dimarts, 3 de desembre de 2013

D'economia i curses

Un cop més el mestre en curses populars -en Miquel Pucurull- ens ha fet obrir els ulls de bat a bat amb una reflexió publicada al seu bloc sobre un dels aspectes que darrerament dóna més de què parlar en el món de les curses i l'atletisme popular. M'estic referint, novament, al dels preus de les inscripcions, oimés després de constatar que a la propera (i celebèrrima) Mitja Marató de Granollers la cursa dels 5 km. costa la que per mi és l'escandalosa xifra de ... 22, 23 o 25 euros, depenent de quan es faci la inscripció (més tres de càstig si no tens xip). Però és que sense anar més lluny, a la recent prova de la nova Jean Bouin de Barcelona, també de 5 km., el preu era també per fer-nos-ho mirar tots plegats: 15 euros (més tres pel lloguer del xip). Amb aquests preus, qui ha dit que córrer és barat? En aquest bloc ja s'ha comentat més d'un cop aquesta mateixa qüestió i al final hom arriba a la conclusió que de la mateixa manera que certes curses s'estan aprofitant vilment de l'èxit de l'esport del córrer per fer negoci, també és lícit pensar que qui vulgui ser enganyat i objecte d'una gran presa de pèl, té tot el dret del món. Faltaria més! Per part meva ja he dit també en aquest mateix espai que un dels criteris que estic utilitzant a les darreres curses a l'hora de triar unes i descartar-ne d'altres és, justament, el del preu. Molt breument, tot i que depenent dels quilòmetres que tingui la prova, no crec que torni a participar a cap més cursa amb un preu superior als 10-12€, i si mai m'animo de nou a córrer una mitja marató, posem-hi uns quants més. Però vaja, més aviat apunto a la banda baixa que no a l'alta. I derivat d'això, el més probable és que tanqui aquest any amb una despesa en inscripcions que superarà de ben poc els 100€ (també és cert que de totes les curses que fet n'hi ha hagut unes quantes de gratuïtes, alhora que vist ara amb aquests altres ulls, alguna altra del meu historial no l'hagués fet).


Aprofitant l'avinentesa, i com a la universitat on treballo m'encarrego de la docència d'una assignatura que es diu "Economia" (dins el pla d'estudis del Grau de Geografia i Ordenació del Territori), miro d'aplicar exemples quotidians a determinades teories i principis que impresos en un llibre queden molt bé, però que després la realitat s'encarrega de desmuntar-te'ls. Just aquestes dies estem explicant qüestions relacionades amb la fixació dels preus dels productes i serveis oferts en un mercat, les variables que hi intervenen, les corbes de l'oferta i la demana, el preu d'equilibri, etc. A grans trets, i sense ànims d'oferir-vos una lliçó magistral sobre el tema, podríem resumir-ho com segueix: el mercat és on es troben l'oferta i la demanda i si funcionés sense cap mena de restricció (un escenari més teòric que real) hi hauria d'haver plena llibertat perquè ambdues parts arribin a un preu d'equilibri amb què acorden, d'una banda, vendre allò que ofereixen, i de l'altra, comprar allò que desitja o pensa li és necessari per satisfer les seves necessitats. D'aquesta forma, la corba de la demanda indicaria que un augment dels ingressos es traduiria en un augment de les vendes (a la gràfica, la corba es desplaçaria cap a la dreta) i a l'inrevés, ser més pobre farà moure la corba cap a l'esquerra. Per la seva banda, la corba de l'oferta ens diu que a més possibilitats d'apujar el preu del producte, el volum de la seva oferta també augmenta. Altrament dit, en el primer cas podem pensar que si ofereixo 1.000 dorsals d'una cursa a 15€ i no els venc tots però me'ls vull treure de sobre sigui com sigui, n'hauria de reduir el seu preu o fer ofertes a darrera hora del tipus "pagui dues inscripcions i endugui-se'n tres". En el segon cas ens trobaríem que si poso a la venda aquest mateix nombre de dorsals al mateix preu però sé que me'ls trauran de les mans així que s'obri el període d'inscripció, aleshores tinc un bon pretext per augmentar-ne el preu i/o el nombre de dorsals.


Posem-nos en el lloc de l'ofertant: m'hauria de plantejar de quins factors pot dependre el preu dels meus productes o serveis que vull posar a la venda. Bàsicament, i entre altres, de la seva naturalesa, de les modes o preferències dels consumidors i del context general. En el primer cas, parlaríem de béns bàsics o de primera necessitat i d'altres més prescindibles, i si són bàsics sabria que la gent me'ls demanaria amb independència del preu final de venda (fins a un cert punt) i en canvi, si no ho són tant la gent els trauria de la seva llista de compra així que arribi un context de crisi com l'actual. En aquesta tessitura, em demano si podríem considerar una cursa com un producte bàsic? el sentit comú (de vegades el menys comú dels sentits) ens diria que no però com més va més tinc la sensació que molta gent es comporta com si ho fos, pagant xifres molt elevades per curses que no crec que ho valguin. En el segon cas, les modes van i venen i és cert també que determinats béns que es posen de moda acaben sent molt necessaris, bàsics (p. ex. què me'n dieu dels smartphones?). Aquests productes bàsics acaben tenint un preu gairebé insensible a les variacions de renda de la població, hi ha marge per augmentar-ne l'oferta i a preus més elevats. De totes formes, i posats a pensar que algunes curses esdevenen productes bàsics, la pregunta a fer seria la següent: podria donar-se el cas que esdevenint quelcom bàsic, la despesa en curses acabi desplaçant el consum d'altres productes també bàsics? I pel que fa al tercer aspecte, la lògica ens portaria a pensar que en un context de crisi hi hauria més pressió per empènyer els preus a la baixa però vés per on, dubto que això es reflecteixi en moltes curses. És cert que el cost de la vida no para de créixer (allò que diem popularment IPC o inflació), però també ho és que moltes curses s'han encarit any rere any bastant per sobre d'aquest indicador; dit en altres paraules, un augment d'1-2€ del preu d'inscripció (posem per cas, sobre un preu inicial de 10€) pot semblar no gaire alt en termes absoluts, però no s'hauria de perdre de vista que això equival a un 10-20%.

Des d'un punt de vista neoliberal s'argumenta que el consumidor disposa de tota la informació abans de entrar al mercat i que és lliure de prendre decisions sobre què comprar i què descartar en funció dels seus interessos. La moda de participar en curses populars dels darrers anys ha servit per fer augmentar la demanda i alhora també l'oferta. El que passa, però, és que la moda també és selectiva i emfasitza algunes curses en detriment d'unes altres. Per això, proves com la de Granollers, la Behovia-San Sebastian, la Marató de Barcelona o la San Silvestre vallecana exhaureixen dorsals així que es posen a la venda. Al cap i a la fi, el context i el mercat acabaran decidint (potser una mena de llei de Darwin per allò de la supervivència de les espècies que saben adaptar-se millor als canvis del seu entorn?): en economia es diu que una empresa ha de tenir en compte uns quants factors productius i quant algun d'aquests no surt bé, pot fer que l'empresa no funcioni i al final hagi de baixar la persiana. Seria això un símil per afirmar que darrera la gran ombre de les curses amb més prestigi, potser moltes altres acabaran desapareixent.

Per acabar aquesta reflexió econòmica, hem de tenir molt en compte que una cursa no és ben bé una empresa però tampoc hauria de ser quelcom molt diferent: un producte que es posa al mercat amb una quantitat concreta d'unitats (p. ex. nombre màxim de dorsals) a un preu fix. I que l'empresa es posi les piles per fer-lo rendible, o que l'organització de la cursa s'ho faci venir bé per cobrir les despeses, en un context de restriccions econòmiques arreu (menys patrocinadors privats, menys ajudes públiques, etc.). De totes formes, potser ja s'ha arribat a un punt en què hauríem de començar a diferenciar entre un tipus de curses -més "professionals", massificades i a uns preus més alts- d'unes altres molt més populars i amb uns preus més assequibles. Com s'ha dit també més d'un cop en aquest espai, el caràcter "popular" d'una cursa no ve donat només pel nombre de dorsals venuts (en el sentit que ho seria més com més se'n venguin), i potser fora bo que invertim la relació:


Per què tingueu una referència del que estic parlant: pagaríeu 19€-20€ per participar a la Sant Silvestre de Vallecas (10 km), al costat de 40.000 corredors més? Doncs dir-vos que les inscripcions ja s'han exhaurit. O 38€ per la Behobia-San Sebastian (20 km no homologats)? Doncs aquí també van fer ple. O el darrer exemple, destinaríeu entre 61,5€ i 84€ de la vostra butxaca per córrer la marató de la Ciutat Comtal? Jo no, deixant de banda de si em considero més neoliberal o més socialdemòcrata, el mercat em dóna l'opció de triar i per això decideixo que no em prenguin el pèl. Eps, sense ànims d'ofendre ningú.

I ja que l'he citada, us convido a llegir aquesta altra entrada en relació a aquesta mateixa qüestió dels preus, publicada ara farà gaire bé un any, a partir de l'exemple de la famosa cursa Sant Silvestre de Vallecas.

2 comentaris:

  1. Bona nit Joan Carles,

    M´ha agradat el teu article, Jo sóc runner fa setze anys i ja fa temps que m´he adonat que hi ha que tenen molta barra. L´esport de les curses de orientació també ha patit un encariment molt gran arran de l´increment del nombre d´aficionats. Tot i això no ha estat pas tan gran com les curses populars.
    En qualsevol cas, tenim la possibilitat de fe-ho saber als organitzadors. Això que diré ara no ho faria mai en el cas de curses solidàries.

    Ningú no t´impedeix sortir a correr aprofitant una cursa d´aquestes sense haver pagat la inscripció. Potser algú s´ho rumiaria una mica.

    Per cert, algú sap que va passar amb la cursa solidaria del forum del 20 d´octubre? Vaig voler inscriure´m amb el meu fill gran i al final en van dir que s´havia suspès.

    Salu2.

    ResponElimina
  2. Hola Kiko,
    Mercès pel teu comentari. No conec el món de l es curses d'orientació però suposo que en comparació amb les curses "normals", deu ser allò que diuen en castellà, "de lunes a martes no te apartes". Per part meva, jo no sóc ningú per anar fent proselitisme d'aquesta mena de "fe" en contra de les pujades de preus abusives, vull dir que no compto que les organitzacions de moltes curses em fessin el més mínim cas i mentre puguin anar omplint les inscripcions, aniran fent. I val a dir que des d'un punt de vista estrictament empresarial ho entendria perfectament. Moltes curses, però, no haurien de tenir, en principi, aquest "desig" de negoci i tinc la sensació que també s'han pujat al mateix carro. Potser, com bé dius, ens anirem trobant cada cop més més participants sense dorsal.
    I no, jo no sé què ha passat amb aquesta cursa del Fòrum.
    Salutacions ben cordials.
    JC

    ResponElimina