dimecres, 9 de maig de 2012

Tàrrega: demanar peres a un pomer?

Oi que és impossible collir peres d'un pomer? Doncs aquesta és la conclusió que vaig treure de la meva participació a la mitja marató de Tàrrega aquest passat diumenge. Si un no entrena amb una certa regularitat, ni que sigui fer una sortida de tant en tant (com és el meu cas), i encara que es tingui una certa experiència prèvia en aquesta distància (com també ho és), no pot esperar després uns bons resultats. I això és, simplement, el que va passar: no ha estat la pitjor de les meves mitges, ni la que m'hi he sentit més incòmode però sí crec que aquesta m'ha servit per adonar-me que he de deixar enrere aquest tipus de prova i centrar-me en altres de diferents, per distància i tipologia. En certa forma no és que sortís decebut de la cursa -perquè com explicaré després va estar molt ben organitzada- però a nivell personal crec que podem dir que si no canvien molt les coses -per exemple, que torni a tenir temps i ganes per entrenar més sovint- aquesta ha marcat un punt d'inflexió, en el sentit de pensar que ja no tinc el nivell d'abans per aguantar una mitja marató amb una certa comoditat, i sense que després estigui uns quants dies amb alguna part del cos adolorida (en el meu cas, un dels dos tendons d'Aquil.les). Per tant, potser és aquest un indici més de la més que correcta decisió que vaig prendre fa un temps de deixar enrere l'asfalt i curses de perfil pla i dedicar-me a les de muntanya de no gaire dificultat (com les darreres que he estat fent) i una distància no excessiva per mi; estic comprovant que córrer més de 14-16 km. o l'equivalent a unes dues hores no està sent bo per al meu cos que, repeteixo, està bastant mancat d'entrenaments.

Feta aquesta reflexió -i sense que busqui un pretext barat per justificar una actuació bastant discreta- anem a detallar aquesta una mica més, i potser entendreu millor el perquè d'aquesta introducció reflexiva. Em presento puntual a la cita perquè sabent que serem més d'un miler no vull tenir problemes d'aparcament i puc deixar el cotxe al costat mateix del pavelló on es concentra tota la "moguda". De seguida m'adono que serà una gran cursa des del punt de vista organitzatiu perquè tot es troba allà mateix, amb la qual cosa es facilita molt la logística d'abans i de després de la cursa. És aquest un dels motius pels quals vaig decidir d'inscriure-m'hi ja que en aquest sentit la comoditat per al corredor és absoluta. I si a més hi afegim un preu bastant bo per a una mitja (13€) ... doncs aleshores què més es pot demanar? Només cal esperar que la cursa surti bé però això ja depèn de les cames i el cap de cadascú. Com he anat sol puc badar aquí i allà copsant l'ambient que s'hi viu i miro també d'identificar algun conegut però fins i tot en això no és el meu dia. És clar que amb la gentada que som tampoc és una tasca fàcil, tot i que en cap moment hom té la sensació de trobar-se com una sardina dins una llauna -un altre punt a favor de la cursa. L'speaker va animant força bé l'espera i fins i tot l'organització té el detall d'amenitzar just el moments previ de la sortida amb una de les millor peces musicals de la banda dels AC-DC (o "eisidisi" com crec que sortia escrit en una escena de la boníssima pel.lícula "El día de la bestia"). Ja no es pot demanar res més, tan sols que donin la sortida i apa, tothom a córrer.

Surto tranquil, conscient que no m'hi jugo res i que tampoc he vingut a fer una gran cursa. Com la primera part del recorregut me la conec de l'any passat sé què m'hi he de trobar i vaig fent amb un ritme inferior als 5'/km. amb què m'hi sento bastant bé. Cap el km. 5 passem per davant del restaurant de Vilagrassa on és costum fer uns quants cargols a la llauna quan ens deixem caure per aquestes contrades tot i que ja sé que aquest cop no podrà ser (potser va ser aquest el motiu principal del que vindrà després). Tirem endavant i de nou entrem a Tàrrega on a la popular plaça del Pati ens dividim els que fem la mitja dels del quart de marató. Al km. 10 marco un temps de 48' que, òbviament, no és cap meravella però em permet continuar amb el ritme còmode que duc. Agafem la carretera que ens ha de portar als pobles del Talladell i La Mora. De moment vaig bé i en el primer d'aquests nuclis (km. 12) deixem l'asfalt i ens desviem per agafar una pista en direcció al segon. Potser va ser per acostar-me al límit de distància que deia abans dels 14-16 km. que el meu cos pot suportar en les actuals condicions, potser perquè aquest era un tram d'una certa pujada, potser per la calor que començava a fer de les seves, o bé per tot plegat ... vés a saber però en arribar a La Mora ja m'adono que el ritme no és el mateix d'abans, que les cames no tiben com ho feien abans tot i trobar-me bastant bé. M'enxampa un corredor -ja fa una estona que els que van darrera meu m'estan enxampant- i com deu veure que no vaig gaire bé m'anima dient que només queden 6 km. fins l'arribada, que m'ho agafi com un entrenament i agraint-li el comentari li responc que ja fa 15 km. que m'ho estic agafant d'aquesta manera. Queda ara el darrer quart i conscient que em sortirà una cursa més que discreta continuo fent; els altres corredors no fan més que avançar-me i no intento seguir-ne cap que em pugui fer de llebre. Quan hem tornat a l'asfalt les molèsties al tendó d'Aquil.les han aparegut de nou i van a més, per la qual cosa decideixo afluixar encara més el ritme, no sigui que acabi de petar del tot (just el dia abans sabia de la notícia d'un jugador de bàsquet que havia d'estar 6 mesos de baixa perquè se n'havia trencat un). I així, em planto de nou als carrers de Tàrrega i amb una certa parsimònia creuo la meta amb un temps d'1:48h, no decebut però sí amb un cert regust agredolç (classificació).

En definitiva, que ara mateix no em sento capacitat per fer una altra mitja marató amb unes millors condicions que aquesta darrera i que és millor que em dediqui a altres tipus de curses, com deia abans. Tot i així, seguirem apostant per Tàrrega (potser per al seu quart de marató) ja que qualsevol pretext és bo per acostar-se a Vilagrassa per menjar una safata de cargols. I és que el bon humor i els bons costums no s'han de perdre mai. Dit tot això, i com sempre, passo a valorar breument la cursa:
  • Aspectes que m'han agradat: curt i ras, tot. Com deia a la crònica prèvia un té la sensació que l'organització es desviu per aquesta cursa i un cop hi ets, us ben asseguro que no hi trobes a faltar de res. La logística prèvia a la cursa i la de després és molt completa i ajustada al volum de participants, les cues són mínimes i si no sou de menjar molt, el avituallament un cop acabada la cursa és suficient per un dinar lleuger, resultats gairebé al moment, un fotimer de fotos, etc. D'altra banda, en el recorregut predomina l'asfalt però quasi un terç transcorre per pista ampla i ben compactada, i tots els qms. estan perfectament indicats. Suposo que no és el més idoni per fer una molt bona marca però no compto que això estigui en l'ànim dels organitzadors.
  • Aspectes que no m'han agradat: també curt i ras, cap ni un. Així de clar.
En definitiva, si busqueu una molt bona mitja en tots els aspectes i voleu adonar-vos d'una vegada per totes que més enllà de l'àmbit metropolità també es fan curses, aquesta no us la podeu perdre per res del món. Per al 2013 ja esteu avisats. Per acabar, dues fotos: la primera d'una part de l'avituallament final i la segona de la meva arribada, tot i que no se'm veu gaire (eps, sóc el de groc). No vaig tenir el dia ni en això, ainss!!



4 comentaris:

  1. Molt bona la crònica, com sempre, i també molt encertada. Jo també vaig viure moltes de les sensacions que tu descrius. Com que jo vaig abandonant les curses curtes i tu les llargues, no sé si ens trobarem gaire sovint, ara. De tota manera tenim una cita a Tàrrega al 2013, com has promès... Fins aviat!

    ResponElimina
  2. Arantza,
    Gràcies.ja veig que li fots canya a les mitges. Jo no és que descarti fer-ne més però abans m'ho rumiaré bastant, dependrà de com em vegi de forma, dels tendons, etc. De moment, però, em dedicaré a anar fent amb curses més curtes i de muntanyeta no gaire exigent.
    Al 2013 a Tàrrega? crec que amb el pretext d'anar a fer cargols a Vilagrassa, no hi faltaré, encara que no corri. Sempre és bo no deixar aquest ambient.
    Una abraçada.
    JC

    ResponElimina
  3. Fa un temps vaig llegir alguna cosa similar a "el corredor no pot enganyar i val el que s'entrena". Potser no eren les paraules exactes però venia a dir això. I això és, precisament, el que et passa a tu. No tens temps per entrenar, ergo, no estàs acostumat a distàncies llargues. Per a mi, en segons quins moments de la temporada, fer 21km pot ser un entrenament fins i tot "normal". De fet, per la marató eren 5 dies d'entrenament i alguna setmana vaig superar els 80 quilòmetres. Tot depèn del que entrenis, però si no tens temps i gaudeixes més de les altres curses, és clara la solució que proposes, i trobo que molt encertada.
    Per tant, gaudeix de la muntanya i de les curses, i de l'ambient...


    Una abraçada.

    ResponElimina
  4. Raúl,
    Ho has comentat, la frase és la versió més afinada de no demanar peres a un pomer. Entre setmana amb prou feines puc sortir un o dos cops i ni molt menys disposo ara de temps per dedicar-me a fer tirades llargues. Ergo, un acaba valent per allò que ha entrenat.
    Potser com encara puc anar aprofitant el bagatge que porto acumulant, em sento capaç d'aguantar curses de menys distància, encara que el desnivell sigui bastant més. Com a mínim, en una de muntanya un pot tenir un bon pretext per caminar quan ha d'atacar una rampa molt empinada, cosa que en un recorregut pla podria ser senyal que un va molt malament.
    A gaudir, doncs, de la muntanya i l'ambient d'aquestes altres curses.
    Vagi bé per Praga.
    JC

    ResponElimina