dilluns, 10 de setembre de 2012

Córrer per la Diada, ara més que mai

Qui em conegui ja sabrà que en qüestió d'expressar les meves idees i opinions polítiques sóc bastant discret, i no les deixo anar en qualsevol lloc i davant de qualsevol persona, si no conec ni un ni altre. I tot i així, m'agrada que pensin de mi que nedo entre dues aigües. Sovint he pensat que en un país com el nostre -diguem-li Catalunya o Espanya, m'és indiferent- hi ha gent tan curta que només veu els extrems i sense saber que en mig hi ha un llarg recorregut, o dit en altres paraules, entre un blanc i un negre hi ha un munt de grisos. I com no tinc gaires amics però sí molt amics, tampoc voldria que els perdés per dir el que penso -sobre política o futbol, un altre que ...- o que se m'interpretés malament. Però alhora tampoc voldria actuar de tal manera que després se'm pogués aplicar allò que en castellà diuen "dime de qué presumes y te diré qué careces". Bé, faig aquesta introducció per expressar, sense embuts que, ara més que mai, estic tip de viure en un país anomenat "Espanya" (o potser hauria de dir "Ecspanya"?), oimés després de llegir les declaracions del president de la Junta d'Extremadura dient que ara Catalunya demana i Extremadura paga (en referència al rescat de 5.000 milions € que ha demanat la Generalitat) i en la mateixa línia del que fa poc també va declarar el president de la Xunta de Galícia, en Carlos Feijóo.

Ara no entraré a reflexionar sobre les tan discutides balances fiscals i de què aporta cada territori autònom a la caixa comuna espanyola perquè després es redistribueixi en forma d'inversions de l'Estat. Sens dubte que en qüestió de xifres d'aquestes magnituds poden haver-hi unes quantes interpretacions, totes elles potser correctes però cap que coincideixi. De totes formes, és indubtable que hi ha algunes CC.AA que aporten més del que reben després i altres que fa temps que reben més del que han aportat i que, paradoxalment, després d'unes quantes dècades de superàvit fiscal encara es troben a la cua quant als indicadors més habituals de desenvolupament econòmic. I sincerament, crec que ni els interessa ni tampoc fan gaires esforços per revertir la situació. És allò que hom anomena "solidaritat interterritorial" fent que aquelles que generen més riquesa contribueixin a minvar la pobresa de les altres. I en aquest sentit, i malgrat la fama d'insolidaris que tenim els que vivim a Catalunya -se sentin catalans o espanyols- és indubtable que la nostra ha estat de les que més ha contribuït a emplenar un dels dos plats de la balança; i també podríem parlar de Madrid, Comunitat Valenciana i les Balears. Però com aquesta mena d'atacs són habituals sovint ja no els fem cas i més aviat ens en fotem quan surten en programes com l'APM. Ara bé, quan s'arriba a certs extrems de declaracions que no són més que mentides de les més absolutes, potser que deixem de posar l'altra galta -com hem vingut fent de sempre- i diguem prou d'una p*** vegada. Només faltaria que aquells territoris que han viscut més subvencionats que res més ens obliguin a ser solidaris i a sobre ens diguin en quina mesura (p. ex. percentatge del nostre PIB) i durant quant temps (a perpetuïtat?) ho hem de ser. De sempre havia pensat que la solidaritat és un acte voluntari de qui decideix ser solidari vers els altres. Això, quan ho expliques a fora, la gent normal i amb una certa intel·ligència no ho entenen. I de fet, aquí tampoc! Deu ser allò de l'Spain is different.

Tornant una mica al fil del que deia al principi, reconec que jo no he estat mai un independentista molt actiu, d'aquells per ideologia i per res més, perquè fa temps que venia pensant que qualsevol ideologia té un fort component sentimental i per tant, irracional, irreflexiu ... allò del seny i la rauxa. I segueixo pensant el mateix: el que passa és que ara em sento independentista per motius estrictament econòmics i crec que molta gent té aquesta mateixa "sensació". Anys i anys abocant diners a uns territoris perquè aquests continuïn tenint l'atur més alt d'Espanya, una plantilla sobredimensionada de funcionaris (per tant, res d'economia realment productiva) però alhora uns serveis i infraestructures alguns dels quals ja els voldríem aquí. No hi ha res com viatjar per obrir els nostres horitzons i veure que més enllà de l'Ebre hi ha un país de desagraïts, d'insolidaris (ells sí que són) i governants per uns dirigents amb una molt preocupant curtesa de mires i una fixació malaltisa per recórrer als tòpics de sempre. En qüestions d'identitat nacional espanyola ja ho diuen: no hi ha res més semblant a un polític de dretes que un d'esquerres: a Extremadura han passat de l'Ibarra (PSOE) a aquest José Antonio Monago (PP). I parlant de tòpics: aquí també en tenim uns quants sobre com són la gent (bé, una part) que viu en aquelles contrades però me'ls estalviaré per no ser repetitiu; ara bé, fa un temps em van passar un document d'aquests que circulen per la xarxa que comparava l'economia de les CC.AA. amb la possessió de dues vaques i crec que ho clava! (aquí el teniu). I si algú se sent amb la sensibilitat ferida, que s'hi fiqui flors. Aviam si els de sempre poden dir les ximpleries que vulguin i des d'aquí hem d'estar muts i a la gàbia. Òbviament, aquí no és que siguem tots fantàstics i perfectes sinó que també ens hem de mirar el melic i reconèixer que si estem com estem és, en part, per culpa nostra. El que passa és que venim arrossegant una motxilla que es diu Espanya i no hi ha manera que ens en poguem desempallegar. I és clar, en temps de crisi els extrems s'allunyen, les posicions es radicalitzen i uns i altres no fem més que dir disbarats. I el darrer d'aquest Monego és digne d'una reflexió tan simple com aquesta: o bé no es va prendre la medicació pertinent o potser va confondre les píndoles que tocaven. És ben bé que per Nadal li van regalar un canut i encara està intentant fer la "O".

Bé, per encarrilar aquest escrit cap a l'objectiu d'aquest bloc, dir-vos que si voleu expressar la vostra ràbia contra aquesta situació, o bé podeu anar a la manifestació de BCN per la Diada i que s'albira serà la més multitudinària de la història (és clar que des de la caverna mediàtica i carpetovetònica diran que han anat molt pocs i a més, coaccionats pels nacionalistes excloents i radicals), o bé podeu participar en alguna cursa de les que es facin el mateix dia. En aquest sentit, i després de repassar el calendari, us n'apunto quatre, una per província:
  • La primera, una clàssica com és la de Térmens (Lleida) que ja va per la 26ª edició i és d'aquelles en què les inscripcions acostumen a exhaurir-se ben aviat (10 km.). En aquesta entrada del 2010 ja en parlava.
  • La segona és la III Despertaferro, a Bàscara (Girona), 10 km.
  • Per Tarragona teniu la 6ª edició de la Cursa de la Vila de Falset, de muntanya i a triar entre una distància de 13 km. o si us veieu més valents, de 22 km.
  • I per últim, a Barcelona us convido a tastar la Transenyera, de Castellbell i el Vilar; aquesta serà la 2ª edició, de 13 km. i de muntanya.

I si voleu arrodonir la reivindicació podríeu córrer calçats amb unes vambes amb la senyera o estelada  (notícia). Veient-les en aquesta imatge fan goig. Però no donguem idees no sigui que ens surti el President de la Junta d'Extremadura sense haver pres la medicació pertinent dient que és un greuge comparatiu i que també les vols per a la gent del seu territori. Com és tan ximple, i havent-hi els colors groc i vermell, potser pensarà que és un nou disseny de la bandera espanyola. Per cert, Sr. Monago ja ha acabat de fer la "O" al voltant del canut?

I ja que estem en plena efervescència reivindicativa nacionalista, us convido a entrar en aquest enllaç i si us està bé, col·laborar en aquest projecte sobre la defensa de llengua catalana (enllaç).

4 comentaris:

  1. Jo personalment mai m'he sentit independendista / "nacionalista", i avui dia encara no m'en sento. L'únic que vull és RESPECTE i, a vegades, veig com des de certs sectors "patriotes" espanyols no me'n tenen. El què estan fent els Presidents d'Extremadura i Galícia és un exemple. La ximpleria que acabo de sentir d'un veí n'és un altre: "si nos independizamos, aquí no se va a hablar ni el español" (a banda que això és una MENTIDA en el sentit estricte de la paraula, per què no es parla del castellà enlloc d'espanyol?). El què estan fent és molt perillós perquè la gent s'ho creu i, en temps de crisi, poden arribar a dir que és culpa nostra (dels catalans), quelcom semblant al què va fer Hitler amb els jueus (si bé és impossible -o molt difícil- arribar a aquests extrems). Per algun motiu m'acaba de venir al cap el què va dir un alumne de Labordeta que va escriure a en Tarradelles disposat a posar-se al servei de la "pàtria" catalana i que, en sentir-se rebutjat, va decidir anar a l'altre extrem (estic parlant d'en Los Santos): "los españoles somos los judios favoritos de los nazis catalanes" (o quelcom semblant).

    Per cert, ells critiquen el nacionalisme (referint-se a tot allò que pugui sonar mínimament a català/basc) i es fan dir a ells mateixos "patriotes"... i jo pregunto: quina és la diferència entre nacionalista i patriota? Al meu entendre, patriota no deixa de ser un eufemisme de nacionalista (paraula que té connotacions denigrants).

    Sobre els números de les banances fiscals només diré que s'ha d'anar amb peus de plom, perquè hem de reconèixer que les estadístiques serveixen per mentir. Tanmateix, és evident que hi ha una injustícia (potser no tan gran com el què ens pretenen fer creure des de sectors catalanistes, però n'hi ha).

    Una última cosa. Hem de recordar que el pitjor enemic de Catalunya som els catalans. Com pot haver independendistes / "nacionalistes" que no parlin correctament el català? és normal cometre errades, però a vegades... (els punts suspensius són prou explícits). Ens hem de valorar més: per exemple, escriure més en català (reconec que això primerament m'ho hauria d'aplicar a mi mateix) i no tant en altres idiomes (castellà/anglès) pel simple motiu d'arribar més lluny. Si el què fem està ben fet, ja es dedicaran a traduir-ho o a ensenyar el català a fora, com estan fent a algunes universitats extrangeres gràcies a les obres d'alguns artistes catalans. Ah!, i deixem-nos de traduir/doblar les obres d'autors extrangers (siguin llibres/pel·licules/etc.) al català: dediquem aquests diners a aprendre el català, castellà i altres llengues extrangeres. Això seria fer un favor a Catalunya més que no pas traduir-ho tot al català.

    En fi, aquest és un tema que té molta corda i mai ens posaríem d'acord. Així que millor talli ja.

    Salutacions.

    ResponElimina
  2. Mateu,
    Diga-li a aquest veí que no tingui por que es deixi de parlar castellà/espanyol perquè els catalans som, afortunadament bilíngües. I és més, crec que cada cop hi ha més independentistes que no sent catalans d'origen, i tenint el castellà com a llengua materna, també estan farts d'aquesta situació. Se sentin com se sentin, viuen i resideixen a Catalunya i paguen els mateixos impostos que un que parli català i sigui independentista fins la mèdul·la. Això em recorda un comentari d'un suposat periodista en un programa de TV (ja et post imaginar que devia ser al Canal Intereconomia o un d'aquests) que deia que als hospitals ja no s'atendrà ningú si no es parla català. Com deus imaginar, és un tall que de vegades surt a l'APM.

    En segon lloc, la comparació dels independentistes catalans amb els nazis alemanys és molt recorrent entre el Losantos (que de Sant en té tant com jo d'escolanet), César Vidal, Pio Moa, etc. que tenen un micròfonc a la boca i valdria més que li fessin una felació (ergo, mamada) perquè per dir les bestieses que deixen anar ... com a mínim que ho facin amb una mica de gràcia. El problema d'això és que hi ha gent que se'ls escolta i encara més greu, se'ls creuen. De vegades he arribat a creure que a fora deuen pensar que a Catalunya portem a la foguera els que parlen castellà, els votants de C's i el PP i els que llegeixen la premsa sucursalista de Madrid (ABC, la Razón, el Mundo i demés). És clar que aquesta colla d'impresentables només veuen els nacionalismes com a perillosos, fent referència al català i ara en menor mesura al basc, quan ells mateixos s'obliden d'un tercer nacionalisme present a Ecspanya, com és l'ecspanyol, tant o més perillós que els altres. És allò que en castellà es diu "veure la paja en ojo ajeno y no la viga en el propio".

    I de les balances fiscals ja no en parlem, però sent una mica mal pensats podríem imaginar una cosa tan òbvia com és el fet que si el govern central no les vol fer públiques any rere any és perquè ja es deuen imaginar que seria un escándol i un veritable problema. Ja ho va dir en Rodrigo Rato, antic ministre d'Economia. Però si es publiquessin com a mínim, podria servir per tapar les boques d'alguns dirigents autonòmics que només saben que dir ximpleries de els grosses -però sabent-ho- perquè són capaços de crear riquesa per ells mateixos. és més fàcil viure bé sense fer ni brot que no canviar l'status quo. I ho entenc perfectament, si jo visqués a Extremadura, Castella, Andalucia, etc, segurament també pensaria de la mateixa manera.

    I de la darrera part, estic d'acord amb tu, tot i que jo també cometo errades que poc a poc intento evitar i també reflectir (d'aquí el meu segon blc, el de Fartografia). Altrament dit, no m'imagino un programa en castellà de l'estil de "El gran dictat" dirigit per un andalús d'aquells tan tancats. Aquí s'ha criticat que falten més hores de castellà a l'escola, i jo no diré que no d'entrada; ara bé, en faltarien unes quantes més a moltes escoles d'Espanya si fem cas de com parlen i de com l'escriuen.

    Gràcies per la teva extensa i argumentada aportació. Ens veiem.

    JC

    ResponElimina
  3. Cèsar,

    Deu ser un dir això de "veure'ns, oi?
    Salutacions ben cordials.
    JC

    ResponElimina