Punk Trail de Castellbell i el Vilar: olé tú!

Aquest proppassat dissabte vaig participar a l'única cursa (per dir-ho d'una manera) d'aquest febrer. El que havia de ser un mes amb alguna prova més s'ha quedat un pèl "orfe" després que com ja vaig comentar, no vaig poder assistir a l'estrena de la Kedada Trail de Castellterçol. Per sort, però, no quedarà en blanc ja que he tingut l'oportunitat de ser present, també, a l'estrena d'una nova Punk Trail, aquesta al municipi bagenc de Castellbell i el Vilar. I si a més a més el dia acompanya d'allò més, amb un sol espaterrant, poc fred i unes vistes fantàstiques de la muntanya de Montserrat, podem dir que va ser una matinal de dissabte (que no diumenge) molt rodona. I si no em creieu, fixeu-vos en aquesta primera foto que em van fer un cop coronat el segon cim, a punt de començar el tram més llarg de baixada: l'he publicat al meu mur del Facebook i diria que deu ser de les meves aportacions que han merescut més "m'agrada".

Ens presentem relativament d'hora jo i en Sergi (Sanz) i de seguida ens adonem que allà s'hi aplegarà molta gent (després, un cop acabada la cursa, sentiré comentaris que parlen d'uns 450 corredors). No sé si això és bo o dolent -per allò de confondre "popular" amb molta gent- però com a mínim veus que el lloc per deixar les bosses de menjar destinat al banc d'aliments fa patxoca. Com altres cops, aquesta mena de curses són una bona demostració de com de solidaris amb la gent que les està passant magres podem ser els que encara estem una mica millor. O potser és per allò que diuen "avui per tu, demà per mi". Sigui com sigui, ja només per això val la pena presentar-s'hi i després ja suarem la cansalada com Déu mana. Per sort, la lucidesa no ens ha abandonat encara i tant jo com el Sergi decidim que no en tenim gaire, de cansalada per suar, i per això optem pel recorregut curt, d'uns 14,5 km. El llarg el deixem estar per a una altra ocasió que haguem de purgar pecats més grans.

De tanta gent que ens hi hem reunit l'organització es veu una mica desbordada pel que al registre de les inscripcions i la sortida s'endarrereix mitja hora. Tant se val, ho hem de veure com si ens donessin més temps per parlar amb amics i coneguts que anem trobant (en Gerard, el Jordi i altres que em deixo). I encara menys mal que s'està molt bé amb el sol que comença a fer. Suposo que si es tractés d'una cursa més "seriosa", de pagament, d'aquelles que vas amb xip i tenen un esperit més competitiu, etc. això seria una qüestió bastant inadmissible però per sort aquest no és el cas: a sobre que tenim l'oportunitat de córrer gratuïtament, a sant de què ens hem de queixar per aquests "detalls"? A tot això, es dóna la sortida, "puntualment" a les 9:30h i no passen gaires metres per veure que als primers quilòmetres haurem d'anar amb molta paciència dels taps que s'hi fan. Es el que té fer voler que passi tanta gent per corriols estrets i llocs un pèl complicats. Pugem fins el Vilar, baixem pel Rasot del Puig i pugem de nou fins el Burés. Aquí ja ens trobem un primer avituallament, necessari perquè després de travessar el riu Llobregat, en breu començarà la pujada cap el Turó del Marquès (358 m i venint dels poc més de 150): és una autèntica paret que, irremeiablement, fa que haguem d'anar tots en corrua, un rere l'altre i en aquesta part són molt pocs els trams on es pugui córrer, bé per la gent, bé pel pendent, bé per les dues coses.

Coronem el cim (segon avituallament) i baixem tot seguit fins trobar-nos el Torrent dels Abadals. Aquí, però, comença l'ascens al segon turó, més alt que l'anterior (s'enfila fins els 425 m.) i passem pel que, de ben segur, deu ser el tram més preciós de la cursa ja que segueix bona part del mateix torrent d'abans, i transcorre per una zona del tot ombrívola on el sol no es deu veure ni en fotografies. Aquesta pujada, però, se'ns fa més suau que l'anterior, potser perquè tot i que amb alguna que altra aturada, podem córrer ja que el pendent és més suau i per descomptat, el gran grup ja està del tot dispers. Fem cim al turó -d'aquí és la primera foto que il·lustra aquesta entrada- i … a gaudir: gairebé no deixarem de baixar fins arribar de nou al Burés, a l'entrada del poble. Un darrer avituallament perquè encara que ens sembli que el més dur ja s'ha acabat, res més lluny de la realitat: ens fan pujar pel camí del Burés en un darrer tram d'aquells que "piquen" (uns 75 m. de desnivell) fins arribar de nou al poble del Vilar i d'aquí a l'arribada. En definitiva, una prova (més que una cursa) que dóna l'ocasió de retrobar-se amb gent i córrer junts per un entorn on no hi aniríem ni coneixem, amb uns bons avituallaments i un ambient del tot festiu (vegeu la foto del barrufets).

No valoraré la cursa perquè no crec que a allò que se'ns ofereix de forma gratuïta se li hagin de buscar les pessigolles. De totes formes, i havent vist la munió de gent que estan aplegant darrerament les Punk Trails, i si se'm permet l'opinió, potser caldria buscar recorreguts més aptes o amb suficient cabuda com perquè no s'arribin a formar taps. En aquesta darrera, però no és l'única, vaig tenir la impressió que de vegades ens feien passar per tram molt complicats (un corriol molt estret, baixar per un pendent molt relliscós, etc.) quan al costat mateix veies que hi havia una pista que portava al mateix lloc i no gaire més lluny. Eps, tan sols és un suggeriment i no voldria que ningú s'ho agafés malament; potser és que no se'm donen gaire bé els recorreguts molt tècnics. Gràcies, doncs, a l'organització de la Punk Trail de Castellbell i el Vilar per haver-me donat l'oportunitat de passar una bona matinal de dissabte i si no em falla la previsió, ens veurem a la següent: Sallent.

Per cert, l'endemà vam acostar-nos a la vila segarrenca de Sant Ramon amb motiu de la segona edició de la cursa SantRunmon, on hi va córrer el nostre nebot putatiu, l'Octavi. Recordeu que fa un temps deia que volia fer una cursa de muntanya que tingués una distància que voregés els 20 kms. i que aquesta me l'havia plantejada com una bona opció per estrenar-me. No va ser així perquè la Punk Trail va tenir prioritat i … uf! menys mal que hi vaig anar com a espectador perquè de tanta pluja que havia caigut no crec que el record que m'hagués quedat fos bo. El repte d'aquesta distància el mantinc però esperaré altres oportunitats. I per acabar la crònica, no em puc deixar de posar la imatge dels dos "cracks": val a dir que el "punyetero" d'en Sergi està en forma, a la darrera pujada, poc abans d'arribar a meta, em va deixar en un tres i no res. Disculpeu-nos per les ulleres "carnavalesques", van ser una gentilesa de l'organització de la cursa.

Febrer: comencem a córrer!

Efectivament, es confirma el que deia a l'entrada anterior que aquest gener serà un mes en blanc i en canvi, el febrer estarà un pèl més atapeït. No és que l'oferta de curses que us detallo tot seguit sigui molt  extensa però si hi ha unes quantes butlletes perquè acabi participant-hi a dues, i de les que "piquen" o fan "pupa". Per començar el mes, aquest proper cap de setmana tinc previst de córrer a la primera edició de la Kedada Trail de Castellterçol (municipi del Vallès Oriental i dins la comarca natural del Moianès). D'aquesta me'n vaig assabentar a través del Facebook d'una altra corredora popular (la Judit) i després de fer una ullada al web, no m'ho vaig rumiar dos cops: de muntanya, gratuïta, solidària i amb la possibilitat de poder triar entre tres distàncies. I agafeu-vos! ... m'he inscrit a la de 21 km. distància aquesta que no he fet mai en muntanya (sí en mitges maratons quan encara les corria). Espero que si m'ho rumio després de fer els primers quilòmetres pugui canviar de recorregut, però ja us dic d'entrada que no les tinc totes. I en segon lloc, sapigueu que a mitjans de mes la meva intenció és participar a una nova cursa de les Punk Trail, en aquest cas a Castellbell i el Vilar (també serà el seu bateig), tot i que en aquest cas m'he inscrit a la de menor distància (14 km.). Per tant, si les previsions es compleixen ja veieu que aquest febrer el tindré bastant ocupat. I esperem que les cames i el peu m'aguantin.

De la resta de curses que us detallo a la taula confesso que em feia gràcia la de Sant Ramon, ja que de fa un temps que tinc ficat al cap fer una cursa de muntanya que rondi la vintena de qms. La d'enguany serà la seva segona edició i les referències que en tinc de la de l'any passat són bastant bones. El que passa és que si la meva intenció és poder demostrar que córrer en curses és, encara, un esport assequible per a la butxaca, aleshores què menys que prioritzar aquelles proves que siguin barates i/o gratuïtes? Per tant, Sant Ramon s'ha vist desplaçat per Castellbell i el Vilar i haurà d'esperar una altra ocasió. I en darrer lloc, no puc deixar de recordar la bona tria que faríeu també si us decidiu per la cursa de Mont-rodon (Matadepera): hi vaig ser l'any passat i de debò que és una cursa de muntanya d'aquelles que valen molt la pena, tant per ambient com pel recorregut (no massa llarg però que alhora us farà suar la cansalada). El que passa és que aquest cop no veig per enlloc del seu reglament que es pugui córrer sense dorsal, com sí s'indicava en altres edicions passades. De totes formes, aquesta és de les que no em sabria gens greu fer-la previ pagament de la inscripció. Per descomptat, molt més que la celebèrrima mitja marató de Granollers que es farà al mateix dia.

Per acabar, i si us ve de gust, aquí podeu llegir la crònica de la meva participació a Mont-rodon l'any 2013.

Córrer per la Diada, ara més que mai

Qui em conegui ja sabrà que en qüestió d'expressar les meves idees i opinions polítiques sóc bastant discret, i no les deixo anar en qualsevol lloc i davant de qualsevol persona, si no conec ni un ni altre. I tot i així, m'agrada que pensin de mi que nedo entre dues aigües. Sovint he pensat que en un país com el nostre -diguem-li Catalunya o Espanya, m'és indiferent- hi ha gent tan curta que només veu els extrems i sense saber que en mig hi ha un llarg recorregut, o dit en altres paraules, entre un blanc i un negre hi ha un munt de grisos. I com no tinc gaires amics però sí molt amics, tampoc voldria que els perdés per dir el que penso -sobre política o futbol, un altre que ...- o que se m'interpretés malament. Però alhora tampoc voldria actuar de tal manera que després se'm pogués aplicar allò que en castellà diuen "dime de qué presumes y te diré qué careces". Bé, faig aquesta introducció per expressar, sense embuts que, ara més que mai, estic tip de viure en un país anomenat "Espanya" (o potser hauria de dir "Ecspanya"?), oimés després de llegir les declaracions del president de la Junta d'Extremadura dient que ara Catalunya demana i Extremadura paga (en referència al rescat de 5.000 milions € que ha demanat la Generalitat) i en la mateixa línia del que fa poc també va declarar el president de la Xunta de Galícia, en Carlos Feijóo.

Ara no entraré a reflexionar sobre les tan discutides balances fiscals i de què aporta cada territori autònom a la caixa comuna espanyola perquè després es redistribueixi en forma d'inversions de l'Estat. Sens dubte que en qüestió de xifres d'aquestes magnituds poden haver-hi unes quantes interpretacions, totes elles potser correctes però cap que coincideixi. De totes formes, és indubtable que hi ha algunes CC.AA que aporten més del que reben després i altres que fa temps que reben més del que han aportat i que, paradoxalment, després d'unes quantes dècades de superàvit fiscal encara es troben a la cua quant als indicadors més habituals de desenvolupament econòmic. I sincerament, crec que ni els interessa ni tampoc fan gaires esforços per revertir la situació. És allò que hom anomena "solidaritat interterritorial" fent que aquelles que generen més riquesa contribueixin a minvar la pobresa de les altres. I en aquest sentit, i malgrat la fama d'insolidaris que tenim els que vivim a Catalunya -se sentin catalans o espanyols- és indubtable que la nostra ha estat de les que més ha contribuït a emplenar un dels dos plats de la balança; i també podríem parlar de Madrid, Comunitat Valenciana i les Balears. Però com aquesta mena d'atacs són habituals sovint ja no els fem cas i més aviat ens en fotem quan surten en programes com l'APM. Ara bé, quan s'arriba a certs extrems de declaracions que no són més que mentides de les més absolutes, potser que deixem de posar l'altra galta -com hem vingut fent de sempre- i diguem prou d'una p*** vegada. Només faltaria que aquells territoris que han viscut més subvencionats que res més ens obliguin a ser solidaris i a sobre ens diguin en quina mesura (p. ex. percentatge del nostre PIB) i durant quant temps (a perpetuïtat?) ho hem de ser. De sempre havia pensat que la solidaritat és un acte voluntari de qui decideix ser solidari vers els altres. Això, quan ho expliques a fora, la gent normal i amb una certa intel·ligència no ho entenen. I de fet, aquí tampoc! Deu ser allò de l'Spain is different.

Tornant una mica al fil del que deia al principi, reconec que jo no he estat mai un independentista molt actiu, d'aquells per ideologia i per res més, perquè fa temps que venia pensant que qualsevol ideologia té un fort component sentimental i per tant, irracional, irreflexiu ... allò del seny i la rauxa. I segueixo pensant el mateix: el que passa és que ara em sento independentista per motius estrictament econòmics i crec que molta gent té aquesta mateixa "sensació". Anys i anys abocant diners a uns territoris perquè aquests continuïn tenint l'atur més alt d'Espanya, una plantilla sobredimensionada de funcionaris (per tant, res d'economia realment productiva) però alhora uns serveis i infraestructures alguns dels quals ja els voldríem aquí. No hi ha res com viatjar per obrir els nostres horitzons i veure que més enllà de l'Ebre hi ha un país de desagraïts, d'insolidaris (ells sí que són) i governants per uns dirigents amb una molt preocupant curtesa de mires i una fixació malaltisa per recórrer als tòpics de sempre. En qüestions d'identitat nacional espanyola ja ho diuen: no hi ha res més semblant a un polític de dretes que un d'esquerres: a Extremadura han passat de l'Ibarra (PSOE) a aquest José Antonio Monago (PP). I parlant de tòpics: aquí també en tenim uns quants sobre com són la gent (bé, una part) que viu en aquelles contrades però me'ls estalviaré per no ser repetitiu; ara bé, fa un temps em van passar un document d'aquests que circulen per la xarxa que comparava l'economia de les CC.AA. amb la possessió de dues vaques i crec que ho clava! (aquí el teniu). I si algú se sent amb la sensibilitat ferida, que s'hi fiqui flors. Aviam si els de sempre poden dir les ximpleries que vulguin i des d'aquí hem d'estar muts i a la gàbia. Òbviament, aquí no és que siguem tots fantàstics i perfectes sinó que també ens hem de mirar el melic i reconèixer que si estem com estem és, en part, per culpa nostra. El que passa és que venim arrossegant una motxilla que es diu Espanya i no hi ha manera que ens en poguem desempallegar. I és clar, en temps de crisi els extrems s'allunyen, les posicions es radicalitzen i uns i altres no fem més que dir disbarats. I el darrer d'aquest Monego és digne d'una reflexió tan simple com aquesta: o bé no es va prendre la medicació pertinent o potser va confondre les píndoles que tocaven. És ben bé que per Nadal li van regalar un canut i encara està intentant fer la "O".

Bé, per encarrilar aquest escrit cap a l'objectiu d'aquest bloc, dir-vos que si voleu expressar la vostra ràbia contra aquesta situació, o bé podeu anar a la manifestació de BCN per la Diada i que s'albira serà la més multitudinària de la història (és clar que des de la caverna mediàtica i carpetovetònica diran que han anat molt pocs i a més, coaccionats pels nacionalistes excloents i radicals), o bé podeu participar en alguna cursa de les que es facin el mateix dia. En aquest sentit, i després de repassar el calendari, us n'apunto quatre, una per província:

• La primera, una clàssica com és la de Térmens (Lleida) que ja va per la 26ª edició i és d'aquelles en què les inscripcions acostumen a exhaurir-se ben aviat (10 km.). En aquesta entrada del 2010 ja en parlava.
• La segona és la III Despertaferro, a Bàscara (Girona), 10 km.
• Per Tarragona teniu la 6ª edició de la Cursa de la Vila de Falset, de muntanya i a triar entre una distància de 13 km. o si us veieu més valents, de 22 km.
• I per últim, a Barcelona us convido a tastar la Transenyera, de Castellbell i el Vilar; aquesta serà la 2ª edició, de 13 km. i de muntanya.

I si voleu arrodonir la reivindicació podríeu córrer calçats amb unes vambes amb la senyera o estelada  (notícia). Veient-les en aquesta imatge fan goig. Però no donguem idees no sigui que ens surti el President de la Junta d'Extremadura sense haver pres la medicació pertinent dient que és un greuge comparatiu i que també les vols per a la gent del seu territori. Com és tan ximple, i havent-hi els colors groc i vermell, potser pensarà que és un nou disseny de la bandera espanyola. Per cert, Sr. Monago ja ha acabat de fer la "O" al voltant del canut?

I ja que estem en plena efervescència reivindicativa nacionalista, us convido a entrar en aquest enllaç i si us està bé, col·laborar en aquest projecte sobre la defensa de llengua catalana (enllaç).