dijous, 30 de desembre de 2010

Gener del 2011: quina serà l'estrena?

Estem a poques hores de deixar el 2010 i per tant, de començar el que ha de ser el nostre tercer any de curses, després que amb la mitja marató de Sitges del gener del 2009 donéssim el tret de sortida al que és el nostre, fins ara, breu historial en el món de les curses populars. Ja avenço, però, que la tria per aquest proper mes tampoc és que sigui molt lluïda i no hi ha gaires opcions que siguin d'allò més atractives (i tampoc és que siguem molt primmirats). Tot i així, com el calendari és prou ric sempre hi haurà alguna cursa que ens agradi de fer i una altra cosa és que després les circumstàncies hi ajudin; això sí, mantenint la idea de fer-ne dues o un màxim de tres.

Dit això, les curses que destacaria per al proper gener són les següents:
  • La 12ª Mitja marató de Terrassa, per al diumenge 16. Si s'acaba complint el pronòstic ja faria tres mesos de la meva darrera mitja (la de Mollerussa al novembre) i la veritat, tinc ganes de fer aquesta distància (després que no fes la de Vic). Me n'han parlat bastant bé, tot i que no conec res del seu recorregut i el fet que sigui tot asfalt, em fa una mica de "por" per veure com pot respondre el bessó. A més, pel que he vist encara es manté en un preu força raonable (no pas com altres d'aquest mateix mes -llegeixi's Sitges). A veure si ens acabem decidint abans que es tanqui el termini d'inscripció.
  • La 8ª Cursa de l'Oli de les Borges Blanques, per al diumenge 23. Ja l'he fet enguany i és una de les que en guardo un millor record, tant pel que fa a la meva actuació personal com per l'ambient de després. Una cursa molt ben organitzada, barata (bo i més si es té xip propi) i de les que estan pujant com l'escuma als darrers anys (tot i no ser molt jove). A més, la cursa coincideix amb la XIV Fira de l'Oli i la 48ª Fira de les Garrigues i per tant, el seu interès està del tot garantit. Potser aquest cop no la farem -per allò de no repetir curses d'un any per l'altre- però com segurament aquest cap de setmana estigui sol i altres opcions no em fan gaire el pes, no s'ha de descartar en absolut.
  • I per al darrer cap de setmana, no hi ha gaire per triar, llevat que fem la 17ª Mitja Marató de Barcelona. Aquesta opció, però, només s'hauria de tenir en compte en el cas de no haver fet abans la de Terrassa. Per mi té de bo el fet de córrer per alguns dels carrers més populars de la ciutat però per contra, no és gaire barata (i ho serà menys si no ens decidim ben aviat ja que pot costar fins a 24€ després que se'ns passi la ressaca de la festa de Cap d'Any).
Deixant de banda aquestes tres, per al primer cap de setmana hi ha la 28ª Mitja marató de Sitges, de molt record doncs aquí vaig debutar i crec que me'n vaig sortir prou bé. Tot i que aquest ja seria un bon motiu per tornar-hi, no compto que la faci perquè ara hauria d'acoquinar 25€ i crec, doncs, que és massa cara. Per tant, el primer diumenge de mes ens l'agafarem de descans, bo i més després que acabem l'any amb una altra cursa (la d'Avinyó). Després, el següent cap de setmana hi ha coincidència d'unes quantes opcions, en principi, bones i és clar, com no tenim el do diví de la ubiqüitat, no les podrem fer totes. Així, el mateix dia que la mitja de Terrassa es fa la 23ª Mar i Murtra de Blanes (20km.) i que ha estat una de les meves millors curses. Recordeu que no fa gaire ja la vaig destacar pel tema de la relació qualitat-preu. I també podrem escollir la 4ª Cursa Atlètica Rural de Torà, suposant que es faci ja que hores d'ara el seu Web encara no en diu res.

Per acabar, per als altres dos caps de setmana no hi ha gaire més tria que ens interessi. Si no fos possible l'opció de les Borges Blanques, es podria triar la Marxa del Terme de Sant Fruitós de Bages que ja vaig fer com a preparació per a la Marató de Barcelona. Però com no tinc en ment fer un altre cop la distància maratoniana, aleshores potser tampoc tindria sentit la citada Marxa. Ja veieu, doncs, que el mes de gener no dóna per a gaire però sigui com sigui, alguna cosa o altra acabarem fent.

I ja que n'he fet esment, potser us interessaria llegir aquestes altres entrades anteriors:

dimecres, 29 de desembre de 2010

Marathon man deixa la política!

Doncs com heu pogut comprovar, el meu pas per la política catalana ha estat molt fugaç. Dilluns a la nit anunciava en primícia que entrava a formar part del primer govern del nou president Artur Mas i ara us comunico que m'he vist obligat a deixar-ho estar. De fet, a la foto de rigor del nou equip de consellers no em busqueu perquè no m'hi trobareu pas. En poc més de 24 hores he vist que el món de la política -i tan se val on sigui- és molt dur i has d'anar amb compte amb allò que diuen en castellà "donde dije digo, digo Diego". La cartera promesa pel President no s'ha creat i "només" m'oferia una secretaria general en una de les que formen l'organigrama definitiu. Ja m'havia fet a la idea d'ocupar un càrrec i és clar, ocupar-ne un altre de segon nivell ... doncs què voleu que us digui, no em venia gaire de gust. Això d'estar subordinat a més gent que el propi President, de no tenir amb ell fil directe per exposar-li les meves idees i projectes i que aquests hagin de passar pel "filtre" d'un superior, no em fa gràcia. Les coses clares i la xocolata espesa!

A més, potser no m'ho vaig acabar de rumiar bé amb el coixí perquè quan em van deixar clar que a partir d'ara la meva agenda personal hauria de quedar en un segon pla, darrera la política, vaig pensar: "renoi, i què faré ara amb les curses? El món de les curses populars no pot perdre un corredor com jo. Quedaria molt orfe!". Així, entre el desencís polític i aquesta altra qüestió, he estat coherent amb mi mateix -una de les poques ocasions que ho he estat- i veient la que se'm cauria a sobre en els propers anys (abans que dimitís o em fessin dimitir), vaig optar per plegar discretament. Si us esteu demanat perquè els diaris no n'han informat és perquè després de comentar-ho amb el Mas, vam decidir no dir-ho a ningú. La foto de l'anterior entrada era una previsió del que hauria d'haver estat aquest primer govern però com en cap moment es va oficialitzar, es podria dir que no es tracta de cap dimissió. I ja sabeu que l'oposició sempre està a l'aguait de fets com aquest per desprestigiar el govern de torn. No és qüestió tampoc de donar munició a l'enemic.

El que m'ha sabut més greu d'aquesta situació és que ha tingut lloc entre els dies 28 i 29 de desembre, casualment quan molta gent li ha agafat el gust a fer innocentades i uns altres se les empassen de bona fe. Sisplau, creieu-me que si algun cop entro en política de forma activa, allò que diuen d'estar en primera fila, m'hauré begut l'enteniment i haureu votat a un tocat de l'ala. És clar que en aquest món, i després dels darrers anys de govern tri(st)partit, de boigs n'hi ha un munt (que no vol dir que sempre siguin incompetents).


dimarts, 28 de desembre de 2010

Marathon man entra en política

A tots els meus lectors, us anuncio una primícia: després de rebre moltes peticions als darrers dies, Marathon man no ha pogut resistir la temptació i ha decidit acceptar l'oferta del nou president de la Generalitat de Catalunya d'entrar en política, i no per la porta del darrera, no us penseu, sinó que ho fa per posar-se al capdavant d'una de les noves carteres creades dins l'organigrama de l'Artur Mas: es tracta del Departament d'Innovació Tecnològica i Xarxes Socials 3.0. No he estat mai una persona amb moltes inquietuds polítiques i encara menys, que en faci bandera. De fet, ho he portat tan discretament que fins i tot el meu cercle més proper d'amistats i familiars no en sospitaven res. Però crec que ha arribat el moment d'obrir una nova etapa en la meva vida, d'aportar el meu més petit i modest granet de sorra per aquest país, d'aixecar-lo de l'atzucac en què es troba immers i de tornar-li el que m'ha donat.

Per això, quan vaig rebre la trucada de l'Artur proposant-me aquesta aventura li vaig respondre que era un honor que hagués pensat en mi, encara que abans ho havia de meditar amb la família i el coixí. Ell em va dir que havia pensat en mi tenint en compte la meva experiència i coneixement de totes les qüestions relacionades amb les innovacions tecnològiques i el món de les xarxes socials, tan vital avui dia perquè la classe política pugui apropar-se més fàcilment al ciutadà. I tot això perquè algú li va ensenyar el bloc que porto i li va agradar molt. Es veu que ell també participa en alguna cursa popular, quan la seva atapeïda agenda política l'hi permet. I va ser en una que vam ser presentats per un amic comú i vam xerrar de coses vàries, projectes de futur, de com vèiem el país i d'altres qüestions que acostumen a sortir prenent una cervesa en una conversa informal.

Es veu que Marathon man el va mig impressionar i s'ha recordat de mi en aquests moments tan crucials. Això sí, li he posat una condició perquè acceptés la seva oferta: entrar en el govern com a independent doncs vull continuar sent-ho ja que sempre he pensat que tenir el carnet d'un partit polític -sigui quin sigui- no et dóna plena llibertat per actuar com un voldria. I ho ha acceptat de la mateixa manera que en aquest primer equip som uns quants més els que tenim aquesta condició. Tot sigui per col.laborar a esborrar i oblidar la trista herència d'aquest darrer tri(st)partit.

Ara hauré de compaginar la meva feina a la universitat -això sempre dóna una pàtina de persona respectable i seriosa- amb la política i ... sobretot, amb les curses. No per estar instal.lat ara en l'esfera del poder he de deixar de banda els meus orígens més humils i us prometo que només faré servir el cotxe oficial per a actes de govern. De totes formes, no puc assegurar que quan hagi de fer una cursa no m'acompanyin uns quants membres del personal de seguretat. I és que avui dia hi ha molt boig pel carrer. A la foto que us adjunto em podeu veure el primer de tots els membres del nou equip. Ara a veure qui serà el proper a ser imitat pel Polònia, a més del propi Mas (guapo!! gràcies) i l'Oriol Pujol.


dilluns, 27 de desembre de 2010

Curses de Sant Silvestre? Trampa i TV

Ahir diumenge, mentre preparàvem el dinar, vaig veure les notícies d'esports al Telenotícies de TV3 i em va sorprendre gratament que fessin un esment (això sí, breu no sigui que treguin temps per parlar del puto futbol) a tres curses de les anomenades "de Sant Silvestre", tot i que si fóssim estrictes hauríem de dir "de Sant Esteve". Però tant se val perquè no és aquesta la qüestió sinó més aviat una breu reflexió de perquè aquestes tres i no unes altres, tenint en compte que com ja vaig llistar en l'entrada de fa un parell de dies, n'hi unes quantes més de curses per escollir en aquesta data tan assenyalada. En concret, van fer un flash informatiu de les del El Masnou, Salou i Mollerussa. No sóc ningú per jutjar la feina de redactor de notícies -no acostumo a criticar quelcom sense abans informar-me'n- i també sóc conscient que en televisió el temps és molt més que or i a part d'haver de ser selectiu en la tria d'allò què ha de ser notícia, no s'hi pot aprofundir gaire (tret de quan es tracta del futbol, és clar).

De la cursa del Masnou me n'assabento que ha tingut un èxit de participació (1.500 inscrits i dorsals esgotats uns quants dies abans) i al seu Web es diu que és la més veterana de Catalunya. Potser caldria matisar que crec que aquest honor és compartit amb la cursa de Llagostera (que també n'ha fet la 31ª edició). Això sí, aquesta és estricte amb el calendari i especifica que és una cursa de Sant Esteve (que per això es fa el 26 de desembre). Per la seva banda, de la de Salou (també una altra "falsa" Sant Silvestre) destaquen que és la primera que se'n fa i bé ... no seré jo qui negui que aquest detall s'hagi de destacar. Però és clar, també se'n va fer ahir la primera a l'Escala (per cert, també en honor de Sant Esteve) o a Sant Pere de Torelló (aquesta no està a l'empara de cap sant). I per últim, de la cursa de Mollerussa fan èmfasi, com no, en el premi per als guanyadors: uns quants animalons de granja, vius, i que si no es té una mica de sang freda per sacrificar-los, correrien per casa durant anys i panys.

Aleshores em pregunto: per què es destaquen unes curses i no unes altres? Si és per antiguitat, crec que la de Llagostera hauria de tenir el mateix protagonisme que la masnovina; si és per una qüestió de novetat, no veig perquè la de Salou hauria de destacar més que les altres dues que he citat; i si és per premis, tot i no conèixer com està la resta en aquest apartat, sí penso que la cursa de la capital del Pla d'Urgell mereix uns quants segons de televisió ja que no crec que sigui quelcom habitual obsequiar els vencedors amb un animal. Repeteixo, no vull criticar la feina de redactor de notícies perquè prou problemes deuen tenir els qui s'hi dediquen; només és una reflexió en veu alta (metafòricament parlant, s'entén) sobre en funció de què s'escullen les notícies que després han de sortir a la televisió. O sigui, que si mai organitzeu una cursa per aquestes dates, digueu-li de Sant Silvestre, encara que feu una petita "trampa" amb el calendari. Desvestiu un sant per vestir-ne un altre. Tindreu més números per ser mediàtics durant uns quants segons. Més no, que això no és el puto futbol!!

Per cert, avui me n'adono que al calendari de curses del web Ropits n'hi ha una altra que deuen haver afegit fa molt poc; es tracta de la Sant Silvestre (de les autèntiques) d'Ulldecona. En serà la seva primera edició, és barateta (2€) i la podreu fer en un plis-plas doncs és de 3 km. A mi, però, m'agafa una mica lluny i no m'hi trobareu. Que us vagi de gust.

dissabte, 25 de desembre de 2010

Descobrint la Manresa Ignasiana

Aquesta és una altra entrada sobre possibles recorreguts urbans per la ciutat de Manresa seguint un fil conductor concret, després de les quatre anteriors: la seva part més monumental, el seu patrimoni fabril, l'itinerari cap a la Torre de Santa Caterina i el puja i baixa pels seus turons. En aquest cas, i tenint en compte que avui és la diada de Nadal i per tant, un d'aquells dies que hauria de ser de recolliment religiós, es tracta de seguir la petjada que hi va deixar un personatge tan important com és Sant Ignasi de Loiola. No m'estendré aquí explicant la relació que es va establir entre aquest Sant i la nostra ciutat (estem parlant del primer quart del segle XVI), però sí diré que hi ha molts manresans que no la coneix i és que fins no fa gaires anys, l'Ajuntament no ha estat gaire interessat en treure'n profit turístic (us en faríeu creus de la capacitat de mobilització que té el turisme religiós arreu) i les poques iniciatives relacionades que ha fet no han tingut gaire ressò. Sigui com sigui, aquesta figura santa continua sent una gran desconeguda per a bona part de la ciutadania local i des d'aquest modest bloc, intentarem donar una mica de llum a aquest panorama tan fosc.

Val a dir que l'itinerari que proposo m'ha sortit una mica llarg (uns 17 km.) perquè a part de visitar els indrets ignasians del nucli urbà, ens porta també als afores i s'aprofita per fer un volt per la zona rural de la seva perifèria. Tot i això, i com no és molt exigent, crec que per la seva distància pot ser útil de cara a la preparació per a una mitja marató. A més, quan el detalli fil per randa, m'estalviaré alguns detalls perquè ja els vaig explicar en descriure la Manresa monumental i no voldria ser repetitiu però per si us interessa, en aquest enllaç podeu veure un fulletó explicatiu amb un mapa més esquemàtic. Tot plegat, la meva proposta d'itinerari és aquesta:
  • El primer punt d'interès és l'ermita de la Guia i per arribar-hi optem per trepitjar una zona poc transitada. Per això després de creuar el Pont Nou, seguim la riba del Cardener i des de l'estació de Renfe, agafem la carretera que porta al barri de La Guia (ja en vaig parlar en la sortida cap a la Torre de Santa Caterina). Segons la tradició, en aquesta ermita Ignasi de Loiola va tenir una revelació que el portà després a la Cova. Molt a prop podem fer-nos una foto a la Creu de la Guia ja que des d'aquí hi tenim una bona panoràmica del "triangle monumental" de la ciutat: la basílica de la Seu, el Pont Vell i l'església de La Cova.
  • Creuem el pont medieval i pugem per la Via de Sant Ignasi (ja sabeu d'on ve el seu nom) cap el Puigcardener (la Seu), passem per la Plaça Major i per un carreró que passa molt desapercebut arribem a la Capella de Sant Ignasi Malalt. Construïda i renovada al segle XVIII, abans hi va haver la casa de la família Amigant, que acollí el Sant quan va emmalaltí durant la seva estada a Manresa.
  • Molt a prop -de fet durant bona part del recorregut no deixarem de moure'ns pels carrers del nucli antic- trobem el Pou de la Gallina, que la tradició associa a un miracle (l'any 1602) per intercessió del sant. Al segle XVIII al costat del Pou es va aixecar una capelleta que encara hi és.
  • Tot seguit, baixem per la Baixada dels Drets i passem per l'antic Hospital de Santa Llúcia, el primer lloc on s'allotjà Ignasi a Manresa. Aquí es va produir un dels episodis més místics del Sant durant el qual va estar vuit dies com mort (l'anomenat "rapte"). La repercussió del fet fou tal que molt aviat el vestíbul de l'hospital es va convertir en centre de culte (la Capella del Rapte).
  • A partir d'aquí comença un tram de pujada llarg i sostingut (també en vaig parlar en descriure els turons de Manresa) i Escodines amunt, arribem a l'Església de la Cova, el punt més rellevant de la presència del Sant a Manresa; l'edifici és un dels exemples més monumentals del barroc català i fou edificat damunt mateix de la balma on, segons diu la tradició, Sant Ignasi va escriure els seus Exercicis Espirituals.
  • Continuem pujant i passem per davant de la Creu del Tort, on Sant Ignasi s'hi solia aturar per pregar i s'afirma també que va tenir-hi visions (la creu va ser després objecte de veneració popular). Al costat hi trobem el Convent de Santa Clara, d'origen medieval i per on el Sant passava per anar al Santuari de Viladordis. Gairebé al capdamunt de la pujada a la Balconada, hi trobem la Creu de la Culla, on segons la creença popular quan el Sant venia a La Culla s'hi passava moltes hores d'oració i meditació. I és que m'imagino que entre tanta parada per pregar, el viatge cap a Viladordis se li devia fer etern.
  • A partir d'aquí hem de fer una part gens maca perquè passem pel polígon industrial dels Dolors fins arribar a la zona de camps que ens porta al darrer punt d'interès ignasià: el Santuari de la Salut de Viladordis i que si esteu una mica al cas de les qüestions etimològiques, deduireu que vol dir alguna cosa semblant a "vila on es conrea ordi". La tradició manresana recorda que Sant Ignasi visitava sovint aquest indret i hi ha testimonis que hi passava nits senceres de vetlla (a l'església es conserva la pedra on el pelegrí s'hi agenollava). Al costat hi ha el que en queda del bosc de les Marcetes i una masia on sembla que el Sant demanava almoina.
Òbviament, després podem triar unes quantes opcions per tornar al lloc de partida. Però si voleu una recomanació i no haver d'anar per carretera, millor seguir un dels camins que porten als afores de Manresa per la part nord: no ens evitarà de passar pel mig d'un altre polígon industrial però també ens portarà al Parc de l'Agulla, que com ja he comentat en aquest bloc més d'un cop, és un dels llocs preferits de la gent de Manresa per venir-hi a passejar i córrer.

Igual que en altres escrits semblants, us penjo un mapa de l'itinerari (en verd, els punts d'interès ignasià) i tres enllaços amb més informació. M'estalvio, però, algunes fotos perquè una bona part serien d'indrets que ja he citat en anteriors entrades i a més, les poques que he trobat pel Web de diferents crec que no tenen prou qualitat. Aquí us deixo, però, la de l'església de la Cova i del monumental edifici adjacent -d'inspiració neoclàssica i que data de la darreria del segle XIX- que és la residència dels pares jesuïtes, casa d'Exercicis i centre d'espiritualitat, a més de tenir una important biblioteca especialitzada.

Mostra Ruta Ignasiana en un mapa més gran

divendres, 24 de desembre de 2010

Bon Nadal!

En aquestes dates tan assenyalades, Marathon Man no vol ser menys que el nou president de la Generalitat i que sa Majestat el Rei i per tant, també us vol desitjar unes bones festes nadalenques. Com no arribo al nivell d'importància d'aquests dos senyors no us puc fer un missatge televisat així que em limitaré a donar-vos un parell de consells, tot i que no sóc el més indicat per fer-ho. Però com dir-los és gratis i fer-ne cas, encara ho és més, aquí us els deixo. Primer, si passeu aquests dies en família tingueu cura de la salut i aneu amb compte amb els excessos gastronòmics, doncs aquestes són dates molt propícies per afluixar-nos el cinturó del pantaló i remugar després quan veiem que la bàscula s'ha confabulat amb vés a saber qui per marcar un pes per sobre del real. I el segon, si en canvi els aprofiteu per fugir de la família i marxar fora, carregueu-vos de molta paciència perquè segur que alguna incidència hi trobareu (hi poso la ma al foc): retencions en carreteres, vaga de controladors, retards en els avions per mal temps, reserves d'hotels no enregistrades, etc.

Per part meva, aquests propers dies intentaré continuar corrent com ve sent habitual, sense gaire cap més intenció que mantenir el to i fer espai a l'estómac per al següent àpat. Encara que des del punt de vista d'engrapar tendeixo a ser una persona bastant "espartana", jo tampoc em puc escapolir d'un context que facilita i incentiva menjar més del compte i més del que en mi és habitual. Per tant, ni que sigui per motius terapèutics, algun que altre dia sortiré a córrer. I a més, hem d'agafar una mica el to perquè ens espera la Sant Silvestre d'Avinyó. Però d'això ja us en donaré més detalls al seu moment.

Total, que no us marejo més amb tanta xarrameca i us deixo la meva felicitació personal. Res, una simple foto amb les meves sabatilles (encara amb el fang de la sortida d'ahir) guarnides amb uns quants ornaments típics d'aquestes dates, doncs no tinc temps ni traça per fer una cosa molt més sofisticada. I a més, de vegades la simplicitat és millor que la complexitat (és clar que això ho devia dir algú que amb prou feines sabia com connectar el seu ordinador). Només us demanaria un favor: que hi torneu sans i estalvis per continuar llegint el bloc i jo em comprometo a seguir omplint-lo de continguts (espero que interessants).



dimarts, 21 de desembre de 2010

Curses per fer baixar torrons i canelons

S'acosten dates crítiques per aquella gent que procura no haver de canviar de talla de pantalons en poques setmanes, després de passar pel via crucis de dinars i sopars varis amb la família i amics. I ja sabeu també que en aquesta època no s'han de perdre els bons costums culinaris i és de rigor menjar la sopa amb carn d'olla i amb el que sobri fer i empassar-se els canelons de l'endemà. I per suposat, després unes bones postres amb dolços, torrons, copes, caves, puros i qualsevol altra cosa que ajudi a posar pels núvols el nostre índex de colesterol , bo i acceptant que a partir del gener d'una forma o altra ho haurem de purgar. És allò tan típic dels bons propòsits per al nou any i que després, quan veiem que complir amb la nostra pròpia paraula se'ns fa molt costa amunt, apliquem allò de "donde dije digo, digo Diego".

Doncs bé, amb la intenció de procurar per la vostra salut i que no col.lapseu el servei públic de salut (que ja va prou col.lapsat) o hagueu d'anar d'urgències, us proposo un llistat d'unes quantes curses per als dies de Nadal, Sant Esteve i sobretot, per a la diada de Sant Silvestre, l'última tarda-nit de l'any. Tingueu en compte que molta gent només corre un cop a l'any i vés a saber per quins sants pebrots ha de ser aquest. Potser és un signe de penitència pels excessos que hauran comès durant aquests dies. Així doncs, us detallo en aquest mapa del Google maps les curses que he trobat, tant a la revista "Marathon" (núm 302, novembre) com al web de Ropits; en color blau les poques que se'n fan al Nadal, en color salmó les de Sant Esteve i en verd les de Sant Silvestre. Val a dir, però, que algunes curses que es fan el dia 26 s'autoanomenen també de "Sant Silvestre", cosa que ara mateix no acabo d'entendre. Potser serà que córrer sota l'advocació d'un sant i no d'un altre dóna més ales (com un Red Bull) o vesteix més.

Fixeu-vos que el mapa inclou 30 curses amb l'especificació de la distància i el nombre d'edició (si hi cliqueu a sobre de cada símbol). Pel que fa a la primera qüestió, no superen els 10 km. (no sigui que la gent es cansi massa i després no tingui esma per a res més) i més aviat predominen altres de molt més assequibles. I pel que fa a l'antiguitat, hi trobem de tot, des de la que s'estrena enguany (p. ex. Salou o Campdevànol) a altres de molt més veteranes (les de Mataró, Llagostera i El Masnou superen la trentena). I com no podia ser de cap altra manera, Manresa no hi surt. És cert que s'hi fan altres curses i, fins i tot, una al desembre per la Marató de TV3 -la "Cursa per la vida"- i potser amb una més en faríem ja un gra massa. Però altres ciutats n'organitzen també unes quantes i això no és cap obstacle perquè no hi faltin a la tradició de córrer per Sant Silvestre. Ja veieu que no deixo de reivindicar curses per Manresa, com aquesta i la mitja marató ... a veure si arriba el moment que algú em faci cas.

De moment, i pel que fa a mi, potser m'animo a participar-hi en una i ara mateix la d'Avinyó és la que té més paperetes, doncs és a prop de casa, es fa d'hora a la tarda, no és cara i pel que tinc entès, aplega un bon ambient familiar i casolà, sense cap més pretensió. En descarto d'altres però sobretot la de l'indiot a Mollerussa, més que res perquè si em toqués la grossa i la guanyés no sabria què fer-ne amb el premi: un indiot, una perdiu o una guatlla en funció de la categoria. Igual que allò que deia fa pocs dies del premi de la gallina a la Cursa del Gall de Sant Fruitós de Bages. Però vaja, i ja que parlem d'animalons plumífers, pensar en guanyar una cursa seria com fer volar coloms. Oi que està ben trobat? Així doncs, animeu-vos a fer alguna cursa per aquestes dates i potser, a més de baixar els excessos culinaris que hagueu pogut cometre, qui sap si li agafareu el gust i aquesta serà la primera d'un llarg historial atlètic.

Per acabar, si us interessa llegir-la, aquí teniu l'enllaç a l'entrada de fa quasi un any de la meva primera cursa de Sant Silvestre (a Berga):

Mostra Curses per Nadal i Sant Silviestre en un mapa més gran

dilluns, 20 de desembre de 2010

Bell Race de Navarcles: satisfets

Ahir al matí jo, el Frans i el Xavi vam fer la primera edició de la Bell Race de Navarcles, una cursa que es podria qualificar "de muntanya" però tampoc sense ser cap bestiesa de l'altre món. De totes formes, i com ja deia en un escrit de finals de novembre quan en parlava, estava força convençut que no la faria perquè no s'ajusta gaire a les meves preferències, les quals s'inclinen més per curses amb recorreguts planers i menys exigents. Per aquest motiu havíem programat la nostra participació a la 2ª eco-mitja marató de Vic, tenint en compte que fa temps que no correm aquesta distància; i de fet, en el meu cas concret, ja feia dos mesos d'ençà la meva presència en una cursa, justament la mitja marató de Mollerussa. Però com no es pot dir mai que d'aquesta aigua no en beuràs, i com de vegades sóc tan poc creïble com un polític fent un míting en campanya electoral, em vaig empassar les meves pròpies paraules quan deia que hi havia tots els números per no participar en aquesta cursa. L'opció de Vic va quedar arraconada i aquesta, finalment, va guanyar: el preu, la distància, la proximitat a casa i la possibilitat de combinar-la amb un cros infantil (coses de família) van ser factors que van pesar més que cap altre.

Així doncs, ens presentem al pavelló de Navarcles per recollir el dorsal i seguir la rutina de sempre: veure l'ambient, fer el cafè i visitar el lavabo. Però cal reconèixer que cap dels tres les teníem totes, després d'aquest temps sense curses i que, com sempre, qui no té un all té una ceba: que si jo amb el tendó dret adolorit i que no acaba fer net del tot, que si el Xavi amb les costelles encara ressentides després de fotre's de morros a la Berga-Santpedor (i ja fa un mes) i el Frans que sempre té molèsties per tot arreu i que li mancava motivació per córrer. Però tant se val perquè el que importava era tornar a connectar de nou el xip (o la mentalitat) de les curses i malgrat el que he dit abans, aquesta podia ser una bona opció. Al cap i a la fi, com tampoc era massa llarga (poc més de 9 km.) el patiment tampoc podia perllongar-se per molta estona. I de fet, aquest semblava més que assegurat atenent-nos al perfil bastant exigent i trenca-cames.

Ara bé, per sorpresa nostra veiem que no va ser ben bé així i, o bé la cursa era menys dura del que ens ho havien descrit, o estem millor del que nosaltres mateixos crèiem. Dit i fet, amb un quart d'hora de retard (per atendre les inscripcions de darrera hora) ens donen la sortida i després d'un tram de baixada pels carrers del poble comencem a pujar, coincidint gairebé amb l'inici de la pista (l'asfalt no el tornarem a veure fins l'arribada a la meta). De seguida veig que tot i pujant i els nombrosos tobogans i revolts que ens trobem, puc mantenir un ritme més o menys viu. En aquests casos sempre és millor seguir un altre corredor que vegi's que va bé i amb un ritme que es pugui sostenir, abans que et deixi a tu o deixar-lo tu a ell. I això és el que vaig fer ja que després d'uns quants qms. i veient que m'alentia el pas, el vaig deixar enrere. Vaja, com si Cain hagués matat al seu germà Abel. Però sense cap mena de remordiment vaig anar fent perquè veia que em sentia bé i les molèsties del tendó s'havien esvaït al cap de poc de començar la cursa. Passo pel lloc on s'ha de tocar la campana (d'aquí el nom de la cursa) però no me n'adono ni penso en fer-ho, tot i que els membres de l'organització em diuen que continuï. I els hi faig cas.

Després d'uns quants metres, comença la baixada i jo segueixo al mateix ritme. Què voleu que us digui? em sentia bé i és allò que algun cop he comentat de tenir "bones sensacions". Fins i tot, en algun moment demano pas a gent que està per davant meu quan en les poques curses d'aquesta mena que he fet, sóc jo qui s'ha d'apartar. El món a l'inrevés!! Els darrers quilòmetres són de baixada gairebé constant i aprofito per millorar algunes posicions, tot i que no gaires perquè ja fa estona que corro sol. Al final, creuo la meta amb un bon regust de boca, no tant per la classificació final (que tampoc és cap meravella i aquest ja és un tema que ha passat a un segon terme), sinó més aviat perquè he comprovat que no estic tan malament. Al final, he ocupat la posició 69 (una xifra suggeridora, mmm!!!) d'un total de 129 corredors. Per la seva banda, el Frans és qui ha tingut una millor actuació (com ve sent habitual queixant-se de tot i després ja no el tornes a veure fins la meta), mentre que el Xavi és qui més s'ha ressentit de les seves molèsties (a l'arribada ja se'l veia una mica "tocat"). Tot plegat, no va ser la nostra una actuació com per llençar les campanes al vol però tampoc perquè hagin de tocar a morts.

Per acabar la crònica, i sense voler fer-ne sang, esmentar uns quants aspectes que m'han agradat i altres que no tant:
  • Crec que en alguns punts el recorregut hagués pogut estar més clarament senyalitzat. Reconec d'entrada que de vegades sóc un pèl despistat -ningú és perfecte- però hi ha hagut un parell de cops en què el camí a seguir no era gaire visible, sobretot quan després d'un revolt hi havia més d'una opció possible. I em consta que no he estat l'únic que ha hagut de recular en algun tram.
  • Podria criticar el retard en l'inici però també entenc que sent una cursa minoritària i sense esperar-hi molta gent, l'organització volgués apurar fins el darrer moment per mirar d'omplir el màxim nombre d'inscripcions possibles (un màxim de 300).
  • M'ha agradat molt el recorregut -tot i no ser d'una bellesa espectacular- i sobretot, un detall que en curses d'aquesta mena, crec que és molt útil: en lloc d'indicar regularment els qms. fets hi havia 5 cartells ben grans amb el perfil ben visible i una fletxa que indicava allò de "vostè està aquí". Així et feies una idea força precisa del que ja havies pujat i el que et quedava encara per pujar (o baixar).
En definitiva, una cursa correcta, sense gaires pretensions, amb una relació qualitat-preu força raonable. Qui sap si l'any vinent hi repetirem. Per si us interessa, us refresco l'escrit anterior que en vaig fer així com també un comentari de la cursa popular que es fa a la mateixa localitat (al novembre). I per posar la cirereta al pastís, una foto on se'm veu passant per sota de la campana. Jo esperava trobar-me una "senyora" campana i és clar, amb això tan petit no és estrany que no la veiés ni passar! I penseu que reglament en ma, se m'hauria d'haver desqualificat per no haver-la tocat.

diumenge, 19 de desembre de 2010

Pujar i baixar per Manresa

Quarta entrada dedicada a descriure possibles recorreguts urbans per la ciutat de Manresa, seguint un fil conductor concret (monumental, industrial, etc.). En aquest cas es tracta d'un altre més llarg que els anteriors (uns 13,5 km.) i una mica exigent perquè suposa pujar als diferents turons que hi trobem, tant dins el nucli urbà com als afores. I és que per a qui no conegui la trama urbana de la ciutat, dir que té una orografia una mica complicada i està esquitxada d'unes quantes elevacions modestes, d'aquelles que reben un topònim tipus "turó", "puig", "tossal", "pujol", etc. i que fetes totes juntes fa que l'itinerari sigui una mica trenca-cames. Com veureu aquest recorregut passa per alguns llocs (monumentals) ressenyats en escrits anteriors però com Manresa tampoc és una ciutat molt extensa, és impossible no repetir carrers i barris. Dit això, sense que sigui comparable als mítics 7 turons de Roma, a la capital de Bages podem pujar i baixar els següents:
  • Iniciem el recorregut a la Plaça Bages baixant cap el Passeig Pere III per pujar el Puigterrà (282 m.), en ple centre de la ciutat i que podria ser un molt bon parc urbà si l'Ajuntament s'ho acabés de creure. Però és clar, patint un (trist)partit durant anys ... que voleu fer-hi? Recordeu que quan vaig descriure l'itinerari cap a la Torre de Santa Caterina ja vaig parlar d'aquest Puig i de com al segle XIX hi va haver un fortí. D'aquí el nom de "castell" que encara perdura.
  • Deixem aquest primer turó per atacar el segon amb el qual ens endinsarem al nucli antic. Es tracta de Puigmercadal (250 m.) on a les primeres dècades del segle XIV es va construir l'església del Carme, enderrocada pedra a pedra durant la Guerra Civil del 1936-1939. La que hi ha avui dia és la reconstrucció que se'n va fer després del conflicte, seguint un estil neogòtic, però restà inacabada (la façana) i tot plegat, no és que sigui un temple gaire interessant de veure. Això sí, diu la tradició que el 21 de febrer del 1345 hi va haver el miracle de la llum, segons el qual una misteriosa llum provinent de Montserrat hi va entrar al temple i va ser interpretat pel bisbe de Vic com un senyal per posar fi al conflicte que tenia amb la ciutat arran de la construcció de la sèquia que portava (i encara ho fa) l'aigua des del riu Llobregat. Al costat de l'església hi ha la plaça homònima on abans hi havia un antic convent de monjos carmelitans, després caserna militar i des de fa uns quants anys un alberg de joventut mentre l'antic claustre fa de pàrquing (de zona blava, és clar).
  • Gairebé a tocar d'aquest s'alça el turó més emblemàtic de la ciutat, el Puigcardener (240 m.) on hi arribem després de travessar la Plaça de l'Ajuntament. Segurament va ser el primer lloc poblat de la ciutat per les restes d'origen iber que s'hi van trobar i avui dia hi podem veure la basílica de la Seu, el seu principal monument -d'estil gòtic- i la que surt a totes les postals que se'n fan. No m'hi estendré gaire perquè d'informació sobre aquest n'hi ha un munt i jo també n'he parlat al bloc més d'un cop.
  • Baixem per la reformada Plaça de la Reforma fins arribar a l'entrada sud de Manresa i pujo per la Via de Sant Ignasi i el barri de les Escodines. Estarem fent el tram de pujada més llarg, tot i que amb un pendent regular però sostingut fins arribar al següent turó. De fet, no ho és ben bé ja que en arribar a l'alçada de la Casa de la Culla em desvio a la dreta i entro al barri de la Balconada; el nom ja ho diu tot perquè quan es deixen enrere els blocs de pisos es gaudeix d'una molt bona vista de la riba del riu Cardener i molt més enllà en direcció sud (baixarem dels 285 m. als 276). Un molt bon balcó sobre la ciutat.
  • Deixem aquest barri i agafem un corriol que ens porta a baix, al barri de Sant Pau, molt més petit que l'anterior i cases de planta baixa. D'estant aquí entrem de nou a Manresa i creuem el Pont Vell (aquí haurem arribat al punt més baix de l'itinerari amb 200 m.) per pujar cap al turó de la Torre de Santa Caterina (275 m.), tot i passant pel costat d'un altre barri de la perifèria manresana, la Guia. Com ja li vaig dedicar una entrada recent, no ens repetirem, així que la deixem enrere i tornem pel camí que ens porta als barris de Bellavista i Sol i Aire, no sense deixar d'adonar-nos que a l'esquerra ens queda el Turó del Xato (289 m.).
  • Baixem pel camí que ens ha de portar a la zona esportiva de El Congost i travessem per segon cap el Cardener, ara pel Pont Nou; entrem de nou a la ciutat i comencem l'ascens al darrer turó, però abans d'arribar-hi haurem de passar pel Tossal dels Cigalons, que avui dia és una font de conflicte veïnal amb l'Ajuntament perquè després de molt de temps de reivindicar-hi un parc, el que hi han acabat fent sembla ser que no agrada gens. De totes formes, com tota aquesta zona està urbanitzada del tot, i l'ascens cap al darrer Puig no s'haurà acabat, no ens adonarem que estem pujant per aquest Tossal.
  • El darrer turó és el Puigberenguer, el més alt de tots amb 295 m. i que ofereix una de les millors panoràmiques de la ciutat i bona part de la comarca. Encara que avui dia hi trobem una escola, antigament aquest espai estava ocupat per una gravera, malgrat que no ho sembla perquè l'Ajuntament va reomplir els forats deixats per l'activitat extractiva. Tot i així, i com el de Puigterrà, aquest també és un espai desaprofitat perquè es troba deixat de la ma de Déu i només hi trobem una gran esplanada plena de matolls i buida de quelcom que la pugui fer atractiva.
Com els anteriors escrits relacionats, us adjunto el recorregut i una magnífica foto aèria on indico gairebé tots els turons indicats, extreta d'aquesta web.



Ver Turons de Manresa en un mapa más grande

divendres, 17 de desembre de 2010

Corrent per l'antiga Manresa fabril

Aquest és un altre escrit que amb el pretext de córrer pels seus carrers pretén donar a conèixer molt per sobre el patrimoni urbà de Manresa, en la línia dels dos anteriors publicats recentment. En aquest cas concret, es tracta d'un recorregut còmode que fa uns 7,3 km. que passa per davant d'algunes de les antigues fàbriques que van donar esplendor i riquesa a la ciutat durant dècades. Com veureu, la majoria s'han reconvertit a uns altres usos molt diferents, alguna encara funciona i d'alguna altra no se sap ben bé què fer abans que acabi d'ensorrar-se del tot. Val a dir que en aquest recorregut no s'han inclòs totes les fàbriques -doncs Manresa va ser al seu moment un gran nucli industrial- i per suposat me'n deixo unes quantes amb tota la intenció ja que en cas de fer un llistat més exhaustiu, l'itinerari tindria uns quants qms. més (això tampoc seria cap gran obstacle) però molt més embolicat quant als carrers a seguir.

Així doncs, el recorregut presenta els següents punts d'interès:
  • Com en el primer cas, des de la sortida de Manresa en direcció Solsona, i un cop travessat el Pont Nou, ressegueixo el riu Cardener i al cap de poca estona veiem la part posterior de la Fàbrica dels Panyos, considerada de les més antigues de Catalunya i Espanya que encara conserven les seves característiques originals. En funcionament des del 1826 fins el 1976, després durant molt de temps no s'hi va fer cap obra de conservació ni un mínim manteniment fins que l'Ajuntament ha hagut de fer alguna actuació d'urgència als darrers anys, veient que la situació era de ruïna total, amb l'edifici a punt de caure (de fet, part de la teulada ja s'havia enfonsat). Malgrat que de moment sembla que la seva conservació física més immediata està garantida, falta per veure quin ús se li donarà. És, doncs, un mal exemple de com a casa nostra, i tot i ser molt abundant, la sensibilitat de les autoritats pel patrimoni industrial es troba encara a les beceroles.
  • La Farinera Albareda, situada a la Plaça Mil Centenari, fa gairebé un segle que funciona de forma ininterrompuda i fent el que ha fet sempre, farina. La façana de l'edifici és la més representativa del modernisme industrial manresà.
  • Si ens desviem des d'aquí cap amunt pel c/ Bruc arribem a l'edifici de La Florinda, una altra antiga farinera d'estil modernista però que de fa un temps és la seu de la Policia Local, tot i mantenir encara la seva estructura original. Obra de l'arquitecte manresà Ignasi Oms i Ponsa, d'ell la ciutat conserva uns quants edificis rellevants i aquest en concret va deixar de funcionar els anys 70s. De fet, aquestes tres fàbriques i la desapareguda de Bonamossa feien d'aquesta zona un autèntic barri industrial a la vora del riu.
  • Des d'aquí ens desviem a la dreta per endinsar-nos al nucli antic de la ciutat on trobem un parell d'exemples. El primer és la Fàbrica Balcells, dedicada al sector dels vels i la seda, va entrar en funcionament a finals del s.XIX i ho va estar fins el 1965, amb la primera gran crisi del tèxtil manresà. Després d'anys d'estar abandonada i de debatre's què fer-ne, des del 2005 és la seu del Conservatori Municipal de Música.
  • La segona peça del nucli antic es troba en ple "districte" monumental de la ciutat (entre la Seu, l'església de la Cova i el pont Vell). Es tracta de la Fàbrica del Salt (o de l'Aranya). Des del darrer terç del segle XIX, el primer nom li ve per aprofitar el salt d'aigua del torrent de Sant Ignasi (avui dia soterrat per la via homònima) i el segon per la marca de les cintes que s'hi feien durant els anys 70s i 80s. Des de fa poc la xemeneia està rehabilitada i avui dia, la planta baixa de l'edifici fa de mesquita per a la comunitat musulmana de la ciutat (Al.là és gran). Si en voleu tenir una bona perspectiva, no hi ha res millor que caminar per la recentment estrenada passarel.la de vianants que sobrevola la Via de Sant Ignasi.
  • Sense deixar aquesta via i arribant al final de tot, trobem el que potser ha estat el conjunt fabril més gran de la ciutat: la Fàbrica Nova. Malgrat el nom en singular, al recinte hi havia 23 edificis i va donar feina a moltes famílies manresanes (en la seva època de més esplendor hi van arribar a treballar fins a 3.000 persones). A partir dels anys 1970s la fàbrica va fent com pot fins que es veu obligada a tancar portes definitivament el 1989. Després, i aprofitant el recent boom immobiliari, es va projectar una gran operació urbanística (el de sempre, habitatges, zones verdes i comercials, etc.) però d'ençà uns anys està aturada arran de la crisi del sector. I ara tenim un fantàstic solar on resta dempeus només la nau central i més gran però para de comptar.
  • Gairebé al davant trobem una desconeguda Fàbrica de Cal Cura, que va estar en marxa des del 1917 fins el 1961 i es dedicava al sector dels aiguardents i licors (seu era el popular Anís Bages). De l'edifici, resta en peus una imponent xemeneia, de 50 m. d'alçada.
  • Molt a prop tenim una altra antiga fàbrica, reconvertida en seu del diari intercomarcal Regió 7 des del 1990. Es tracta de la Fàbrica Torrents, més moderna que la resta perquè data del 1942 i de la qual en destaca, sobretot, la façana.
  • Acabant el periple enfilem cap a l'Avinguda de les Bases de Manresa i la recorrem sencera fins arribar a l'antic escorxador. Obra de l'arquitecte Ignasi Oms i Ponsa, és un edifici d'estil modernista que havia de resoldre les pèssimes condicions higièniques i de salubritat de la ciutat pel que fa a l'elaboració i consum de carn, alhora que també suposà una major capacitat de producció càrnica. L'obra es va acabar el 1908 i va tancar el 1992. Com sempre passa en aquests casos, va romandre en l'oblit més absolut fins que una part del recinte va ser rehabilitada i avui dia és la seu de la biblioteca universitària. Al costat s'ha construït el Centre Tecnològic del Bages.
Com en les altres dues entrades relacionades, us detallo el recorregut en aquest mapa i us penjo també unes quantes fotos. Espero que us vingui de gust visionar-los. Abans, però, i com és de rigor, dir que bona part de la informació textual i gràfica ha estat obtinguda de dos blocs que ja coneixeu (Històries manresanes i Manresa Calidoscopi) i aquesta altra pàgina web.


Mostra Manresa industrial en un mapa més gran

dimecres, 15 de desembre de 2010

Què faríeu amb una gallina a les mans?

El passat diumenge es va celebrar a la vila de Sant Fruitós de Bages -a tocar de Manresa- la segona edició de la Cursa del Gall (i la primera del pollet) i a la qual ja en vaig fer referència fa unes setmanes en parlar de la previsió de les possibles curses per aquest mes. A diferència de la de l'any passat, aquesta ha estat més llarga (de 12,5 km.) i amb una recorregut més exigent, per la qual cosa ja em vaig autodescartar (i deixant de banda algun que altre aspecte organitzatiu que aleshores no em va semblar gaire encertat però que suposo es podria disculpar atenent a una certa inexperiència). Doncs bé, vàries coses a ressenyar de la cursa que m'han semblat positives i alguna que altra de curiosa:
  • Aquest cop l'organització ha resolt la qüestió de les classificacions. Desconec si la cursa tenia xip o el temps era pres manualment però si més no aquella gent que es "frisi" per aquesta qüestió ja no caldrà que ho faci. No sé si van arribar al límit de les inscripcions (300) però al final van creuar la meta 219 corredors.
  • Em sembla molt encertada la possibilitat que els i les nenes puguin també córrer i d'aquí la Cursa del Pollet. Això sempre pot animar a més d'un pare o mare a participar-hi a la cursa dels grans i tot plegat contribueix, sens dubte, a crear un ambient molt més festiu.
  • Crec que ja vaig dir-ho al seu moment i per tant no em voldria fer pesat; la informació cartogràfica (ja ho sé, deformació professional!) és bastant bona: el mapa del recorregut es pot visionar en una imatge ampliada i amb bona resolució i el seu perfil -sense ser cap meravella de detall- es pot consultar també des del fitxer Pdf del tríptic.
  • I per últim, no sé si és un encert o no però com a mínim és curiós: ja s'avisava que els tres i les tres primeres classificades tindrien un premi especial. I així va ser: la contraportada d'ahir (dimarts) del diari Regió 7 es feia ressò de com els 6 premiats s'havien de repartir 3 gallines de carn, ossos i plomes i també com més d'un va declinar rebre aquest "honor". La pregunta que em faig és aquesta: cal aquesta mena de regals? Sense voler menysprear-los en absolut -que els temps no estan per dir que no- i ja que parlem de menjar, no seria més lògic un altre que fos més còmode d'acceptar, posem per cas un àpat en un restaurant o un val descompte per comprar una remesa de pollastres a l'ast? Com sóc molt urbanita i no visc en una casa amb jardí o un trist terreny, ara mateix no sabria què fer amb una gallina rondant per casa meva i no m'imagino una fàcil convivència amb el gat i l'hereu del clan familiar. Em podríeu dir que la sacrifiqui i la posi dins una cassola a fer xup-xup ... però és que no se'm dóna bé això de matar animalons tot i que després no tingui cap mena de recança a menjar-me'ls. Que un pot ser una mica babau o infantil però no tan estúpid com per rebutjar un bon plat de carn de pollastre (amb samfaina, bolets, a l'ast, etc.). Serviu-me'l com vulgueu que me'l menjaré de gust.
Per acabar, us adjunto l'enllaç a una galeria de fotos de la cursa (algú hauria de dir als corredors que somriguin quan arribin a la meta) i us en poso una del moment del lliurament de l'obsequi tan gallinaci als tres primers corredors classificats.


dimarts, 14 de desembre de 2010

Que n'aprenguin!!

No sé si creieu o no en les casualitats però amb aquesta entrada us en vull explicar una. Resulta que ahir a la tarda me n'adono que si vull inscriure'm a la 2ª eco-mitja marató de Vic d'aquest proper diumenge, hauria d'acoquinar 20 € perquè, despistat que sóc, acabava el primer termini per fer-la a un preu de 15€. D'entrada, aquest sobrecost és habitual en moltes curses i les seves organitzacions se'n volen curar en salut i tenir assegurat un bon nombre de corredors uns quants dies abans de la data. Ara bé, aquest increment de 5€ significa un "càstig" certament dur, d'un 33% més. Entenc que si un vol fer aquesta cursa tant sí com no això no el dissuadirà de no inscriure's-hi perquè malgrat la crisi que es viu arreu, si s'ha de deixar de fer per aquest fet, aleshores ja ho podem deixar estar ... Però què voleu que us digui? no em dóna la gana de pagar aquests 20€ i tampoc entenc que aquest preu sigui el mateix per a les inscripcions fora de termini (en el cas que encara hi hagi places). La meva pregunta és: atenent això últim, per què no s'amplia aquest primer termini d'inscripció? No ho acabo d'entendre. De totes formes, el principal motiu que m'ha fet desistir és que hi hauria d'anar sol (no seria, però, el primer cop) i no tinc gaires ganes.

I si us demaneu perquè deia allò de les casualitats, ara m'explico: ahir mateix rebo informació de dues curses que ja he fet i de les quals en vaig sortir molt satisfet. D'una banda, una carta a nom meu que inclou el fulletó de la 23ª Cursa Mar i Murtra de Blanes, de 20 km. i prevista per al 16 de gener del 2011. El cost d'inscripció és igual que l'edició anterior, de 12€ (o 15 en un segon termini) i si féssim una relació entre distància i preu, veuríeu que surt molt més favorable que moltes altres curses. I fins i tot el "càstig" del sobrecost suposa un preu igual o encara menor que l'inicial a pagar en aquestes altres curses. No m'estendré ara a explicar com em va anar però estic convençut que ponderant-ho en termes de distància i de perfil (doncs aquesta no és plana), potser ha estat la meva millor cursa. I de l'altra, rebo un missatge personal demanant-me si faré la 8ª Cursa de l'Oli de les Borges Blanques (23 de gener del 2011 i tal dia com avui farà gairebé un any) de la qual en guardo també un bon record, tant per la meva participació com per l'ambient que hi vam poder gaudir (coincidint també amb una fira de l'oli). D'aquesta em sorprèn gratament que el preu de la inscripció no només no ha pujat sinó que ha baixat (de 12 a 10€) i que a més a més, és una de les poques curses en què val la pena disposar de xip propi perquè aleshores només s'ha de pagar ... 6€. Potser en això hi té a veure el fet que crec que en aquesta edició no s'obsequiarà amb la bossa d'esports de l'anterior, però estic segur que a molta gent aquesta qüestió no l'importa gaire (doncs ja té samarretes i bosses) i posa en primer lloc unes altres (preu, ambient, etc.).

Doncs ... que n'aprenguin algunes curses! En un moment de crisi com l'actual s'ha de ser valent o saber-s'ho muntar bé per congelar els preus i fins i tot baixar-los. Així doncs, aquest diumenge descartem fer la mitja de Vic i ara ens passen pel cap dues opcions: una bona sortida en BTT o fer la Bell Race de Navarcles (en la seva 1ª edició) i de la qual ja en vaig parlar fa unes setmanes; i malgrat que aquest no és el meu tipus preferit de cursa, entre que és bastant a prop de Manresa, no arriba als 10 km. i és barata (10€) qui sap si l'acabarem fent.

Per acabar, i ja que n'he fet esment, potser us interessarà llegir aquestes tres entrades anteriors:
  • Sobre el "naixement" d'una nova cursa (la Bell Race).
  • La crònica de la cursa de Blanes (2010).
  • La crònica de la cursa de les Borges Blanques (2010).

dissabte, 11 de desembre de 2010

Manresa: la Torre de Santa Caterina

A fi de no abandonar la preparació atlètica i d'aprofitar les poques estones que disposem, aquest matí hem sortit jo i el Frans a córrer una estona i per no repetir sempre el mateix itinerari del Poal, hem preferit canviar i anar en direcció contrària. Així, l'objectiu ha estat arribar fins una altra de les icones patrimonials de Manresa, força coneguda per ser visible des de molts punts de la ciutat però alhora no gaire visitada perquè es troba als afores. Es tracta de la Torre de Santa Caterina que situada en un turó a l'extrem sud-oest de la ciutat i a l'altra banda del riu Cardener, permet gaudir d'una molt bona panoràmica de la façana sud de Manresa, la més monumental (amb el conjunt de la Cova, el Pont Vell i la basílica de la Seu). La torre es va aixecar al turó homònim l’any 1836, amb motiu de les guerres entre carlins i isabelins, és de planta cilíndrica i encara conserva les finestres i espitlleres al seu voltant, adequades per a l'ús d'armes de foc. L'any 1949 s'hi va traslladar el polvorí que fins aleshores havia estat a l'antiga caserna militar del Carme (avui dia alberg de joventut), en ple centre de la ciutat!!

De fet, buscant informació de l'esmentada torre descobreixo que a més a més d'aquests dos equipaments militars, n'hi havia un tercer del qual només en queda avui dia el nom i les restes d'una de les seves parets: és el castell de Puigterrà (o fortí de Santa Isabel), construït l'any 1822 i que va romandre dempeus poc temps doncs les cròniques diuen que ja abans de l'inici de la guerra civil del 1936, les restes eren molt escasses. Per la seva situació, es tracta d'un bon mirador sobre la ciutat i avui dia és un parc. Això sí, força deixat. El que ha de ser un pulmó verd en ple centre urbà, de moment segueix sense ser ni pulmó i molt menys encara, verd.

Però tornem al fil de l'entrada, la Torre de Santa Caterina. Com és natural hi podem arribar des d'uns quants punts però decidim de fer una mica de volta perquè al final ens surti un itinerari al voltant de la desena de qms. Així, enfilem cap a la zona esportiva de El Congost passant de llarg la Font de Neptú i el Pont Nou (ja en vaig parlar en l'escrit anterior) i agafem el camí vell de Rajadell per deixar-lo després i desviar-nos pel camí rural que mena al bosquet de la Suanya. Però no hi arribem (això ja ho farem un altre dia) perquè a mig camí ens desviem a l'esquerra per un caminet que porta a dos petits barris ben diferents per la tipologia de les seves cases; es tracte de Bellavista i Sol i Aire, un de caire humil amb casetes de planta baixa, senzilles i modestes i l'altre, una urbanització amb xalets de més nivell. Sembla mentida com en pocs metres les diferències socials i econòmiques siguin tan evidents. D'estant aquí travessem la carretera que de Manresa porta al Bruc i Igualada i l'objectiu de la Torre de Santa Caterina és a tocar. Llàstima que el matí estava emboirat i les vistes des d'aquest punt no donaven per gaire. Des d'aquí baixem el turó que com molts altres d'aquestes contrades, ha estat moldejat amb les típiques terrasses de pedra seca que permetien fer petits horts de conreu. I és que en tot aquest entorn les oliveres han ocupant durant molt de temps aquests terrenys. Arribem al barri de la Guia, que va créixer per allotjar els treballadors ferroviaris de l'estació de Renfe que té als seus peus. És un barri modest, bastant deixat de la ma de Déu (o de l'Ajuntament) i per al qual, i com es diu en aquest bloc sobre la ciutat de Manresa, més enllà de ser una barrera física, les vies del tren sembla que l'aïllin d'alguna cosa més.

Des d'aquí és molt fàcil travessar el riu Cardener pel seu lloc més emblemàtic, el pont vell pujant i baixant la seva típica estructura d'esquena d'ase. Agafem un caminet costerut i força ombrívol que segueix el torrent el Santa Clara i ens deixa a la part del darrera del convent homònim, molt a prop de la Creu de Tort (no m'estenc aquí perquè d'aquests punts ja en vaig parlar a l'entrada anterior). Havent fet fins aquí uns 7,5 km. decidim tirar pel dret, doncs tampoc tenim gaire més estona, i sent conscients que aquesta altra part de l'itinerari no té cap interès especial. Travessem els barris de la Sagrada Família i de la Font dels Capellans (el segon una mena de Badia del Vallès però salvant molt les distàncies) i enfilem l'Avinguda de les Bases de Manresa, per un tram de la qual transcorre part de la cursa dels 10 km. urbans de Manresa.

Tot plegat, ens ha sortit un itinerari d'uns 10,5 km. i que tenim la intenció que sigui part d'un altre de més llarg que faci la volta a la ciutat. Com si es tractés d'un recorregut perimetral. Ja ho anirem veient. Tot seguit us reprodueixo el mapa de l'itinerari i us adjunto unes quantes fotos, la majoria de les quals extretes d'aquests dos blocs que ja he fet esment en altres entrades: el de les "Històries manresanes" i "Manresa calidoscopi".

I ja posats a parlar de curses per Manresa, us recordo aquesta altra entrada, per si us interessa:


Mostra Torre Santa Caterina en un mapa més gran

dimecres, 8 de desembre de 2010

De turista accidental per Manresa

Aquests dies de festa i "pont", com no ens hem mogut de Manresa -i més ens ha valgut per no haver caigut en la trampa dels fills de puta dels controladors aeris- he aprofitat els matins per sortir a córrer pels carrers de Manresa. He deixat els camps de l'habitual zona del Poal i m'he transformat en un corredor del tot urbanita, he canviat la terra dels camins per l'asfalt de la ciutat. I com no em ve d'aquí m'he pres aquestes sessions per saber una mica més de certes peces arquitectòniques del seu patrimoni monumental i històric que, sense desconèixer-les del tot, sovint no m'hi he parat gaire temps. Suposo que és allò tan típic de no valorar en la seva justa mesura allò que veus quasi cada dia, que forma part del teu entorn més o menys habitual. Val a dir que sóc el primer a reconèixer que Manresa no és una ciutat que estigui preparada per acollir molts turistes i fins no fa gaire temps no havia parat atenció a aquest sector. De totes formes, cal destacar algunes actuacions en aquells sectors de la ciutat amb un cert potencial, així com també l'interès en potenciar esdeveniments d'arrel cultural i folklòrica (en la línia del que en diuen "turisme efímer"). Tot i així, encara és difícil veure grups nombrosos de turistes vagant pels carrers de la ciutat i quan hi veiem algun, som nosaltres qui els mirem encuriosits, com si penséssim "què redimonis fan aquí?"

Sense cap més preàmbul us detallo en un mapa el recorregut que acostumo a fer en dies com aquests que pel que fa a les seves dades més bàsiques, dir que fa uns 7,5 km. ressegueix el tram urbà del riu Cardener, es puja cap a un dels punts més alts de la ciutat (a les afores) i després es torna cap al centre passant pel barri antic. A risc d'haver-me'n deixat algun, els punts de més interès són els següents:
  • Sortint del c/ Barcelona, ens dirigim a la zona esportiva de El Congost però abans hem de creuar el riu Cardener (per la carretera C-55 que mena a Súria, Cardona i Solsona). Aquí trobem els dos primers elements. D'un costat la Font de Neptú (o del Vell) que data de principis del segle XIX i que després de molts anys d'abandó i deixadesa va ser restaurada el 2007; i de l'altre el Pont Nou, de principis del segle XIV, és un dels ponts medievals més rellevants de Catalunya compost per 8 arcs (inicialment en tenia 9) però això no ha evitat que es trobi en un estat de conservació francament millorable.
  • Resseguim el riu, tot i veient les obres de remodelació de la seva llera per transformar-la en una zona verda i de passeig (que bona falta li fa) i ens arribem fins l'entrada sud de la ciutat, la més monumental i que tothom ha vist algun cop. En un radi no gaire extens hi trobem el Pont Vell, que data dels segles XII-XIII però que es diu que té orígens romans. Gairebé a tocar hi trobem la petita capella de Sant Marc (gòtica del segle XV). En ambdues construccions hi ha dues plaques que indiquen l'alçada de les aigües durant les riuades del 1907.
  • Sense moure'ns d'aquest indret, la vista ens porta a la icona monumental de la ciutat, la Basílica de la Seu, coronant el turó del Puig Cardener. Un dels millors exemples del gòtic català, va ser bastida sota la direcció de Berenguer de Montagut (el mateix que el de l'església de Santa Maria del Mar -la de la novel.la de l'Ildefonso Falcones, "La catedral del mar"). De dimensions majestuoses, el seu interior conté una magnífica mostra de retaules gòtics. De fet, tota la façana sud de la ciutat està sent renovada per millorar-ne la imatge -bona falta també li feia- amb actuacions que inclouen la remodelació de la Plaça de la Reforma, els nous jutjats, la reconstrucció del camí dels Corrals i les expropiacions i enderrocs de les edificacions que se situaven a la falda del Puig Cardener i que feien que el conjunt en sí fes pena.
  • Deixem aquest punt -el més baix del recorregut- i comencem a enfilar cap amunt. Hi trobem de seguida l'església de la Cova de Sant Ignasi de Loiola, un dels exemples més rellevants del barroc català i edificada sobre la bauma on segons la tradició, el fundador de la Companyia de Jesús va escriure els seus "Exercicis Espirituals". No en va Manresa és un important centre de peregrinació dels membres de la congregació de jesuïtes i sospito que poca gent ho sap.
  • Continuem pujant pel c/ Santa Clara -no deixarem de fer-ho fins arribar al punt més alt del recorregut- i passem per davant de la Creu del Tort, un bon mirador de la ciutat cap a la vall del Cardener i la muntanya de Montserrat. A pocs metres trobem el convent de Santa Clara, d'època medieval, amb traces romàniques i gòtiques però que sobretot crida més l'atenció per una part edificada a principis del segle XX seguint els cànons modernistes.
  • Arribem a l'alçada de l'Hospital General i el Barri de la Balconada i hi trobem dos punts d'interès més, com són la Creu i la Casa de la Culla. De la primera destacar el poema que li va dedicar en Jacint Verdaguer mentre que de la segona dir que és una antiga masia les primeres referències de la qual daten del segle XIII.
  • A partir d'aquí baixem cap al barri antic i ens dirigim a la via de Sant Ignasi. Hi trobem la Capella del Rapte -antic Hospital de Santa Llúcia- on s'hostatjà el futur Sant Ignasi i on tingué un "rapte espiritual". L'edifici actual, però, es va reconstruir després que fos destruït durant la Guerra Civil del 1936-1939 (com uns quants edificis més de la ciutat). Des d'aquí enfilem pel c/ de Santa Llúcia -una de les entrades al nucli antic- que si el seguíssim fins el final ens portaria a la Seu. Ens desviem abans per pujar a la Plaça Major on s'alça l'edifici de l'Ajuntament, que data de mitjans del segle XVIII. Aquí s'hi van redactar al 1892 les famoses Bases de Manresa (el primer manifest del catalanisme polític) mentre que el 1808 la plaça va ser l'escenari de la crema del paper segellat, el primer acte de rebel.lia contra les autoritats franceses de Napoleó. Entre la plaça i el c/ de Santa Llúcia hi ha un carrer que "no existeix" com és el del Balç, un carreró estret, cobert sota els porxos de les cases, que conserva encara el seu antic caire medieval. Com indica el nom, es troba sota una balcera i actualment està sent objecte d'actuacions vàries per tal de fer-lo visible i visitable. Ja era hora també!
  • Des de la plaça baixem pel c/ de Sant Miquel i després enfilem a la Plaça Sant Domènec on en un dels seus costats trobem l'edifici-palau modernista de La Buresa, que va pertànyer a una de les nissagues industrials més importants de Manresa i que fa poques setmanes ha estat escenari d'algunes escenes de l'anunci de l'ONCE per aquest proper Nadal.
  • Al davant tenim un dels accessos al Passeig Pere III, que acull a banda i banda alguns edificis modernistes dels quals en destaca un per sobre dels altres, l'actual biblioteca i abans lloc de trobada de les classes més benestants (era el "Casino dels senyors").
Com veieu un recorregut que inclou alguns indrets bastant coneguts per a a la ciutadania local i uns altres que potser, per a la majoria, encara resulten certament desconeguts. Al mapa teniu senyalitzat el recorregut i els seus punts ressenyats, mentre que també incloc una presentació amb algunes fotografies. Més enllà del que trobeu a la Wikipèdia, si voleu més informació podeu clicar els següents enllaços:

diumenge, 5 de desembre de 2010

La MITJA

Començaré aquesta entrada amb una pregunta: Que tenen en comú ciutats mitjanes com Berga, Vilafranca del Penedès, Tarragona, Girona, Olot, Vic, Tàrrega, Lleida, Vilanova i la Geltrú, Valls i unes quantes més? Doncs vàries coses entre les quals que totes elles són capitals de comarca i que tenen prou interès per si mateixes com per fer-hi una visita, tan llarga o curta com us vingui de gust. Podem gaudir de la Patum, d'una jornada castellera, de les festes de Santa Tecla, de Sant Narcís o del Tura, del Mercat de Música Viva o de la Fira del Teatre al Carrer, d'una bona cargolada, xatonada o calçotada. Però a més totes coincideixen en organitzar una cursa de mitja marató. Ara bé, en aquest breu llistat de ciutats faltaria afegir la que acull la MITJA de les mitges, i ho dic en majúscula amb tota la meva intenció. M'estic referint a Granollers que, per cert, també és capital comarcal.

Doncs bé, fixeu-vos si el que dic no és cap exageració que a dos mesos perquè se celebri (el diumenge 6 de febrer) ja fa setmanes que han tancat les inscripcions, així com també la llista d'espera. I això mateix passa amb la cursa del Quart de Marató. Aquesta serà la 25ª edició i pel que tinc entès han ampliat el nombre màxim de participants de 5.000 a 8.000 i de fet, si mireu el Web observareu que la sortida es fa per calaixos, en concret, 4, el primer per als cracks convidats per l'organització i la resta dividits per temps acreditats en anteriors mitges, I és que amb tanta gentada i les marques que s'assoleixen mercès a alguns atletes que hi corren (plusmarquistes mundials i olímpics), no és estrany que aquesta mitja sigui la millor posicionada en el rànquing de la Real Federació Espanyola d'Atletisme (article). De fet, l'adreça de la Web ja ho diu tot: "la mitja", sense especificar-ne de quina es tracta, suposo que és perquè la gent ja ho sap; no crec que sigui un senyal de pedanteria!

Si després de tantes edicions ha aconseguit que molts corredors tinguin ànsia per inscriure's i paciència, fins i tot, d'estar en una llista d'espera, deu ser que la feina s'ha fet molt bé al llarg de tots aquests anys. I això que no és una cursa barata doncs s'han d'acoquinar 20€. Si la inscripció és fes a partir de l'1 de desembre el preu pujaria a 25€ però ja no hi hagut ocasió perquè com deia, s'ha arribat al límit màxim força abans. En aquest enllaç podeu llegir una extensa entrevista al sr. Toni Cornellas, considerat l'alma mater de la cursa i us la recomano perquè hi diu coses interessants. Pel que fa a mi, no se m'ha passat en cap moment d'inscriure'm ja que per sort, n'hi ha moltes més per fer a Catalunya, de més barates, sense tanta gentada i sense haver d'estar al cas amb molta antelació per no quedar-me sense dorsal. Però suposo que jo dec ser una mica rar. Això de la popularització de les curses fa possible que en algun cas concret puguis participar en la mateixa prova que ho fan altres atletes professionals i de prestigi mundial, encara que no els vegis en cap moment, ni a la sortida ni a l'arribada i molt menys durant la cursa. Sigui com sigui, i després de gairebé dos anys participant regularment en curses per diferents contrades de Catalunya, no recordo haver vist cap cas com aquest i suposo que molt malament haurien d'anar les coses d'ara endavant perquè es girés la truita. És a dir, l'organització ja deu donar per fet que l'any vinent tornaran a tenir un ple assegurat. D'això se'n pot dir apostar sobre segur.

Vist des de fora, si no s'està involucrat en aquest món pot semblar curiós que una ciutat com Granollers, de poc més de 60.000 habitants, hagi aconseguit una fita com aquesta i li passi la ma per la cara a altres de més potents que també organitzen mitges maratons, entre les quals Barcelona. Per un cop el centralisme barceloní perd protagonisme davant una capital comarcal. I a tot això, segueixo pensant que si moltes altres ciutats semblants són capaces de tenir una mitja marató, aleshores per què no Manresa? Perdoneu que em faci pesat amb aquesta qüestió però com diu aquell senyor amb ulleres, bigoti, que s'amaga darrera les sigles d'ERC i que de tan sòmines que és, també és imitat al "Polònia", "Algú ho havia de dir", de nou.

I ja que en parlo, potser us interessarà llegir aquestes altres entrades:

divendres, 3 de desembre de 2010

Sobre dones i curses populars

Fa uns dies, entre classe i classe, estava fent un cafè al Bar de la Facultat de Lletres de la UAB i no vaig poder evitar de sentir una conversa d'un grup de joves -nois i noies- sobre un tema que em va cridar l'atenció. Vagi per endavant que no sóc gens tafaner i no estic amatent a les converses dels altres -sobretot si no els conec- però com tampoc sóc sord part del que van dir va entrar per les meves orelles i va ser convenientment processat pel meu disc dur. Tot i que no vaig sentir tota la conversa aquesta anava de la presència de les dones en curses populars, que elles no estaven fetes per a aquest tipus d'esport i que en general, eren poques les que s'animaven a participar-hi. No coneixia ni tan sols de vista a cap dels joves -deu ser que ara ja no visito el bar tant com abans- però pel que vaig veure -i crec que sense ànim a equivocar-me- un parell devien tenir una certa experiència en aquesta qüestió, ja que parlaven amb un cert coneixement de causa i fins i tot fent ús d'una terminologia podríem dir que familiar. En aquests temps que sembla que hagis d'anar amb peus de plom per parlar de segons quins temes -per allò de ser políticament correcte- no deixa de ser una mica arriscat fer algunes afirmacions sense que després alguns curts de mires no deixin de titllar-te de "masclista", "racista", etc.

Vist d'una manera objectiva, és cert que amb dades a la ma la participació de les dones en curses populars és molt menor que la dels homes. I evidentment el preu d'inscripció és el mateix per a uns i altres (faltaria més!). Ho podem argumentar com vulguem: que si les dones tenen menys temps per aquestes "foteses" perquè culturalment no s'hi han pogut involucrar més, que si elles prefereixen altres activitats esportives de tipus indoor -n'hi ha moltes més als gimnasos-, que si opten per dedicar el temps lliure a aficions més descansades, etc. En això no m'hi vull ficar perquè trobaríem moltes casuístiques, totes igual de vàlides. Però el fet és el fet i això no ho canvia ni Déu, de la mateixa manera que també podem observar que el món de la BTT és molt més masculí que femení (diria que fins i tot, més). Si feu d'espectador en qualsevol cursa popular una mica multitudinària fixeu-vos amb qui haureu de compartir el temps d'espera fins que arribin els corredors, molt més amb les mares i/o companyes que no pas amb els pares i/o companys de corredores.

No vull perdre el temps mirant classificacions de curses populars i comparar el nombre d'uns i d'altres perquè és un fet més que demostrat, i si algú vol dades concretes el convido a fer-hi una ullada en les que podeu trobar al web del Champion chip. N'hi ha per triar i remenar i al final en traurà la mateixa conclusió que jo: en aquest país el món de les curses populars encara té un clar biaix cap al gènere masculí. Alguns cops m'he entretingut en comptar-ho i a grosso modo el percentatge de dones sobre el total de corredors no sol superar el 10-15%. Agradi o no, és així. Fixeu-vos com a la recent 2ª edició de la exitosa Cursa d'Ivars d'Urgell es va valorar com un fet molt positiu que aquesta xifra fos d'un 20%. en la prova de 10 km. i molt més (del 56%) en la de 5 km. Potser aquí tenim una explicació: no hi ha gaires curses populars de distàncies inferiors als 10 km. i potser les dones no s'atreveixen encara gaire amb altres de més llargues. Al cap i a la fi, veiem com de tant en tant se n'organitzen per a dones i desconec també si com a home m'hi podria inscriure. En canvi, no n'he vist cap dirigida específicament als homes i em temo que si es fes l'organització ja tindria posada una denúncia al jutjat de guàrdia res més fer-se pública. És el que té allò que en diuen "discriminació positiva". I és que en aquest país hi ha molt "progre" de pa sucat amb oli.

Per tant, vist això potser aquella conversa que vaig sentir al bar no anava mal encaminada, malgrat que una de les noies que participaven de la discussió semblava bastant encesa defensant uns arguments oposats. I ja que en parlem, potser que ho fem d'una altra qüestió que té a veure també amb el gènere i les curses, i és aquesta: En les curses mixtes -que són la majoria- hauria d'haver-hi premis per a les primeres dones classificades, encara que no ho siguin de la classificació absoluta? Vagi per endavant que jo sóc partidari que no -però és una simple opinió- i no veig lògic que una persona que hagi quedat per darrera meu tingui la possibilitat de rebre un premi només pel fet de ser dona. És cert que tampoc crec que en una cursa popular hagi d'haver-hi cap premi -sigui en metàl.lic, un trofeu, en espècies, etc- i que si n'hi ha, doncs que tothom competeixi amb les mateixes regles. Però és clar, amb aquesta premissa en moltes curses cap dona tindria opció de rebre un premi ja que a més d'una presència molt menor en comparació a la dels homes, també són molt poques les que ocupen una posició més o menys destacada i en canvi, els darrers llocs solen estar copats per elles (em remeto de nou a les classificacions). De ben segur aquest deu ser un dels pocs camps en què el gènere masculí ha demostrat ser superior al femení (i suposo que hi té molt a veure aspectes físics, de morfologia corporal, digueu-ho com vulgueu). I aquesta no és una opinió masclista sinó objectiva, i a les dades em remeto. Això sí, els que se sentin més homes per això que no es deixin enganyar: en molts altres camps les dones ens passen la ma per la cara.

Val a dir que aquesta qüestió em rellisca bastant perquè com a participant masculí sóc del tot conscient que no guanyaré mai cap premi, i també que si participés com a dona -ja miraríem de resoldre el tema com fos- n'hi hauria d'altres millors que jo, encara que també és cert que moltes menys que homes. Per tant, potser sí que si faig una bona cursa podria pujar al pòdium femení. Vés a saber si d'aquí pocs dies em començo a omplir d'hormones femenines, depilar-me, fer-me la permanent, canviar la veu i el vestuari i iniciar els tràmits per canviar el nom del meu DNI: Joana Carla no em convenç gaire i un o altre per separat ... no sé, potser em quedaria amb Carla. La discriminació és allò que sovint ens ve al cap quan un determinat comportament o actitud ens perjudica per raons de gènere, creença religiosa, origen, etc. però que obviem quan no ens sentim implicats de forma directa. Però també és cert que de vegades aquesta discriminació positiva és un exemple del que es diu sempre que "paguen justos per pecadors". No sé què diria d'això l'antiga ministra d'Igualtat Bibiana Aido.