dissabte, 29 de setembre de 2012

Cursa dels volcans d'Olot: d'espectador

Un dels avantatges que té això de les curses populars és que quan has arribat a un punt de prendre-t'ho amb molta més calma que quan un s'hi va endinsar, no et sap gens greu veure'n alguna des de l'altre costat de la barrera, és a dir, anar-hi com a acompanyant, disposat -com va ser aquest cas- a donar un parell de consells a algú altre està començant i gaudir d'un bon dia sense fer res més que unes quantes fotografies. Això és el que va passar el passat diumenge, a Olot, quan vam anar-hi per veure el nostre nebot "putatiu", l'Octavi, en la seva primera participació a la Cursa dels Volcans, que jo ja conec d'haver-hi estat dos cops i que per això mateix, vaig desistir d'un tercer perquè ara mateix, aquesta ja ha deixat d'estar dins el grup de curses que més s'ajusten a la meva capacitat física, limitada certament. Per a ell, després de dues curses a Bagà i una altra a Castelltallat, podríem dir que aquesta quarta ha estat el seu debut en una cursa de muntanya d'una certa duresa. No és que la de Castelltallat no ho fos tampoc però crec que en el cas olotí, el fet d'haver de pujar i baixar quatre volcans li atorga un plus que no té l'altra.

Així, el diumenge ens presentem a la capital de la Garrotxa i el dia promet ja que el sol hi és present i no fa gaire calor. L'ambient previ a l'inici que s'hi viu és molt agradable: no passo pels nervis habituals d'abans de començar una cursa i em limito a veure com la gent va amunt i avall de l'esplanada del pavelló on tothom hi és concentrat, escalfant uns, fent estirament els altres, xerrant tots. Tot indica que ens ho passarem bé, com així va ser. La cursa va fer ple quant a inscripcions, amb 350 corredors, i entre tots plegats hi érem una bona colla de gent. Una altra cosa bona que té això és que no només s'engresca més gent a córrer sinó que aquesta arrossega d'altra -acompanyants, familiars- i suposo que fins i tot algunes ciutats ja ho deuen veure com una bona oportunitat de fer negoci amb bars, restaurants i serveis similars. Aquest va ser el nostre cas i de fet, recordo que quan estàvem esmorzant en una cafeteria, un cop començada la cursa, vaig recordar-me de l'Octavi, pensant per quin volcà devia anar en aquells moments mentre assaboria un bon cafè amb llet. Ell suant i jo de panxing: és el que té ser el manager d'una possible futura estrella de les curses de muntanya. Justament, mentre estic escrivint aquestes línies, s'està fent la Ultra Cavalls del Vent, amb pluja i fred; i què voleu que us digui, no els tinc cap enveja, ni sana ni insana! allà ells i elles amb aquesta mena de bogeria. Només espero que demà faci més bo perquè tinc la Trail Senders del Penedès, una prova molt més curta i per descomptat, més suau i que a la seva primera edició ha omplert també. Encara hi ha molta gent amb seny!

Total, no us puc fer la crònica de la cursa perquè no la vaig fer, només dir-vos que l'Octavi va arribar el 105 de 350 corredors, amb un temps d'1h:14'. No sé si està bé o no tan bé però per poc que s'hi posi una mica més, de ben segur que el millorarà en properes edicions. Tot seguit, i per acabar, aquí us deixo unes quantes fotos perquè veieu que com a mínim, vaig fer alguna cosa de profit i no només tocar-me els ous. Per cert, fixeu-vos en la primera on es veu el xip propi de la cursa: un pèl "curiós" i no sé jo si gaire pràctic per córrer per corriols estrets i potser una mica plens de matolls.








Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada