dilluns, 20 de desembre de 2010

Bell Race de Navarcles: satisfets

Ahir al matí jo, el Frans i el Xavi vam fer la primera edició de la Bell Race de Navarcles, una cursa que es podria qualificar "de muntanya" però tampoc sense ser cap bestiesa de l'altre món. De totes formes, i com ja deia en un escrit de finals de novembre quan en parlava, estava força convençut que no la faria perquè no s'ajusta gaire a les meves preferències, les quals s'inclinen més per curses amb recorreguts planers i menys exigents. Per aquest motiu havíem programat la nostra participació a la 2ª eco-mitja marató de Vic, tenint en compte que fa temps que no correm aquesta distància; i de fet, en el meu cas concret, ja feia dos mesos d'ençà la meva presència en una cursa, justament la mitja marató de Mollerussa. Però com no es pot dir mai que d'aquesta aigua no en beuràs, i com de vegades sóc tan poc creïble com un polític fent un míting en campanya electoral, em vaig empassar les meves pròpies paraules quan deia que hi havia tots els números per no participar en aquesta cursa. L'opció de Vic va quedar arraconada i aquesta, finalment, va guanyar: el preu, la distància, la proximitat a casa i la possibilitat de combinar-la amb un cros infantil (coses de família) van ser factors que van pesar més que cap altre.

Així doncs, ens presentem al pavelló de Navarcles per recollir el dorsal i seguir la rutina de sempre: veure l'ambient, fer el cafè i visitar el lavabo. Però cal reconèixer que cap dels tres les teníem totes, després d'aquest temps sense curses i que, com sempre, qui no té un all té una ceba: que si jo amb el tendó dret adolorit i que no acaba fer net del tot, que si el Xavi amb les costelles encara ressentides després de fotre's de morros a la Berga-Santpedor (i ja fa un mes) i el Frans que sempre té molèsties per tot arreu i que li mancava motivació per córrer. Però tant se val perquè el que importava era tornar a connectar de nou el xip (o la mentalitat) de les curses i malgrat el que he dit abans, aquesta podia ser una bona opció. Al cap i a la fi, com tampoc era massa llarga (poc més de 9 km.) el patiment tampoc podia perllongar-se per molta estona. I de fet, aquest semblava més que assegurat atenent-nos al perfil bastant exigent i trenca-cames.

Ara bé, per sorpresa nostra veiem que no va ser ben bé així i, o bé la cursa era menys dura del que ens ho havien descrit, o estem millor del que nosaltres mateixos crèiem. Dit i fet, amb un quart d'hora de retard (per atendre les inscripcions de darrera hora) ens donen la sortida i després d'un tram de baixada pels carrers del poble comencem a pujar, coincidint gairebé amb l'inici de la pista (l'asfalt no el tornarem a veure fins l'arribada a la meta). De seguida veig que tot i pujant i els nombrosos tobogans i revolts que ens trobem, puc mantenir un ritme més o menys viu. En aquests casos sempre és millor seguir un altre corredor que vegi's que va bé i amb un ritme que es pugui sostenir, abans que et deixi a tu o deixar-lo tu a ell. I això és el que vaig fer ja que després d'uns quants qms. i veient que m'alentia el pas, el vaig deixar enrere. Vaja, com si Cain hagués matat al seu germà Abel. Però sense cap mena de remordiment vaig anar fent perquè veia que em sentia bé i les molèsties del tendó s'havien esvaït al cap de poc de començar la cursa. Passo pel lloc on s'ha de tocar la campana (d'aquí el nom de la cursa) però no me n'adono ni penso en fer-ho, tot i que els membres de l'organització em diuen que continuï. I els hi faig cas.

Després d'uns quants metres, comença la baixada i jo segueixo al mateix ritme. Què voleu que us digui? em sentia bé i és allò que algun cop he comentat de tenir "bones sensacions". Fins i tot, en algun moment demano pas a gent que està per davant meu quan en les poques curses d'aquesta mena que he fet, sóc jo qui s'ha d'apartar. El món a l'inrevés!! Els darrers quilòmetres són de baixada gairebé constant i aprofito per millorar algunes posicions, tot i que no gaires perquè ja fa estona que corro sol. Al final, creuo la meta amb un bon regust de boca, no tant per la classificació final (que tampoc és cap meravella i aquest ja és un tema que ha passat a un segon terme), sinó més aviat perquè he comprovat que no estic tan malament. Al final, he ocupat la posició 69 (una xifra suggeridora, mmm!!!) d'un total de 129 corredors. Per la seva banda, el Frans és qui ha tingut una millor actuació (com ve sent habitual queixant-se de tot i després ja no el tornes a veure fins la meta), mentre que el Xavi és qui més s'ha ressentit de les seves molèsties (a l'arribada ja se'l veia una mica "tocat"). Tot plegat, no va ser la nostra una actuació com per llençar les campanes al vol però tampoc perquè hagin de tocar a morts.

Per acabar la crònica, i sense voler fer-ne sang, esmentar uns quants aspectes que m'han agradat i altres que no tant:
  • Crec que en alguns punts el recorregut hagués pogut estar més clarament senyalitzat. Reconec d'entrada que de vegades sóc un pèl despistat -ningú és perfecte- però hi ha hagut un parell de cops en què el camí a seguir no era gaire visible, sobretot quan després d'un revolt hi havia més d'una opció possible. I em consta que no he estat l'únic que ha hagut de recular en algun tram.
  • Podria criticar el retard en l'inici però també entenc que sent una cursa minoritària i sense esperar-hi molta gent, l'organització volgués apurar fins el darrer moment per mirar d'omplir el màxim nombre d'inscripcions possibles (un màxim de 300).
  • M'ha agradat molt el recorregut -tot i no ser d'una bellesa espectacular- i sobretot, un detall que en curses d'aquesta mena, crec que és molt útil: en lloc d'indicar regularment els qms. fets hi havia 5 cartells ben grans amb el perfil ben visible i una fletxa que indicava allò de "vostè està aquí". Així et feies una idea força precisa del que ja havies pujat i el que et quedava encara per pujar (o baixar).
En definitiva, una cursa correcta, sense gaires pretensions, amb una relació qualitat-preu força raonable. Qui sap si l'any vinent hi repetirem. Per si us interessa, us refresco l'escrit anterior que en vaig fer així com també un comentari de la cursa popular que es fa a la mateixa localitat (al novembre). I per posar la cirereta al pastís, una foto on se'm veu passant per sota de la campana. Jo esperava trobar-me una "senyora" campana i és clar, amb això tan petit no és estrany que no la veiés ni passar! I penseu que reglament en ma, se m'hauria d'haver desqualificat per no haver-la tocat.

4 comentaris:

  1. El millor de tot en aquests casos són les sensacions, com tu bé dius. Ni posicions, ni temps (tot i que aquest últim pot ser orientatiu, no gaire si tenim en compte que era de muntanya). Resultat ideal, doncs. Cursa tranquila, diferent i amb un bon regust de boca. Què més pots demanar?

    Felicitats!

    ResponElimina
  2. Doncs no puc demanar res més, què vols que et digui! Vaig acabar content i animat per a properes curses, això sí senzilletes. Perquè te'n facis una idea de amb quin anava, no duia ni cronòmetre ja que tampoc volia obsessionar-me amb això del temps. Bo i més sabent que no era aquesta una cursa per fer, justament, la millor marca personal. N'hi haurà d'altres on destacar-hi més.

    Gràcies i felicitats a tu pels teus magnífics temps a les darreres mitges.

    ResponElimina
  3. Moltes felicitats Joan Carles!,
    Com diu el company Raúl, sempre el millor son les sensacions, i sembla que estàs força content en aquest aspecte, no?. Sempre dius que ja vas de baixada, que estàs de tornada de tot, etc..., però després fas una cursa fantastica com aquesta, jejeje. Tens bones cames punyetero!!!

    ResponElimina
  4. Ernest,

    Que n'ets de pietós amb això que dius de les bones cames. No t'ho pensis pas que no aguantaria el vostre ritme ni el primer quilòmetre. Però bé, ja que tinc clar que estic de baixada, com a mínim i que menys, que a les curses que faci no estigui tant pel crono i si miri més de gaudir-ne sense haver de creuar la meta traient la llengua.

    Gràcies i seguim en contacte.

    ResponElimina