Futbol? Puagg!!!

No per esperat puc estar fent salts d'alegria per tot el rebombori que s'ha fet al voltant de la victòria d'ahir del Barça a la lliga de futbol (puagg!!). Ja deia en un dels darrers escrits -després que a la passada jornada no s'assolís el títol- que fer-ho era només qüestió d'una setmana més d'espera i d'un tràmit anomenat Valladolid. Però com en aquest puto esport tot es magnifica i s'exagera de forma exponencial doncs ja tenim servit el moment d'èpica i glòria. Al llarg dels darrers dies semblava com si s'hagués de repetir els miracles de Tenerife i Corunya i que guanyar a l'equip de Pucela era com haver-ho de fer a l'Inter de Milà (glups! perdó, aquest nom ara deu ser maleït). Al cap i a la fi toquem de peus a terra i pensem per un moment que el Valladolid ha baixat a segona divisió per la qual cosa podem deduir que ... gaire bo no havia de ser, per molt que Javier Clemente fos el seu entrenador (un altre que per allà on passa no es que faci gaires amics i que té més verborrea que cap altra cosa).

Compte, amb això no vull que se m'interpreti malament. Felicito al Barça i als seus milions de seguidors culés (dels quals tres membres del nostre "Team") perquè guanyar una lliga amb 99 punts no deu ser cosa fàcil, i més si tens al Madrid trepitjant-te els talons fins la darrera jornada. De totes formes, tinc la sensació que no ha estat el mateix que fa un any i és clar, de guanyar els 6 títols possibles (i perquè no n'hi ha més) a només 1 (o 2 si al seu moment es fa amb la Supercopa d'Espanya) hi ha una certa diferència. Ja ho va dir no sé ben bé qui però que coneix molt bé el món d'aquest esport, que per a clubs com el Barça o Madrid és més dur deixar de guanyar títols que fer-ho. Per això, crec que el moment d'eufòria d'ahir, a part de ser exagerat per l'exposat amunt, no és més que un reflex de la frustració per no poder repetir els èxits de la passada i fantàstica temporada. I més quan el Barça haurà de veure enguany com no podrà aixecar el màxim trofeu a Can Bernabeu que, estic convençut, era el que tothom desitjava (i com no, el que a Madrid volien evitar fos com fos). Per mi, segurament la final de la Champions League serà l'únic partit de futbol que vegi sencer en molt de temps -si a casa em deixen, és clar- perquè sense cap mena d'ànsia i nerviosisme, veuré dos equips molt diferents en el seu estil de joc i també perquè, sincerament, se me'n fotrà qui guanyi.

Per cert, d'aquest cap de setmana plenament esportiu (fórmula 1, tennis, etc.) no ens oblidem que també ha acabat la fase regular de la lliga ACB de bàsquet, amb el Barça en primera posició. Les seccions del F.C. Barcelona acaparen tots els títols però en canvi és la de futbol (puagg!!) la que se'n porta la glòria. Així, només cal veure l'ambient que es vivia ahir al capvespre a la meva ciutat i la tranquil.litat de fa una setmana, quan l'equip de bàsquet va conquerir l'Eurolliga. Si més no, la sort que tenim els opositors al futbol a Catalunya és que com la lliga ja s'ha acabat, no haurem d'aguantar les estúpides notícies amb què ens han atabalat durant mesos i mesos. I tot i que ara vindran les eleccions a la presidència de l'era post-Laporta, aquesta ja és una altra qüestió perquè fins i tot encara riurem veient com uns i altres es llencen els plats pel cap, treuen els draps bruts, etc. Segur que programes de telescombraria com "La Noia" i "Salvame" faran reportatges especials; ara bé, no m'imagino l'Esteban la Marchante o la Nízar fent de creadores d'opinió. Potser si fos la Bermúdez encara ja que com a mínim va estar casada amb el Dani Güiza!!