diumenge, 29 de desembre del 2013

2014: per començar l'any, una ARCS

Aquest serà el darrer escrit de l'any i deixaré per als primers dies del 2014 la crònica de la darrera cursa del 2013, la Sant Silvestre d'Avinyó. Anem al tema, però. Us detallo tot seguit les curses que per al gener em semblen més atractives, tenint present que de les 6 incloses a la taula, quatre es faran per la Catalunya Central i també quatre ja les conec una mica d'haver-hi participat abans. De totes formes, i seguint els meus criteris de selecció, tinc bastants números per acabar fent-ne només una, i si la cosa no canvia serà la nova prova inclosa al circuit ARCS, a Sant Vicenç de Castellet, de la qual ja us avenço que mirant el seu perfil, còmoda ... el que se'n diu còmoda, no ho serà.

Descarto fer les curses de Moià, Blanes, Les Borges Blanques i Prats de Lluçanès perquè o bé les trobo un pèl cares per al que són (tenen una relació preu per quilòmetre superior a l'euro) o bé estan, ara, per sobre de la distància amb què em sentiria còmode (és el cas de Blanes). Tot i així, aquesta darrera no seria una mala opció en el cas que m'animés, de nou, a córrer la vintena de quilòmetres. I és que potser és una bogeria però m'estic rumiant la possibilitat de participar al febrer en una cursa de muntanya que té una distància molt semblant. Però no avancem esdeveniments i ja ho anirem veient en poc temps. I per últim, no compto que faci la cursa de Súria perquè ja la vaig fer en la seva primera edició i no em va acabar de convéncer del tot.

Per acabar, i si us interessa, podeu llegir aquí les cròniques de les curses citades i que he fet en altres anys:
  • Crònica de la Cursa Dos Turons de Moià (2009).
  • Crònica de la Cursa Mar i Murtra de Blanes (2010).
  • Cròniques de la Cursa de l'Oli a les Borges Blanques (2010 i 2011).
  • Crònica de la cursa ARCS de Súria (2012).
Fe d'errates: la data d'elaboració de la taula és el 29 de desembre i no pas de novembre, com hi consta.

dimarts, 24 de desembre del 2013

Bon Nadal 2013!

Com ve sent tradició d'aquest bloc, i abans que l'altre Joan Carles -el monàrquic- em trepitgi l'exclusiva, us deixo el meu missatge de Nadal, tot i que seré breu perquè no em voldria repetir amb el que deia ara fa un any (aquí el podeu llegir). I és que malauradament en aquests dotze mesos passats no crec que la situació hagi variat gaire i m'agradaria dir que com a mínim, no ha empitjorat. Però o bé sóc un desconfiat de mena, o bé un realista convençut -ergo, un pessimista- atès que si faig una ullada al meu voltant i m'hi fixo una mica per sobre en els mitjans de comunicació, tinc la sensació que continuem igual, de fotuts. Malgrat els missatges d'optimisme que des de La Moncloa es llancen, potser al buit, i que pronostiquen una millora general de la situació per al 2014, aquesta no la veig per enlloc. Arribat a aquest punt de "frikisme", no sé si tenir més fe en qui ens governen o en el vident Sandro Rey: els primers te la foten i a més et fan passar per caixa per tot mentre que el segon ja saps que també ho fa però només pagues si el truques. I com a mínim te'n fots d'ell quan el veus als programes de zapping.

Així que per no fer-me pesat us deixo la foto del primer pessebre que hem muntat a casa i amb el toc personal del veritable rei de la casa, l'Stanis. Hi ha posat més personatges dels que la tradició diu que eren a Betlem com el Bob Esponja, Dora la Exploradora, l'abella Maya, el Pocoyo, la Pepa Pig, algun que altre cotxe dels Hot Wheels i fins i tot, al fons, una ambulància del SEM, no sigui que algun personatge prengui mal i se l'hagi de portar a urgències. I per descomptat, no han de faltar les sabatilles de córrer, companyes inseparables dels darrers anys.


Per cert, en la mesura de les vostres possibilitats, feu cas d'aquest missatge: sigueu feliços i penseu que la felicitat no ve tant pels diners i tot el que poguem comprar amb aquests, sinó per la simplicitat amb què ens hauríem de prendre la vida; dit en altres paraules: no és més feliç qui més té sinó qui menys se la complica. Per cert, d'aquí uns dies, darrera cursa de l'any: la Sant Silvestre d'Avinyó.



dimarts, 17 de desembre del 2013

Acabarem l'any a Avinyó?

Vés per on aquest mes de desembre m'ho estic agafant amb molta calma i de moment no m'ha vingut de gust participar a cap cursa. La meva previsió, com així us apuntava fa unes setmanes, era ser a Terrassa amb motiu de la cursa de muntanya (+ duatló) del seu Club de Natació. Però a mida que s'anava acostant la data (diumenge 15 del present) veia que no acabava per inscriure-m'hi i com de totes formes hi havia d'anar sol (no podia ni gosava arrossegar la família per una prova que començava a les 9 del matí), al final vaig decidir deixar-ho estar. Sóc de l'opinió que en aquests casos, si es va posposant el tràmit de la inscripció a una cursa deu voler dir que tampoc n'estàs del tot convençut i per tant, val més no capficar-s'hi gaire, no sigui que s'acabi anant amb desgana. Per això aquest passat diumenge ens vam estar per casa, participant de la Marató de TV3, jugant amb el nen i ... mandrejant. Això sí, encara vaig tenir temps per sortir a córrer una estoneta i fer espai a l'estómac. Ja vindran altres edicions futures com per poder pujar i baixar pels voltants de la capital egarenca. A més, després de comprovar els resultats m'he adonat que entre una i altra prova s'hi devien aplegar més de 700 persones, una xifra que em fa pensar que eren massa gent i que jo estava de més. Arribo, doncs, a la conclusió que cada cop tinc més clar que m'ha de venir molt de gust participar en una cursa concreta, a més dels criteris que ja us vaig llistar fa un temps, i que si pel que sigui ja previnc que aquesta condició no es donarà, aleshores m'espero a la següent.

I en aquestes que la següent cursa que potser sí acabaré fent és, de nou, la Sant Silvestre d'Avinyó, amb la qual cosa si es confirma seria aquesta la meva quarta presència consecutiva (us recordo que la meva primera "Sansi" va ser a Berga, el 2009). En principi reconec que quan vaig fer la previsió de possibles curses aquesta no entrava en els meus plans per acomiadar l'any, però recordant l'experiència de les altres edicions i que també estaria bé seguir mantenint el cuc, no la descarto en absolut i és més, diria que cada cop té més butlletes perquè m'hi inscrivi finalment. La qüestió, hores d'ara, és saber si correré sol o acompanyat ja que hem d'estar pendents de la possible tornada -ni que sigui puntual- d'un "au Fènix" que al febrer del 2012 va dir prou a això de les curses populars i amb qui fins aleshores jo i ell eren com el Batman i Robin (més que res la diferència d'alçada entre un i altre). D'altra banda, us he de confessar que aquests darrers dies, després de córrer com ho estic fent habitualment, és a dir, suau i sense matar-m'hi massa, no tinc gairebé cap molèstia al maleït Aquil·les del peu dret. No sé jo si això tan sols serà flor d'uns quants dies, una mena de període de calma abans de la tempesta o és que el peu s'ha acabat "acostumant" a aquesta deficiència i vés a saber com, ni es queixa ni jo he de posar-me gel després de cada sortida i, ni tan sols, l'endemà me'l noto. Creuem els dits, toquem fusta i convoquem els astres perquè això duri sine dia.

Sigui com sigui ho anirem veient al llarg dels propers dies. El termini per formalitzar la inscripció a Avinyó finalitza el 27, si no es vol pagar el "càstig" del recàrrec. Per tant, és d'esperar que abans ja hauré pres la decisió. Així doncs, algú s'hi anima? Penseu que serà molt fàcil, bufar i fer ampolles, deixar-me enrere a les primeres pujades que ens hi poguem trobar. I és que si no m'he esforçat gaire als 364 dies previs, com voleu que ho faci el darrer del 2013? Siguem coherents!


dimarts, 3 de desembre del 2013

D'economia i curses

Un cop més el mestre en curses populars -en Miquel Pucurull- ens ha fet obrir els ulls de bat a bat amb una reflexió publicada al seu bloc sobre un dels aspectes que darrerament dóna més de què parlar en el món de les curses i l'atletisme popular. M'estic referint, novament, al dels preus de les inscripcions, oimés després de constatar que a la propera (i celebèrrima) Mitja Marató de Granollers la cursa dels 5 km. costa la que per mi és l'escandalosa xifra de ... 22, 23 o 25 euros, depenent de quan es faci la inscripció (més tres de càstig si no tens xip). Però és que sense anar més lluny, a la recent prova de la nova Jean Bouin de Barcelona, també de 5 km., el preu era també per fer-nos-ho mirar tots plegats: 15 euros (més tres pel lloguer del xip). Amb aquests preus, qui ha dit que córrer és barat? En aquest bloc ja s'ha comentat més d'un cop aquesta mateixa qüestió i al final hom arriba a la conclusió que de la mateixa manera que certes curses s'estan aprofitant vilment de l'èxit de l'esport del córrer per fer negoci, també és lícit pensar que qui vulgui ser enganyat i objecte d'una gran presa de pèl, té tot el dret del món. Faltaria més! Per part meva ja he dit també en aquest mateix espai que un dels criteris que estic utilitzant a les darreres curses a l'hora de triar unes i descartar-ne d'altres és, justament, el del preu. Molt breument, tot i que depenent dels quilòmetres que tingui la prova, no crec que torni a participar a cap més cursa amb un preu superior als 10-12€, i si mai m'animo de nou a córrer una mitja marató, posem-hi uns quants més. Però vaja, més aviat apunto a la banda baixa que no a l'alta. I derivat d'això, el més probable és que tanqui aquest any amb una despesa en inscripcions que superarà de ben poc els 100€ (també és cert que de totes les curses que fet n'hi ha hagut unes quantes de gratuïtes, alhora que vist ara amb aquests altres ulls, alguna altra del meu historial no l'hagués fet).


Aprofitant l'avinentesa, i com a la universitat on treballo m'encarrego de la docència d'una assignatura que es diu "Economia" (dins el pla d'estudis del Grau de Geografia i Ordenació del Territori), miro d'aplicar exemples quotidians a determinades teories i principis que impresos en un llibre queden molt bé, però que després la realitat s'encarrega de desmuntar-te'ls. Just aquestes dies estem explicant qüestions relacionades amb la fixació dels preus dels productes i serveis oferts en un mercat, les variables que hi intervenen, les corbes de l'oferta i la demana, el preu d'equilibri, etc. A grans trets, i sense ànims d'oferir-vos una lliçó magistral sobre el tema, podríem resumir-ho com segueix: el mercat és on es troben l'oferta i la demanda i si funcionés sense cap mena de restricció (un escenari més teòric que real) hi hauria d'haver plena llibertat perquè ambdues parts arribin a un preu d'equilibri amb què acorden, d'una banda, vendre allò que ofereixen, i de l'altra, comprar allò que desitja o pensa li és necessari per satisfer les seves necessitats. D'aquesta forma, la corba de la demanda indicaria que un augment dels ingressos es traduiria en un augment de les vendes (a la gràfica, la corba es desplaçaria cap a la dreta) i a l'inrevés, ser més pobre farà moure la corba cap a l'esquerra. Per la seva banda, la corba de l'oferta ens diu que a més possibilitats d'apujar el preu del producte, el volum de la seva oferta també augmenta. Altrament dit, en el primer cas podem pensar que si ofereixo 1.000 dorsals d'una cursa a 15€ i no els venc tots però me'ls vull treure de sobre sigui com sigui, n'hauria de reduir el seu preu o fer ofertes a darrera hora del tipus "pagui dues inscripcions i endugui-se'n tres". En el segon cas ens trobaríem que si poso a la venda aquest mateix nombre de dorsals al mateix preu però sé que me'ls trauran de les mans així que s'obri el període d'inscripció, aleshores tinc un bon pretext per augmentar-ne el preu i/o el nombre de dorsals.


Posem-nos en el lloc de l'ofertant: m'hauria de plantejar de quins factors pot dependre el preu dels meus productes o serveis que vull posar a la venda. Bàsicament, i entre altres, de la seva naturalesa, de les modes o preferències dels consumidors i del context general. En el primer cas, parlaríem de béns bàsics o de primera necessitat i d'altres més prescindibles, i si són bàsics sabria que la gent me'ls demanaria amb independència del preu final de venda (fins a un cert punt) i en canvi, si no ho són tant la gent els trauria de la seva llista de compra així que arribi un context de crisi com l'actual. En aquesta tessitura, em demano si podríem considerar una cursa com un producte bàsic? el sentit comú (de vegades el menys comú dels sentits) ens diria que no però com més va més tinc la sensació que molta gent es comporta com si ho fos, pagant xifres molt elevades per curses que no crec que ho valguin. En el segon cas, les modes van i venen i és cert també que determinats béns que es posen de moda acaben sent molt necessaris, bàsics (p. ex. què me'n dieu dels smartphones?). Aquests productes bàsics acaben tenint un preu gairebé insensible a les variacions de renda de la població, hi ha marge per augmentar-ne l'oferta i a preus més elevats. De totes formes, i posats a pensar que algunes curses esdevenen productes bàsics, la pregunta a fer seria la següent: podria donar-se el cas que esdevenint quelcom bàsic, la despesa en curses acabi desplaçant el consum d'altres productes també bàsics? I pel que fa al tercer aspecte, la lògica ens portaria a pensar que en un context de crisi hi hauria més pressió per empènyer els preus a la baixa però vés per on, dubto que això es reflecteixi en moltes curses. És cert que el cost de la vida no para de créixer (allò que diem popularment IPC o inflació), però també ho és que moltes curses s'han encarit any rere any bastant per sobre d'aquest indicador; dit en altres paraules, un augment d'1-2€ del preu d'inscripció (posem per cas, sobre un preu inicial de 10€) pot semblar no gaire alt en termes absoluts, però no s'hauria de perdre de vista que això equival a un 10-20%.

Des d'un punt de vista neoliberal s'argumenta que el consumidor disposa de tota la informació abans de entrar al mercat i que és lliure de prendre decisions sobre què comprar i què descartar en funció dels seus interessos. La moda de participar en curses populars dels darrers anys ha servit per fer augmentar la demanda i alhora també l'oferta. El que passa, però, és que la moda també és selectiva i emfasitza algunes curses en detriment d'unes altres. Per això, proves com la de Granollers, la Behovia-San Sebastian, la Marató de Barcelona o la San Silvestre vallecana exhaureixen dorsals així que es posen a la venda. Al cap i a la fi, el context i el mercat acabaran decidint (potser una mena de llei de Darwin per allò de la supervivència de les espècies que saben adaptar-se millor als canvis del seu entorn?): en economia es diu que una empresa ha de tenir en compte uns quants factors productius i quant algun d'aquests no surt bé, pot fer que l'empresa no funcioni i al final hagi de baixar la persiana. Seria això un símil per afirmar que darrera la gran ombre de les curses amb més prestigi, potser moltes altres acabaran desapareixent.

Per acabar aquesta reflexió econòmica, hem de tenir molt en compte que una cursa no és ben bé una empresa però tampoc hauria de ser quelcom molt diferent: un producte que es posa al mercat amb una quantitat concreta d'unitats (p. ex. nombre màxim de dorsals) a un preu fix. I que l'empresa es posi les piles per fer-lo rendible, o que l'organització de la cursa s'ho faci venir bé per cobrir les despeses, en un context de restriccions econòmiques arreu (menys patrocinadors privats, menys ajudes públiques, etc.). De totes formes, potser ja s'ha arribat a un punt en què hauríem de començar a diferenciar entre un tipus de curses -més "professionals", massificades i a uns preus més alts- d'unes altres molt més populars i amb uns preus més assequibles. Com s'ha dit també més d'un cop en aquest espai, el caràcter "popular" d'una cursa no ve donat només pel nombre de dorsals venuts (en el sentit que ho seria més com més se'n venguin), i potser fora bo que invertim la relació:


Per què tingueu una referència del que estic parlant: pagaríeu 19€-20€ per participar a la Sant Silvestre de Vallecas (10 km), al costat de 40.000 corredors més? Doncs dir-vos que les inscripcions ja s'han exhaurit. O 38€ per la Behobia-San Sebastian (20 km no homologats)? Doncs aquí també van fer ple. O el darrer exemple, destinaríeu entre 61,5€ i 84€ de la vostra butxaca per córrer la marató de la Ciutat Comtal? Jo no, deixant de banda de si em considero més neoliberal o més socialdemòcrata, el mercat em dóna l'opció de triar i per això decideixo que no em prenguin el pèl. Eps, sense ànims d'ofendre ningú.

I ja que l'he citada, us convido a llegir aquesta altra entrada en relació a aquesta mateixa qüestió dels preus, publicada ara farà gaire bé un any, a partir de l'exemple de la famosa cursa Sant Silvestre de Vallecas.