divendres, 3 de desembre de 2010

Sobre dones i curses populars

Fa uns dies, entre classe i classe, estava fent un cafè al Bar de la Facultat de Lletres de la UAB i no vaig poder evitar de sentir una conversa d'un grup de joves -nois i noies- sobre un tema que em va cridar l'atenció. Vagi per endavant que no sóc gens tafaner i no estic amatent a les converses dels altres -sobretot si no els conec- però com tampoc sóc sord part del que van dir va entrar per les meves orelles i va ser convenientment processat pel meu disc dur. Tot i que no vaig sentir tota la conversa aquesta anava de la presència de les dones en curses populars, que elles no estaven fetes per a aquest tipus d'esport i que en general, eren poques les que s'animaven a participar-hi. No coneixia ni tan sols de vista a cap dels joves -deu ser que ara ja no visito el bar tant com abans- però pel que vaig veure -i crec que sense ànim a equivocar-me- un parell devien tenir una certa experiència en aquesta qüestió, ja que parlaven amb un cert coneixement de causa i fins i tot fent ús d'una terminologia podríem dir que familiar. En aquests temps que sembla que hagis d'anar amb peus de plom per parlar de segons quins temes -per allò de ser políticament correcte- no deixa de ser una mica arriscat fer algunes afirmacions sense que després alguns curts de mires no deixin de titllar-te de "masclista", "racista", etc.

Vist d'una manera objectiva, és cert que amb dades a la ma la participació de les dones en curses populars és molt menor que la dels homes. I evidentment el preu d'inscripció és el mateix per a uns i altres (faltaria més!). Ho podem argumentar com vulguem: que si les dones tenen menys temps per aquestes "foteses" perquè culturalment no s'hi han pogut involucrar més, que si elles prefereixen altres activitats esportives de tipus indoor -n'hi ha moltes més als gimnasos-, que si opten per dedicar el temps lliure a aficions més descansades, etc. En això no m'hi vull ficar perquè trobaríem moltes casuístiques, totes igual de vàlides. Però el fet és el fet i això no ho canvia ni Déu, de la mateixa manera que també podem observar que el món de la BTT és molt més masculí que femení (diria que fins i tot, més). Si feu d'espectador en qualsevol cursa popular una mica multitudinària fixeu-vos amb qui haureu de compartir el temps d'espera fins que arribin els corredors, molt més amb les mares i/o companyes que no pas amb els pares i/o companys de corredores.

No vull perdre el temps mirant classificacions de curses populars i comparar el nombre d'uns i d'altres perquè és un fet més que demostrat, i si algú vol dades concretes el convido a fer-hi una ullada en les que podeu trobar al web del Champion chip. N'hi ha per triar i remenar i al final en traurà la mateixa conclusió que jo: en aquest país el món de les curses populars encara té un clar biaix cap al gènere masculí. Alguns cops m'he entretingut en comptar-ho i a grosso modo el percentatge de dones sobre el total de corredors no sol superar el 10-15%. Agradi o no, és així. Fixeu-vos com a la recent 2ª edició de la exitosa Cursa d'Ivars d'Urgell es va valorar com un fet molt positiu que aquesta xifra fos d'un 20%. en la prova de 10 km. i molt més (del 56%) en la de 5 km. Potser aquí tenim una explicació: no hi ha gaires curses populars de distàncies inferiors als 10 km. i potser les dones no s'atreveixen encara gaire amb altres de més llargues. Al cap i a la fi, veiem com de tant en tant se n'organitzen per a dones i desconec també si com a home m'hi podria inscriure. En canvi, no n'he vist cap dirigida específicament als homes i em temo que si es fes l'organització ja tindria posada una denúncia al jutjat de guàrdia res més fer-se pública. És el que té allò que en diuen "discriminació positiva". I és que en aquest país hi ha molt "progre" de pa sucat amb oli.

Per tant, vist això potser aquella conversa que vaig sentir al bar no anava mal encaminada, malgrat que una de les noies que participaven de la discussió semblava bastant encesa defensant uns arguments oposats. I ja que en parlem, potser que ho fem d'una altra qüestió que té a veure també amb el gènere i les curses, i és aquesta: En les curses mixtes -que són la majoria- hauria d'haver-hi premis per a les primeres dones classificades, encara que no ho siguin de la classificació absoluta? Vagi per endavant que jo sóc partidari que no -però és una simple opinió- i no veig lògic que una persona que hagi quedat per darrera meu tingui la possibilitat de rebre un premi només pel fet de ser dona. És cert que tampoc crec que en una cursa popular hagi d'haver-hi cap premi -sigui en metàl.lic, un trofeu, en espècies, etc- i que si n'hi ha, doncs que tothom competeixi amb les mateixes regles. Però és clar, amb aquesta premissa en moltes curses cap dona tindria opció de rebre un premi ja que a més d'una presència molt menor en comparació a la dels homes, també són molt poques les que ocupen una posició més o menys destacada i en canvi, els darrers llocs solen estar copats per elles (em remeto de nou a les classificacions). De ben segur aquest deu ser un dels pocs camps en què el gènere masculí ha demostrat ser superior al femení (i suposo que hi té molt a veure aspectes físics, de morfologia corporal, digueu-ho com vulgueu). I aquesta no és una opinió masclista sinó objectiva, i a les dades em remeto. Això sí, els que se sentin més homes per això que no es deixin enganyar: en molts altres camps les dones ens passen la ma per la cara.

Val a dir que aquesta qüestió em rellisca bastant perquè com a participant masculí sóc del tot conscient que no guanyaré mai cap premi, i també que si participés com a dona -ja miraríem de resoldre el tema com fos- n'hi hauria d'altres millors que jo, encara que també és cert que moltes menys que homes. Per tant, potser sí que si faig una bona cursa podria pujar al pòdium femení. Vés a saber si d'aquí pocs dies em començo a omplir d'hormones femenines, depilar-me, fer-me la permanent, canviar la veu i el vestuari i iniciar els tràmits per canviar el nom del meu DNI: Joana Carla no em convenç gaire i un o altre per separat ... no sé, potser em quedaria amb Carla. La discriminació és allò que sovint ens ve al cap quan un determinat comportament o actitud ens perjudica per raons de gènere, creença religiosa, origen, etc. però que obviem quan no ens sentim implicats de forma directa. Però també és cert que de vegades aquesta discriminació positiva és un exemple del que es diu sempre que "paguen justos per pecadors". No sé què diria d'això l'antiga ministra d'Igualtat Bibiana Aido.

2 comentaris:

  1. Com a dona, esportista, que em considere, estic d'acord amb que el nombre de dones que participen, ja no sols en curses populars, sinó en qualsevol altre esport, és molt inferior al nombre d'homes, però si mirem l'evolució d'una anys ençà, també vorem com la cosa ha canviat prou i que el percentatge és ara més alt (no ho puc demostrar amb dades però és la sensació que tinc). Tot i això, també pense que podrien ser-ne moltes més i que tots eixos arguments sobre els fets culturals i bla bla bla.. em pareixen tonteries hui en dia. Si no hi ha més dones que fan esport es perquè no els hi dona la gana. Les coses han canviat molt i hui en dia molts homes ajuden en les tarees domèstiques cosa que li dona més temps a la dona per anar a fer esport si si no es així, les úniques culpables som nosaltres les dones per fer les reivindicacions feministes de porta enfora. Pense que si les dones no fan curses és més per qüestions al que diran, a les poques ganes de sofriment i a la mandra que no a qualsevol altra cosa.
    Jo vinc d'una família on tothom fa esport. Ha donat la casualitat que la majoria som dones i TOTES fem curses d'algun o altre tipus. Be que se'ns ha educat així donat la tradició familiar...però no ha totes: mare i tieta amb 45 anys es van posar a correr mentre treballaven i "tenien una casa que portar"...qui no ho fa, és perquè no vol

    ResponElimina
  2. Més clar, Amparo, impossible. Estic d'acord amb tu que afortunadament les coses han canviat molt avui dia i que les dones poden fer moltes més coses avui dia que no pas, i si no les fan és perquè en el fons, no volen. Això de portar una casa treu molt de temps però com se suposa que són dos adults, si la dona deixa fer a l'home ... Res, només és una reflexió que em va venir al cap després de sentir aquella conversa al bar de Lletres.

    Gràcies pel comentari.

    ResponElimina