments, també de glòria, dels populars són ben bé gratuïts i s'estintolen en l'excusa de la participació. És un privilegi. Uns paguen, i als altres, els paguen (...). Uns hi veuen competició i els altres participació.

El segon fragment tracta d'una estada a Londres que va fer l'autor i explica que mentre seguia un pla d'entrenament per a una marató, se'n va dur l'equip per entrenar. Doncs bé, a la pàgina 153 diu el següent: "On has viscut vols tornar-hi, sobretot per recordar el primer cop. Mentre no hi tornes, hi ha un record que la memòria desa en la lleix dels moments entranyables (...). Només ho sents tu i només ho pots recordar tu. Això també deu passar als altres corredors quan visiten un lloc nou. Als corredors us agraden córrer per les ciutats dels viatges, sou com els gossos, necessiteu deixar la vostra marca arreu. Quanta raó que té!! quantes vegades no hauré corregut jo per allà on he viatjat, sobretot en fer vacances i si feu una ullada pel bloc trobareu vàries entrades amb la descripció de les meves peripècies, aquí i allà.

I per acabar, el tercer paràgraf que voldria destacar crec que reflecteix molt bé el que li deu passar a molts altres corredors populars, que després d'un temps d'agafar-s'ho molt a pit, arriba un moment de calma, més pausat. I jo m'hi incloc. Així, a la pàgina 171 diu el següent: "Ara corres amb l'anar fent tediós de qui ja ho té tot vist. Que lluny queden els dies del descobriment, quan buscaves trossos de Món per fer-hi transcórrer la nova vida i t'agradava córrer perquè era el que t'agradava fer més. Fins i tot els entrenaments ja són al record, fa temps que no fas cap sèrie, ni cap distància, ni un trist canvi de ritme. Per no tenir, no tens ni pla ni objectiu, simplement, això sí, corres. El córrer, tanmateix, t'ha arrapat a la vida com un deix instintiu. Hi ha dies que et costa engegar i de seguida, al cap de pocs metres ja voldries acabar (...). Si antany cada dia tenies el desfici, ara cap dia no és igual. Però no és aquesta recança allò que et sap greu, perquè córrer algun dia s'havia de tornar així com és ara. Com he dit més d'un cop, i comença a ser un comentari més habitual del que voldria, abans entrenava per fer una cursa concreta i ara, deixant de banda els motius, participo en una cursa per entrenar de tant en tant.

Tot plegat, això és una petita mostra del que podreu llegir en aquest llibre. No sóc ningú per donar consells literaris però si en busqueu un de bo -per llegir o per regalar- relacionat amb les curses com un estil de vida, més que com un esport, aquest n'és un. Recordeu que s'acosta Nadal, una època de regals, tot i la maleïda crisi. I que consti en acta que no tinc cap comissió. I mentrestant, ell anar fent "bolos" amb la presentació del llibre: que si Manresa, Tàrrega, Artesa de Segre i l'últim que em consta és a la seva mateixa vila natal, a Ponts.

Gràcies Pere per aquesta bona estona que m'has fet passar llegint les teves reflexions.