dilluns, 28 de maig de 2012

Castelltallat: per fi la crònica!

Finalment, al.leluia! aquí teniu la crònica de la II Cursa de Muntanya de Castelltallat de fa ... vuit dies. Sóc conscient que aquest endarreriment no és gens normal en mi i que més aviat intento acontentar els meus seguidors i lectors fidels que, val a dir-ho, en tinc uns quants, publicant les meves cròniques amb una certa rapidesa. Però us confesso que aquesta darrera setmana he anat de cul per motius laborals (encara sort que puc al.legar aquest pretext) i familars (nen amb varicel.la), i també és cert que les poques estones "mortes" que he tingut per posar-me davant l'ordinador i començar a escriure no les he aprofitat com calia. Esperem que aquest retard sigui només un "accident" en la trajectòria "literària" d'en Marathon man i que no es repeteixi per a futures curses. Fet aquest preàmbul a mode de disculpa, us deixo la crònica de Castelltallat tot esperant no deixar-me cap detall important després de tants dies. I és que un ja comença a tenir una edat ... 

Aquesta de Castelltallat ha estat la segona edició i crec al meu modest parer que s'ha repetit l'èxit de la primera, si no ens movem de les dimensions modestes que pretén tenir, és clar, és a dir, una cursa amb no molta gent i on s'emfasitzi l'ambient familiar i un bon caliu per sobre de qualsevol qüestió merament competitiva. Com al final vaig sol em presento amb prou temps d'antelació i començo a adonar-me que, efectivament, serà una cursa com la que he comentat: sense cua per recollir el dorsal, sense problemes per aparcar el cotxe i sense pressa per a res, tot amb parsimònia. Tinc temps per acostar-me al turó on hi ha l'observatori astronòmic i les restes de l'antic castell (d'on pensàveu que ve el nom?) i també per trobar-me dos col.legues que em segueixen a través del Facebook, en Sergi Sanz i en David Masfret. Com ja he dit més d'un cop és potser una de les poques coses bones que té això de les xarxes socials, que deu ser la versió moderna dels donuts, que sempre que en tens et surten amics de sota les pedres. I per suposat, em trobo amb el meu nebot "putatiu", l'Octavi, qui s'ha animat a participar en la que és la seva segona cursa, un noiet de 19 anys que es dedica al futbol però que després descobriré que no se li dóna malament això de les curses perquè gairebé surt a córrer cada dia. Com deia a la prèvia, "cria corbs i et trauran els ulls". Tinc encara una mica de temps per comentar-li com és la cursa i per indicar-li també qui em sembla a mi que en serà el vencedor -en Joan Piqué (després veurem que acabarà en tercer lloc, que tampoc està gens malament).


A tot això, amb una mica de retard es dóna el tret de sortida (parlant després amb una noia de l'organització em va confessar que va ser perquè a un membre d'un dels controls se li van enganxar els llençols del llit). Conscient del meu baix nivell de forma em situo a la part final del grup per anar fent xano-xano i li dic a l'Octavi que faci la seva i com a bon corb que és, em fa cas i ja no el tornaré a veure fins creuar la meta. Com el recorregut és el mateix de l'any passat encara retinc al cap el seu perfil i sé que fins el km. 8 es pot anar fent sense gaires problemes perquè la tendència és de baixada, malgrat estar esquitxat d'algun que altre tobogan. A partir del qm. 2 m'ajunto amb el Sergi i de forma tàcita decidim anar junts: ell no fa gaire que ha començat a córrer i a participar en curses (està, doncs, a l'alça) i en canvi jo ja porto uns quants anys més però ja estic de baixada. Per tant, com un puja i l'altre baixa, en algun punt de la línia ens hem de trobar. Com portem un ritme similar anem fent, ara l'espero jo, ara m'espera ell, la fem petar i en un moment de la conversa em diu una cosa amb la qual combrego del tot: el seu llindar de patiment és tan baix que així que el recorregut ho exigeixi, no té cap mania en deixar de córrer i posar-se a caminar. Com a sàvies paraules que són, li'n dono la raó doncs jo també m'hi trobo (cada cop més, per cert). Mentre no arribem fora de control i ens quedem sense la botifarra de rigor, tant se val arribar una mica abans o una mica més tard. En aquesta foto ens podeu veure tots dos en el que crec que és la baixada prèvia a la darrera pujada.


Els quilòmetres van caient i ens topem amb el darrer tram de la cursa, el més fotut, on la tendència és la de recuperar el desnivell que abans hem baixat. Però com ens ho prenem amb calma, caminem quan ho hem de fer i accelerem el pas quan el desnivell ens deixa fer-ho. Ataquem les darreres rampes de pujada i ja aviso en Sergi que reservi una dosi extra de forces per a la definitiva, la que precedeix just a l'arribada ja que té un desnivell tan gran que crec que podríem comptar amb els dits d'una ma la gent que la pot fer corrent de principi a fi. A mitja pujada m'animo i em poso a córrer per, com a mínim, creuar la meta amb una mica més de "glamur" ja que sempre he pensat que en una cursa, sigui quina sigui, què menys que això. Tot plegat, em surt una cursa bastant discreta, si ens fixem només en el temps que he fet (uns 5 minuts més que l'any passat) però tant se'm dóna ja que no buscava millorar-lo perquè hagués estat com demanar peres a un pomer. I en Sergi (Sanz) darrera meu mentre en David (Masfret) i l'Octavi ja fa estona que s'estan cruspint la botifarra. Ara bé, heu de saber que el guanyador no va ser en Joan Piqué sinó que tot i haver millorat el seu temps de l'anterior cursa, el primer -un tal Otmane Ben Omar que no tinc el gust- va "esmicolar" el rècord havent baixat dels 48'. I és que hi ha gent que corren que se les pelen! Quan sigui gran vull ser com ells!

Per acabar, una breu valoració de la cursa en general: GENIAL!! No crec que es pugui demanar més per un preu de 6€, tal i com està avui dia el panorama de les curses populars. Aquesta ha estat molt ben muntada, no he vist en cap moment que se'ls hagi escapat de les mans a l'organització, tots el qms. indicats, els avituallaments correctes i els que hi van dir que hi haurien, un bon i complet catering final. En definitiva, com succeeix amb unes quantes més, si busqueu pel Bages una cursa bona, bonica i barata, rural completament, una mica dura però tampoc molt exigent, amb bona informació prèvia i també post-cursa, familiar, on poder portar els nens i deixar que campin al seu aire ... i no sé quantes coses més, us recomano aquesta. I si l'any vinent fa el temps que enguany (no gaire sol i no gaire fred, l'ideal per córrer) i aconsegueixen mantenir el preu, encara millor. Per cert, tan sols un detall a millorar i que si no recordo malament ja es va produir l'any passat: cal solucionar el tema de la megafonia -o directament canviar d'aparell- ja que se sentia igual de malament. Encara sort que com no érem gaire gent, l'speaker es feia escoltar. Per part meva, no puc assegurar ara mateix que repeteixi perquè encara ha de ploure molt i em veig a venir que manaran les cames, més que el cap. I ja us dic jo que si aquest no està gaire bé (normal en mi), les cames també comencen a fer figa.

Per acabar, una foto amb l'Octavi. Potser que us fixeu en ell perquè qui sap si està cridat a ser el pròxim dominador absolut de les curses populars. No cal que us fixeu en mi perquè ja veieu que em convé urgentment una mica de Photosop a la cara. L'edat no em perdona! Per cert, un plaer córrer junts, Sergi, i un plaer també coneixe't personalment, David. Espero coincidir amb tots dos ben aviat en d'altres curses.


dissabte, 19 de maig de 2012

Castelltallat: a entrenar!

Demà a aquesta hora ja hauré fet la II Cursa de Muntanya de Castelltallat. M'hi vaig inscriure fa temps perquè vaig pensar que és una d'aquelles curses que s'ajusten bastant bé al que estic buscant darrerament: poc asfalt, pista i no massa corriol, un cert desnivell assumible per a ànimes amb pena com la meva, no gaire gent, ambient familiar, tracte excel.lent, un bon paisatge i per què no dir-ho també, un preu barat. I si a més a més resulta que no ho tinc gaire lluny de casa i després tampoc he de tenir problemes per deixar el cotxe, doncs aleshores què més puc demanar? Enguany els organitzadors han tingut la "delicadesa" de mostrar-se solidaris amb la gent que amb la maleïda crisi ho està passant malament, i com diuen en l'apartat de les inscripcions, "no volem que això sigui un problema per a participar a la nostra cursa, així que hem intentat ajustar al màxim el preu de la inscripció. En aquesta segona edició, hem volgut fer la cursa més popular i hem rebaixat el preu a 6,00€ si la feu anticipada per Internet o de forma presencial a la botiga col·laboradora, i 10,00€ si us inscriviu el mateix dia de la cursa. Si la cosa va bé i ens acompanyen els patrocinadors, esperem ajustar encara més el preu l’any vinent". Només per això val la pena no deixar passar aquesta opció i donar suport a la cursa, tenint en compte que trobaríem moltes més en què els seus responsables no s'han assabentat encara que estem en plena crisi i que potser molta gent no pot participar en algunes, o no en tantes com ho podia fer abans, per una simple qüestió econòmica. I és que si un va fent curses regularment i va sumant el que s'hi deixa (inscripció, desplaçament, potser també el fet de dinar fora, etc.), resulta que això de l'esport popular no és tan barat com hom pot pensar.


Bé, si deixem aquest aspecte pecuniari també és d'agrair que l'organització de Castelltallat hagi tingut en compte alguns dels suggeriments que devíem fer uns quants corredors en acabar la cursa ja que com també diuen a la presentació, "Aquest any, seguint els vostres comentaris i per evitar que us falti el líquid, durant el circuit hi haurà 3 avituallaments pels participants (fruita i beguda) i un esmorzar al acabar". Suposo que s'han volgut curar en salut per si es repetia la calorada de l'any passat i que alguns corredors arribessin a meta un pèl assedegats. De totes formes, no compto que demà es repeteixi ja que la previsió del temps apunta més aviat a un cert risc de pluja. I és que la meteorologia és un factor que s'escapa del control de les mans de les organitzacions de les curses. Què hi farem!! potser haurem de córrer sota la pluja però mentre no sigui un temporal no crec que als corredors els importi gaire, tot i que sí seria més emprenyador per als acompanyants. Si no fem gaire cas d'aquesta possible incidència, demà trobarem el mateix circuit de l'any passat, un recorregut sense massa desnivells gaire durs, amb pujades i baixades curtes però freqüents i que transcorre en tot moment per la Serra de Castelltallat. I ja ens avisen que haurem d’anar amb compte perquè l’arribada, després d’un corriol estret i amb força desnivell descendent, és en pujada, una pujada curta, però força intensa; encara la recordo perquè la vaig fer caminant i és clar, com està tot just abans de creuar la meta, no és aquesta la manera més "glamorosa" d'acabar una cursa, que diguem. Els detalls tècnics són els següents:
  • Distància: 13,5 km.
  • Tram sobre asfalt: 2 km.
  • Tram en pista: 11,5 km. 
  • Desnivell acumulat: 465 m.
  • Cota màxima: 910 m.
  • Cota mínima: 775 m.
  • Avituallaments: 3 (kms. per definir)
  • Pendent màxima/mínima: 25%
  • Temps màxim per completar la cursa: 2,5 hores  

Per part meva, la de demà serà una altra cursa més en què més que córrer hi aniré per entrenar perquè cada cop em resulta més complicat sortir a córrer entre setmana i des del dissabte passat que no m'he pogut calçar les vambes (i tampoc és que fes gran cosa, tot sigui dit). Estava en millor forma fa un any i per això no compto que millori la meva discreta actuació d'aleshores, amb poc més 1h:13' i quedant pel mig de la taula classificatòria. No sé quants serem demà però sí em consta que ja han tancat les inscripcions on-line amb 110. Per poques que n'hi hagi de presencials i les que demà es puguin fer també, superarem la xifra de l'any passat (120). És clar que l'amenaça de pluja pot dissuadir uns quants de fer-hi acte de presència. Per cert, demà correré amb l'Octavi -un dels meus nebots "putatius"- i que tot i no tenir gaire experiència en el mon de les curses populars -va fer amb mi la Sant Silvestre de Berga del 2009- com és jove i juga a futbol, segur que m'hauré de limitar a veure-li l'esquena fins que se m'escapi. És ben bé allò de "cria cuervos y te sacarán los ojos".

Per acabar, si voleu llegir la prèvia de l'any passat, aquí us deixo l'enllaç i a partir del dilluns, la crònica de la de demà.

dijous, 17 de maig de 2012

Fonollosa: segona Punk Trail

El diumenge 6 de maig va fer-se a la localitat bagenca de Fonollosa la segona cursa Punk Trail, després de la de Sallent del passat març, organitzada pels mateixos eixelebrats membres del Koala's Team. Si seguiu el bloc ja deveu saber que no hi vaig anar perquè just em coincidia amb la Mitja Marató de Tàrrega, a la qual em vaig inscriure abans de saber que es faria aquesta altra. Ara bé, vist el meu pobre resultat a la cursa targarina, potser m'hagués sortit més a compte no anar-hi i compartir l'experiència de la muntanya amb la colla de "pirats" que sí hi van participar. I és que continuo pensant que s'ha de ser-ho per seguir les seves petjades (penseu que les inscripcions es van exhaurir). En aquesta ocasió, dos recorreguts, un de 13 i l'altra de 23 km. que si un era difícil, l'altre encara més i tot això sense perdre de vista un dels trets més significatius de les Punk Trails: la seva gratuïtat i per acabar-ho d'adobar la voluntarietat de cadascú d'ajudar al banc d'aliments de Fonollosa doncs, maleïda crisi, hi ha gent que les està passant molt magres.

Bé, explico tot això perquè malgrat que jo no hi era, a través del Facebook un altre corredor popular que des de fa poc també li ha donat la dèria pel córrer -en Sergi Sanz- m'ha demanat d'utilitzar aquest bloc per publicar la seva pròpia crònica, iniciativa a la qual com esteu veient no m'hi he oposat en cap moment. Faltaria més! Em va dir que calia donar més difusió d'aquestes curses i com comparteixo aquesta idea, el meu bloc estarà obert sempre a fer-hi d'altaveu. De fet, en certa forma suposo que és el que ha estat fent durant els tres anys i escaig que porta a la blogosfera, bé sigui perquè hi publiqui les meves pròpies cròniques, bé perquè parlo de curses que vaig "descobrint", encara que després no hi participi. Doncs bé, feta aquesta introducció, aquí us deixo la seva crònica, convenientment passada pel sedàs estilístic i ortogràfic d'en Marathon man que val a dir-ho, per a aquestes qüestions, també és un perepunyetes:

Abans d’analitzar el seu recorregut en si mateix, m’agradaria mencionar l’esperit d’aquesta “trobada d’amics”, com és el retorn als orígens, córrer per la muntanya per gaudir, sense cronos, ni premis, ni pressió, juntament amb un fi solidari com es el de recollir aliments per als més necessitats de les localitats per on passava la mateixa. I si a tot això afegim el punt de bogeria dels organitzadors, tot plegat dóna un resultat brutal, bestial, espatarrant, es dir “LA CURSA”. Dit això, i entrant a l’anàlisi del recorregut (bé, dos, un de 23 i un de 13 km, i als dos casos sortia gairebé un quilòmetre de propina), la veritat és que es nota que qui els ha dissenyat sap de què va la cosa, és clar son corredors de muntanya els qui han fet un cursa de muntanya! Jo, inicialment, em vaig apuntar a la cursa pensant en fer el recorregut petit, per tastar l’“essència” del que diuen és una veritable cursa de muntanya, i de debò que la vaig tastar i amb escreix. Comença la cursa amb uns cinc minuts de retard, amb tret de sortida a les piscines de Canet, ben original, amb uns trabucaires. Baixem per la urbanització fins arribar a la carretera de Fonollosa, que creuem i ens endinsem ja en terreny veritablement de muntanya. Al km. 2 ens trobem el que després vaig saber que s’anomenava la “Gran Repicada” (jo la vaig rebatejar com la “Gran Putada”), un tallafocs de no gaire distancia però on hi havia moments en què gairebé havies de caminar a quatre grapes, però alhora molt divertit, fent broma amb els companys i altres corredors, a més d’alguna foto de record. I quan arribem al cim ens trobem uns membres dels Koala’s tocant tambors i oferint cervesa als corredors (aquesta foto és realment, espectacular).


Una vegada a dalt, trobem un pla-baixada i posterior baixada que ajuda a recuperar l’alè, amb una petita pujada a una torre (no recordo el seu nom) amb posterior baixada fins al km 5 aprox. on hi havia el primer avituallament i la cursa es divideix entre els dos recorreguts; va a ser aquí, on portat per la eufòria inicial i l’entabanada dels dos companys meus de cursa, mes experimentats que jo i sobretot amb mes quilòmetres a les cames, prenc la decisió de fer la distància llarga. Seguim corrent per un tram que pica cap amunt, però que es pot fer relativament bé, a estones planegem i podem estirar les cames, fins que arribem a la zona de la bauma (crec que es diu així), on hi han unes vistes espectaculars amb una cova on han posat un altre avituallament amb altaveus i música (sonava Manu Chao). Encara em pregunto com van ser capaços de portar tot allò allà dalt. Fem un glop de cervesa i una mica d’aigua per fer passar un primer gel d’aquells tan saborosos (puag!) i enfilem una baixada que perfectament es podia fer rapelant o en ala-delta ... mare meva aquests paios estan bojos. La veritat, però, és que a partir de mitja baixada la començo a gaudir, amb precaució però gaudint. Una vegada a baix trobem un petit pla, que poc a poc es va enfilant fins arribar al quilòmetre 10-11 on trobem un altre avituallament. Això sí, poc abans d’arribar el meu bessó em dóna un avís, però no li dono gaire importància ja que faig la següent pujada sense cap altre. Els meus dos companys de cursa ja em van deixant enrere i jo m’ajunto amb un conegut d'altres curses, que havia reculat per recollir la seva gossa “Laika” que havia perdut.

Així doncs, canvio de companyia, si bé és cert que els altres dos companys ens vam esperant en aquesta pujada i el posterior tram de baixada, on el meu bessó, comença a dir-me que té ganes de parar (les punxades són més freqüents). Per això he de baixar el ritme considerablement per por de trencar-me, fins que arribem al darrer avituallament on ens reagrupem tots quatre. De totes formes, jo aquí ja estic tocat de ple, tot i que no enfonsat, i els dic que vagin fent al seu ritme que jo aniré al meu, i així segur que acabo. Així, juntament amb l’altre company i la “Laika”, comencem els últims quilòmetres, però ara sí, fem una cerveseta abans de començar. D’estant aquí fins l’arribada, correm una estona, caminem una altra i tornem a córrer; el meu bessó està bastant tocat i el meu company comença a tenir problemes als quàdriceps, i li dono una de les barretes energètiques que duia amb un glop d’isostar. La cosa sembla que funciona, o potser és que després de molts quilòmetres de no avançar ningú més, avancem altres corredors que van més tocats que nosaltres. Els últims tres quilòmetres se’ns fan interminables; dins el meu cap hi ha una veu que em diu “Sergi, atura’t, Sergi atura’t”, i si a això li sumes que jo mateix em dia “què collons estic fent aquí?”, us podeu fer una idea de l’estat en què vaig arribar, perquè vaig “ARRIBAR”, això sí, amb un somriure d’orella a orella, i amb la satisfacció d’haver superat un repte, alegria que es va accentuar quan a la meta m’esperaven la meva filla i la meva companya. A partir, d’aquí: festa, botifarrada i cervesa a dojo, quatre converses amb coneguts i companys i el sorteig en què, com sempre, no em toca res.

Conclusió: UN CURSA DE MUNTANYA FETA PER CORREDORS DE MUNTANYA, AMB RETORN ALS ORÍGENS AMB CAUSA SOLIDARIA INCLOSA I PER MI, LA MILLOR FINS A LA DATA SENSE CAP MENA DE DUBTE"
(les majúscules són del Sergi, no pas meves). Per cert, en aquest enllaç podeu llegir una altra crònica que he trobat navegant pel Web.

dilluns, 14 de maig de 2012

Bàsquet: dues píndoles

Com fins aquest cap de setmana no torno a participar en cap cursa -la de Castelltallat- i cal anar donant una mica de peixet als seguidors del bloc, permeteu-me un parell de píndoles de bàsquet -no són les primeres- aprofitant que ahir es va jugar la final de l'Eurolliga i que també fa poc va finalitzar la fase regular de l'ACB. En primer lloc, ahir va ser el primer cop en unes quantes setmanes que em vaig seure tranquil.lament al sofà per veure un partit sabent que no hauria de patir gens, tenint en compte que tant se'm fotia que guanyessin uns o altres, oimés si no jugava el Barça, doncs ja sabeu de la meva més que declarada animadversió per aquest club i més que res, per tot el rebombori que l'envolta i l'exagerat ressò mediàtic impulsat des de la Corporació Catalana de Mitjans Audiovisuals. Altrament dit, si la final l'hagués jugat el Barça suposo que hauria canviat de canal. Què voleu que us digui? qui no té un all té una ceba i en el meu cas, encara més en el bàsquet ja que els meus colors sempre han estat els del Manresa. Feta aquesta declaració, val a dir que crec que al partit d'ahir es podria aplicar allò del petit David contra el gegant Goliat ja que d'entrada, estic convençut que el divendres tothom donava per fet una final entre el CSK de Moscou i el Barça, amb els dos equips grecs fent de comparses, potser més l'Olimpiakos que el Panatinaikos, i que els russos tenien més butlletes per guanyar, si hom té en compte la seva plantilla i la trajectòria durant el torneig.

Els pronòstics, però, estan per trencar-los perquè sinó, on seria la gràcia de l'esport? Mentre les russos es desfeien del seu rival a les semifinals en un mal partit (el 66-64 final ja ho diu tot), el Barça començava a fer miques les travesses i queia davant els altres grecs (curiosament per un tanteig final gairebé idèntic, un 68-64). Fora el Barça de la final, encara eren més favorits els moscovites i ahir semblava que ho tenien dat i beneït quan al tercer quart van arribar a guanyar de 19 punts i fins i tot, en algun temps mort un tenia la sensació que els jugadors ja ho estaven celebrant. Però a partir d'aquí la cosa es va torçar per als seus interessos: els grecs feien la feina que els altres ja donaven per feta i a base d'encerts d'uns i desencerts dels altres s'arriba a un dels finals més "apostofants" que he vist darrerament, en paraules d'en Jordi Robirosa. Els Papanikolau, Printezis i Spanoulis (confesso la meva debilitat per aquest jugador) es van menjar, i amb patates, els Teodosic (un base egoista, amb aspecte de messies salvador i per mi, molt sobrevalorat), Krstic (un molt bon pivot però ahir no va tenir el dia) i Kirilenko (el millor però és clar, un jugador no pot guanyar tot sol un partit). Per cert, us heu fixat que té la mateixa cara que l'actor (¿?) Dolhp Lungdren? Tot plegat, em vaig alegrar molt pels grecs i pel bri de felicitat que això devia comportar a un país que, si nosaltres estem malament, ells encara estan pitjor (podríem dir allò de "Guatemala a Guatapeor"). En fi, el que semblava una final preparada per a un triomf rús, va esdevenir el guió d'una pel.lícula a l'estil "Hoosiers". Per acabar aquesta primera píndola, reprodueixo (traduït al català) un comentari que he trobat al fòrum de la web de Solobasket i que crec que ho clava: "És increïble que l'Olympiakos hagi guanyat aquesta Eurolliga. Però el bàsquet té aquestes coses. Per mi era, amb diferència, l'equip més limitat de la FF (de fet Siena, Madrid o Tau crec que tenen millors plantilles), però Ivkovic ha extret petroli de la seva. Està clar que s'ha menjat Pascual i Kazlauskas, com es va cruspir Pianigiani als quarts. Estic d'acord que no es veia un campió d'Eurolliga tan sorprenent des que va guanyar el Llemotges" (ens hem de remuntar a l'any 1993). Aquí us deixo l'enllaç a un breu vídeo amb els millors moments, per gentilesa de la Turkish Airlines Euroleague.


La segona píndola, òbviament, es refereix al paper que aquesta temporada ha fet l'Assignia Manresa a la fase regular de l'ACB. Potser perquè fa temps que amb pocs cèntims assolim l'objectiu de romandre un any més a la màxima categoria del bàsquet nacional, no valorem prou bé el mèrit que té que un equip com aquest faci el que està fent. Enguany iniciava la temporada amb el pressupost més baix dels 18 equips (crec que fins i tot, havent-lo reduït respecte la passada) i  no només hem millorat els registres sinó que no hem hagut de patir fins les darreres jornades per si baixàvem o ens manteníem i, el que agraeix més la gent, s'ha vist molt bon bàsquet a casa nostra. Potser sí que a fora hem estat més irregulars del compte però al nostre pavelló hem pogut gaudir d'alguns partits espectaculars (p. ex. el 93-96 contra el Reial Madrid). Amb una plantilla de jugadors recuperats d'etapes "fosques" en altres equips (Javi Rodríguez i Josh Asselin), de fixatges barats però rendibles (Hanga, Downs o Achara) i el d'un molt bon jugador franquícia com és en Justin Dollman, més la recuperació al darrer tram de la lliga d'un triplista com en Gladyr, s'ha assolit un cop més l'objectiu principal (això no cal perdre-ho mai de vista) i fins i tot, hem tingut la possibilitat gairebé fins el final d'entrar al Play-off (ja hagués estat la "repera"). De fet, tenir el jugador que ha repartit més assistències (Rodríguez), el segon màxim anotador (Dollman), el jugador revelació (Downs) i un parell més d'entre els més valorats (Dollman i Asselin) ja és un clar indici que enguany les coses s'han fet bastant bé, tant des de la banqueta (amb Ponsarnau al capdavant) com des dels despatxos (sembla ser que la figura d'en Pere Capdevila ha estat vital). Ja veurem, però, l'any vinent què podrem fer perquè ja podeu donar per fet que de ben segur, alguns d'aquests jugadors no seguiran (els missatges al Twitter d'en Gladyr i Achara així ho deixen entreveure i tot apunta que el fixatge de l'estrella del bàsquet búlgar -un tal Aleksander Yanev- serà el recanvi de Downs).


Però com ens hem hagut de reiventar altres cops i refer mig equip any rere any, això no ens ve de nou. Ja veurem com s'ho faran l'any vinent a la LEB Or els dos equips que han baixat, el Valladolid i un sorprenent Estudiantes. Sembla ser que en aquest cas, la "demència" de la seva magnífica afició s'ha transvasat als despatxos, en el pitjor sentit de la paraula, doncs els moviments de fixatges i canvis d'entrenadors ha estat bastant remarcable i lamentable. Al seu moment va ser històric que un equip com el Manresa, que sempre havia competit a l'ACB, baixés per primer cop i ara també ho ha estat aquest altre descens. I és que l'esport ja no respecta ni les tradicions més arrelades. A on anem a parar!

divendres, 11 de maig de 2012

Mura: una altra cursa nova al Bages

Fa unes setmanes vaig fer una entrada sobre l'organització de tres noves curses al Bages (Sant Feliu Sasserra, Avinyó i Fonollosa) quan poc després en vaig descobrir una quarta i que també mereix que se'n parli i se'n faci promoció. Es tracta de la I Cursa de Muntanya de Mura que organitza el Club Excursionista d'aquest bonic poble i es farà aquest proper diumenge 13 de maig. Entendreu que no us pugui donar gaires referències -per no dir cap- perquè  en serà la primera edició i per tant, qui decideixi fer-la haurà d'anar una mica a l'"aventura" de què s'hi pot trobar. D'entrada el seu recorregut tindrà una distància de 16,5 km. (es remarca al web que res d'asfalt) i un desnivell acumulat de 550 m. I tot això a un preu de 10€ tot i que si no em falla la memòria crec recordar que fa uns dies al web s'anunciava a 6€ (vaig pensar que tenia el mateix preu que la cursa de Castelltallat i que no era gaire habitual). De totes formes, aquests 10€ per una cursa de més de 13 km. són, per mi, una relació encara bastant correcta. I a part d'això i del procediment per fer la inscripció no hi ha res més, llevat del mapa del recorregut i el seu perfil (això sí, publicat al web al llarg del dia d'avui). Segons aquest pot ser una cursa una mica trenca-cames i per tant requerirà un estat de forma una mica òptim per fer-la amb una certa comoditat.


Per part meva ja us informo per endavant que no entra als meus plans, tot i que quan vaig publicar la previsió de curses per aquest mes la vaig deixar com una possibilitat a considerar. Deia que per calendari és possible però no la trobo gens viable després de dos caps de setmana seguits corrent (Castellar de la Ribera i Tàrrega) i prèviament a una altra cursa (Castelltallat). El meu cos és el que és i no dóna per a aquest "trote" tan constant. Què voleu que us digui? l'edat, manca d'entrenaments, una època de mandra i  de ben segur, una mica de tot plegat. De totes formes, cal guardar aquesta proposta per a futures edicions -esperem que se'n facin- perquè a qui li agradi aquesta mena de proves, no tant per fer-hi un bon paper sinó per gaudir d'altres elements més "intangibles" -paisatge, entorn, no gaire gent, etc.- estic convençut que valdrà molt la pena. Amb aquesta ja tenim un municipi més del Bages que s'afegeix a la llista dels que organitzen curses, i el primer d'aquesta zona a tocar el Parc Natural de Sant Llorenç del Munt i serra de l'Obac (tindríem també el Pont de Vilomara però aquest queda una mica més apartat). Per tant, quin millor motiu que aquest per no deixar-se caure-hi enguany o més endavant? De totes formes, recordeu que fa un temps (octubre del 2009) en aquest bloc ja parlava de la idea que vam tenir jo i el Frans d'organitzar una cursa pels voltants de Rocafort, aprofitant el gran coneixement que en té ell de la zona i la quantitat de camins i corriols que hi ha per trepitjar. Fins i tot ja li vam trobar nom: "La cursa de les tines". La cosa, però, ha quedat una mica aturada i ja es veurà amb el temps. Potser quan jo i ell ja no ens aguantem més els pets i les curses populars encara estiguin en auge, qui sap si ens hi acabarem animant? De moment, aquest bloc està a la plena disposició per a la seva promoció i com a plataforma informativa. Aquí podeu llegir l'entrada.

Vinga, a veure si algú s'hi anima -a la cursa de Mura, que no a prendre'ns la idea de la de Rocafort- i ens ho explica. Per si de cas, procuraré estar-ne al cas. Bé, us deixo amb aquest enllaç a una entrada que es remunta al juny del 2009 en què ja feia una primera relació de les curses que podíem trobar al Bages. Òbviament d'ençà aleshores la situació ha evolucionat i ara en trobaríem unes quantes més. I és per això que si voleu estar a l'última us remeto a la taula que teniu enllaçada al menú de l'esquerra de la pantalla. Crec que no se m'ha "escapat" cap cursa. Per cert, heu de saber que Mura és un poble que em porta molts bons records de quan era estudiant de BUP ... fa d'això gairebé tres dècades (uf! com passa el temps); i quins temps aquells! Però això ja és una altra història que no té res a veure amb el món de les curses. Potser algun dia, quan sigui famós i publiqui les meves memòries, ho explicaré, tret que algú em tregui l'exclusiva i m'aixafi la guitarra.

dimecres, 9 de maig de 2012

Tàrrega: demanar peres a un pomer?

Oi que és impossible collir peres d'un pomer? Doncs aquesta és la conclusió que vaig treure de la meva participació a la mitja marató de Tàrrega aquest passat diumenge. Si un no entrena amb una certa regularitat, ni que sigui fer una sortida de tant en tant (com és el meu cas), i encara que es tingui una certa experiència prèvia en aquesta distància (com també ho és), no pot esperar després uns bons resultats. I això és, simplement, el que va passar: no ha estat la pitjor de les meves mitges, ni la que m'hi he sentit més incòmode però sí crec que aquesta m'ha servit per adonar-me que he de deixar enrere aquest tipus de prova i centrar-me en altres de diferents, per distància i tipologia. En certa forma no és que sortís decebut de la cursa -perquè com explicaré després va estar molt ben organitzada- però a nivell personal crec que podem dir que si no canvien molt les coses -per exemple, que torni a tenir temps i ganes per entrenar més sovint- aquesta ha marcat un punt d'inflexió, en el sentit de pensar que ja no tinc el nivell d'abans per aguantar una mitja marató amb una certa comoditat, i sense que després estigui uns quants dies amb alguna part del cos adolorida (en el meu cas, un dels dos tendons d'Aquil.les). Per tant, potser és aquest un indici més de la més que correcta decisió que vaig prendre fa un temps de deixar enrere l'asfalt i curses de perfil pla i dedicar-me a les de muntanya de no gaire dificultat (com les darreres que he estat fent) i una distància no excessiva per mi; estic comprovant que córrer més de 14-16 km. o l'equivalent a unes dues hores no està sent bo per al meu cos que, repeteixo, està bastant mancat d'entrenaments.

Feta aquesta reflexió -i sense que busqui un pretext barat per justificar una actuació bastant discreta- anem a detallar aquesta una mica més, i potser entendreu millor el perquè d'aquesta introducció reflexiva. Em presento puntual a la cita perquè sabent que serem més d'un miler no vull tenir problemes d'aparcament i puc deixar el cotxe al costat mateix del pavelló on es concentra tota la "moguda". De seguida m'adono que serà una gran cursa des del punt de vista organitzatiu perquè tot es troba allà mateix, amb la qual cosa es facilita molt la logística d'abans i de després de la cursa. És aquest un dels motius pels quals vaig decidir d'inscriure-m'hi ja que en aquest sentit la comoditat per al corredor és absoluta. I si a més hi afegim un preu bastant bo per a una mitja (13€) ... doncs aleshores què més es pot demanar? Només cal esperar que la cursa surti bé però això ja depèn de les cames i el cap de cadascú. Com he anat sol puc badar aquí i allà copsant l'ambient que s'hi viu i miro també d'identificar algun conegut però fins i tot en això no és el meu dia. És clar que amb la gentada que som tampoc és una tasca fàcil, tot i que en cap moment hom té la sensació de trobar-se com una sardina dins una llauna -un altre punt a favor de la cursa. L'speaker va animant força bé l'espera i fins i tot l'organització té el detall d'amenitzar just el moments previ de la sortida amb una de les millor peces musicals de la banda dels AC-DC (o "eisidisi" com crec que sortia escrit en una escena de la boníssima pel.lícula "El día de la bestia"). Ja no es pot demanar res més, tan sols que donin la sortida i apa, tothom a córrer.

Surto tranquil, conscient que no m'hi jugo res i que tampoc he vingut a fer una gran cursa. Com la primera part del recorregut me la conec de l'any passat sé què m'hi he de trobar i vaig fent amb un ritme inferior als 5'/km. amb què m'hi sento bastant bé. Cap el km. 5 passem per davant del restaurant de Vilagrassa on és costum fer uns quants cargols a la llauna quan ens deixem caure per aquestes contrades tot i que ja sé que aquest cop no podrà ser (potser va ser aquest el motiu principal del que vindrà després). Tirem endavant i de nou entrem a Tàrrega on a la popular plaça del Pati ens dividim els que fem la mitja dels del quart de marató. Al km. 10 marco un temps de 48' que, òbviament, no és cap meravella però em permet continuar amb el ritme còmode que duc. Agafem la carretera que ens ha de portar als pobles del Talladell i La Mora. De moment vaig bé i en el primer d'aquests nuclis (km. 12) deixem l'asfalt i ens desviem per agafar una pista en direcció al segon. Potser va ser per acostar-me al límit de distància que deia abans dels 14-16 km. que el meu cos pot suportar en les actuals condicions, potser perquè aquest era un tram d'una certa pujada, potser per la calor que començava a fer de les seves, o bé per tot plegat ... vés a saber però en arribar a La Mora ja m'adono que el ritme no és el mateix d'abans, que les cames no tiben com ho feien abans tot i trobar-me bastant bé. M'enxampa un corredor -ja fa una estona que els que van darrera meu m'estan enxampant- i com deu veure que no vaig gaire bé m'anima dient que només queden 6 km. fins l'arribada, que m'ho agafi com un entrenament i agraint-li el comentari li responc que ja fa 15 km. que m'ho estic agafant d'aquesta manera. Queda ara el darrer quart i conscient que em sortirà una cursa més que discreta continuo fent; els altres corredors no fan més que avançar-me i no intento seguir-ne cap que em pugui fer de llebre. Quan hem tornat a l'asfalt les molèsties al tendó d'Aquil.les han aparegut de nou i van a més, per la qual cosa decideixo afluixar encara més el ritme, no sigui que acabi de petar del tot (just el dia abans sabia de la notícia d'un jugador de bàsquet que havia d'estar 6 mesos de baixa perquè se n'havia trencat un). I així, em planto de nou als carrers de Tàrrega i amb una certa parsimònia creuo la meta amb un temps d'1:48h, no decebut però sí amb un cert regust agredolç (classificació).

En definitiva, que ara mateix no em sento capacitat per fer una altra mitja marató amb unes millors condicions que aquesta darrera i que és millor que em dediqui a altres tipus de curses, com deia abans. Tot i així, seguirem apostant per Tàrrega (potser per al seu quart de marató) ja que qualsevol pretext és bo per acostar-se a Vilagrassa per menjar una safata de cargols. I és que el bon humor i els bons costums no s'han de perdre mai. Dit tot això, i com sempre, passo a valorar breument la cursa:
  • Aspectes que m'han agradat: curt i ras, tot. Com deia a la crònica prèvia un té la sensació que l'organització es desviu per aquesta cursa i un cop hi ets, us ben asseguro que no hi trobes a faltar de res. La logística prèvia a la cursa i la de després és molt completa i ajustada al volum de participants, les cues són mínimes i si no sou de menjar molt, el avituallament un cop acabada la cursa és suficient per un dinar lleuger, resultats gairebé al moment, un fotimer de fotos, etc. D'altra banda, en el recorregut predomina l'asfalt però quasi un terç transcorre per pista ampla i ben compactada, i tots els qms. estan perfectament indicats. Suposo que no és el més idoni per fer una molt bona marca però no compto que això estigui en l'ànim dels organitzadors.
  • Aspectes que no m'han agradat: també curt i ras, cap ni un. Així de clar.
En definitiva, si busqueu una molt bona mitja en tots els aspectes i voleu adonar-vos d'una vegada per totes que més enllà de l'àmbit metropolità també es fan curses, aquesta no us la podeu perdre per res del món. Per al 2013 ja esteu avisats. Per acabar, dues fotos: la primera d'una part de l'avituallament final i la segona de la meva arribada, tot i que no se'm veu gaire (eps, sóc el de groc). No vaig tenir el dia ni en això, ainss!!



dissabte, 5 de maig de 2012

Tàrrega: sant tornem-hi!

Doncs sí, aquest diumenge faré a la capital de l'Urgell la que serà la meva segona mitja marató de la temporada, comptant també la de Mollerussa (del passat octubre) i l'única del que portem d'any. I quina millor manera de tancar el 2012 (pel que fa a aquest tipus de prova) que la mitja de Tàrrega, la qual en la meva més modesta opinió, crec que és la millor de totes les que he fet (deixant de banda les repetides, he corregut aquesta distància en 8 ciutats diferents). I aquesta serà també l'única que hauré repetit en els meus quatre anys que porto participant en curses populars per Catalunya. Potser vosaltres us estareu dient que això respon a una simple casualitat o que em deixo portar per la meva preferència per les proves que s'organitzen per les terres de Lleida. Ara bé, mentre negaria de totes totes el primer argument -perquè, quina casualitat que no hagi repetit cap més mitja en aquests anys oi?- tampoc nego el segon argument doncs ja he dit més d'un cop que moltes de les curses lleidatanes tenen una molt bona relació-preu. I ho segueixo pensant, val a dir-ho. De totes formes, jo no em considero un ximple i per això no repetiria una cursa tants cops si no pensés que val la pena. I efectivament, crec que en aquest cas està més que justificat tornar-hi. De fet, si s'han exhaurit les inscripcions fa uns quants dies deu ser per algun motiu, i si som més de 1.030 inscrits (eps, també s'hi fa paral.lelament una cursa de quart de marató) ... voleu dir que tanta gent ens hem pogut equivocar?


Si entreu al web de l'entitat organitzadora -els fondistes de Tàrrega- veureu que tot apunta que la logística que envolta aquesta cursa estarà a l'alçada de la qualitat de l'esdeveniment: una web que informa de tot i s'actualitza en tot moment, ben estructurada i amb les seccions d'informació d'interès per l'abans i el després de la cursa, activitats per a la gent que ha d'esperar els i les corredores, un Facebook que dia rere dia ha tingut aportacions de qui deu ser una de les persones més visibles de les que hi ha al darrera de la cursa -en Marc Roselló que per cert, també és un molt bon corredor-, un recorregut bastant atractiu i molt ben indicat al web. I uns quants aspectes més que per no fer-me repetitiu us remeto al web perquè vosaltres mateixos ho pogueu comprovar. Val a dir també que deu tenir un cert prestigi -si se'm permet l'expressió- ja que d'entre aquest poc més del miler de corredors que hi serem, compartiré gambades amb campions de la talla de Sergio Enríquez o Jaume Leiva. És clar que dubto que els vegi a la sortida però sí espero creuar-me'ls quan ens trobem -ells venint de tornada i jo anant encara d'anada- a la segona part del recorregut, ja que durant uns quants quilòmetres anirem tots per la mateixa carretera.

Pel que fa a mi en particular i què n'espero, us confesso que no en tinc ni idea: fa temps que no entreno tant com abans (més aviat, gens) i com dic darrerament -i que no sembli un pretext- és a les curses quan puc entrenar. A més, fa molt de temps que no faig aquesta distància i ja sabeu que les meves darreres curses s'aparten bastant de les característiques d'aquesta altra. Suposo que no és el mateix córrer per muntanya i amb desnivells que fer-ho en asfalt (demà un 80% de la cursa) i amb un perfil menys exigent (compte que el de demà no serà del tot pla). És cert també que en les curses de muntanya m'ho agafo amb calma -ateses les meves limitacions en aquest terreny- però tampoc amb una total i absoluta parsimònia. Al cap i a la fi estem parlant de córrer, no de passejar (per fer això ja em vaig a la cursa del Corte Inglés, ja, ja!). I potser per això últim he pogut perdre el poc esperit competitiu que devia tenir abans, si és el cas. Per tant, hi aniré sense cap expectativa prèvia i a veure-les venir -i potser, fins i tot, m'oblidaré del rellotge- sense deixar-me portar per un ritme més viu que després no pogui mantenir, coneixent el recorregut en una bona part però no del tot. I és que sembla que en relació a l'any passat, hi ha hagut un canvi ja que pel que es veu al fitxer del Google earth, a la segona meitat, quan ens dirigim cap el Talladell i La Mora, ens creuarem uns i altres menys qms. que abans. I és aquest canvi de traçat en aquesta part del recorregut el que no conec i que em farà sortir amb una certa precaució, no sigui que després ho pagui amb escreix. Per tot plegat, no compto fer una gran marca però això ja fa temps que no entra a les meves prioritats en cap de les curses en què participo.

I per acabar, la de demà serà una sortida en solitari i d'anar i tornar: cap altre membre del nostre "Team" s'hi ha animat (bé per lesió bé per tenir al cap altres reptes) i tampoc compto coincidir amb cap conegut (l'any passat vaig fer de llebre d'en Carlos Aguilar però veig que darrerament li ha donat per curses molt més extremes), llevat d'algun cas concret. Després faltarà que el trobi amb la gentada que serem. I per acabar-ho de rematar, aniré sol i no podrem aprofitar la sortida per menjar uns fantàstics cargols a Vilagrassa, com ja venia sent tradició; la família es quedarà aquest cop a casa per malaltia de la mare. I és que una cursa per aquestes contrades sense després omplir l'estómac amb una bona cargolada no és el mateix. Tot plegat, ja us explicaré com ha anat la jornada a partir del dilluns, quan em posi a fer la crònica (bé, així ho espero ja que darrerament estic anant amb retard).

Per acabar, us deixo les cròniques de les meves anteriors participacions per si us ve de gust llegir-les: 2009, 2010 i 2011. Així veureu que he pogut mantenir el meu nivell més que discret.

dijous, 3 de maig de 2012

Com córrer en família ...

Disculpeu d'entrada el retard en publicar la crònica de la darrera cursa del passat diumenge a Castellar de la Ribera (al Solsonès), però aquests dies estic anant una mica de cul amb altres tasques més urgents i importants. I quasi a aquestes alçades de la setmana, aquesta crònica se m'encavalcarà amb la prèvia que faci de la mitja marató de Tàrrega. Bé, dit això i seguint fidels al títol, efectivament, la primera de les dues curses que integren el Circuit de l'Obaga (la segona serà al juny a Tiurana) ha estat un molt bon exemple de com es pot participar en una cursa amb poc més d'una trentena de participants -com aquell qui diu, en família- i alhora passar-s'ho de fàbula. Quina diferència amb altres curses que per mi encara segueixen sent minoritàries (amb uns quants centenars de corredors) i ja no diguem amb les que sempre he criticat de molt massificades (Bombers de BCN, Corte Inglés, etc). Per mi, havent viscut aquesta altra experiència, gairebé en solitari, no hi ha punt de comparació amb aquestes darreres i ni tan sols amb algunes de les altres. Tan de bo que al calendari en trobi més de curses com aquesta de Castellar. I per fer-vos una idea, si a la meva prova (la de 12 km.) érem els que érem, a l'altra (la mitja marató) crec que encara van ser menys. En total, diria que amb les dues curses no vam arribar a la seixantena de corredors. I què? l'ambient, companyonia, el bon rotllo, la familiaritat i altres trets similars són molt més importants que el fet d'assolir una bona marca, preferència per un cert tipus de recorregut i perfil, etc. Si busqueu una cursa popular "diferent" de moltes altres, aquesta és una molt bona opció. I us asseguro que pagarà la pena haver d'agafar el cotxe i fer uns quants quilòmetres, tot i el preu de la benzina, enfilat ara pels núvols.

Però anem per parts i comencem a detallar una mica més la meva participació. En un viatge des de Manresa d'una durada d'uns 45', arribem al punt de sortida cap a les 9:30h, just abans que sortissin els corredors de la mitja (jo no sabia que hi havia horaris diferents i em vaig endur un bon ensurt, pensant que ja arribava tard). Però no, disposem d'un marge de temps per veure-hi l'ambient familiar que hi ha, la tranquil.litat del moment i esbrinar que la nit abans hi havia hagut un concert -per això veiem alguna tenda d'acampada i uns quants joves dormint al pavelló en sacs de dormir. No farem, doncs, soroll, no sigui que tinguin un mal despertar. Em trobo un conegut que em confirma que no serem molta gent -la trentena que deia abans- i jo li dic que potser així tindré més butlletes per arribar encara dels primers.  En aquesta primera foto podeu veure els corredors (gairebé es poden comptar amb els dits de no gaires mans) a punt de sortir i a mi al costat dret, amb samarreta taronja.


Apa, ja hi som, comencem a córrer i ja d'entrada s'escapa un grup de 5-6 corredors (no recordo haver-hi vist més) i jo sense voler-ho ni buscar-ho em situo darrera d'ells a una certa distància, amb uns quants altres companys més amb qui durant bona part del recorregut ens anirem intercanviant posicions. No disposo d'informació del perfil de la cursa perquè al web no hi era publicat i per això no em deixo portar per un ritme molt viu (val a dir que tampoc podria mantenir-lo) sinó que més aviat em mantinc a l'expectativa, no sigui que després ho pagui. Pel que vaig veient, la primera part de la cursa té tendència a baixar i després, la segona o una mica més, es recupera el descens i el que serà pitjor per mi, amb uns quants tobogans. Però abans que arribi això jo vaig fent mantenint el meu lloc, amb la meva música i gaudint del paisatge, primer boscós (molta obaga) i després camps amb una verdor espaterrant. A més, com el sol ens va acompanyar durant tota la cursa, les vistes que teníem en alguns punts del recorregut eren espectaculars. Cap el minut 32' de la meva cursa particular, el traçat comença a enfilar-se: toca agafar-se els "matxos" i començar a suar una mica més del que ho havia fet fins aleshores. Aquí és on pateixo -ja sabeu de les meves limitacions en aquest terreny- i no puc seguir els altres dos corredors que m'han estat fent ombra.

De mica en mica els perdo de vista però jo vaig a la meva. Penso que si puc mantenir un ritme tranquil però constant no seré superat per gaires més corredors que van per darrera meu i, qui sap si al final assoliré una bona classificació. Però encara s'ha d'arribar a la meta; en un parell de trams bastant enfilats em poso a caminar i com es diu en aquests casos, lent però sense pausa, vaig esgarrapant metres a la cursa. El fet de no dur GPS ni tampoc veure els qms. marcats en el traçat em despista una mica sobre quan queda per arribar-hi, i m'he de refiar del que em diu la gent que em trobo als controls i d'algun corredor que m'enxampa. Al final ja entreveig el tram final i premo una mica el gas i ... sorpresa: després d'unes quantes curses que no ha estat possible, m'esperen els avis amb l'Stanis perquè jo i ell poguem entrar junts. Això sí, després d'enfilar una llarga recta (també me l'haguessin pogut donar una mica més endavant). A la següent foto ens podeu veure tots dos rebent els aplaudiments de la gent; us ben asseguro que això sí que no té preu: que et donin l'enhorabona per l'esforç (literalment) i sentis les rialles del nen no ho canvio per res del món.


Per acabar, dir que vaig marcar un temps d'1:11h però no us puc dir en quin lloc vaig arribar perquè no hi ha classificacions oficials publicades enlloc. Potser van creure oportú deixar-ho estar tenint en compte els pocs corredors que érem. De totes formes, jo calculo que devia arribar fregant la posició núm. 11-12, una amunt, una avall. Podreu dir que això és fantàstic i no ho negaré pas però tot s'ha de relativitzar i posar-ho en el context del total de gent que hi va córrer: com deia abans, una trentena. Pel que fa a la prova de la mitja, la va guanyar en Sancho Ayala, dels Fondistes del Solsonès, un crack que en guanya moltes més i que dos dies després va córrer al Cros d'Artés de l'1 de maig. I qui sap si me'l trobaré a la mitja del diumenge vinent a Tàrrega. Per acabar aquesta tardana crònica, una breu valoració del que m'ha semblat la cursa:
  • Aspectes que m'han agradat: gairebé tot, el recorregut, el caliu, la familiaritat de l'ambient, els serveis d'abans i després de la cursa (p. ex. és tot un luxe poder-se dutxar gairebé sol), l'avituallament un cop acabada complet i variat, una bossa d'obsequis de la qual encara estic menjant fruita, etc. En altres paraules, una relació qualitat-preu mot bona. I ja posats, penseu que pels mateixos euros, es podia haver fet una mitja.
  • Aspectes que no m'han agradat: deu ser que començo a tenir un ull clínic per triar curses molt ben muntades però el fet és que d'aquesta no hi ha gaire cosa a dir en sentit negatiu. De totes formes, no estaria de més per a properes edicions una indicació dels qms. més detallada (no cal que sigui un per un) o, com ja he dit amb motiu d'altres curses semblants, algun cartell en mig de la cursa amb el perfil dibuixat i que situï el lloc en qüestió. Més que res perquè la gent que com jo va una mica més "justeta" es faci una idea del que ha fet i què li queda encara per fer. De la resta d'aspectes, res a dir, ni mu!!
Potser l'any vinent hi repetirem però enguany no compto que faci la cursa de Tiurana, més que res perquè m'agafa bastant lluny venint des de Manresa i crec que per dates, coincidirà amb una altra a la qual li he posat l'ull. Ja ho anirem veient. Per cert, si voleu veure l'autèntic guanyador de la jornada, aquí el teniu posant al capdamunt del pòdium. Després, de tornada, parada i fonda a Cardona, un bon àpat al nucli antic i un millor cafè al Parador.