Mikimoto i la Marató de Dubai

Fent zapping ahir a la nit ensopego amb el programa d'en Miquel Calzada "Afers Exteriors" que, per al qui encara no l'hagi vist, li recomano sincerament si li interessa el tema dels viatges. Aquí no m'estendré en explicar amb detall en què consisteix perquè aquest no és l'objectiu de l'escrit. Només dir que el programa d'ahir tractava de Dubai, un petit país del Golf Pèrsic que als darrers anys està fent veritables esforços per fer-se un lloc en el mapa mundial. Ja coneixia per altres fonts que aquests esforços de màrqueting internacional consistien en bona part, en projectes urbanístics i arquitectònics realment faraònics (potser s'han equivocat de país) i que de llarg han traspassat la frontera de l'excentricitat i la sostenibilitat. De fet, sembla ser del tot cert el tòpic que es diu que en un territori de la mida de l'illa de Mallorca es concentra el 25% de totes les grues del món. Hi trobem l'únic hotel de set estrelles (el Burj Al Arab), el gratacels més alt del món (el Burj Dubai), el complex de luxe amb vivendes i hotels de tres illes artificials (les Illes Palm) i un llarg etcètera de iniciatives com aquestes que en un país més "normal" serien inviables per motius econòmics, ambientals, socials, etc. Per exemple, en aquest enllaç podeu veure una petita mostra ... i si no en teniu prou, una altra.

Però és clar, ja sabem que un país carregat de duros i governat per una dictadura monàrquica acaba esdevenint un territori megalòman. Em va cridar molt l'atenció, però, sentir que malgrat la idea general que se'n té, la seva riquesa no prové tant del petroli sinó d'altres sectors com el comerç internacional, inversions i finances, construcció i immobiliari i amb una presència cada cop més gran, també el turisme. Ara bé, quan tot aquest creixement econòmic basat en una bombolla se'n vagi en orris perquè aquesta esclati -de fet, ja està passant- aleshores potser el país haurà de tornar a dedicar-se a activitats més tradicionals com el nomadisme, pesca i comerç de pedres precioses. Penseu que Dubai es venia com una mena de Disneylandia per adults, la Manhattan del Desert, etc. i ara corre un seriós risc d'acabar sent una mena d'Islàndia en el desert, un conglomerat de ciutats-fantasma, de construccions a mig fer, amb milers de treballadors volent fugir, etc. (veure article).

Tant se val, deixant de banda aquest fenomen, el que volia comentar aquí és que aquestes iniciatives de fer-se un forat entre els països més potents del món s'ha vist també reflectit en l'àmbit esportiu. Per exemple, a inicis del 2008 va fer un intent d'incursió en el futbol anglès volent comprar el Liverpool, per la "mòdica" xifra de 670 milions€ (desconec el desenllaç); organitza un torneig de tennis de l'ATP, un altre de golf, un premi de Fórmula 1, una prestigiosa i milionària Copa del Món d'hípica (amb un premi de 6 milions$ per al genet guanyador) i sembla que també està estudiant la possibilitat de presentar la candidatura per organitzar els Jocs Olímpics del 2020. En aquesta mateixa línia, també és el marc on se celebra la prova d'atletisme més cara del món, una marató que premia el guanyador amb 250.000$ i una "propineta" d'1 milió més si aconsegueix rebaixar el rècord mundial (2h:03m:59s). Per això, no escatimen esforços i incentius per fer d'aquesta marató una de primer nivell mundial, amb la participació del mític corredor etíop Haile Gebreselassie a les darreres dues edicions. Tot i així, ha demostrat que també és humà i no ha pogut fer-se amb el premi del rècord perquè ha marcat uns temps de 2:04:53 (2008) i 2:05:29 (2009). De fet, ell no és més que la punta de llança del domini abassegador dels corredors d'aquest país africà en aquesta prova (a la darrera edició, 8 entre els 10 primers, tant en categoria masculina com femenina).

Doncs bé, relacionant tot aquest "rotllo" amb l'inici de l'escrit, el que em va resultar curiós fou que en el programa d'en Calzada es va parlar d'aquesta marató, perquè va coincidir que una de les persones a qui va anar a veure hi participava (es veu que és de Granollers i que ja havia corregut la mitja marató d'aquesta localitat vallesana). A les imatges es veia com el presentador també hi corria però en cap moment com l'acabava, ni ho va dir explícitament. Per tant, sense voler ser desconfiat, dubto que l'hagués acabat i tampoc m'he entretingut en mirar les classificacions per confirmar-ho. Curiosament, una part de la cursa (2009) va anar acompanyada d'un fort aiguat, cosa molt inhabitual en aquest racó de món i època de l'any (per cert, la cursa es fa el gener). De fet, segurament la millor època per viatjar-hi va del novembre-desembre al febrer-març ja que després comença la temporada de calor.

I a tot això, potser us esteu demanant perquè alguns dels darrers escrits versen sobre maratons. Suposo que ja us ho deveu imaginar: és allò de fer bullir l'olla per si arriba el moment de córre'n una.