diumenge, 29 de novembre del 2009

Barça-Madrid: a qui li importa?

Aquest cap de setmana s'ha celebrat a Manresa la Fira de Sant Andreu però ha passat amb més pena que glòria perquè ... com no, aquest capvespre també s'ha fet un intranscendent -per mi- partit de futbol entre el Barça i el Madrid. Feia una mica de pena veure els carrers i les parades de la fira gairebé buits i en canvi, els bars plens de gent -majoritàriament homes- tots aplegats davant la pantalla de televisió. Parlant amb una castanyera es planyia que aquest partit coincidís amb un dia com avui que, si hagués sigut més "normal", tenia el jornal més que assegurat. Ja sabeu que sóc un apassionat del bàsquet -per sort controlo encara aquesta passió- i alhora que també odio cada cop més això del futbol -i sortosament sense cap intent per mitigar aquesta opinió. I el que em fot més és que un partit de futbol (que no deixa de ser un més de la lliga) hagués condicionat el partit de bàsquet del Suzuki Manresa davant el potent Caja Laboral de Vitòria (l'antic Tau), ja que per no coincidir en el mateix horari s'ha vist "obligat" a avançar el seu a una hora tan intempestiva com les 5 de la tarda. Això ha fet que no hagi pogut fer una bona migdiada i que també m'hagi perdut la divertida pel.lícula de TV3 "Ice Age 2". Evidentment a ningú se li ha passat pel cap d'endarrerir el futbol fins més tard!!

Cap a les 7 de la tarda hem sortit jo i la meva companya a fer un volt pel centre de la ciutat i hem pogut comprovar com és impossible abstreure's del futbol. A cada passa que fèiem, una cosa o altre ens ho recordava (ara la tele d'un bar, ara la d'una botiga oberta, una conversa en una botiga de roba, el volum de la ràdio d'una parada, un coet, etc.). El dia que vegi aquesta mateixa expectació per un partit de bàsquet ja em podré morir!! Casualment, aquests dies estic llegint una biografia d'en Karl Marx a qui se li atribueix una d'aquelles frases que ha passat a la història per la seva rellevància: "la religió és l'opi del poble" (entre que no m'agrada el futbol i els meus gustos literaris, deveu pensar que tinc un cargol fluix). Doncs bé, és ben cert que avui dia el futbol ha substituït l'opi com a substància psicotròpica; potser arribarà un moment que la societat haurà de menester clíniques de desintoxicació futbolística.

Per cert, sabeu que finalment el Bàsquet Manresa ha guanyat el partit per 73 a 70? Però és clar si estic convençut que molts aficionats al futbol que anessin a veure un partit de bàsquet es deixarien la veu de tan cridar penalty! El món n'està ple, de gent inculta. Ara són gairebé les 11 de la nit i si bé tinc constància que ha guanyat el Barça (és impossible no saber-ho) no tinc ni idea del resultat. Me la porta molt fluixa.

Primera marató: primer canvi

Amb aquest escrit inicio el que espero sigui una sèrie més àmplia de reflexions i comentaris del que ha de ser la meva primera marató. En certa forma, si al final aquesta acaba sent realitat podríem dir que el títol d'aquest blog ja tindrà raó de ser -allò que diuen que el nom fa la cosa- donat que de moment no sóc encara un maratonià (potser que canviï el nom pel de "Half marathon man"). En primer lloc, si les previsions a uns quants mesos vista no canvien i no fem tard en la inscripció, canviarem l'escenari del nostre debut en aquesta distància; en un escrit anterior reconeixia la nostra intenció de debutar a Empúries (el mes de maig), tant per una qüestió de disposar de prou temps de preparació, per la zona com també pel fet que és d'aquelles que no apleguen molta gent. Ara bé, uns quants missatges rebuts d'altres blocaires que ens anem seguint mútuament ens ho han desaconsellat. Sembla ser que per les característiques del seu recorregut no és la més adient per iniciar-s'hi ja que pot coincidir amb un dia de tramuntana, inclou trams on pots córrer en solitari molta estona, etc.

Per això hem decidit canviar-la per la de Barcelona i aquesta decisió implica que passem del maig al març, amb la qual cosa caldrà avançar el nostre "planning" (¿?) de preparació, alhora que compartirem els carrers de la ciutat comtal amb una corrua de gent que, com diu l'himne del Liverpool, "you never walk alone". Des d'aquest punt de vista, segur que no serà res comparable a la cursa de l'Empordà.

Amb el nombre de curses que previsiblement haurem acumulat fins que arribi el moment, hom podria pensar que fer el salt a la marató no ha de ser gaire difícil. De fet, potser al seu moment vam ser massa agosarats però cal recordar que la nostra primera (en el cas del Frans la segona) cursa "oficial" va ser una mitja marató (a Sitges) i ens en vam sortir prou bé. Dic això perquè llegeixes articles sobre el tema i sempre es recomana que abans de córre'n una cal tenir un bon bagatge previ en curses de 10 km. I veient com ha anat la nostra evolució, diria que hem fet el procés invers. Doncs bé, si pensem que entre una i altra modalitat hi ha el doble de distància, aquesta mateixa premissa podria ser aplicada a fer el salt de la mitja a la marató (sencera). La primera acostuma a ser l'avantsala a la segona i com més se'n facin sabrem millor quin podrà ser el nostre objectiu final a la marató. Tot i així, aquesta és d'aquelles paraules que fan respecte (no diria "por") ja que és una prova que requereix una certa preparació exigent si després no es vol patir (literalment). Al cap i a la fi, aquesta distància és la que tinc de casa fins a la feina i fins ara no ho havia vist amb aquests altres ulls.

I parlant d'objectiu ... suposo que per tractar-se de la primera caldrà ser modestos i desitjar, tan sols, acabar-la amb prou forces i ganes com per voler-ne fer una altra, sense que importi gens el temps aconseguit. De totes formes, i per fer-nos una idea, segons els entesos si es té una marca de dues hores en una mitja, no cal ni plantejar-se cap altra cosa per a una marató que acabar-la, i sempre per sobre de les 4h:30''; si la marca és d'1h:45' ens podríem plantejar de baixar de les 3h:50'. Només si s'ha aconseguit vàries vegades baixar de les 1h.35' és possible somniar amb trencar la barrera més desitjada dels corredors com és baixar de les 3h en una marató. I això si s'ha seguit un estricte pla de treball d'uns quants mesos que, de cap de les maneres, garanteix aquest resultat final. Pensem que al llarg d'una carrera d'aquesta distància i durada poden aparèixer factors -alguns no controlables pel mateix corredor- que ho impedeixin (problemes musculars, perfil del recorregut, nervis i concentració, mala planificació, el temps atmosfèric, etc.). Tant se val, de fet en alguna conversa sobre el tema mantinguda amb el Frans ja ha sortit més d'una vegada aquesta qüestió del temps òptim per al nostre debut, i tots dos hem coincidit que si tenim un dia bo podem intentar baixar de les 4h. Us imagineu la quantitat de coses que es poden fer durant tota aquesta estona? I més un diumenge!!

Bé, per acabar aquest primer escrit, i com vaig llegir en un dels blogs que segueixo de corredors maratonians, les instruccions per fer una marató són aquestes: primera, començar a córrer. No hi ha segona instrucció. Una veritat de la bona! S'accepten i s'agrairan consells que ens ajudin a tirar endavant aquest repte. Seguirem.

dimecres, 25 de novembre del 2009

Cursa de Navarcles: marge de millora

El passat 12 del present mes vaig publicar un escrit sobre el naixement de dues noves curses a la comarca del Bages, en concret les de Navarcles i Sant Fruitós de Bages. D'entrada, em reitero en la bona avinentesa d'aquest fet perquè sempre és bo tenir l'opció de més curses a prop de casa i podríem dir també, en termes de mercat, que un augment de l'oferta (o de la competència) hauria d'estimular una millora en l'organització de les mateixes. En altres paraules, i assumint que els corredors podem estar tocats del bolet però en cap cas ser uns trossos d'ase, al final acabarem escollint una cursa o altra en funció, entre altres criteris, de les referències que en tinguem d'edicions anteriors. Dic això perquè m'agradaria fer un breu (espero!) comentari de la cursa de Navarcles, celebrada tot just el passat diumenge, mentre jo i els col.legues de suor estàvem gaudint a Ivars d'Urgell.

D'entrada, ha de quedar molt clar que el que segueix a continuació no és més que una impressió meva a partir de les opinions (tampoc gaires) que he llegit en el fòrum del Web Corredors.cat i d'alguna altra que m'ha arribat directament d'un parell de persones que sí van ser-hi. A més, amb l'experiència d'unes quantes curses ja fetes a aquestes alçades de l'any -i algunes també en la seva primera edició- només pretenc aportar uns quants elements que ajudin a l'organització de la de Navarcles a millorar-la de cara a altres anys que, sigui dit de passada, espero i desitjo que es facin realitat. Doncs bé, comencem:
  • En primer lloc, la promoció no crec que hagi estat la més adient. Deixant de banda que l'anunci va ser fet amb molt poc temps d'antelació, la informació de la cursa va ser donada amb comptagotes, a mida que anaven apareixen consultes al fòrum. Que jo recordi, tampoc hi havia disponibilitat de cap fulletó i la informació on-line era molt escassa i difícil de trobar. No costa gaire, ja no dic muntar una pàgina Web que n'informi, sinó un simple blog que suposo és molt més fàcil i ràpid. De fet, l'eina de promoció d'algunes curses és, justament, aquesta.
  • La impossibilitat de fer inscripcions anticipades per Internet o mitjançant un ingrés en un compte corrent crec que limita les possibilitats que vingui més gent i de fora. Ja deia en el comentari anterior que l'oferta de curses en un mateix cap de setmana cada cop és més gran -sortosament- i això fa que al final, els corredors acabin per triar aquella en què puguin tenir assegurada la seva inscripció prèviament.
  • Un aspecte d'higiene personal i que pot haver limitat també l'atracció de gent d'altres contrades ha estat la inexistència d'un lloc on dutxar-se (pavelló esportiu, camp de futbol, piscina municipal, etc.). No recordo cap cursa que després no m'hagi pogut dutxar. Si ets de Navarcles o vens de la rodalia sempre pots tornar a casa per fer-ho, però si no és el cas en certa forma és com si et diguessin que quan acabis la cursa ja pots marxar. Ara bé, i si em vingués de gust quedar-m'hi i passar la resta de la jornada? Per exemple, podria suggerir ara mateix una visita al Monestir de Sant Benet i al seu complex culinari gastronòmic d'en Ferran Adrià que són a tocar.
  • En aquesta mateixa línia higiènica, hi ha hagut alguna queixa per la manca de lavabos. Ja sabem que els corredors tenim l'estómac una mica regirat abans d'una cursa i que una de les primeres coses que busquem quan arribem al lloc, és buscar un bar per fer un cafè i aprofitar l'ocasió per visitar els seus lavabos. O hi vas d'hora o la corrua de gent que pots tenir davant et pot fer perdre la paciència. Desconec si la sortida de la cursa es feia en un punt apartat del poble (per tant, amb poques opcions de trobar-hi a prop un bar) o no. No em fico en això però per si fos el cas, suggeriria la possibilitat d'instal.lar urinaris portàtils.
  • No trobo lògic que després d'acabar la cursa el corredor hagi de fer-se ell mateix l'esmorzar (la botifarra de rigor). Ja no demano que quan creuïs la meta et vingui a rebre un reguitzell d'hostesses, et netegin la suor, rentin els peus i et posin el pitet per fer un àpat. Però d'aquí a trobar-se amb una mena de "self-service" hi ha un gran pas. Després d'acabar una cursa no estàs per aquestes històries. Tampoc comparteixo l'argument d'un dels organitzadors que deia que això és el que es fa en qualsevol costellada o dinar popular. I és cert però que sàpiga també que no és el mateix això que participar en una cursa.
Hi ha altres qüestions susceptibles de millora en què no hi entro perquè també les he trobades en alguna altra cursa (p. ex. premis un pèl escassos, la manca de temps controlat per xip) i per tant, dedueixo que són més complicades de resoldre per qüestions logístiques i a més, amb el poc temps final disponible. És d'esperar, però, que a mida que la cursa es consolidi aquestes qüestions quedin solucionades. Això sí, el preu de la inscripció (10€) em sembla un pèl car comparant-ho amb altres curses també primerenques i en què la cosa ha rutllat força millor. En definitiva, la cursa va aplegar 65 corredors i en aquest enllaç podeu veure les classificacions, fotos, etc. Val a dir que el blog va entrar en funcionament 3 dies abans de fer-se la cursa.

Per acabar, no voldria que se m'interpretés malament i que em vull carregar una cursa en la seva primera edició i a més a més, sense haver-la fet. Només pretenc aportar el meu modest granet de sorra per tal que l'organització la pugui millorar per a les properes edicions, bo i més tenint l'experiència d'unes quantes curses ja fetes durant aquest any. Per tant la comparació acaba sent inevitable. Com es diu en el mateix fòrum esmentat, "volem que la gent ens envii les critiques; els elogis no serveixen per millorar la cursa". Tot i així, aquest blog té habilitada l'eina dels comentaris per si hom creu convenient fer-hi algun aclariment.

Animo l'organització (una entitat juvenil) que segueixi amb aquesta empenta que ha demostrat en voler muntar una cursa, i aprofito per dir que per poc que pugui i el cos m'ho permeti, tard o d'hora m'hi trobareu.

dimarts, 24 de novembre del 2009

Curses per al mes de desembre

Tot just hem fet la segona cursa del novembre i ja hem de començar a rumiar les possibles opcions per al darrer mes de l'any. Com es diu en aquests casos, és una previsió i com a tal susceptible d'introduir-hi canvis varis. Vagi per endavant que el desembre està farcit de curses de dues menes, les que tenen un caràcter solidari amb la Marató que organitza anualment TV3 i les de Sant Silvestre, aprofitant que la gent no té res millor a fer el darrer dia de l'any que córrer. Si més no, per a molta gent deu ser una novetat (a veure si encara m'hi apunto a alguna). Doncs bé, dit això les curses que m'han cridat més l'atenció són les següents:
  • La V Milla nocturna nadalenca de Sant Vicenç de Castellet que malgrat el seu nom no és per Nadal sinó el dissabte 12. Té de bo que es fa al costat de casa, la inscripció és barata (només 3€) i a més és de les solidàries. Ja només per això últim val la pena tenir-la en compte. Ara bé, si ens fixem en la seva distància s'aparta del tot al que he fet fins ara i no sé com respondré, ja que suposadament ha de ser una cursa ràpida i si hom espera fer un bon paper cal espréme's al màxim durant tota l'estona que duri. Altrament dit, com si haguéssim d'esprintar durant 1.609 m. Sempre va bé provar coses diferents i si durant la cursa no acabo de sentir-me a gust, sempre em quedarà el consol que per molt malament que vagi el "suplici" tampoc durarà molta estona. I després ja hem parlat amb els col.legues d'anar a fer un sopar en algun bar de la localitat, que n'hi ha uns quants i bons.
  • La I Cursa del Gall de Sant Fruitós de Bages el diumenge 13. Igual que en el cas anterior és també solidària, tot i que una mica més cara, i té de bo també que és al costat de Manresa i que aquesta seria la seva primera edició (sempre és agradable ser partícip del naixement d'una cursa que esperem després es consolidi). Per contra, té de "dolent" que tot i la seva distància assumible (10 km.), és qualificada de "muntanya" i si seguiu les meves proeses ja sabeu que aquest no és el meu terreny preferit. Per acabar-ho d'adobar, fixeu-vos que aquesta seria l'endemà de la de Sant Vicenç i per tant, vés a saber en quin estat em trobaré.
  • La 3ª Santa Bàrbara Race de Súria, el diumenge 20. Una cursa organitzada per l'empresa minera "Iberpotash", és també de muntanya (sembla que aquest mes em beuré l'enteniment) i més llarga de les habituals (14,5 km.). Com a consol, és gratuïta i també molt a prop de casa. Per cert, la pàgina web és bastant atractiva.
Les altres opcions curses que he vist per als darrers dies del mes no m'atreuen gaire, tant pel dia que se celebren (el següent cap de setmana coincideix amb Nadal i Sant Esteve) com per l'hora (les de Sant Silvestre acostumen a ser a la tarda del 31 i és clar, tindré al cap altres cabòries que no pas participar en una cursa). Tot i així, depenent dels plans que fem a casa per a la nit vella, qui sap si encara m'inscriuré a la de Berga. Si canviem de quinzena, m'han cridat l'atenció una duatló a Prats de Lluçanès (diumenge 6) i una altra cursa solidària a Manresa (diumenge 13). De totes formes, pel que fa a la primera opció no crec que estigui fet per combinar sabatilles i pedals (encara em faria un embolic) i en el cas manresà, aquesta coincideix amb la de Sant Fruitós. I tenint en compte que a finals d'octubre ja vaig fer la seva cursa urbana, doncs potser que deixem aquesta opció per a un altre any. Al cap i a la fi, ambdues són solidàries amb la Marató de TV3.

Com veieu, si no fallen les previsions el proper mes de desembre escombraré bastant cap a casa i no compto moure'm de la comarca o com a molt, a alguna de les veïnes.

dilluns, 23 de novembre del 2009

Ivars d'Urgell: molt bon rotllo!!

Ahir vam córrer la Iª Volta a l'estany d'Ivars d'Urgell i les bones expectatives inicials que teníem pel que fa al tipus de cursa i l'ambient que ens trobaríem crec que s'han complet amb escreix. Per concretar una mica més, l'organització ha estat impecable i per ser la primera edició el llistó està ara molt amunt, tot i que veient com ha anat no els costarà gaire de mantenir-lo o fins i tot, pujar-lo. No voldria pifiar-la però no recordo en cap altra cursa que hagi fet -si més no de les recents- que hi hagués tants voluntaris com ahir per tot arreu: al lloc de reunió, a les cruïlles dels camins, a l'arribada, etc. Això confirma un cop més -segons el meu parer- que quan es tracta d'un poble petit la seva gent s'implica molt més, s'afavoreix un caliu molt familiar i tot plegat fa que t'hi sentis molt a gust i amb ganes de tornar-hi. És més, vam tenir l'oportunitat de parlar amb dos jubilats que ens van explicar com veien això d'haver reomplert l'estany (fins i tot un va anar a casa seva per ensenyar-nos un llibre de fotografies antigues); la veritat és que l'opinió era més aviat crítica però deixant de banda aquest aspecte sens dubte que és molt enriquidor sentir veus com aquestes ja que per l'edat que devien tenir, segur que havien vist (i potser viscut) l'estany abans del seu dessecament, tot el període de transformació en terres de conreu i la seva etapa actual.

Un altre aspecte a favor de la molt bona feina de l'organització és que en cap moment va haver-hi confusió amb l'altra cursa que es feia simultàniament (de 5 km.) ja que aquesta sortia d'un altre punt i ja s'ho va manegar bé per portar els seus corredors en autobús. En definitiva, gairebé 450 participants (100 per a aquesta darrera) que donen fe del ressò previ que ha tingut la cursa. Estic del tot convençut que si la cosa no s'estronca, per a l'edició del 2010 hauran d'augmentar el nombre d'inscripcions si l'organització no vol deixar molta gent amb un pam de nassos. A més, estava previst que el cotxe-escombra per als corredors retirats fos un carro tirat per cavalls però segons m'han comunicat al fòrum de corredors.cat, no va ser possible per un problema familiar del seu propietari (esperem que no sigui greu). En lloc d'això, el director de la cursa va fer aquesta mateixa funció amb un quad. En definitiva, que altres curses amb més tradició i "fama" tindrien algunes aspectes a millorar i no estaria de més que s'emmirallessin en aquesta. L'únic aspecte a ressenyar en contra però que fregaria més aviat l'anècdota, és que vam haver d'esperar una bona estona per veure les classificacions finals ja que sembla ser que aquell dia la impressora havia decidit fer la guitza. Tant se val perquè no és aquesta una qüestió que trenqui la closca a molts corredors, i mensy si saps que després les podràs consultar per Internet. I si l'espera es fa menjant una bona botifarra i assaborint un bon vinet del porró ... doncs sempre és més agradable.

Pel que fa a la nostra participació, dir que sense fer una proesa atlètica crec que ens en vam sortir prou bé. Tant jo com el Frans hem baixat dels 46' (la cursa feia 10,3 km.) mentre que el Xavi no ha arribat gaire més tard (vegeu-ne la classificació). Les "sensacions" (perdoneu per aquest to un pèl "pedant") han estat molt bones, si més no per mi. A diferència d'altres curses en què al tram final havia d'afluixar una mica perquè ja anava tocat, en aquesta he mantingut un ritme més o menys constant al voltant dels 4:20/km. i això ha fet que fins i tot em pogués permetre el "luxe" de fer un esprint final. Tot plegat, que de gairebé 350 corredors hem arribat en les posicions núm. 95, 96 i 131 respectivament. Com va dir una vegada aquell president d'un club de futbol amb aspiracions polítiques, el cognom del qual comença per "Lap" i acaba en "orta", "al loro que no estamos tan mal".

Després de la cursa encara vam tenir una estona per fer una passejada per l'estany i contemplar des d'un refugi, part de la seva fauna aèria: ànecs, fotges i alguna altra espècie que ara mateix se m'escapa perquè -si més no jo- no tinc gaire idea del món dels ocells (més aviat, diguem que no sóc aficionat als documentals d'animals de La 2 i del C-33 que fan a la sobretaula diàriament). En aquesta imatge podeu veure (espero que bé!) l'evolució de l'estany dels anys 1950 i 2004 (dessecat), 2006 (en procés de reompliment) i 2008 (ja del tot reomplert). I per acabar la jornada, un bon àpat al Restaurant Catalunya, a Vilagrassa, que ja coneixíem d'haver-hi anat després de córrer la mitja marató de Tàrrega el passat mes de maig. Si us moveu per la zona i us van els cargols a la llauna, no us podeu perdre els que hi cuinen. Us llepareu els dits.

Abans que me n'oblidi, si voleu veure quin ha estat el recorregut de la cursa cliqueu en la icona del programa i us apareixerà a la pantalla. De fet, la cursa ha estat, efectivament, una volta a l'estany i tampoc ha enganyat ningú quant a la seva distància "oficial".

View Interactive Map on MapMyRun.com

dijous, 19 de novembre del 2009

Tornem a Ponent: Ivars d'Urgell

Aquest proper diumenge toca fer la "I Volta a l'Estany" al municipi d'Ivars d'Urgell, a la comarca del Pla d'Urgell. Ja vaig dir en l'escrit corresponent a la previsió de curses d'aquest mes de novembre que vés a saber per quin motiu, des que la vaig veure anunciada li vaig posar l'ull a sobre i fins ara no l'hi he tret. Què voleu que us digui? Em deuen tibar les curses primerenques, ser partícip de la seva gènesi o una cosa per l'estil. I suposo que no dec ser l'únic en pensar d'aquesta manera donat que a dos dies de finalitzar el període de tancament d'inscripcions, ja s'ha arribat al topall posat per l'organització que és de 400 dorsals. Segurament que en això també hi té molt a veure el que s'ha comentat més d'una vegada sobre la popularització de les curses d'aquesta distància (10 km.). A més, m'imagino que per l'ambient que es deurà viure, serà una cursa amb un caràcter eminentment familiar, rural, etc. semblant a d'altres que en què ja hi hem participat (Torà, Vilanova de Bellpuig, Bellcaire d'Urgell i alguna altra). En l'escrit posterior que faci de la seva crònica ja explicaré amb més detall aquests i altres aspectes però ja anuncio que si no hi ha cap daltabaix, tornarem a ser el trident! és a dir, jo, en Frans i en Xavi. Que tremolin la resta d'equips perquè no tindran res a pelar!!

Deixeu-me que ara m'estengui una mica més en explicar breument perquè valdria la pena fer una escapada a aquestes contrades, més enllà de participar a la cursa, encara que sospito -i no voldria ofendre ningú- que la cosa no dóna per gaire. De fet, després de fer una cerca pel Web i altres fonts no digitals arribo a la conclusió que l'element més interessant de la zona és, justament, el que dóna nom a la cursa, és a dir, l'estany. Per tant, anem a donar quatre dades d'interès i uns quants enllaços on trobar més informació detallada. Per començar, sapigueu que originàriament l’antic estany era una petita conca o llacuna endorreica, amb aigües originàries per l'acumulació de les migrades pluges i l'escassa circulació i drenatge natural. A més, les condicions climàtiques de l'indret, d'una forta evaporació, feia que de vegades s'arribés a assecar i es donés una concentració en superfície de les sals que pujaven del sòl. El panorama, però, començà a canviar a partir de la construcció del canal d'Urgell (1861). La transformació en regadiu de bona part de la plana d'aquestes contrades va suposar un canvi progressiu en l'agricultura de secà, així com també un augment de la superfície de l'estany en esdevenir una conca receptora de les aigües sobrants del reg, i alhora la seva dulcificació. Amb el temps, l'indret va aconseguir ser un punt de concentració de caçadors i pescadors, lloc de celebracions socials de les poblacions veïnes i en definitiva, un dels elements més identificadors de l'Urgell.

La conjuntura política i econòmica de l’època, però, va fer que se’n projectés i aprovés la seva desaparició, malgrat l'oposició de la gent. La dessecació de llacunes, maresmes i terrenys pantanosos va ser durant molt de temps una pràctica freqüent que tenia l'objectiu d’augmentar la superfície de conreu. Finalment, entre els anys 1948 i 1951 es van executar les obres i treballs del seu assecament i amb això, passava a la història la que va ser una de les principals zones humides de l’interior de Catalunya. Afortunadament, i també afavorit pel declivi de l'activitat agrícola arreu, el 2003 es comencen els primers treballs per recuperar l'estany i el 2005 s'inicia el seu reompliment, tot i que les primeres propostes de recuperació es remunten a l'any 1976. En aquest enllaç podeu trobar informació molt més detallada de diferents aspectes, actuals i passats, de l'estany.

De la resta de la comarca, no hi ha gaires elements més a destacar que mereixi la pena una visita aprofundida. De fet, segurament el seu millor atractiu és més "difús", és a dir el paisatge suau i ple de verdor i el terreny pla, que possibiliten la combinació de llargues caminades amb rutes en bicicleta, per exemple, resseguint alguns dels canals i sèquies que travessen la comarca (enllaç a l'Espai Cultural dels Canals d'Urgell). Si us va el tema "ocellaire", sempre podreu gaudir d'una ruta ornitològica al voltant del mateix estany d'Ivars i si voleu canviar de registre potser us sorprendrà saber que algunes localitats de la comarca tenen amagats uns quants monuments d'estil renaixentista, en concret a Mollerussa, el Palau d'Anglesola i Linyola (tot i que de ben segur aquesta darrera és molt més coneguda per ser el bressol del futbolista del Barça Bojan Krkic). I si voleu tastar unes fantàstiques pomes, no us perdeu la Festa que la localitat de Barbens li dedica cada any la primera quinzena d'octubre (recordeu que estem en terra de fruita, fruita i més fruita).

Per últim, cal esmentar el famós Concurs Nacional de Vestits de Paper de Mollerussa, que se celebra des de l'any 1963 i que a base de moda i imaginació amb aquesta matèria primera, ha esdevingut un esdeveniment únic en el seu gènere. Perquè us en feu una idea de la rellevància que ha assolit, potser no sabíeu que per a l'edició d'enguany (la 44ª) hi participarà un vestit del traspassat dissenyador català Armand Basi. Si hi esteu interessats, ja us podeu reservar a l'agenda la nit del proper 12 de desembre i per fer ambient, visiteu abans el Museu dels Vestits de Paper on s'exhibeixen els vestits guanyadors. Per cert, això de guarnir-se amb paper deu ser una cosa més estesa del que pensem ja que remenant pel Web he trobat informació d'un altre concurs semblant, en concret a Amposta, i també amb molta tradició doncs aquest agost va celebrar la seva 39ª edició. Ja ho sabeu, a partir d'ara a reciclar paper i altres residus domèstics i no caldrà que ens deixem la paga a les botigues de roba. No, si al final resultarà que els extravagants models de la modista (¡!) Agata Ruíz de la Prada no van desencaminats! Paper per al vestit, bosses de plàstic per a la roba interior i un envàs per barret.

dilluns, 16 de novembre del 2009

Marathon man ja és centenari!

Segons la Wikipèdia podríem definir una "efemèride" com un esdeveniment important que ha tingut lloc en una determinada data com per exemple una victòria militar, una decisió política de rellevància històrica, el naixement d'un personatge destacat, etc. i que es commemora, celebra o recorda regularment. Per citar uns quants casos molt heterogenis, i per aquestes dates del mes de novembre, s'ha commemorat el 20è aniversari de la caiguda de Berlin, s'ha emès per TV3 el programa núm. 150 del "Polònia", també fa 25 anys de la inauguració del monument dedicat als soldats nord-americans caiguts a la Guerra del Vietnam i només 1 de l'elecció del "messies" Obama a la presidència d'aquest mateix país, de 35 de la fundació del partit Convergència Democràtica de Catalunya o, per anar a un extrem completament oposat, els que siguin compradors habituals de la cadena de supermercats DIA poden beneficiar-se ara d'una agressiva campanya de descomptes amb motiu del seu 30è aniversari.

Doncs bé, portat per aquesta moda de celebrar qualsevol cosa o commemorar qualsevol xifra d'aquestes "simbòliques", deixeu-me que em pugi al carro i faci una mica d'autocomplaença ja que, malauradament, d'àvies no me'n queda cap de viva. Així, i per aquells que no us n'hàgiu adonat, aquest que esteu llegint és l'escrit núm. 101 del blog; algú es podria demanar perquè no dir això mateix amb motiu del núm. 100 i li respondria que ja se'm va passar pel cap. Ara bé, en aquells moments vaig creure més oportú dedicar-lo al naixement de dues curses noves a la comarca del Bages, tot i que mirant-ho fredament l'ordre d'un i altre no importa en absolut en tractar-se de temàtiques molt diferents. Però bé, tant se val perquè estarem d'acord que no en ve d'un. Arribats a aquest punt, ¿qui hagués dit que aquella falera que em va començar a donar per això de les curses ja fa uns quants anys s'estigués traduint des de fa uns quants mesos en un blog com aquest? Sincerament, jo no. Encara recordo quan m'hi vaig començar a posar (la tarda d'un diumenge que no tenia gaire feina) i que em va semblar més fàcil del previst. De feia temps que em rondava pel cap la idea de fer la meva pròpia pàgina web amb un contingut orientat, més aviat, cap el vessant professional (docència universitària, investigació, etc.) però per un motiu o altre, no acabava de fer el pas. En canvi, i no recordo quina va ser la "guspira" o "font d'inspiració", se'm va ocórrer la idea d'un blog centrat en les meves més que discutibles proeses atlètiques.

I aquí em teniu. I confesso que no em penedeixo en absolut d'haver-lo endegat ja que si es té un mínim interès (que es dóna per suposat) acabes descobrint un món de blogs desconegut i també insospitat. Ja només del tema que ens ocupa, el nombre de "blocaires" que com jo, tenen aquesta inquietud "literària" relacionada amb curses de tota mena, és impressionant (alguns els segueixo regularment i espero que ells a mi també). A més, el volum d'informació que pots trobar (una altra qüestió és la seva qualitat i veracitat) ompliria memòries i memòries d'ordinador, mentre que cada dia trobes noves possibilitats que t'ofereix la xarxa -i gratuïtes!- per anar farcint el teu blog d'eines i utilitats i fer que guanyi en vistositat. En certa forma, entre els mateixos "blocaires" ens anem retroalimentant i agafant idees de com fer millor el nostre propi blog. En aquest cas concret, els que el seguiu regularment ja us haureu adonat -bé, així ho espero- de la introducció de tant en tant d'alguns gadgets. Ara bé, encara en tinc pendent un altre que és, simplement, un mapa esquemàtic que informi de les curses fetes només fent passar el ratolí per sobre del punt que les indiqués. Però encara m'hi he de posar (accepto, però, tota mena de suggeriments). Tot plegat, que el dia té només 24 hores i les que dedicava abans a la meva gran passió (la lectura) ara han passat a estar ocupades pel blog. No sé si qualificar això de "passió" seria molt agosarat però sí és cert que el meu ritme de lectura ha davallat notablement. Suposo que quan arribi el moment que em cansi de córrer (i de retruc, del blog) o altres situacions familiars reclamin una vida més "sedentària", m'hi tornaré a enganxar. Però no avancem possibles esdeveniments. Temps al temps.

Bé, em deixo de reflexions que a poca gent deuen interessar i vaig al gra. L'objectiu d'aquest nou escrit és fer una classificació dels altres 101 en funció del seu contingut, i així podríem establir les següents categories:
  • Curses fetes per mi: inclou la crònica de la cursa i el comentari previ (a mode de pinzellada turística). En total, 44 escrits i destacant els mesos de març i juliol (el primer perquè inclou també les curses fetes el gener i febrer). Tingueu present que el blog neix el més de març.
  • Altres curses: inclou bàsicament comentaris de curses de muntanya, la de bombers de Barcelona, etc. amb un total de 19 escrits.
  • BTT: crònica de les meves sortides en bicicleta (8 escrits).
  • Previsió de curses: com el nom indica, inclou els escrits que detallen la meva previsió de curses per al mes següent (7 escrits).
  • Blogs: escrits sobre el món de la blogosfera, nominacions del blog en diaris, etc. (4 sense comptabilitzar aquest).
  • Bàsquet: qui em conegui ja sabrà que és la meva altra passió esportiva i sense abusar, li he dedicat 3 escrits (sobre l'ACB i el Bàsquet Manresa).
  • Futbol: l'antítesi de l'anterior categoria i afortunadament només inclou 2 escrits i sempre en sentit crític.
  • I finalment, una categoria de Miscel.lània: amb un total de 14 escrits dedicats a temes molt diversos, però amb una certa relació amb les curses i l'esport de córrer (més directa en uns i indirecta en uns altres).
En qualsevol cas, no sé si aquest nombre d'escrits és molt o molt poc ja que si féssim una mitjana mensual sortiria gairebé de 12 (sense comptar el novembre que encara és vigent). Que cadascú tregui les seves pròpies conclusions. Si voleu la meva opinió, ja us dic que ni jo mateix m'ho hagués imaginat ara fa uns mesos. Però també és vàlida aquella premissa entre els "blocaires" que diu que si vols que et llegeixin, has de ser constant en el ritme de les publicacions i no limitar-te a fer-ho molt de tant en tant. No és que em senti obligat, ni molt menys, a redactar un nombre mínim d'escrits al mes (ningú em paga per fer-ho) però tampoc costa gaire trobar un pretext per escriure'n algun. I si a això afegim que també m'agrada molt el simple fet d'escriure, doncs aleshores ja tenim la quadratura del cercle. I és que heu de saber que la meva espina clavada és esdevenir algun dia un escriptor de renom (a ser possible reconegut quan encara estigui entre el món dels vius, és clar). Per tant, m'agafo això com una mena d'entrenament. Us imagineu que d'aquí un temps aconsegueixi ser un escriptor supervendes i mediàtic ... seria l'hòstia!!

dijous, 12 de novembre del 2009

Bages: dues curses més

Fent una ullada als webs que acostumo a consultar més sovint per informar-me de les properes curses, observo que han aparegut dues de noves al Bages. Bé, suposo que en deu haver-hi més a d'altres comarques però com sóc bagenc de soca-rel, em permetreu que escombri una mica cap a casa. Així doncs, al web dels corredors.cat hi ha una entrada de la "1ª Cursa Popular de Navarcles" mentre que a la d'atletisme.com podem llegir una breu notícia de la "1ª Cursa del Gall de Sant Fruitós de Bages". Per aquella gent que no situï aquests dos municipis, els diré que estan molt a prop de Manresa i que agafant la carretera que mena a Moià, es troben un després de l'altre.

D'entrada, felicito el naixement de dues curses més en aquesta contrada per la qual cosa, hauré d'actualitzar el meu llistat (el podeu veure al menú del blog) i refer el mapa publicat en una entrada del més de juny. Podríem considerar això com un exemple més de l'imparable avenç de la popularització de les curses i ni que sigui per una qüestió de proximitat i fer una mica de "país", caldrà que les tingui present per a properes "fites" (avenço, però, que la de Navarcles no podrà ser perquè tinc compromesa la d'Ivars d'Urgell). Ara bé, i en relació a aquesta coincidència de calendari, deixeu-me també fer una crítica que espero no es malinterpreti perquè la faig amb un esperit constructiu. L'anunci de l'organització de la cursa de Navarcles (l'entrada al Web és del 10 del present) no dóna gaire marge de temps perquè la gent mínimament interessada pugui combinar-s'ho, bo i més tenint en compte que el calendari de curses és molt atapeït i que els corredors acostumen a planificar les seves participacions amb més temps d'antelació. De fet, l'autor de l'entrada (un tal "nevergiveup") ja reconeix que avisen amb poc temps i que no esperen tenir una gran afluència de gent.

A més, la informació sobre el preu, distància, horari i inscripcions ha estat amb comptagotes (és a dir, amb respostes a dubtes plantejats per gent interessada) i la descripció de la cursa és un pèl genèrica, sense gaire detall. D'altra banda, tampoc és possible una inscripció on-line (o amb un ingrés en un compte corrent) sinó que ha de ser presencial (el mateix dia de la cursa) o a través de l'ajuntament o de l'anomenat "Katna" (que sense dir-ho descobreixo després que és un punt d'informació juvenil). De totes formes, tampoc dóna cap telefon o web on trobar unes dades de contacte; les he hagut de buscar pel cercador i un cop a la pàgina web tampoc és fàcil trobar-hi informació de la cursa. Tot plegat, que com bé reconeixen "som inexperts, tindrem errades". Malgrat aquest marge de millora estrictament informacional (no puc dir res de la cursa perquè encara s'ha de fer), animo l'organització a tirar endavant amb aquesta iniciativa perquè només amb la constància i la feina ben feta, és possible fer-se un forat en el calendari. Per part meva, i com demanen, faré córrer la veu.

Pel que fa a la cursa de Sant Fruitós, no és que la informació disponible sigui gaire més extensa i precisa, però si més no al Web de l'ajuntament hi ha una secció específica. Potser com el marge de temps fins que es faci és més ampli (un mes) anirem trobant més dades a mida que s'acosti el dia. Entre altres aspectes, la inscripció no té perquè ser presencial. De totes formes, una cosa que trobo a faltar en ambdós casos, i que avui dia no és gaire difícil de resoldre amb les eines informàtiques que tenim a l'abast, és la manca d'una imatge que indiqui el recorregut, bé traçat sobre un mapa, bé en una imatge aèria del Google Earth. I ja posats, per què no demanar també un dibuix del perfil?

Però repeteixo, no em vull carregar d'entrada aquestes noves curses sinó tan sols suggerir algunes possibles millores per a les properes edicions. És més, aquesta darrera és -per mi- una bona opció a tenir en compte de cara a decidir les curses del mes de desembre.

dilluns, 9 de novembre del 2009

Salou: allò que el vent s'endugué

Ahir al matí jo i el Frans vam participar a la mitja marató de Salou, la meva quarta de l'any (ell en té una de menys) i la primera de la present temporada, després que la nostra darrera fos a Tàrrega, a principis de maig. Tenint en compte aquest llarg parèntesi i que a les darreres setmanes tampoc hem sortit gaire a entrenar (i encara menys distàncies més llargues de l'habitual), les previsions que ens havíem fet han estat, crec, força realistes perquè s'han acabat ajustant als nostres temps finals. En concret, havíem parlat d'assolir una marca més o menys semblant a la de Sitges (que va ser el nostre debut en aquesta modalitat) i la veritat és que ha estat un dit i fet; així, mentre jo he fet el mateix temps el Frans fins i tot l'ha millorat en un minut llarg. Per tant, podem fer vàries lectures: la negativa seria que com no hem progressat gaire en tot aquest temps que portem corrent, aleshores ja no val la pena que aspirem a aconseguir res de molt millor; per contra, si ens ho agaféssim pel cantó positiu podríem dir que tot i els quilòmetres que portem acumulats i la nostra anàrquica preparació, encara ens aguantem prou bé i acabem mitges maratons amb la suficient dignitat com per no arribar a la meta arrossegant-nos pel terra traient la llengua. Si mireu la classificació, el Frans ha acabat una mica per sota de la meitat i jo una mica per sobre. Fins el km. 17è hem anat més o menys junts però després ja no li he pogut seguir; és més, en aquests 4 darrers quilòmetres, quan he vist que les cames anaven un pèl més justes, m'he deixat anar una mica doncs he pensat que no valia la pena fer cap bestiesa de la qual després m'hagués de penedir.

Tot plegat, crec que ens podem donar per satisfets, bo i més considerant que les condicions del temps no han estat les més idònies ja que com bé anunciaven els pronòstics meteorològics, el vent ha estat el gran protagonista, amb ratxes de força 6-7 (això vol dir entre 40 i 60 km./hora o a efectes pràctics i visuals, que tots els arbres es mouen i que és difícil de caminar contra el vent). No ens ha deixat en tota la cursa, durant bona part ha bufat de costat i de cara i m'atreviria a dir (potser ja peco de massa optimisme) que si no hagués estat per això, hi hagués hagut una millora general de les marques; en el meu cas concret, potser no per assolir el meu rècord personal però sí per acostar-m'hi. En aquest sentit, segurament la part del recorregut en què hem hagut de fer el passeig marítim d'anada i tornada ha estat la pitjor perquè el vent bufava amb molta força i de cara i, a més a més, venia carregat amb sorra de la platja. Si a això afegim que era el tram final de la cursa i que molta gent ja venia "castigada" (jo entre ells) doncs potser per això explicaríem els temps finals. Perquè us feu una idea de la violència del vent, hi ha hagut un moment de perill just al passeig marítim (km 17è) quan ha volat pels aires una antena parabòlica i ha caigut, com si d'una guillotina es tractés, davant d'uns quants corredors. I si voleu un altre exemple, l'organització s'ha vist obligada ha treure el típic arc inflable que dóna la sortida perquè de tant vent que feia, no havia manera que s'aguantés dret. De fet, en aquesta segona foto, podeu veure la Sílvia agafant-se-me fort perquè de tant lleugera que és hi havia perill que el se l'endugués!

Tot plegat, els dos hem finalitzat la cursa amb bones sensacions i ganes de fer-ne més, això sí, amb un meritori descans ja que com diu la dita, "qui no té un all té una ceba. Tan jo com ell arrosseguem de fa un temps algunes molèsties, jo als isquiotibials i ell al genoll. De totes formes, si encara segueix viva la idea de fer una marató l'any vinent, he de reconèixer que just entrar a la meta el primer que vam comentar va ser que ens calia encara uns bons entrenaments.

Pel que fa a l'organització de la cursa, m'ha sembla força correcta i en la línia del que ja havia llegit en algun fòrum, amb un recorregut molt idoni per a qui busqui fer marca personal (deixant de banda la qüestió del vent), amb les referències de les distàncies perfectament marcades, tot i que algun tram m'ha semblat una mica avorrit perquè transcorria per les afores de Salou (vegeu-ne el recorregut). Però suposo que això ja és més aviat una qüestió de gustos personals. Fins i tot, l'organització ha tingut cura de la recuperació dels corredors i ha organitzat una pasta party a base de bols de macarrons amb salsa de tomàquet i formatge ratllat. Ja ho diuen que no hi ha res millor que menjar una mica pasta després d'una cursa d'aquesta distància. Si això és quelcom proporcional ja em veig amb una perola sencera després d'acabar una marató!

Per concloure aquesta crònica, dues qüestions més. Primera, de tornada des de Salou vam optar per l'interior (via Montblanc i en direcció a Igualada) i això ens va donar l'oportunitat de passar per uns poblets que amb prou feines coneixia. Vam fer parada i fonda a Sarral (comarca de la Conca de Barberà) i potser ens hi deixarem caure més endavant doncs malgrat que passant per la carretera aparentment no té gaire cosa a oferir al visitant, després descobreixes alguns elements d'interès com per exemple un celler modernista (obra de Pere Domenèch), alguns altres edificis d'aquest mateix estil construïts per antics "indians" que tornaren de les Amèriques enriquits, un museu de l'alabastre i les restes d'una antiga resclosa romana (l'única d'aquest tipus que encara trobem a Catalunya). I la segona qüestió és que contràriament al que és habitual en altres escrits anteriors a les curses que se centren en les pinzellades turístiques de la zona visitada, en aquest cas no ha estat així. El motiu que ho explica en bona part és que no he tingut temps de publicar-lo (i fer-lo ara potser tampoc tindria gaire sentit). Ara bé, també és cert que a nivell turístic, parlar de Salou és parlar del binomi sol i platja (per bé i per malament) i als darrers anys també de Port Aventura, del parc temàtic per excel.lència de l'estat espanyol i gosaria també a dir de tota la Mediterrània. No ens enganyem: una gran majoria del mercat turístic que s'acosta a aquesta part de la Costa Daurada ho fa atret per aquests dos recursos i la resta són, crec jo, ximpleries.

I un darrer afegit en aquesta mateixa línia vacacional; la cursa em va permetre passar per llocs que van ser una mena de "referent" en la meva vida personal de quan era força més jove (parlo dels temps de BUP i COU, allà pel segle XX) i que d'ençà aleshores no havia tornat a veure; és a dir, càmpings on més que dormir passàvem la ressaca, discoteques on fèiem el que podíem amb tot allò que se'ns posés pel davant, "xiringuitos" on per pocs calés omplies l'estómac, etc. Quins temps aquells!!

divendres, 6 de novembre del 2009

Mikimoto i la Marató de Dubai

Fent zapping ahir a la nit ensopego amb el programa d'en Miquel Calzada "Afers Exteriors" que, per al qui encara no l'hagi vist, li recomano sincerament si li interessa el tema dels viatges. Aquí no m'estendré en explicar amb detall en què consisteix perquè aquest no és l'objectiu de l'escrit. Només dir que el programa d'ahir tractava de Dubai, un petit país del Golf Pèrsic que als darrers anys està fent veritables esforços per fer-se un lloc en el mapa mundial. Ja coneixia per altres fonts que aquests esforços de màrqueting internacional consistien en bona part, en projectes urbanístics i arquitectònics realment faraònics (potser s'han equivocat de país) i que de llarg han traspassat la frontera de l'excentricitat i la sostenibilitat. De fet, sembla ser del tot cert el tòpic que es diu que en un territori de la mida de l'illa de Mallorca es concentra el 25% de totes les grues del món. Hi trobem l'únic hotel de set estrelles (el Burj Al Arab), el gratacels més alt del món (el Burj Dubai), el complex de luxe amb vivendes i hotels de tres illes artificials (les Illes Palm) i un llarg etcètera de iniciatives com aquestes que en un país més "normal" serien inviables per motius econòmics, ambientals, socials, etc. Per exemple, en aquest enllaç podeu veure una petita mostra ... i si no en teniu prou, una altra.

Però és clar, ja sabem que un país carregat de duros i governat per una dictadura monàrquica acaba esdevenint un territori megalòman. Em va cridar molt l'atenció, però, sentir que malgrat la idea general que se'n té, la seva riquesa no prové tant del petroli sinó d'altres sectors com el comerç internacional, inversions i finances, construcció i immobiliari i amb una presència cada cop més gran, també el turisme. Ara bé, quan tot aquest creixement econòmic basat en una bombolla se'n vagi en orris perquè aquesta esclati -de fet, ja està passant- aleshores potser el país haurà de tornar a dedicar-se a activitats més tradicionals com el nomadisme, pesca i comerç de pedres precioses. Penseu que Dubai es venia com una mena de Disneylandia per adults, la Manhattan del Desert, etc. i ara corre un seriós risc d'acabar sent una mena d'Islàndia en el desert, un conglomerat de ciutats-fantasma, de construccions a mig fer, amb milers de treballadors volent fugir, etc. (veure article).

Tant se val, deixant de banda aquest fenomen, el que volia comentar aquí és que aquestes iniciatives de fer-se un forat entre els països més potents del món s'ha vist també reflectit en l'àmbit esportiu. Per exemple, a inicis del 2008 va fer un intent d'incursió en el futbol anglès volent comprar el Liverpool, per la "mòdica" xifra de 670 milions€ (desconec el desenllaç); organitza un torneig de tennis de l'ATP, un altre de golf, un premi de Fórmula 1, una prestigiosa i milionària Copa del Món d'hípica (amb un premi de 6 milions$ per al genet guanyador) i sembla que també està estudiant la possibilitat de presentar la candidatura per organitzar els Jocs Olímpics del 2020. En aquesta mateixa línia, també és el marc on se celebra la prova d'atletisme més cara del món, una marató que premia el guanyador amb 250.000$ i una "propineta" d'1 milió més si aconsegueix rebaixar el rècord mundial (2h:03m:59s). Per això, no escatimen esforços i incentius per fer d'aquesta marató una de primer nivell mundial, amb la participació del mític corredor etíop Haile Gebreselassie a les darreres dues edicions. Tot i així, ha demostrat que també és humà i no ha pogut fer-se amb el premi del rècord perquè ha marcat uns temps de 2:04:53 (2008) i 2:05:29 (2009). De fet, ell no és més que la punta de llança del domini abassegador dels corredors d'aquest país africà en aquesta prova (a la darrera edició, 8 entre els 10 primers, tant en categoria masculina com femenina).

Doncs bé, relacionant tot aquest "rotllo" amb l'inici de l'escrit, el que em va resultar curiós fou que en el programa d'en Calzada es va parlar d'aquesta marató, perquè va coincidir que una de les persones a qui va anar a veure hi participava (es veu que és de Granollers i que ja havia corregut la mitja marató d'aquesta localitat vallesana). A les imatges es veia com el presentador també hi corria però en cap moment com l'acabava, ni ho va dir explícitament. Per tant, sense voler ser desconfiat, dubto que l'hagués acabat i tampoc m'he entretingut en mirar les classificacions per confirmar-ho. Curiosament, una part de la cursa (2009) va anar acompanyada d'un fort aiguat, cosa molt inhabitual en aquest racó de món i època de l'any (per cert, la cursa es fa el gener). De fet, segurament la millor època per viatjar-hi va del novembre-desembre al febrer-març ja que després comença la temporada de calor.

I a tot això, potser us esteu demanant perquè alguns dels darrers escrits versen sobre maratons. Suposo que ja us ho deveu imaginar: és allò de fer bullir l'olla per si arriba el moment de córre'n una.

dimecres, 4 de novembre del 2009

Què collons: a pagar impostos com tothom!!

Llegeixo en diferents mitjans que el govern espanyol ha aprovat la reforma de la popularment coneguda com a "Llei Beckham" que regula el règim fiscal especial per a estrangers no residents que viuen a Espanya. La conseqüència més notòria i que ha aixecat més polseguera és que els esportistes d'elit amb rendes superiors als 600.000€ anuals passaran de tributar el 24% al 43% en l'IRPF, tot i que aquesta mesura no tindrà efectes retroactius sinó que s'aplicarà als nous contractes que es firmin a partir de l'1 de gener del 2010. Els partits catalans ja s'han afanyat a aplaudir aquesta mesura, malgrat que alguns hi veuen un cert biaix populista en aquests temps de crisi que no els hi nego. Sobre això, em venen al cap unes quantes reflexions:
  • Crec recordar que la idea inicial d'aquest privilegi fiscal per a estrangers va ser la d'atreure personal científic de reconegut prestigi mundial i directius de multinacionals. Ara bé, i com es diu en aquests casos, feta la llei feta la trampa. No sé quin forat legal deu contenir la legislació però pel que sembla qui més s'ha vist afavorit han estat els esportistes d'elit. D'altra banda, tot i no conèixer a fons el món de la investigació al nostre país (malgrat que en part hi pertanyo), posaria les mans al foc i juraria que hi ha molts pocs investigadors -si n'hi ha- que guanyin més d'aquests 600.000€ (per a qui no sàpiga encara interpretar la quantitat de diners que suposen, dir que equivalen a 100 milions de les caduques pessetes).
  • La discriminació "positiva" vers el professional estranger és més que notòria però això no seria una mala idea des del meu modest parer, sempre i quan la situació real s'ajustés a l'esperit original de la llei. Ara bé, amb el temps s'ha demostrat que no ha estat ben bé així i que qui més n'ha tret profit ha estat un col.lectiu que no sé fins a quin punt ha aportat molt a l'avenç científic del nostre país. Més aviat diria que molts dels futbolistes beneficiats amb prou feines saben fer l'O amb un canut. De fet, segons el director de l'ICREA (Institució Catalana de Recerca i Estudis Avançats) especialitzada en oferir contractes competitius als investigadors estrangers, afirma que a Catalunya encara no n'ha vingut cap que guanyi, ni de lluny, aquesta xifra (notícia). Una altra cosa -i aquí no em fico- és l'impacte econòmic que tingui l'arribada de cracks del futbol a la nostra lliga en concepte de drets de televisió, venda d'entrades, merchandising, ressò mundial, etc.
  • Curiosament els únics que han posat el crit al cel han estat els dirigents dels clubs de futbol però no d'altres esports. Això demostra un cop més allò que ja s'ha comentat en aquest mateix blog que en matèria esportiva en aquest país, o jugues a futbol o no ets ningú. Deu ser perquè és el gremi que reuneix el major nombre de persones afectades (futbolistes i també dirigents) i també on els salaris són més elevats (sovint amb xifres escandalosament astronòmiques). En canvi, i pel que jo sé, altres esports no han piulat i hem de deduir que el nivell d'afectació és molt menor; en concret, les xifres que han sortit publicades són de 100 jugadors de futbol entre la 1ª i 2ª divisió, 14 de bàsquet i només 1 de handbol. Per tant, diria que a la resta dels esportistes professionals ja els estaria bé pagar més en concepte d'IRPF perquè voldria dir que les seves fitxes serien més altes. Només he sentit una veu coherent provinent del món del futbol (i no n'hi ha gaires), com és la de l'entrenador de l'Espanyol Mauricio Pochettino, quan afirma que no entén perquè aquesta modificació fiscal ha de perjudicar el futbol espanyol (com argumenten els clubs) i tampoc creu que haguem de deixar de ser competitius, ja que això pot donar més oportunitats a la pedrera (al cap i a la fi, la selecció espanyola no ha guanyat el darrer Campionat d'Europa?).
  • Pregunta: per què un treballador "normal" ha d'ajustar comptes amb Hisenda i en canvi, els futbolistes (o alguns) ni saben què és això perquè els clubs ja se'n fan càrrec del que han de tributar en concepte d'IRPF? Algú em pot dir d'alguna empresa que sigui tan amable de pagar els impostos dels seus propis treballadors? Potser per aquí ve la queixa dels clubs ja que si segueixen amb aquesta manera d'atreure i contractar jugadors veuran com les seves despeses salarials es dispararan encara més. Al cap i a la fi, pensem que a bona part de treballadors amb uns ingressos anuals de 40.000€ (per posar una xifra no molt baixa però tampoc tan gran com per estar-s'hi de panxing tot l'any), la retenció que se'ls aplica ja se situa al voltant d'aquest 23%. Dit en altres paraules, per què una persona que es dedica a tocar una piloteta en un camp de gespa ha de tributar si fa o no com molts altres mortals quan ell guanyarà en un any el que jo pugui ingressar en tota la meva vida (i sóc molt optimista)? Els que més guanyen no sempre són els que més paguen, si més no en termes percentuals.
  • Més preguntes: en temps de crisi mundial apareixen veus que reclamen austeritat i seny a l'hora de gastar (no malbaratar) i invertir els diners; doncs bé, per què alguns clubs de futbol han fet una fugida cap endavant i s'han tornat a gastar autèntiques milionades de calés per jugadors que ningú sap si acabaran rendint tant com se'ls demana i sobretot, tant com per generar un volum d'ingressos que justifiqui la inversió feta per ells? Per què es permet que determinats clubs de futbol s'endeutin fins a xifres que a qualsevol persona de carrer se li fa un nus a la gola només de pensar el que es podria fer amb tants diners? Per què en aquests casos Hisenda no executa els deutes i es fa l'orni? Per què s'ha permès durant aquests anys de vaques grosses tanta especulació urbanística que ha acabat alimentant el món del futbol, amb uns presidents i directius que en saben tant com jo de criar cargols en captivitat?
  • I ara em surt el Sr. Laporta dient que aquesta mesura perjudicarà els clubs (li recordaria, però, que la fiscalitat a altres països és molt més alta i per tant, anem a competir tots amb les mateixes condicions) i critica també que no s'hagi consultat als interessats. Bé, puc entendre el seu punt de vista però no recordo que Hisenda em consultés en cap moment en quin tram de l'IRPF em vindria de gust ser-hi per contribuir amb els meus impostos al bé comú del país. Tampoc recordo que el Sr. Zapatero em demanés permís per pujar l'IVA o que l'Ajuntament de la meva ciutat em demanés si m'estava bé de pagar el que pago en concepte d'impostos municipals. I així podríem citar uns quants exemples més de com el govern no té perquè consultar sempre les decisions que creu convenient de prendre. Posant-nos en un cas molt extremat, és com si als lladres se'ls hagués de demanar l'opinió sobre l'enduriment del codi penal. Ens agradi o no, el Govern és per això, peti qui peti. En Laporta sempre tindrà el recurs de presentar-se d'aquí un temps a la política, mirar de ser escollit per a un càrrec important i remenar les cireres més del que ja ho està fent des de Can Barça.
  • I per acabar-ho d'adobar, la Lliga de Futbol Professional amenaça de fer una vaga que suposaria la suspensió dels campionats professionals de 1ª i 2ª divisió per fer que el Govern recapaciti i es faci enrere. Des d'aquí anuncio el meu ple suport, que facin totes les vagues que vulguin i a ser possible, per sempre. Així descobrirem que un món sense futbol també és possible (sé que això és molt utòpic) i que potser d'una vegada per totes, podrem fer un procés de "desintoxicació" futbolística. En certa manera, el futbol ve a ser com el circ en època dels romans, seguint aquella coneguda expressió llatina de panem et circenses, segons la qual les classes dirigents mantenien distret el poble del món de la política a base d'espectacles "idiotitzadors". Ara bé, no m'imagino els dirigents sortint de manifestació pels carrers tocant els clàxons dels seus Audi, BMW, Porche, Mercedes, Jaguar, etc. Què voleu que us digui? no em fan gens de pena. Si tantes ganes tenen de fer vaga, per què no s'ho plantegen quan els jugadors d'altres categories (2ªB o 3ª) deixen de cobrar?
  • Des d'una altra perspectiva, i tot i estar en una posició força allunyada de persones com Cayo Lara (Coordinador General d'Izquierda Unida) i Ignacio Fernández Toxo (Secretari General de Comissions Obreres), reconec la coherència de les seves declaracions. El primer afirmava que les lleis fiscals no poden ser arbitràries ni permetre privilegis i que tots els ciutadans han de pagar els seus impostos en funció dels seus ingressos; per la seva banda, el líder sindical deia que no és de rebut que un grup molt minoritari i privilegiat de gent, però alhora amb molta influència social, pagui menys impostos que el comú dels ciutadans. No sembla gaire equitatiu ni just que aquestes milionàries retribucions tributin al tipus fix del 24%, que crec és el mínim marginal que s'aplica a qualsevol altre ciutadà resident al país.
Bé, i a tot això, què hi fa aquest comentari en un blog de curses? Doncs la veritat, confesso que no té gaire (o cap) relació. Simplement volia aportar el meu granet de sorra (això sí, demagògic) a un debat i polèmica que ni em va ni em ve. De totes formes, no compto que en aquest país cap atleta que es pugui qualificar de "professional" s'hi vegi implicat perquè amb prou feines deu cobrar un sou "normal" (o en el millor dels casos, dietes o una trista beca de la Federació). Però no ens enganyem, estic convençut que si finalment aquesta mesura s'aplica no compto que els jugadors se n'adonin. Ja s'encarregaran uns i altres perquè això no passi, els seus representants amb la negociació de contractes més alts que compensin la pèrdua d'ingressos (potser primes de fixatges) i els clubs amb un increment del preu dels abonaments, entrades, drets de televisió, etc. I si al final s'aconsegueix que el futbol per televisió sigui només de pagament, doncs aleshores que ningú es queixi: qui pagui qui vulgui veure'l o se'n vagi al bar de la cantonada.

Com deia abans, des d'aquí animo els presidents agreujats a que no s'arronsin i facin la vaga i si ho creuen convenient, fins i tot un tancament patronal a la seu del seu "xiringuito". I perquè no s'avorreixin els suggereixo que per matar l'estona es dediquin als jocs de taula. Per exemple, ara em ve al cap un de concret, com és l'Scrabble, aprofitant que a Manresa tindrà lloc el proper 21 de novembre el 2n Campionat obert dels Països Catalans. Ara bé, potser és un suggeriment arriscat ja que de ben segur que més d'un dirigent quedaria retratat pel seu ínfim nivell cultural, doncs al cap tenen sempre una pilota de futbol en lloc de les habituals neurones.

Disculpeu-me per aquesta dosi de demagògia.

dimarts, 3 de novembre del 2009

Marató de Nova York: anem-hi que falta gent!

El proppassat 1 del present es va celebrar a Nova York la marató de les maratons, que tot i no ser la de més qualitat (no tant com les de Berlin, Londres o Rotterdam) de ben segur deu ser la més multitudinària, més cara, la de més prestigi i la que aixeca més expectatives que cap altra i que per a un maratonià aconseguir participar-hi deu ser el súmmum. I dic "aconseguir" perquè hi ha tanta demanda d'inscripcions que hi ha un filtre d'entrada a partir de diferents criteris. Un és l'acreditació d'una marca mínima en una marató o al seu cas, una mitja marató i que està en 1h:30' (per als homes de més de 40 anys). Això vol dir que jo no hi podria participar perquè la meva millor marca en aquesta distància és 1h:34'. Un altre dels criteris és el d'entrar al sorteig i posar una espelma al sant o santa de torn i esperar el miracle. A més, si no ets del país ho tens una mica més complicat perquè hi ha un nombre determinat de places reservades per a ciutadans nord-americans i un altre (menor) per a la resta de països. Tot plegat, que enguany han hagut de posar el topall en la "modesta" xifra de 44.000 corredors (després que uns altres 56.000 es quedessin amb un pam de nassos), amb una representació de 105 països (per Espanya han tingut la sort de córrer 840 atletes).

Jo no he corregut mai aquesta cursa i fins i tot ja fa molts anys que no he trepitjat els carrers d'aquesta ciutat que no mereix perdre el temps en fer-ne una presentació de tan cosmopolita que és. Tot i així no costa gaire d'imaginar que l'ambient que envolta la prova deu ser completament diferent al de moltes altres maratons. Com assenyalen alguns comentaris que circulen per Internet, no prepares tant una marató qualsevol sinó que et prepares per a Nova York, que és molt diferent i de fet, milers d'aficionats passen tot l'any entrenant-se per aquesta cita. Només per la quantitat de gent i de nacionalitats diferents amb què has de compartir patiments, allò deu semblar-se més aviat a una mena de "Torre de Babel" bíblica. Pel que he pogut llegir aquests darrers dies tafanejant pel Web, qualsevol que tingui una certa preparació en aquesta distància i vulgui viure una experiència inoblidable, aquesta és una oportunitat única. Des d'uns quants dies abans, els aeroports de la ciutat se saturen de gent que ha vingut només per viure aquest esdeveniment, els carrers s'omplen de "runners" que prenen contacte amb el recorregut i els restaurants ofereixen menús especialment elaborats amb elevades dosis de carbohidrats.

D'altra banda, no he participat tampoc en l'organització de cap cursa però m'imagino també que no deu ser cosa gens fàcil per al cas que ens ocupa, per molta logística humana i tècnica que se'n pugui disposar. Fer moure aquesta munió de gent ja té la seva complicació. Per exemple, et fan ser-hi unes quantes hores abans per col.locar-te després al "box" que t'hagin assignat, tens les instruccions traduïdes a uns quants idiomes per tal que les puguis seguir fil per randa i no et perdis res, etc. A més, totes les cròniques coincideixen a dir que l'ambient que es viu al carrer és realment fantàstic i que fa que te n'oblidis del famós "mur" que sovint apareix en una marató. Quant al seu recorregut, sembla ser que el circuit és força exigent, amb pujades i baixades, trams de paviment en mal estat i uns altres amb molt de vent (p. ex. passa per cinc ponts) i a més, cal saber que a Nova York sempre fa, o molta calor o molt de fred. Per això hom recomana portar roba vella d'abric per a tota l'estona d'espera abans de començar, de la qual després te'n pots anar desfent mentre fas la cursa i que es destina a la beneficència. A més, l'afluència de corredors impedeix que no es puguin fer bones marques per la qual cosa és aquesta una cursa més aviat per gaudir -cansament a banda- i oblidar-se de millorar els temps. Per cert, les distàncies parcials estan indicades en milles -faltaria més- i si un pretén controlar els seus avenços durant la cursa ha de tenir al cap l'equivalència entre ambdues unitats mètriques (1 milla = 1,609 km.).

A part de tot això, sabíeu que el 13 de setembre del 1970 127 corredors (dels quals només una dona) i tots estatunidencs van disputar la primera edició d'aquesta marató en un circuit per l'interior de Central Park? Sabíeu que només la van acabar 55 atletes i que amb prou feines la van veure un centenar de persones, quan ara uns dos milions de persones s'apleguen als carrers per veure el pas dels corredors? Sabíeu que si hi podeu participar passareu pels carrers de cinc districtes de la ciutat tan emblemàtics com State Island, Brooklyn, Queens, Bronx i Manhatan per acabar al cor del "mític" Central Park? Sabíeu que aquesta cursa pot suposar una injecció de diners per a la ciutat xifrada en uns 250 milions $ entre restaurants, hotels, compra de roba esportiva, etc? Sabíeu que la bossa total de premis en metàl.lic és d'uns 800.000$, dels quals uns 130.000 per al guanyador (en categoria masculina i femenina) i que si aspireu a guanyar (ja, ja!!) abans haureu de pagar la mòdica xifra de 265$ en concepte d'inscripció (a més d'11$ només per entrar al sorteig). Si voleu saber unes quantes dades més, consulteu la informació d'aquest enllaç.

Per cert, si us acabeu de decidir, connecteu-vos amb el Web de la marató perquè ja podeu fer els primers passos per a entrar al sorteig. Si teniu la sort de poder-hi anar, qui sap si encara podríeu compartir part del recorregut o passar la ma per la cara a gent coneguda del món de la faràndula com actors, cantants, etc. (p. ex. enguany han corregut l'actor Edward Norton i la cantant Alanis Morrisette) o la propera edició coincidir amb el reelegit alcalde de la ciutat, el candidat independent i alhora milionari Michael Bloomberg. I pensar que aquest paio s'ha gastat 100 milions$ de la seva pròpia butxaca en la campanya electoral i aquí ens escandalitzem per foteses com la del finançament dels partits polítics.

dilluns, 2 de novembre del 2009

Curses de 10 km a Barcelona ciutat

Estrenem el mes de novembre amb un escrit breu que va en la línia del que ja s'ha dit en altres ocasions sobre la popularització de les curses de 10 km. Tafanejant pel web d'Atletisme.com trobo una entrada amb data del 31 d'octubre d'un tal Andreu Ballvé -que no tinc el gust de conèixer- sobre l'èxit que estan tenint les curses d'aquesta distància a la ciutat de Barcelona. Així, a més d'esmentar-ne algunes (el Clot, la Verneda, etc.) i fins i tot d'identificar-les amb alguna línia de metro o d'autobús, la imatge que acompanya el text ens remet a l'enllaç de la II Challenge BCN 10k Divina Pastora, que inclou 7 de les curses que es fan pels carrers de la ciutat comtal. A saber: la Cursa de la Mercè, Open Jean Bouin, Cursa dels nassos, Cursa Sant Antoni, Nike-Bombers, Cursa El Corte Inglés (d'11 km.) i La Maquinista. Curiosament no n'he fet cap d'aquestes i la veritat ... què voleu que us digui, tampoc m'atreuen especialment. Potser és que no tinc gaire tirada per al cap i casal de Catalunya. Sóc més de comarques!

Més enllà d'aquesta relació de curses, l'autor apunta com a factors principals d'aquest fet la "passió" de la gent per estar en forma i que aquesta distància és relativament fàcil d'assumir per una persona amb una mínima preparació atlètica. Per entendre'ns, que si fa pocs dies feia un escrit sobre la marató luctuosa de Detroit, no tinc cap notícia de res semblant en curses de 10 km. (si de cas, alguna lipotímia, defalliment i para de comptar). Arribats a aquest punt, ningú nega aquesta premissa perquè té força lògica. Ara bé, en certa forma discrepo del que diu posteriorment quan se sorprèn per aquestes altes dades de participació en temps de crisi i tants problemes que arrossega avui dia la societat actual. No vull entrar en cap discussió bizantina i de caràcter més aviat sociològic. Jo no sóc pas sociòleg (ni ganes que en tinc) però posats a opinar -i no compto que la meva opinió sigui forassenyada- potser justament un dels motius que explicarien el "boom" de les curses d'aquesta distància sigui precisament, aquest, el de la crisi. El raonament ve en el sentit que la pràctica d'activitats esportives a l'aire lliure, propiciaria la "desconnexió" durant una estona del món més quotidià, el qual per a molta gent que les està passant morades no deu ser com per aixecar-se cada dia del llit amb un somriure. Si a això afegim un factor estrictament econòmic -córrer és un esport molt barat i les quotes d'inscripció a les curses encara són assequibles- aleshores tindrem un altre element de judici per entendre millor aquest creixement espectacular. Una altra cosa és la participació en proves de més volada (mitges i maratons senceres, duatlons, curses de muntanya, etc.) que ja només per tenir un preu més elevat que les altres, restarien fora de l'abast d'una part de la gent (sobretot si es planteja fer-les amb una certa freqüència i/o a una certa distància que "obligui" a fer nit a fora). No té perquè ser una cosa molt prohibitiva però si si vas sumant mes rere mes, al final de l'any pot resultar que això de les curses no sigui tan barat com ens ho venen.

Finalment, sí estic amb l'Andreu Ballvé en dues coses; primera, quan afirma que l’edat mitjana dels participants està al voltant dels 35 anys (si m'he de basar en la meva pròpia experiència, i posats a parlar d'extrems, diria que més aviat acostumo a veure gent madura que no pas gaires joves); i segona, l'escassa presència de dones, encara molt per sota d'altres països europeus amb més tradició "runner" que nosaltres. I si voleu comprovar la veracitat d'aquesta afirmació, feu una ullada a les classificacions de les darreres curses en què he participat (i de moltes altres). Així doncs, ja ho sabeu dones: a córrer!! que segur que ho fareu molt millor que molts homes.