dimarts, 29 de setembre de 2009

Bàsquet Manresa: ja tenim espònsor

Permeteu-me que en aquest blog dedicat al món de les curses populars sigui un cop més una mica "infidel" i publiqui un breu comentari al voltant d'una notícia que no hi té res a veure, però que per als aficionats al bàsquet -i en concret, els que seguim l'equip de Manresa- és un bri d'esperança. Avui el diari Regió 7 publicava la notícia (i també s'anunciava al Web del club) que la marca Suzuki passarà a ser l'espònsor principal de l'equip de Bàsquet Manresa, després de 10 anys d'haver-ne estat un dels seus copatrocinadors. Pel que fa a les xifres, sembla que l'aportació rondarà entre els 300.000 i 350.000€ quan la idea inicial del club era aconseguir una aportació en aquest concepte que se situés en els 450.000 (que són els que va donar Ricoh en la seva darrera temporada vinculada al club). Ara bé, després que les gestions per aconseguir-ho i de contactes amb diverses empreses (Cacaolat, Iberpotash, també va circular el rumor de Tous, etc.) no haguessin arribat enlloc, suposo que la directiva ha preferit l'opció d'agafar els diners oferts per la marca japonesa i tirar pel dret (podríem dir allò de "coge el dinero y corre"?).

En principi, hauríem d'estar contents amb aquesta notícia -i jo n'estic en part- però com tot és susceptible de millora, voldria reflexionar-hi breument després de llegir certs comentaris en el Fòrum que el diari ha obert. En primer lloc, l'aportació econòmica de Suzuki no és per llançar coets tractant-se d'un equip que juga a la, suposadament, segona lliga de bàsquet més important del món (després de la NBA) i en què jugadors molt coneguts arreu del món hi volen jugar pel que pot significar d'aparador per a les seves carreres esportives (no oblidem els triomfs a nivell de selecció dels darrers anys, començant pel recent Campionat d'Europa a Polònia).

Segon, suposo que l'empresa haurà fet números i arribat a la conclusió que aquesta inversió li resultarà rendible d'una manera o altra (no conec cap empresa que faci d'ONG). Amb la que està caient avui dia, segurament el més fàcil hagués estat plegar veles i retirar la seva aportació que feia com a copatrocinador (d'uns 150.000€). Però enlloc d'això ha fet el contrari i l'ha duplicada per la qual cosa deu haver valorat aspectes com la promoció, imatge, possibilitats d'incrementar les vendes i fins i tot, altres com la fidelitat a un territori i una entitat amb qui ha mantingut un vincle durant un bon grapat d'anys (més que molts matrimonis). Malgrat això, llevat que el club faci una temporada fantàstica, no compto que l'empresa n'obtingui un gran ressò mediàtic a nivell nacional perquè si no recordo malament, els partits de bàsquet de la temporada passada que han fet per Televisió espanyola (i sempre pel segon canal) i en què jugava el Bàsquet Manresa han estat ... zero. Encara bo que TV3 i C-33 n'han retransmès algun (qui no recorda el darrer del Barça?) i per tant, l'empresa sí que podria aconseguir un àmbit de difusió més ampli a escala catalana (on hi ha una tradició molt arrelada a aquest esport).

Tercer, si mirem les xifres i les donem per bones podríem dubtar de si ha estat un bon "negoci" per al club. M'explico amb el risc d'espifiar-la doncs no sóc ni molt menys un tècnic comptable: si les agafem per la banda ampla es passa de 450.000 a 350.000€ (encara per confirmar), amb la conseqüent "pèrdua" de 100.000€. Ara bé, cal tenir en compte que el club només ingressaria uns 200.000€ de més, doncs 150.000€ ja els rebia en concepte de copatrocini. Per tant, i pregunto, podríem afirmar que realment l'aportació no és la que es diu? Si és així, potser resultarà que ens hem "venut" per un preu massa baix; al cap i a la fi, aquests 350.000€ suposarien "només" un 10% del pressupost del club per aquesta propera temporada. De totes formes, però, caldria analitzar la situació d'altres clubs semblants al nostre (en nombre de socis, pressupost, etc.) i potser veuríem que si no és per l'aportació de diner públic (mitjançant ajuntaments, diputacions, caixes d'estalvi, etc.), alguns ja haguessin desaparegut del mapa.

Quart, en alguns fòrums apareixen certes crítiques sobre la mala gestió de la directiva (i amb el seu president al capdavant) en aquest assumpte, i la seva incapacitat per trobar un espònsor que posés sobre la taula una quantitat més gran. Puc criticar el club (si arriba el cas) per si juga bé o malament (fins aquí encara sé una mica), per no haver encertat en els seus fixatges (això sempre és quelcom d'arriscat), etc. Ara bé, no crec que fos gaire correcte fer-ho per un tema que només conec del que llegeixo als diaris i poca cosa més (i com jo molta més gent que de vegades valdria més que tingués la boca tancada). En qualsevol cas, només hem de recordar que estem passant per una època que no és la més adient per anar trucant a les portes de les empreses i pidolar uns quants calerons en concepte de publicitat, esponsorització, etc. A tothom li agradaria que la samarreta del club portés la marca d'una empresa potent i que ens hi deixés una morterada, però també hem de tocar de peus a terra i reconèixer que el club és el que és, modest i sense un ressò mediàtic fora de Catalunya (i gosaria a dir també dins) tan gran com perquè una nova empresa decidís d'implicar-s'hi.

Desenganyem-nos doncs, no som ni el Madrid ni el Barça com per poder-nos permetre el luxe de deixar escapar oportunitats com aquesta i a més, estem parlant d'un esport que tot i els triomfs de la selecció i alguns clubs concrets, encara està molt maltractat per la televisió i la resta de mitjans de comunicació. Tot és futbol, futbol i futbol i la resta d'esports només ocupen els minuts de les escombraries. Per tant, deixem-nos d'històries i anem al pavelló a patir (i de tant en tant gaudir) del Bàsquet Manresa i del bàsquet ACB a casa nostra (que no tothom ho pot dir). De ben segur que al llarg de la temporada apareixeran altres motius per criticar la directiva i xiular l'equip. Qui ens conegui ja sabrà que som així! I mentrestant, potser que ens mirem les motos i cotxes d'aquesta marca amb uns altres ulls.

dilluns, 28 de setembre de 2009

Santpedor: córrer a can Guardiola

Santpedor és un nucli que està a tocar la ciutat de Manresa i com altres que es troben a la vora de la capital del Bages, i molt ben comunicats, ha crescut als darrers anys per reunir uns certs atractius com a “poble”: un entorn agradable per viure-hi, una càrrega fiscal menor, preus d’habitatges més assequibles, etc. Perquè us en feu una idea, el 2008 tenia gairebé 6.800 veïns empadronats quan l'any 2000 eren poc més de 5.000. De fet, no és d'estranyar perquè aquest és un procés força habitual a d’altres zones de Catalunya. Tot i que com bona part de la resta de la comarca no té cap interès concret pel qual hagi de ser especialment conegut, no estaria de més fer esment d’alguns recursos que, ja posats a desplaçar-nos-hi per participar en una cursa, val la pena conèixer per si mai ens hi deixem caure per altres motius.

Per començar, té un petit nucli medieval que va gaudir de la seva època de màxima esplendor al segle XIV quan, fins i tot, rivalitzava econòmicament amb Manresa. Aquí hi trobem l'església de Sant Pere, la peça més emblemàtica de la qual és la seva portalada d'estil romànic. Per la seva banda, i a les afores, hi trobem dalt d'un petit turó l'ermita de Sant Francesc, on suposadament va predicar en Francesc d'Assís (si això és cert, vés a saber què devia fer per aquestes contrades). Molt a prop -de fet tot està a un cop de pedra- podem gaudir d'un entorn que fins i tot pot cridar l'atenció en aquesta zona del Pla de Bages, com són els aiguamolls de la Bòbila (veure foto aèria), que ocupen una zona inundable d'unes 3 ha. La seva existència es deu a l’extracció d’argiles que realitzava una antiga bòbila instal.lada en aquest indret i que després, en rebaixar-se els terrenys, les aigües del subsòl van aflorar a la superfície. Un cop restaurada, aquesta àrea ha aconseguit esdevenir un petit espai natural amb una gran diversitat d’espècies animals i vegetals. I finalment, al seu voltant hi ha marcat un dels recorreguts que més utilitzem (parcialment) en les nostres sortides en BTT des de Manresa, com és el PR-C 131.

Des d'un punt de vista folklòric i festiu, no cal oblidar la festa de Sant Miquel, que just es celebra el cap de setmana previ a la cursa. El seu origen es remunta a final del segle XII quan el rei Alfons I concedeix la carta de població amb franqueses a la vila de Santpedor. Ubicada a l'entorn del nucli antic, des de fa uns quants anys que es dedica als productes naturals i ecològics i posa especial atenció a la gastronomia pròpia de la comarca i en concert a la santpedorenca, oferint degustacions de productes propis i recuperant el plat típic de la Fira: cabra estofada amb albergínia.

Ara bé, si per algun motiu és conegut Santpedor (a nivell comarcal i també català) és per haver estat el bressol de certs personatges famosos, de vegades per motius ben diferents. En primer lloc, tenim l'Isidre Lluçà Casanoves, més conegut amb el sobrenom del Timbaler del Bruc, i que va esdevenir el símbol de la resistència de Catalunya en la lluita contra els francesos durant la Guerra de la Independència d'inicis del 1800. Per si encara no sabeu la seva llegenda, s'explica que amb un timbal i l’eco de la muntanya de Montserrat, aquest noi va fer creure a les tropes franceses del General Schwartz que els combatents catalans eren molts més dels que ells es pensaven, fet que forçà la retirada dels francesos i posà de manifest que no eren invencibles. D'aquesta història se n'han fet algunes pel.lícules, en una de les quals (del 1982) sortia l'avui conegut actor Jorge Sanz interpretant l'Isidret.

Des d'un punt de vista esportiu, cal destacar en Rafa Martínez, jugador de bàsquet que format a les categories inferiors del bàsquet Manresa, ha aconseguit amb els anys fer-se un lloc en l'elit del bàsquet nacional, primer a les files del Bàsquet Manresa i ara a les del València. I evidentment, no ens hem d'oblidar d'en Pep Guardiola, el "noi de Santpedor", del qual no cal dir res més sinó tan sols que ja ha passat a formar part de la història del barcelonisme, primer com a jugador i més recentment com a entrenador, després de guanyar totes les competicions que se li posaven per davant.

I per cert, què dir de la cursa? Doncs que serà la seva 17ª edició i veient la de l'any passat deu tenir força acceptació perquè hi van participar 533 corredors. I quant al seu perfil no és que sigui plana del tot però malgrat no tenir forts desnivells, presenta uns quants tobogans. Ja veurem com va tot plegat.

diumenge, 27 de setembre de 2009

Olot: volcà amunt, volcà avall

Ahir vam participar a la cursa dels volcans d'Olot en la seva primera edició i pel que sembla amb èxit ja que l'organització va haver de tancar inscripcions abans d'hora per haver-se arribat al màxim (de 300 corredors). Ha estat un cap de setmana força complet en què hem pogut combinar una excursió per la Fageda d'en Jordà i el volcà de Santa Margarida amb una visita al Jardí Botànic del Parc Nou i el Museu dels Volcans, per després arrodonir-ho amb un bon àpat al Cafè Europa de la Plaça Major. I per descomptat, la cursa que al cap i a la fi és el que ens ha portat a Olot. I tot això amb el que segurament té més mèrit: haver sobreviscut a la cridòria i xivarri de 7 nens.

Anem per parts: en primer lloc, vam quedar gratament sorpresos de com el polèmic túnel de Bracons ha apropat Manresa a la capital garrotxina ja que ens hi hem plantat en poc menys d'1 hora. Segon, l'hotel contractat (La Perla) ha estat bastant correcte, adequat per als nens i a més, per casualitat es trobava molt a prop del lloc de sortida (i arribada) de la cursa, amb la qual cosa ens hi hem pogut dutxar després amb tota tranquil.litat sense haver de fer cues a les dutxes del palau firal previstes per l'organització. Tercer, i ja entrant de ple en el tema del comentari, la cursa ha transcorregut com més o menys havíem previst, i considerant la seva distància i sobretot, el perfil i desnivell acumulat, podríem dir que no ha anat pas gens malament. Dues coses teníem força clares de bon principi: que ens cansaríem i que els nostres temps finals estarien al voltant dels que finalment hem assolit. Dit i fet, pujar i baixar els quatre volcans d'Olot d'una sola tirada ha fet que la cursa fos tant o més dura del que ja ens pensàvem, i a fe de Déu que algunes de les seves rampes les hem hagut de pujar caminant perquè no valia la pena fer-ho corrent, doncs no avançaves gaire més (sobretot la del darrer volcà quan hem hagut d'afrontar un tram d'esglaons). Afortunadament el temps ha acompanyat (sol i no gaire calor) i el paisatge que hem pogut veure ha valgut molt la pena, malgrat que de vegades anaves més aviat amb el cap cot i no veies més enllà de dues passes.

Al final, després del darrer volcà -el de Montolivet- la feina dura ja s'havia fet i tocava "volar" per una baixada on hi havies d'anar amb molta cura si no volies deixar-t'hi els dents. Fins i tot ens han quedat forces a tots tres per fer un esprint als darrers 200-300 m. plans que hi havia abans d'entrar a meta. És més, d'acord amb les dades del GPS del Frans -i no tenim perquè no refiar-nos-en doncs ell és molt meticulós amb aquestes coses- el desnivell total acumulat ha estat de 700 m. en 13 km. i per tant, potser la cursa no estava del tot ben mesurada (encara que ja hem comentat en un altre escrit que les distàncies donades pels GPS depenen molt de si el recorregut és pla o no). El desnivell, però, segur que és força més del declarat a la pàgina Web de la cursa perquè estem convençuts que indica només la distància en pujada als 4 volcans (una mitjana d'uns 120 m.) però no els nombrosos tobogans que ens hem trobat al llarg del recorregut. Altrament dit, que si amb tot això hem fet uns temps relativament bons, podríem dir allò que declarava el president del F.C. Barcelona fa un temps ... "al loro que no estamos tan mal". Per cert, i parlant de temps, ja us podeu imaginar que el Frans és qui ha arribat primer amb una marca inferior a l'1h:12', jo a l'1h:15' i el Xavi no gaire més tard. Una vegada més queda demostrat que quan hi ha desnivells forts, el Frans té un punt més de resistència que nosaltres. De vegades penso que és com l'Arnold Schwarzenegger a les pel.lícules de Terminator, que quan semblava que nomes servia de ferralla de tan abonyegat que estava, aleshores se li encenia un llumet vermell a l'ull per indicar que encara disposava d'una dosi extra d'energia vés a saber on!

D'altra banda, aquesta ha estat una de les poques curses que hem pogut coincidir tots tres i la primera en què ens hi hem escrit com a equip (a la foto de dalt ens podeu veure amb la samarreta "oficial", que és la que ens van donar a la cursa de l'Ametlla de Merola i l'única d'igual que devem tenir tots tres). I confesso (confessem) que no havent-hi gaire gent i pocs equips, encara manteníem una mínima esperança d'haver obtingut algun premi. Però no ha estat així. Renoi, que en som d'il.lusos!!. Tot plegat, però, la sensació final ha estat molt positiva i per a la propera procurarem mantenir el nom i no haver-lo de canviar per un altre de l'estil de "Team1" o "Teamu" (ho agafeu?). Val a dir que no vam marxar amb les mans buides ja que en el sorteig que es va fer després, vaig ser l'agraciat (per tenir el dorsal núm. 14) amb un petit lot de productes gastronòmics de la comarca, i que incloïa un pa rodó amb un lleuger gust a anís, un fuet, una coca i una ampolla de ratafia (d'aquesta, però, ja no en queda gaire). Va ser comentar amb la Sílvia que mai ens tocava res en cap sorteig i vet-ho aquí que després anuncien el meu nom per megafonia. Com es diu en aquests casos, "qui no plora, no mama". Podeu veure en aquesta darrera fotografia el "Team" posant orgullós amb les viandes. Per cert, l'equip agraeix a la Sílvia la seva paciència per ser la nostra reportera fotogràfica, tot i que sospitem que va fer les fotos com alternativa a no haver d'estar amb 7 nens fent activitats infantils.

dimecres, 23 de setembre de 2009

Volcans d'Olot: el "Dante's Peak" català?

Resten pocs dies per a la darrera cursa de setembre, la dels volcans a Olot, i com a novetat respecte altres en què hem coincidit els tres runners, ens hem inscrit com a equip amb el nom de "Team" (realment original, oi?). Consisteix en un recorregut de 13,5 km que puja i baixa els 4 volcans que es troben al nucli urbà de la capital garrotxina, i que són per aquest ordre el Bisaroca, Montsacopa, Garrinada i el Montolinet. Si feu una ullada al seu perfil l'ascens a cada volcà suposa haver de salvar un desnivell d'una mitjana d'uns 100-110 m. encara que els pendents no són excessivament "brutals". Però tot i així, crec que patiré una mica doncs ja sabeu que sóc més aviat corredor de planura. En aquesta foto podeu veure una imatge panoràmica del Montsacopa i la Garrinada.

Malgrat això, l'atractiu de córrer per dins d'un parc natural i un entorn diferent del que estem acostumats a veure, crec que s'ho val. Així per exemple, i perquè us feu una idea, aquests volcans només són el 10% dels cons volcànics que es troben escampats per la comarca (a més d'una vintena de colades de lava). Per tant, suposo que aquesta zona deu ser una mena de paradís per als geòlegs i vulcanòlegs. Val a dir, però, que potser aquests 4 no són els més reconeguts ja que qui conegui una mica aquestes contrades, segurament haurà sentit a parlar més del Croscat i el de Santa Margarida; el primer per la gran esquerda que té fruit de l'extracció de greda (la mobilització popular en contra va motivar la posterior declaració de tota aquesta àrea com a parc natural) i el segon per la curiositat de poder visitar al mig del seu cràter una ermita (veure ambdues fotos).

Però a banda d'aquest recurs paisatgístic d'origen volcànic, Olot i els seus voltants ofereixen altres punts d'interès dignes de ser visitats. De fet, la comarca sencera ha sabut transmetre una imatge que combina una certa modernitat amb la tradició, bona qualitat de vida, respecte per la natura i que en sap treure un bon profit turístic, un paisatge rural i de mitja muntanya, ben comunicada (i des de fa poc encara més amb l'obertura del túnel de Bracons), etc. És per tot això que hem aprofitat aquest cursa per organitzar una expedició (entre adults i nens podríem llogar un microbús) i passar-hi el cap de setmana. No, si al final resultarà que això de les curses ens acabarà buidant la butxaca! Bé, al que anava, com no tot és córrer segurament tindrem temps per passejar per la famosa Fageda d'en Jordà o per algun dels volcans abans citats, recórrer els carrers medievals de Besalú o de Santa Pau o fins i tot, acostar-nos a la coneguda Cooperativa La Fageda i proveir-nos de iogurts i altres productes lactis (p. ex. sabíeu que dels 250 treballadors uns 145 tenen alguna discapacitat psíquica o mental i que de mitjana, cada any un milió de catalans tasten algun dels seus productes?).

I si no volem moure'ns d'Olot, podem ampliar els coneixements de vulcanisme i visitar el Museu dels Volcans, o el Museu dels Sants si ens entra la bena religiosa (la imatgeria religiosa hi ha tingut una tradició molt arrelada). Finalment, si ens inclinem més pel vessant pictòric sapigueu que al Museu Comarcal podem contemplar obres de la coneguda Escola paisatgística d'Olot (el representant més conegut de la qual va ser en Joaquím Vayreda). I si després ho volem acabar d'adobar amb un bon àpat, què millor que tastar la coneguda cuina volcànica! En definitiva, que tant Olot com la resta de la comarca mereixen una visita una mica extensa. I si aquesta cursa dels volcans pot ser un bon pretext que la justifiqui, aleshores benvinguda sigui. Per tant, que tremoli Olot perquè després de la nostra estada -ja no dic de la cursa- serà com si els seus volcans haguessin despertat de nou. Vaja, com si diguéssim una cosa semblant a la pel.lícula de Dante's Peak.

dilluns, 21 de setembre de 2009

Curses pel més d'octubre

No hem acabat el setembre (de fet, encara hem de participar a la cursa d'Olot) i ja estem pensant en les que previsiblement farem durant l'octubre. Com sempre, és una previsió que potser no s'acabarà complint del tot, i així mateix oberta a canvis varis. Però si més no la intenció hi és. Doncs bé, les curses que m'han cridat l'atenció són les següents:

- La 17ª Cursa Penya Blaugrana de Santpedor (10 km) la tarda del dissabte 3 d'octubre. Té de bo que es fa a molt prop de casa meva (de vegades fins i tot m'hi acosto quan surto a córrer), que conec més o menys el recorregut per haver-lo fet en bicicleta i que es fa en dissabte, amb la qual cosa diguem que em quedaria el diumenge "lliure". Ara bé, tindria pebrots que sent una persona que odia el futbol i també a qui el F.C. Barcelona ni fu ni fa, fos l'únic representant del nostre "Team", quan els altres dos membres -Frans i Xavi- són barcelonistes declarats i d'aquells que no es perden cap final. Com diria aquell ... "manda huevos".

- La XX Cursa del torró (10 km) a Agramunt coincidint amb la seva coneguda Fira del Torró, el diumenge 11 d'octubre. És aquesta una oportunitat de tornar a visitar una vila on fa anys que no hi hem tornat i que a banda de poder tastar torrons diferents dels que s'acostumen a menjar per Nadal, té altres elements d'interès, com ja vaig ressenyar en parlar de la cursa de Cervera. Per tant, no em tornaré a repetir.

- Els Sisens 10 km urbans de Manresa, que diuen és una de les curses més ràpides del circuit català (el rècord el té l'atleta Pol Guillen amb un temps de 29':59"). Els principals avantatges és que es fa al costat de casa (de fet, passa ben bé per davant) i que em conec el recorregut amb escreix perquè ja l'he fet altres vegades. El principal desavantatge, però, sóc jo mateix ja que havent corregut l'edició del 2007 i amb un temps d'uns 42':30", en certa manera crec que no seré capaç de millorar-lo (aleshores podríem dir que el meu estat de forma està minvant?). En tot cas, si acceptem que la qüestió de les marques ja ha deixat de preocupar-me, aleshores estaria en contradicció amb mi mateix.

Així doncs, si no fallen les previsions aquestes tres són les que passaran a formar part del meu calendari de curses del mes d'octubre. Tot i així, n'hi ha unes quantes més que per un motiu o altre poden ser una bona alternativa. Per ordre cronològic, tenim la IIa Cursa Solidària de Linyola el diumenge 4 d'octubre (sempre va bé deixar aflorar la nostra bena solidària); la 22ª Mitja Marató de Mollerussa el diumenge 18 d'octubre (aquesta té de bo un perfil gairebé pla i que podria ser la primera mitja de la temporada); i finalment, la Mitja Marató de Puigcerdà (me n'han parlat molt bé encara que em temo que el seu perfil deu ser una mica trenca-cames).

Posats a triar alguna d'aquestes 3 opcions em quedaria amb la segona (Mollerussa). El que passa és que això suposaria córrer tots els caps de setmana de l'octubre i per tant, aniria en contra d'un d'aquells criteris que em vaig marcar per aquesta nova temporada i que estan detallats en un escrit anterior (del 18 d'agost), com és el de participar en 2-3 curses per mes. Ja sabem que aquesta pot ser una qüestió flexible i que no hauríem de ser més papistes que el mateix Papa, però si a les primeres de canvi ja ens saltem les nostres pròpies regles ... doncs com es diu col.loquialment, "apaga y vámonos". També podria ser que decidís de no córrer-la i esperar a fer la Mitja Marató de Salou el 8 de novembre ja que és possible que puguem organitzar una sortida en grup. En qualsevol cas, però, si tenim una mica de cap el que ens acabarà per decidir una opció o una altra serà el nostre propi estat de forma. El temps ho dirà!

diumenge, 20 de setembre de 2009

Rocafort versus la Mercè

Aquest cap de setmana no hem participat a cap cursa, tot i que com potser ja sabeu avui diumenge s'ha celebrat la de la Mercè de Barcelona (ja he dit més d'una vegada, però, que en aquestes curses tan multitudinàries no em trobareu mai). Ja fa temps que no n'havíem programat cap abans de la d'Olot aquest proper cap de setmana i de fet, repassant el llistat de propostes tampoc n'hi havia cap que ens convencés gaire. Però com som uns culs inquiets jo i el Frans hem decidit de no estar-nos amb els braços creuats i posar la primera pedra de la que amb el temps esperem que esdevingui la coneguda "Cursa de les tines", si és que mai s'arriba a fer, és clar.

Anem a pams: mentre fèiem una sortida en BTT fa un temps vam comentar, com qui no vol la cosa, la possibilitat d'organitzar una cursa a Rocafort aprofitant el coneixement que té de la zona (pels seus vincles familiars) i el gran nombre de camins que hi ha pels voltants i que l'entorn també s'ho val. Doncs bé, aquest diumenge "lliure"hem decidit provar un possible itinerari tot per camí, pista i corriols (res d'asfalt) i recompensar-nos després l'esforç amb un bon esmorzar. I si us demaneu el perquè d'aquest nom, la resposta és per les antigues tines de vi que hi podem trobar (recordeu que al mes de maig ja en vaig publicar un escrit després de recórrer en BTT part de la Vall del torrent del Flequer). Doncs bé, després de fer la prova ens ha sortit un recorregut d'uns 14 km. que es podria escurçar en 1'5 km. amb alguns trams de pujades d'un pendent relativament pronunciat, tot i que en cap cas se'l podria considerar de muntanya. Això sí, caldria desbrossar-ne alguns trams perquè he sortit amb les cames una mica marcades de tanta argelaga i altres plantes espinoses que hem trobat. Tot plegat, que en lloc de compartir suor i trepitjades amb les 10.000 persones que avui han participat a la Cursa de la Mercè, tots dos hem preferit una cosa molt més modesta i posar la primera pedra d'una futura i hipotètica cursa del tot diferent.

El temps acabarà dient si aquesta cursa es fa o no. És possible que tot això acabi en un no res i que sigui fer volar coloms però suposo que com totes les altres curses, la de les Tines ha de començar d'alguna manera i en algun moment concret. I si finalment no s'organitza, doncs no passa res ja que hi ha altres motius per visitar Rocafort. A qui li agradi la BTT hi té un munt de camins per passar-s'ho bé (p. ex. que no es perdi la "Rocaforttina", un pedalada que es fa cada any pels volts d'octubre), i si li vol anar motoritzat pot optar per una sortida en buggy mentre al mateix nucli pot visitar el seu petit museu (dedicat a la vida rural del passat). Per la seva banda, a la rodalia hi ha els pobles de Mura i Talamanca i el Parc Natural de Sant Llorenç del Munt i l'Obac (si en voleu més informació, podeu consultar l'enllaç del Consorci per a la promoció turística Valls del Montcau). És a dir, una zona que dóna per molt més del que la gent pugui pensar. Com ha canviat el panorama de quan es deia aquella dita de "Talamanca, Mura i Rocafort, tres pobles de mala mort".

dijous, 17 de setembre de 2009

BTT i runams salins a Sallent

Amb una mica de retard faig aquest escrit sobre la nostra darrera sortida en BTT de fa uns dies per la comarca del Bages. De fet, aquesta no és que tingui res d'especial -a diferència de les darreres que he ressenyat sobre la Cerdanya i la Vall de Sau i Collsacabra- però sí m'agradaria destacar-la pel fet que ens va permetre veure un dels elements paisatgístics més rellevants de la zona del Pla de Bages, com és el runam salí del municipi de Sallent. Tampoc va ser aquesta la primera vegada que ens hi acostàvem però fins ara no n'havia fet esment. Per tant, fem justícia i parlem-ne una mica.

Efectivament, des de Manresa ens dirigim a Santpedor pel mateix camí que agafem quan sortim a córrer, i després d'arribar-hi (i d'arreglar també una punxada, val a dir-ho) dubtem cap a on anar perquè amb aquest petit incident, de temps tampoc és que ens en sobri. Així, optem per fer una ruta coneguda com és una pista que ens portaria al Serrat de Castellnou (a ma esquerra) i si seguíssim pel dret ja ens enfilaríem cap a Castellnou de Bages i la Figuerola, travessant el torrent de Brugueroles i seguint part del Riu d'Or. No arribem a tant i ens quedem a mig camí, a la zona coneguda com a Fontanelles i el Pla de l'Espinal. Atesa l'hora, decidim de tornar i ens endinsem per un camí que ens hagués portat al fons de la vall del torrent de Valldòria però que com no coneixem (ho vam saber després de mirar un mapa) el deixem i tornem per la via més fàcil i segura.

De totes formes, aquesta breu "incursió" fallida ens permet veure la cara "posterior" del runam salí de Sallent. Dic "posterior" perquè segurament la gent el té més vist passant per la carretera C-16 que des de Manresa se'n va cap al túnel del Cadí (per entendre'ns l'antiga C-1411). La seva presència respon a dècades i dècades d'activitat minera al jaciment potàssic que es troba al subsòl de bona part de la comarca del Bages i de fet, aquest no és l'únic runam ja que n'hi ha uns quants més d'escampats: un altre de més petitó també a Sallent i ben bé al costat del que resta de la colònia minera de la Butjosa i tres més a Súria, Balsareny i Cardona (és a dir, coincidint amb els diferents nuclis miners de la comarca i dels quals als dos darrers la mineria ja ha finalitzat). En aquesta primera foto podeu veure una vista aèria del runam de Sallent des del seu extrem oest, el costat per on encara continua creixent progressivament en direcció a Santpedor. De fet, la muntanya de residus ja és més alta que la del costat -el Cogulló- de la qual pren el topònim. Curiosament, en aquesta es troben les restes d'un dels poblats ibèrics més importants de Catalunya. És més, molta gent pensa que realment el Cogulló és el runam i no la veritable muntanya que s'està "menjant". I per acabar-ho d'adobar, ja és el cim més alt del Pla de Bages, fregant els 500 m. (pels 475 m. del Cogulló).

Aquestes muntanyes ben bé artificials i diguem-ho sense embuts, de merda, és un tema que als darrers anys està aixecant molta polseguera entre diferents entitats ecologistes, els ajuntaments afectats i l'empresa minera que explota el jaciment (Iberpotash). A més de l'impacte visual i paisatgístic, comporten greus problemes de salinització de les aigües del Llobregat i Cardener i la seva vegetació de ribera, tot i les mesures per evitar-ho com la construcció d'un col.lector de salmorres, basses de recollida d'aigües, projectes d'impermeabilització i de revegetació, etc. La darrera polèmica és sobre l'ampliació del runam sallentí que, deixant de banda problemes burocràtics i administratius de permisos i compliment de normativa vària (en què ja no m'hi fico perquè em perdo) i del necessari trasllat d'una línia elèctrica abans que quedi colgada, no deixa de ser la constància del creixement d'un dels elements de més d'impacte ambiental de Catalunya. I mentre l'activitat minera duri (i els pobles implicats preguen perquè sigui així) això no tindrà deturador. Per exemple, al costat teniu una comparativa de dues fotos d'aquest runam entre els anys 1997 i 2005. I quan arribi el moment de tancar les mines -perquè tard o d'hora arribarà-, aquests muntanyots de residus quedaran aquí. En aquest sentit, també s'ha parlat d'iniciatives per reduir-ne el seu volum i fins i tot perquè desapareguin d'una manera definitiva del paisatge bagenc (p. ex. amb la seva explotació comercial com succeeix a Cardona).

En qualsevol cas, mentre hi siguin ens haurem d'aguantar i "admirar" (per dir-ho d'una forma) pel seu inevitable contrast amb el seu entorn. Posats a pensar que tot indica que formaran part del nostre paisatge durant molt de temps, busquem algun aspecte "positiu" (sense voler polemitzar amb ningú). És el que de vegades s'ha anomenat "la bellesa de la lletjor". Si voleu més informació del tema podeu consultar els Webs d'aquestes dues entitats (Prou Sal i Montsalat) d'on he tret les fotografies i aquest article publicat al diari comarcal Regió 7.

Si voleu veure el recorregut (confesso que en alguna zona una mica aproximat), cliqueu a la icona del programa.

View Interactive Map on MapMyRun.com

Córrer i les virtuds del Pilates

Aprofitant que durant uns quants dies no tinc cap motiu per fer un escrit sobre cap cursa en concret -doncs la propera és a Olot a finals de mes- us convido a llegir una breu reflexió sobre la darrera activitat física que estic practicant: el Pilates. Però abans permeteu-me una pinzellada de com hi he arribat. Qui em conegui ja sabrà que durant molt de temps vaig estar molt aficionat al món de les peses i la musculació; ja que físicament no destacava gaire (o gens) per la meva alçada, com a mínim fer-ho una mica més per l'amplada del cos. I a fe de Déu que a força d'anys i panys en certa manera ho vaig aconseguir, dintre d'uns límits raonables de tota persona que s'ho agafa amb tranquil.litat. Ara bé, com totes aquelles altres activitats (siguin del tipus que siguin) que s'han fet perllongadament i que acaben esdevenint una rutina, arriba un moment de plantejar-se si val la pena continuar.

En aquesta disjuntiva, va ser a principis del 2006 -i coincidint amb un canvi de domicili i d'horari laboral- quan va sorgir l'oportunitat de fer el pas. De fet, confesso que en algun moment tenia la sensació que estava anant al gimnàs només pel simple fet que pagava una quota mensual, és a dir, gairebé per obligació. Així, i pocs mesos després d'apuntar-me a un altre gimnàs a Manresa, vaig donar-me de baixa i deixar-ho estar, pensant que em vindria bé un temps de no fer res per després reprendre les peses amb més ganes. Una mena de "desconnexió" i també de "desrutinatzió". Ara bé, en veure que aquest període s'allargava més del compte (doncs és molt còmoda la vida sedentària), vaig decidir de començar a córrer i ... aquí em teniu.

Allò que va començar com una activitat de transició i una simple afició, ha deixat enrere el seu caràcter transitori però alhora continua sent la meva principal afició física (en cap cas una obsessió) i al voltant de la qual sovint ja organitzem els nostres caps de setmana. Però és clar, tot té un preu; com el dia només té 24 hores i ja anem prou de cul amb les nostres obligacions quotidianes, el fet de sortir a córrer em va "robar" temps i ganes de fer altres activitats físiques (és cert que després va venir la BTT però això són ocasions puntuals). Així, als darrers anys, i malgrat haver guanyat en resistència física i aeròbica, he perdut pes, massa muscular, força abdominal, lumbar i toràcica. A canvi de reforçar unes virtuts n'he descuidat unes altres. I és aquí on apareix el lligam amb el Pilates ja que, molt resumidament, es tracta d'un conjunt d'exercicis que tenen la finalitat de millorar aquesta zona del cos mitjançant un control de la respiració, la flexibilitat i estiraments, treball abdominal, etc. (si voleu llegir una descripció més acurada, cliqueu en aquest enllaç). És ben cert que en revistes d'atletisme i esports varis havia llegit articles sobre la importància que mereix aquesta part del cos i no abocar tots els esforços a córrer com posseïts, però acabes per no donar-li tanta importància perquè penses que pel que has de fer, tampoc paga la pena. Ara bé, hem de ser conscients que al cap i a la fi, el tronc és l'element que aguanta la part superior del cos i la que amb el pas dels anys és va corbant i esdevenint font de molèsties, dolors, etc.

Doncs dit i fet, esperonat per la meva companya -que fa més temps que s'hi dedica- he decidit d'apuntar-me a sessions de Pilates amb una professora particular (ara diuen allò tan snob de personal trainer) amb la intenció que després d'unes quantes classes, m'afegeixi a un grup molt reduït. Ja posats, no comencem a fer-ho malament i agafar mals vicis de bon principi. No us diré que sigui barat però m'ho prenc com una inversió en la prevenció i millora de la meva salut. No és que estigui fet una "piltrafa" (modèstia a part, més aviat diria que estic millor que fa uns quants anys) però immers de ple a la dècada dels 40 no estem per prendre'ns-ho tot a la lleugera. I la veritat és que m'està agradant força i reconec la utilitat de les sessions individualitzades. Me n'adono de muscles, ossos, etc. que tenia molt deixats i que desconeixia (he pensat en fer una repassada a un llibre d'anatomia), de les males postures que havia adquirit amb tants anys de peses i de com determinats exercicis que a priori no semblen gaire complicats de fer, requereixen més esforç si són executats de forma estricta i correcta. I us ben asseguro que encara que faci Pilates en una sala tancada i sovint tombat, acabes suant de valent.

No estic reivindicant ara que tothom es passi a la "filosofia" del Pilates, que això és magnífic i la rehòstia. Tampoc estic dient que a partir d'ara milloraré les meves marques en les curses que faci (això ja ha deixat d'amoïnar-me) però sí espero que amb el temps m'ajudi a reforçar el que en la seva terminologia s'anomena "centre de força o de poder" (reconec que el nom pot semblar una mica estrany), constituït per les abdominals, la base de l'esquena i els glutis. I si després això ho noto en les curses, doncs benvingut sigui. Si més no, no compto que em perjudiqui i si tot plegat d'aquí un temps aconsegueixo un aspecte tan "flamenc" com el del Sr. Joseph Pilates als 57 anys (a la foto), ja hi firmo.

diumenge, 13 de setembre de 2009

Ametlla de Merola: molt bon ambient!

Ahir vam córrer el XXIè del Cross de l'Ametlla de Merola i ha estat una jornada més que agradable. L'ambient que s'hi ha viscut ha estat, com de fet era d'esperar, molt positiu i per l'experiència que comencem a tenir, molt típicament "runner". És molt encomiable veure com un nucli de poc més de 300 persones és capaç d'organitzar una cursa tan ben feta com aquesta i suposo que la tradició de la vintena d'edicions anteriors s'hi nota, i molt. Per a què tingueu una breu pinzellada, la nit abans van rebre un missatge de l'organització detallant la localització del nucli per a la gent que no el conegués, així com també les diferents zones habilitades com aparcament. A més, com en cap moment durant la cursa ens vam allunyar gaire del nucli, hem pogut sentir sempre l'speaker, que n'ha fet una retransmissió com si es tractés d'un veritable locutor de radio. Així, mentre anàvem pel 7è km ens vam assabentar que el Pol Guillem -un dels favorits- havia guanyat en un final molt disputat. I pensar que a mi encara em quedaven 3 quilòmetres! En aquest enllaç podeu llegir-ne una notícia del diari comarcal Regió 7.

El recorregut crec que ha estat molt bé, corrent pels carrers de la colònia i per la vora dels camps i del riu Llobregat que l'envolten i a més, els quilòmetres estaven perfectament indicats. El seu perfil és "suportable" tot i que a partir del 2n quilòmetre, i durant aproximadament uns 500 m, ens hem trobat amb un autèntic "mur" (que s'ha repetit al 7è km perquè el recorregut seguia dues voltes gairebé idèntiques), i això ha fet que tampoc sigui una cursa molt idònia per aconseguir una molt bona marca. Però aquest no era el nostre objectiu ja que tot just estem a l'inici de la temporada; res, un pretext per pensar que a mida que avanci la temporada millorarem els nostres temps, quan em penso que ja no tenim gaire més marge de millora.

Pel que fa a la cursa, el meu temps final ha estat de 47':03" havent arribat en el lloc 175 d'un total de 416 corredors (la inscripció final era de poc més de 500 persones) (vegeu-ne la classificació). Fixeu-vos que davant meu i amb el mateix temps ha arribat el company Frans que, una vegada més, ens ha sorprès amb un temps que ni ell mateix esperava, tenint en compte que des de la cursa d'Ossera no havia fet cap més cursa i tampoc entrenat gaire. Com es diu en aquests casos, és el "tapat" del grup. Fins a la meitat de cursa no l'he pogut enxampar i després hem fet la segona volta junts, ara un al davant, ara un altre. Al final, però, m'ha "sorprès" i venint des del darrera (no m'entengueu malament) m'ha avançat en un sprint. Val a dir que tot i que aquest temps és pitjor que el de Cervera, no m'he sentit pas gaire incòmode durant la cursa i si fem una ullada a la classificació veureu que els nostres temps al parcial del 5è km han estat força similars als del final, la qual cosa indicaria que aquesta vegada hem corregut molt regularment.

Per la seva banda, el Xavi s'ho ha pres amb més calma i ha marcat un temps de 51':30". I és que aquesta ha estat la segona vegada que hem pogut coincidir tots tres en una cursa, després de la de Vallhonesta (a Sant Vicenç de Castellet). I ara a esperar que a la propera -a Olot- tornem a fer-ho. Ja us en donaré més detalls quan sigui el moment. A la foto ens podeu veure posant tot cofois i ja planificant la nostra propera cursa. Fixeu-vos bé perquè aquest "equip" està predestinat a trencar tots els rècords i fer unes gestes de les quals els néts encara en parlaran!

Dir també que el conegut periodista esportiu Arcadi Alibés hi ha participat i si ens fixem en la seva classificació final, amb un actuació més aviat discreta. Ara bé, diria que també s'ho va prendre força relaxadament i això no treu que ens haguem de traure el barret davant el seu llarguíssim historial de proves. I l'ha acompanyat un altre col.lega seu dels esports de TV3, com és l'Enric Lòpez Vilalta. En aquesta cursa, però, no hi han estat ni en Xavier Bonastre (deu haver participat en un altre lloc perquè aquest no se'n perd ni una) ni l'Artur Peguera (que crec que també li va això de les curses).

En definitiva, una bona cursa en tots els seus aspectes. I per afegir un aspecte més a valorar positivament de l'organització, crec que per Nadal cadascun dels corredors rebrà una felicitació amb la seva foto de la cursa. A veure si és veritat.

dissabte, 12 de setembre de 2009

S'acosta la cursa de l'Ametlla de Merola

Si tot va bé, suposadament demà a aquesta hora ja hauré corregut el cross de l'Ametlla de Merola. De la seva importància dins del món de les curses populars, només dir que les inscripcions s'han tancat amb una xifra superior als 500 corredors i que aquesta en serà la 21ª edició. Segurament l'èxit de la cursa respongui a la bona organització que sempre se n'ha fet, a la comunicació boca-orella entre la gent interessada, si tenim en compte els missatges i comentaris que es poden llegir per diferents fòrums (p. ex., aquí en teniu un), així com també a la presència de corredors de prestigi que només veurem fugaçment perquè ja els perdrem de vista immediatament després que donin el tret de sortida (p. ex. en Pol Guillen, Roger Roca, Rosa Morató, Meritxell Calduch i uns quants més). I òbviament també, al fet que una de les persones més implicades sigui el conegut periodista esportiu de TV3, Arcadi Alibés, corredor dedicat en cos i ànima a aquest esport (vegeu en aquest blog la seva pròpia pàgina Web on podeu consultar el llarguíssim historial de curses fetes) i que és originari de l'Ametlla. Si voleu llegir una entrevista amb ell, cliqueu aquest enllaç del butlletí Berguedà Actual d'aquest mateix any.

A part de tot això, que ja són prou motius per un corredor per no perdre's aquesta cursa, us podeu acostar a l'Ametlla de Merola per uns altres si mai voleu fer una excursió força interessant. Sapigueu que el nucli és una colònia tèxtil de tantes que en el passat aprofitaren l'aigua del riu Llobregat quan el sector del tèxtil monopolitzava la vida de molta gent i pobles. Això sí, segurament deu ser de les més importants i conegudes i prova d'això és que malgrat la seva activitat industrial ja fa anys que ha desaparegut (com arreu), encara manté una vida veïnal i associativa que no trobes en gaires més colònies. Aquesta es manifesta en aspectes esportius com la presència d'un club de futbol-sala força potent si tenim en compte les seves modestes possibilitats per trobar jugadors importants o l'organització de l'esmentat Cross i la seva arrelada tradició; o en d'altres de caire folklòric i cultural com les conegudes representacions nadalenques dels Pastorets. I si en voleu un altre de motiu per visitar l'indret, sempre us podreu inscriure a l'anomenada "Ruta de les colònies", que des de Berga fins a Balsareny va resseguint el riu Llobregat i les seves diferents colònies i que es pot fer tant a peu com en BTT. Per a més informació de tot plegat, cliqueu en aquests dos enllaços, tant sobre la mateixa colònia com de l'anomenat "Parc Fluvial del Llobregat", consorci que treballa per al foment del desenvolupament econòmic i turístic del territori de les colònies tèxtils del riu i preservar-ne el seu patrimoni natural, històric i cultural.

diumenge, 6 de setembre de 2009

Cursa de Cervera: discret reinici

El proppassat dissabte vaig donar el tret de sortida de la nova temporada de curses (a veure com acaba!!) amb la de Cervera en la seva 9ª edició i si mireu la classificació veureu que el debut ha estat, més aviat, discret. Després d'un mes d'agost amb una inactivitat gairebé absoluta i només aquesta darrera setmana entrenant suaument, no comptava en fer un millor paper. El temps final, fregant els 46' no és per llençar coets i confesso que en alguns moments de la cursa pensava que el podria haver rebaixat una mica i quant a la posició, més o menys per la meitat (vegeu-ne la classificació).

M'explico: una sortida plana pels carrers de la ciutat però una mica traïdora ja que després d'un tram de forta baixada cap el 1,5 km. ens topem amb un "pujadot" d'uns 500 m. que comença a marcar distàncies entre els corredors. Després hem pogut gaudir de la part més agradable i còmoda del recorregut ja que durant uns quants quilòmetres hem baixat i planejat pels camps que es troben a peu de ciutat. El ritme que porto és sostingut d'uns 4:20/km i quan em trobo més o menys còmode comencem a enfilar cap a la part final de la cursa i alhora la més dura. Dit i fet, a partir del 8è km la cosa comença a pujar i pujar resseguint el traçat de les muralles durant aproximadament 1 quilòmetre. Tot i que ja sabia d'aquesta circumstància per haver-ho llegit en algun fòrum, aquest tram se'm fa més costa amunt del que m'havia imaginat i és aquí on perdo l'oportunitat de marcar un millor temps i amb prou feines aconsegueixo mantenir el ritme dels corredors que em precedeixen. De nou ja als carrers de Cervera, el darrer quilòmetre me'l prenc amb calma i gaudint del bon àmbit que ens trobem. Al final, però, en un cop de ràbia faig un sprint perquè vull baixar dels 46' però no ho aconsegueixo per ben poc. Confesso que veient com va anar la cursa a partir de la seva segona meitat, confiava en fer al voltant dels 44':30"-45'. Però bé, què hi farem! Com diu la dita, qui fa el que pot no està obligat a fer-hi més.

Tot i així no estic tampoc descontent del tot perquè repassant algunes de les darreres curses abans de l'aturada vacacional vaig tenir millors sensacions que, per exemple, a Bagà (per descomptat! atès que aquí ja estava bastant fos) i fins i tot a Bell-lloc d'Urgell, que malgrat el seu recorregut pla el resultat va ser pitjor. Aleshores, potser que m'ho prengui pel cantó positiu o vegi l'ampolla mig plena i pensi que a mida que avanci la temporada, els resultats milloraran. I de ben segur que els qui estan satisfets van ser els guanyadors que van fer miques els rècords.

I què dir de l'organització de la cursa? Doncs que un cop més es confirma que aquest tipus de curses realment populars són les que més m'agraden. El número d'inscrits va ser d'uns 250 i el lloc escollit per a la sortida i arribada permetia també que la gent es pogués moure sense tenir en cap moment una sensació d'agobiament. A més, quan la cursa transcorria pels carrers de la ciutat, la gent s'hi va abocar de ple per animar-nos i per donar un toc musical, una batucada va amenitzar la cursa. Per cert, una breu nota "folklòrica" que vull destacar i que crec ajuden a remarcar el caire festiu de la cursa: es va repetir la sortida del trabucaire de Torà; potser és que això d'haver de menester el trabuc per donar el tret de sortida deu ser típic de les contrades segarrenques.

Per cert, en l'escrit anterior a la cursa i que parlava d'algunes pinzellades turístiques de la ciutat i la comarca, se'm va passar per alt la recomanació d'assistir a alguna de les representacions de la Passió de Cervera. Sovint es parla al nostre país de les de Olesa de Montserrat i Esparreguera i no tant d'aquesta. I pel que tinc entès, també val molt la pena.

Bé, si voleu fer una ullada al recorregut, cliqueu a la icona del programa, encara que en aquest cas el que hi ha marcat deu ser una mica aproximat per la part dels carrers de la ciutat, ja que no em dóna del tot exacte als 10 km i sospito que en algun lloc m'he equivocat. I si voleu veure algunes fotos, aquí en teniu unes quantes.

View Interactive Map on MapMyRun.com

dimecres, 2 de setembre de 2009

Esport i morts sobtades: toquem fusta!

Aquest comentari intenta ser una breu reflexió (espero que reeixida i interessant) sobre la pràctica de determinats esports i la salut, i que m'ha vingut al cap per la gairebé coincidència en el temps de dos fets que, aïlladament, no tenen cap relació sinó és amb la salut. D'una banda, la meva revisió mèdica a càrrec de la feina i de l'altra, la malaurada notícia que va publicar fa uns dies el diari comarcal Regió 7 de la mort sobtada d'un ciclista mentre competia en una cursa de BTT.

En primer lloc, afortunadament no em puc queixar dels resultats que obtinc en les proves de la revisió ja que deixant de banda el persistent petit problema del colesterol (petit perquè no ha arribat mai a xifres preocupants) i altres deficiències menors que deuen ser inherents a l'edat, la resta d'indicadors són força positius. Fins i tot, la meva capacitat pulmonar ha augmentat i en això hi té molt a veure el córrer i sortir en bici regularment. I vet-ho aquí també! he augmentat uns quants quilos de pes (fixeu-vos que no dic "engreixar" perquè aquesta paraula significa literalment "afegir greix"). Per a que després vagin dient que córrer aprima! Això és cert però caldria especificar que, més aviat, el que fa es reduir el volum de grassa. Tot plegat, que en principi no hauria d'estar amoïnat per la meva salut si més o menys vaig fent com ara.

Ara bé, i en segon lloc, a la passada edició de la prova ciclista de 3 hores de resistència que es celebrava en el marc de la festa major de Manresa, el solsoní Toni López de 35 anys i pertanyent a l'equip BTT Solsonès va morir d'una aturada cardíaca, recordant la també recent i més mediàtica mort del futbolista del RCE Espanyol Dani Jarque, i suposo que deu ser un cas molt semblant al del també jugador de futbol Antonio Puerta (del Sevilla) que amb tan sols 22 anys ens va deixar l'estiu del 2007. I per citar un altre cas tràgic, podem recordar el del corredor irlandès Colin Dunne (de 27 anys) que a la passada marató de Barcelona va caure fulminat quan el seu cor també es va aturar definitivament.

La pregunta que em faig és aquesta: què fa que de cop i volta el cor d'un esportista, fins i tot professional i se suposa que controlat mèdicament, digui prou i fins aquí hem arribat? Ja al recent congrés europeu de cardiologia celebrat a Barcelona va ser un dels temes tractats i destaquen algunes de les seves conclusions: sembla ser que les morts sobtades afecten més als homes, aparentment molt sans i sense cap malaltia cardíaca prèvia coneguda; que s’acostuma a produir en esports de resistència (p. ex. una marató, un triatló o similars) i que en el cas dels corredors de llargues distàncies, no es dóna gairebé mai un infart durant els 10 primers quilòmetres sinó més aviats cap al final o als 15 minuts després de la prova. En definitiva, el que cal esbrinar per sobre de tot és per què en aquests casos el primer símptoma de la malaltia porta a la mort immediata.

Si bé és cert que esports com l'atletisme i ciclisme són bons per a la salut i preveuen de malalties cardiovasculars, també ho és que el cos humà no és una màquina perfecta i que per molta precaució que tinguem, sempre hi ha el risc que les revisions mèdiques, les proves d'esforç, etc. no detectin determinades anomalies del cor i per tant, la pràctica de determinats esports que exigeixen un cert nivell de duresa acabin sent bombes de rellotgeria i que petin quan un menys s'ho esperi. Si els esportistes professionals passen revisions exhaustives periòdiques cada temporada i també cada vegada que noten una mínima molèstia, aleshores imagineu-vos quin "canguelis" hauríem de tenir els milers de corredors que com jo, gairebé cada dia sortim a córrer i competim en curses populars, sense cap més intenció que passar-nos-ho bé i posar una mica a prova el nostre cos, però amb un absolut desconeixement de fins on pot resistir. Per això és molt important conèixer un mateix els seus límits i saber aturar-se a temps, i si en mig d'una cursa veiem que no aguantem còmodament un cert ritme, pleguem veles no sigui que després apareguem a la secció d'esqueles del diari. Al cap i a la fi, com em va comentar un cop el col.lega Natxo Rovira les curses no són ni més ni menys dures sinó que som nosaltres mateixos els que fem que ho siguin.

Al final, la vida posa cadascú al seu lloc i no per això hem de quedar-nos al sofà no fent res. Podem escollir: o el risc d'una mort sobtada mentre estiguem corrent o el risc de morir per una explosió perquè s'ha donat la casualitat que mentre estaves a casa el teu veí s'ha deixat obert el gas i ... "boom". Em direu que hi ha poques probabilitats que això últim passi i tindreu raó però de vegades passa. Com les morts sobtades.

I ara creuem els dits, toquem fusta i fem qualsevol sortilegi de prevenció perquè em vaig a córrer una estona per escalfar de cara a la cursa de demà a Cervera.