Salou: allò que el vent s'endugué

Ahir al matí jo i el Frans vam participar a la mitja marató de Salou, la meva quarta de l'any (ell en té una de menys) i la primera de la present temporada, després que la nostra darrera fos a Tàrrega, a principis de maig. Tenint en compte aquest llarg parèntesi i que a les darreres setmanes tampoc hem sortit gaire a entrenar (i encara menys distàncies més llargues de l'habitual), les previsions que ens havíem fet han estat, crec, força realistes perquè s'han acabat ajustant als nostres temps finals. En concret, havíem parlat d'assolir una marca més o menys semblant a la de Sitges (que va ser el nostre debut en aquesta modalitat) i la veritat és que ha estat un dit i fet; així, mentre jo he fet el mateix temps el Frans fins i tot l'ha millorat en un minut llarg. Per tant, podem fer vàries lectures: la negativa seria que com no hem progressat gaire en tot aquest temps que portem corrent, aleshores ja no val la pena que aspirem a aconseguir res de molt millor; per contra, si ens ho agaféssim pel cantó positiu podríem dir que tot i els quilòmetres que portem acumulats i la nostra anàrquica preparació, encara ens aguantem prou bé i acabem mitges maratons amb la suficient dignitat com per no arribar a la meta arrossegant-nos pel terra traient la llengua. Si mireu la classificació, el Frans ha acabat una mica per sota de la meitat i jo una mica per sobre. Fins el km. 17è hem anat més o menys junts però després ja no li he pogut seguir; és més, en aquests 4 darrers quilòmetres, quan he vist que les cames anaven un pèl més justes, m'he deixat anar una mica doncs he pensat que no valia la pena fer cap bestiesa de la qual després m'hagués de penedir.

Tot plegat, crec que ens podem donar per satisfets, bo i més considerant que les condicions del temps no han estat les més idònies ja que com bé anunciaven els pronòstics meteorològics, el vent ha estat el gran protagonista, amb ratxes de força 6-7 (això vol dir entre 40 i 60 km./hora o a efectes pràctics i visuals, que tots els arbres es mouen i que és difícil de caminar contra el vent). No ens ha deixat en tota la cursa, durant bona part ha bufat de costat i de cara i m'atreviria a dir (potser ja peco de massa optimisme) que si no hagués estat per això, hi hagués hagut una millora general de les marques; en el meu cas concret, potser no per assolir el meu rècord personal però sí per acostar-m'hi. En aquest sentit, segurament la part del recorregut en què hem hagut de fer el passeig marítim d'anada i tornada ha estat la pitjor perquè el vent bufava amb molta força i de cara i, a més a més, venia carregat amb sorra de la platja. Si a això afegim que era el tram final de la cursa i que molta gent ja venia "castigada" (jo entre ells) doncs potser per això explicaríem els temps finals. Perquè us feu una idea de la violència del vent, hi ha hagut un moment de perill just al passeig marítim (km 17è) quan ha volat pels aires una antena parabòlica i ha caigut, com si d'una guillotina es tractés, davant d'uns quants corredors. I si voleu un altre exemple, l'organització s'ha vist obligada ha treure el típic arc inflable que dóna la sortida perquè de tant vent que feia, no havia manera que s'aguantés dret. De fet, en aquesta segona foto, podeu veure la Sílvia agafant-se-me fort perquè de tant lleugera que és hi havia perill que el se l'endugués!

Tot plegat, els dos hem finalitzat la cursa amb bones sensacions i ganes de fer-ne més, això sí, amb un meritori descans ja que com diu la dita, "qui no té un all té una ceba. Tan jo com ell arrosseguem de fa un temps algunes molèsties, jo als isquiotibials i ell al genoll. De totes formes, si encara segueix viva la idea de fer una marató l'any vinent, he de reconèixer que just entrar a la meta el primer que vam comentar va ser que ens calia encara uns bons entrenaments.

Pel que fa a l'organització de la cursa, m'ha sembla força correcta i en la línia del que ja havia llegit en algun fòrum, amb un recorregut molt idoni per a qui busqui fer marca personal (deixant de banda la qüestió del vent), amb les referències de les distàncies perfectament marcades, tot i que algun tram m'ha semblat una mica avorrit perquè transcorria per les afores de Salou (vegeu-ne el recorregut). Però suposo que això ja és més aviat una qüestió de gustos personals. Fins i tot, l'organització ha tingut cura de la recuperació dels corredors i ha organitzat una pasta party a base de bols de macarrons amb salsa de tomàquet i formatge ratllat. Ja ho diuen que no hi ha res millor que menjar una mica pasta després d'una cursa d'aquesta distància. Si això és quelcom proporcional ja em veig amb una perola sencera després d'acabar una marató!

Per concloure aquesta crònica, dues qüestions més. Primera, de tornada des de Salou vam optar per l'interior (via Montblanc i en direcció a Igualada) i això ens va donar l'oportunitat de passar per uns poblets que amb prou feines coneixia. Vam fer parada i fonda a Sarral (comarca de la Conca de Barberà) i potser ens hi deixarem caure més endavant doncs malgrat que passant per la carretera aparentment no té gaire cosa a oferir al visitant, després descobreixes alguns elements d'interès com per exemple un celler modernista (obra de Pere Domenèch), alguns altres edificis d'aquest mateix estil construïts per antics "indians" que tornaren de les Amèriques enriquits, un museu de l'alabastre i les restes d'una antiga resclosa romana (l'única d'aquest tipus que encara trobem a Catalunya). I la segona qüestió és que contràriament al que és habitual en altres escrits anteriors a les curses que se centren en les pinzellades turístiques de la zona visitada, en aquest cas no ha estat així. El motiu que ho explica en bona part és que no he tingut temps de publicar-lo (i fer-lo ara potser tampoc tindria gaire sentit). Ara bé, també és cert que a nivell turístic, parlar de Salou és parlar del binomi sol i platja (per bé i per malament) i als darrers anys també de Port Aventura, del parc temàtic per excel.lència de l'estat espanyol i gosaria també a dir de tota la Mediterrània. No ens enganyem: una gran majoria del mercat turístic que s'acosta a aquesta part de la Costa Daurada ho fa atret per aquests dos recursos i la resta són, crec jo, ximpleries.

I un darrer afegit en aquesta mateixa línia vacacional; la cursa em va permetre passar per llocs que van ser una mena de "referent" en la meva vida personal de quan era força més jove (parlo dels temps de BUP i COU, allà pel segle XX) i que d'ençà aleshores no havia tornat a veure; és a dir, càmpings on més que dormir passàvem la ressaca, discoteques on fèiem el que podíem amb tot allò que se'ns posés pel davant, "xiringuitos" on per pocs calés omplies l'estómac, etc. Quins temps aquells!!