dimecres, 26 de maig de 2010

Contrastos difícils de pair

Ahir vaig llegir a l'edició digital del diari Regió 7 dues notícies que per diferents motius m'han cridat molt l'atenció i que tenen relació amb alguns dels escrits que he anat publicant al blog. La primera és la tràgica mort d'un triatleta el passat diumenge mentre participava al 3r Triatló Accura Ciutat de Gavà. Es deia Quim Raïch, tenia 42 anys i era originari de la vila de Gironella (Berguedà) tot i que residia a la Cerdanya. Es veu que mentre estava fent la prova de natació ja es va trobar malament i malgrat els esforços dels serveis mèdics de l'organització de la prova i la seva ràpida evacuació a l'Hospital de Bellvitge, no es va poder fer res per salvar-li la vida. Malauradament deixa dona i dos fills.

Per alguns pot resultar sorprenent que una persona com aquesta, amb molta experiència en aquest tipus de proves, metòdica en la preparació i que es cuidava d'allò més hagi tingut aquest desenllaç tan tràgic. Però potser no ho és tant. Ja he reflexionat alguna altra vegada sobre aquestes situacions de morts sobtades d'esportistes, de com gent físicament preparada cau fulminada practicant esport. Potser ara també se'n parla més perquè com ara hi ha més gent que fa activitats esportives d'una certa exigència, hi ha més probabilitats que a un o altre li toqui el rebre. I suposo que també podríem dir que genera "alarma social". Les preguntes, doncs, són gairebé immediates: què es pot fer per evitar aquests fets? Serveixen d'alguna cosa les revisions mèdiques com les proves d'esforç i electrocardiogrames? Cal arribar a certs límits que poden posar el nostre cos en una situació extrema o irreversible, encara que no ens ho sembli? I, què ens empeny a fer-ho?

No poso en dubte la validesa de qualsevol prova mèdica que ens pugui detectar alguna mena d'anomalia de la que ni potser sospitem, o ens doni una idea fiable de quin és el sostre al qual podem arribar. També suposo que per molt que avenci la tecnologia mèdica, encara hi ha coses que no detecta, de la mateixa forma que sens dubte deu haver-hi un component de predisposició genètica que fa que unes persones tinguin més números que altres que li toqui aquesta maleïda loteria. Potser aquesta mena de notícies ens han de fer reflexionar sobre el que estem fent i de si val la pena córrer certs riscos quan, suposadament, practiquem una activitat saludable. Quan sento això no puc evitar tenir la sensació de "gallina de piel" (com va dir aquell) i de si mai em passarà el mateix. Per això tenia molt clar de bon principi que si quan vaig fer la revisió mèdica de cara a la marató, el metge em recomanava de no fer-la, aleshores ho deixava estar. Allò que ha de ser popular no ha d'acabar sent tràgic. Llàstima que per adonar-nos-en haguem de llegir notícies com aquesta.

I ara perdoneu que canviï radicalment de registre per comentar la segona notícia perquè veieu com la vida té aquests contrastos i com unes mereixen tot el ressò mediàtic i altres passen gairebé desapercebudes. Òbviament suposo que ja haureu endevinat que es tracta, de nou, del "puto" futbol. Llegeixo al diari que el més que probable fitxatge d'en Mourinho pel Real Madrid pot costar l'esgarrifosa i escandalosa xifra d'uns 130 milions €, si comptem el seu sou pels anys que firmi de contracte (més impostos), el dels seus ajudants, la indemnització a l'Inter de Milà i a la de l'encara entrenador Manuel Pellegrini i el seu equip. I per suposat també caldrà comptar amb les possibles primes per títols aconseguits i els fixatges que pugui exigir el portuguès per fer l'equip a la seva mida.

Com veieu es confirma un cop més l'existència d'una altra mena de dimensió paral.lela a la vida de la majoria dels mortals, de la qual només som testimonis i per als qui ha perdut tot sentit. I més en un moment com l'actual, de crisi econòmica galopant en què molts s'han d'espavilar per afrontar tan bonament com poden un munt de despeses, de funcionaris i pensionistes que veuen rebaixat el sou i congelada la pobra pensió i de més i més gent engruixint les cues de l'atur. Diria sense cap mena d'embut que en aquest país, el futbol en general i alguns dirigents en particular, han perdut tota la seva vergonya i se'n foten de nosaltres als morros. Mentre moltes empreses tenen greus problemes de liquiditat perquè bancs i caixes han tancat l'aixeta del crèdit, alguns presidents de clubs de futbol sembla que no en tinguin cap ni un. És com anar a un casino i tenir oberta sempre la línia de crèdit. Ja tenia ben bé raó l'expresident del F.C. Barcelona, en Josep Lluís Núñez, quan fa temps es queixava d'en Cruyff perquè li demanava molts diners per fer fixatges, i amb molt d'encert li va respondre que amb 5.000 milions de ptes. també sabia fitxar la portera de cosa seva.

Perquè us en feu una idea del que estic parlant, i de com de ases arriben a ser alguns dirigents del futbol, deixant de banda que potser al final la xifra dels 130 milions d'euros (no pessetes) es pugui rebaixar, cal recordar que a més de la morterada que haurà de posar sobre la taula el Real Madrid, per segon any consecutiu pagarà una indemnització per contractar un entrenador, després que l'estiu passat ja va abonar al Vila-real 4 milions € per en Pellegrini i sense que enguany hagi guanyat cap títol. En qualsevol empresa "normal" haurien rodat caps (president, secretari tècnic, futbolistes, etc.). Amb aquestes xifres l'entrenador hauria de saber fer de tot: gols, aturar penals, influir sobre els arbitres, presidir el club, segar la gespa del camp, netejar els vestuaris, vendre entrades a taquilla, etc. I per suposat, fer que l'equip guanyi partits i títols. En aquest cas concret no m'estranyaria que les cases d'apostes ja tinguessin oberta una timba per saber quant de temps durarà en Mourinho al club de Concha Espina, tenint en compte que aquest és especialista en el que podríem dir "antropofàgia futbolística", si repassem la llista d'entrenadors que han ocupat la seva banqueta als darrers anys.

Però com es deia abans, el futbol està en una altra dimensió que es regeix amb uns altres paràmetres. El que potser sap més greu és el convenciment que aquesta reflexió també és compartida per molta gent a qui li agrada el futbol i el segueix amb passió i que quan comenci a rodar de nou la piloteta sobre la gespa (tant se val si és un amistós o un mundial), se n'oblidarà. Haurà estat abduïda pels efectes psicotròpics de la droga del futbol. I per acabar-ho d'adobar, avui a l'edició digital de La Vanguardia llegeixo aquesta altra notícia sobre les primes que negocien els jugadors de la selecció espanyola de futbol en cas que guanyin el mundial de Sud-àfrica; res, uns 550.000€ per cap i quan es tracta de gent que ja de per sí, tenen uns salaris i beneficis varis als quals els mortals (no els incloc perquè ja deuen considerar-se Déus) ni es plantegen d'arribar-hi mai. I això quan se suposa que defensar els colors del seu país ja és un honor i que molts altres jugadors pagarien per fer-ho. Només cal llegir els comentaris dels lectors per veure com de vergonyós pot ser el món que envolta el futbol. Si pogués els escopiria a tots plegats a la cara, literalment. Puagg!

El meu més sincer condol a la família d'en Quim. No sé per on pararàs ara però si existeix alguna mena de "dimensió" més enllà de la mort, espero que no estiguis a la del futbol i futbolistes traspassats. Seria com haver estat condemnat al pitjor dels inferns. Quim, d.e.p.

4 comentaris:

  1. Hola.
    Aquesta vegada, discrepo amb tú en la primera part de l'escrit (jeje, discrepar és bo, no?). Crec que no ens haurien d'amoinar gaire les notícies de morts sobtades de gent mentre practica un esport; menys encara hauriem de caure en una mena de psicosi per aquests fets puntuals. Quin percentatge d'esportistes moren cada any practicant un esport? (i parlo de morts sobtades, no d'atropellaments de ciclistes, curses de cotxes...) Quants corredors dels milers que participen en alguna cursa cada diumenge moren sobtadament? Ja saps que sembla que progressivament està creixent el nombre d'esportistes populars, sobretot en curses a peu. Els diumenges, a la línia de sortida, veiem gent molt preparada i gent gens preparada que corre simplement per veure si són capaços d'arribar sencers despres d'aguantar 10 kms corrent. Afortunadament, gairebé sempre els corredors arriben a meta sans i estalvis (més o menys cansats, és clar) i crec que els casos de morts sobtades són una cosa extremadament extraordinària. Diria que és més probable morir ofegat per un pinyol d'oliva, fent una cerveseta amb els amics, mentre a la tele es mira...ejem... el futbol ;D No sé que en penses.
    Salutacions.

    ResponElimina
  2. Doncs...segurament els dos teniu raó en els vostres punts de vista. Jo també crec que aquests casos son, per sort, excepcionals, però no es menys cert que em deixen tocat i em fan pensar, perque aquestes morts son en alguns, o en molts casos, de gent molt preparada i que fa anys que es cuida.

    ResponElimina
  3. Hola Rodri,

    Tens tota la raó. Jo no és que estigui amoïnat des d'un punt de vista personal i de fet, quan surto a córrer no hi penso. Només ho faig (suposo que com tothom) quan llegeixo aquestes notícies. Al cap i a la fi crec que l'esforç que esmerço a les curses no és tan exigent com per arribar a una situació luctuosa. A més, és també una qüestió de números, si hi ha més gent hi ha més probabilitats que passi quelcom, de la mateixa manera que hi ha més accidents de muntanya perquè hi va més gent ara que abans, però sobretot també perquè alguns hi van sense estar del tot preparats.

    La qüestió del risc i que ens passi alguna cosa fent el que sigui és també una qüestió d'apreciació personal: segur que tinc més números que em toqui el rebre quan vaig en cotxe a la feina que en avió, però no puc evitar de tenir un cert respecte per aquest darrer i no tant pel primer. En un cas porto jo el cotxe i en l'altre no puc pilotar l'avió (ja m'agradaria).

    Salutacions.

    ResponElimina
  4. Hola Ernest,

    Potser justament pel fet que un es pensi que està preparat per afrontar certes proves de molta exigència porta a sobrevalorar la seva capacitat física de fer-ho. En el fons això ens pot fer pensar que ningú coneix del tot el seu cos i també que de vegades podem oblidar un altre factor en què la preparació no hi té gaire (o res) a veure, com és la fatalitat, la mala sort. Allò d'estar en el pitjor lloc i en el moment més inadequat. Potser si el Quim no hagués fet aquest triatló i s'hagués esperat una setmana no estaríem parlant de la seva mort ... Qui ho sap.

    ResponElimina