divendres, 14 de maig de 2010

Setmana passada per aigua: un pretext?

Quan en això de córrer estàs passant per una fase de calma i surts menys dies a entrenar -ja veieu que les marques personals se'n ressenten- no hi ha res millor per continuar prendre-s'ho amb la mateixa parsimònia que tenir un bon pretext per no sortir. Si ja a les darreres setmanes no ens hem pogut calçar les sabatilles gaire sovint -diríem que per horaris laborals- també he de dir que hem estat de pega. Sí senyor, dos dies que ens hem posat d'acord ho hem hagut de deixar estar perquè la meteorologia ens ha fet la guitza. I el que més empipa és que després de ruminar-nos-ho (que sí, que no, que qui sap, etc.), ha estat just començar a trotar seguint el recorregut habitual i haver de recular amb la cua entre les cames perquè es posava a ploure amb una certa força. I és clar, tocant de peus a terra hem cregut que no val molt la pena mullar-nos per fer el mateix amb el risc que després agafis un refredat i ens faci més mal que bé.

No sé si córrer sota la pluja deu ser una experiència gratificant o, més que cap altra cosa, molesta. Òbviament deu ser diferent si es fa per asfalt o per un camí; en un cas tornes a casa mullat i en l'altre, a més a més, arrebossat de fang com una croqueta. Sempre he intentat evitar la sensació de les gotes que van caient sobre el meu cos, tot i reconèixer que tampoc deu ser cap tragèdia perquè al cap i a la fi, es tracta només d'aigua. Ara mateix recordo una cursa -la de Vallhonesta a Sant Vicenç de Castellet de l'any passat- en què la pluja ens van enxampar de ple i més que córrer, al final ens van haver d'escórrer per treure'ns de sobre tota l'aigua que dúiem; fins i tot, després d'uns quants quilòmetres pujant, el darrer tram amb una baixada vertiginosa no el vaig poder fer al màxim per por a relliscar i prendre mal. A part d'això, potser és fins i tot agradable córrer sota la pluja, sobretot en aquells dies de molta calor i que en un fet i no res, et ve una d'aquelles tempestes que deixen caure uns quants litres i s'esvaeixen tan aviat com han aparegut. Llàstima que en situacions com aquesta, la pluja acostuma a venir agafada de la ma d'un fort vent. I això sí que és més molest.

Com ahir, a les 7 de la tarda, i després de mirar la previsió del temps per Internet, decidim de fer una intentona i veure com ens en sortíem. I com si haguéssim nascut estrellats, va ser fer les primeres passes i renunciar a continuar. Suposo que l'aigua de la pluja ens fa aclarir el cervell i que aflori una mica de seny. I com aquesta hora deu ser la que millor li va a molta més gent que corre carrer amunt cap a les afores de la ciutat, ja veies uns quants corredors tornant cames ajudeu-me al gimnàs d'on havien sortit. Això sí, uns encara secs i els altres ben xops. Total, mirant-ho fredament no ve d'una dia o d'una setmana i el nostre estat de forma no ha de millorar o empitjorar gaire més. Després de poc més d'un any participant en curses ja coneixem els nostres límits i ja faríem prou si els poguéssim mantenir un temps més. Després, l'edat ens posarà al lloc que ens correspon, si és que no ho està fent ja. Potser el pretext de la pluja per estar-se a casa ja n'és un bon reflex.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada