dilluns, 14 de maig del 2012

Bàsquet: dues píndoles

Com fins aquest cap de setmana no torno a participar en cap cursa -la de Castelltallat- i cal anar donant una mica de peixet als seguidors del bloc, permeteu-me un parell de píndoles de bàsquet -no són les primeres- aprofitant que ahir es va jugar la final de l'Eurolliga i que també fa poc va finalitzar la fase regular de l'ACB. En primer lloc, ahir va ser el primer cop en unes quantes setmanes que em vaig seure tranquil.lament al sofà per veure un partit sabent que no hauria de patir gens, tenint en compte que tant se'm fotia que guanyessin uns o altres, oimés si no jugava el Barça, doncs ja sabeu de la meva més que declarada animadversió per aquest club i més que res, per tot el rebombori que l'envolta i l'exagerat ressò mediàtic impulsat des de la Corporació Catalana de Mitjans Audiovisuals. Altrament dit, si la final l'hagués jugat el Barça suposo que hauria canviat de canal. Què voleu que us digui? qui no té un all té una ceba i en el meu cas, encara més en el bàsquet ja que els meus colors sempre han estat els del Manresa. Feta aquesta declaració, val a dir que crec que al partit d'ahir es podria aplicar allò del petit David contra el gegant Goliat ja que d'entrada, estic convençut que el divendres tothom donava per fet una final entre el CSK de Moscou i el Barça, amb els dos equips grecs fent de comparses, potser més l'Olimpiakos que el Panatinaikos, i que els russos tenien més butlletes per guanyar, si hom té en compte la seva plantilla i la trajectòria durant el torneig.

Els pronòstics, però, estan per trencar-los perquè sinó, on seria la gràcia de l'esport? Mentre les russos es desfeien del seu rival a les semifinals en un mal partit (el 66-64 final ja ho diu tot), el Barça començava a fer miques les travesses i queia davant els altres grecs (curiosament per un tanteig final gairebé idèntic, un 68-64). Fora el Barça de la final, encara eren més favorits els moscovites i ahir semblava que ho tenien dat i beneït quan al tercer quart van arribar a guanyar de 19 punts i fins i tot, en algun temps mort un tenia la sensació que els jugadors ja ho estaven celebrant. Però a partir d'aquí la cosa es va torçar per als seus interessos: els grecs feien la feina que els altres ja donaven per feta i a base d'encerts d'uns i desencerts dels altres s'arriba a un dels finals més "apostofants" que he vist darrerament, en paraules d'en Jordi Robirosa. Els Papanikolau, Printezis i Spanoulis (confesso la meva debilitat per aquest jugador) es van menjar, i amb patates, els Teodosic (un base egoista, amb aspecte de messies salvador i per mi, molt sobrevalorat), Krstic (un molt bon pivot però ahir no va tenir el dia) i Kirilenko (el millor però és clar, un jugador no pot guanyar tot sol un partit). Per cert, us heu fixat que té la mateixa cara que l'actor (¿?) Dolhp Lungdren? Tot plegat, em vaig alegrar molt pels grecs i pel bri de felicitat que això devia comportar a un país que, si nosaltres estem malament, ells encara estan pitjor (podríem dir allò de "Guatemala a Guatapeor"). En fi, el que semblava una final preparada per a un triomf rús, va esdevenir el guió d'una pel.lícula a l'estil "Hoosiers". Per acabar aquesta primera píndola, reprodueixo (traduït al català) un comentari que he trobat al fòrum de la web de Solobasket i que crec que ho clava: "És increïble que l'Olympiakos hagi guanyat aquesta Eurolliga. Però el bàsquet té aquestes coses. Per mi era, amb diferència, l'equip més limitat de la FF (de fet Siena, Madrid o Tau crec que tenen millors plantilles), però Ivkovic ha extret petroli de la seva. Està clar que s'ha menjat Pascual i Kazlauskas, com es va cruspir Pianigiani als quarts. Estic d'acord que no es veia un campió d'Eurolliga tan sorprenent des que va guanyar el Llemotges" (ens hem de remuntar a l'any 1993). Aquí us deixo l'enllaç a un breu vídeo amb els millors moments, per gentilesa de la Turkish Airlines Euroleague.


La segona píndola, òbviament, es refereix al paper que aquesta temporada ha fet l'Assignia Manresa a la fase regular de l'ACB. Potser perquè fa temps que amb pocs cèntims assolim l'objectiu de romandre un any més a la màxima categoria del bàsquet nacional, no valorem prou bé el mèrit que té que un equip com aquest faci el que està fent. Enguany iniciava la temporada amb el pressupost més baix dels 18 equips (crec que fins i tot, havent-lo reduït respecte la passada) i  no només hem millorat els registres sinó que no hem hagut de patir fins les darreres jornades per si baixàvem o ens manteníem i, el que agraeix més la gent, s'ha vist molt bon bàsquet a casa nostra. Potser sí que a fora hem estat més irregulars del compte però al nostre pavelló hem pogut gaudir d'alguns partits espectaculars (p. ex. el 93-96 contra el Reial Madrid). Amb una plantilla de jugadors recuperats d'etapes "fosques" en altres equips (Javi Rodríguez i Josh Asselin), de fixatges barats però rendibles (Hanga, Downs o Achara) i el d'un molt bon jugador franquícia com és en Justin Dollman, més la recuperació al darrer tram de la lliga d'un triplista com en Gladyr, s'ha assolit un cop més l'objectiu principal (això no cal perdre-ho mai de vista) i fins i tot, hem tingut la possibilitat gairebé fins el final d'entrar al Play-off (ja hagués estat la "repera"). De fet, tenir el jugador que ha repartit més assistències (Rodríguez), el segon màxim anotador (Dollman), el jugador revelació (Downs) i un parell més d'entre els més valorats (Dollman i Asselin) ja és un clar indici que enguany les coses s'han fet bastant bé, tant des de la banqueta (amb Ponsarnau al capdavant) com des dels despatxos (sembla ser que la figura d'en Pere Capdevila ha estat vital). Ja veurem, però, l'any vinent què podrem fer perquè ja podeu donar per fet que de ben segur, alguns d'aquests jugadors no seguiran (els missatges al Twitter d'en Gladyr i Achara així ho deixen entreveure i tot apunta que el fixatge de l'estrella del bàsquet búlgar -un tal Aleksander Yanev- serà el recanvi de Downs).


Però com ens hem hagut de reiventar altres cops i refer mig equip any rere any, això no ens ve de nou. Ja veurem com s'ho faran l'any vinent a la LEB Or els dos equips que han baixat, el Valladolid i un sorprenent Estudiantes. Sembla ser que en aquest cas, la "demència" de la seva magnífica afició s'ha transvasat als despatxos, en el pitjor sentit de la paraula, doncs els moviments de fixatges i canvis d'entrenadors ha estat bastant remarcable i lamentable. Al seu moment va ser històric que un equip com el Manresa, que sempre havia competit a l'ACB, baixés per primer cop i ara també ho ha estat aquest altre descens. I és que l'esport ja no respecta ni les tradicions més arrelades. A on anem a parar!

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada