dimecres, 17 de febrer de 2010

La Mitja de BCN: curiositat de parella

El passat diumenge 14 de febrer va celebrar-se la Mitja Marató de Barcelona, que va aplegar més de 5.000 persones. Ja us he dit més d'un cop que no teníem intenció de participar-hi perquè ja sabeu que el nostre proper objectiu és fer la seva Marató, i no ens feia gaire gràcia trepitjar uns carrers per on haurem de passar poques setmanes després. Al cap i a la fi, vam acabar fent pel nostre compte una tirada més llarga (27 km.) que no està gens malament si ens ho agafem com un entrenament. Ara bé, el que m'ha cridat l'atenció de la cursa és el fet que l'hagi guanyat un matrimoni d'origen kenyà format pels atletes Erick Kibet (un temps d’1:03:10) i Joyce Chepkirui (1:12:33) en les categories masculina i femenina, respectivament (notícia).

Desconec la història d'aquest matrimoni -com es van conèixer, on viuen, historial de curses, etc.- i tampoc és una qüestió que em tregui la son doncs no sóc gens tafaner. Ara bé, diria que deu ser un fet molt poc habitual que una mateixa prova la guanyi un matrimoni, malgrat que segurament si busquem pel Web, trobaríem d'altres (d'atletes o entre atleta i entrenador). És allò que la gent s'acaba relacionant moltes vegades entre sí, amb els que et veus més o com es diu en aquests casos, "Déu els cria i ells s'ajunten". No m'imagino la vida casolana d'aquestes parelles "atlètiques" des què es lleven fins que s'alliten: esmorzar proteínic, anar a entrenar, estiraments, descansar i dinar (també un pèl diferent de la resta dels mortals), sessió de gimnàs, més estiraments, sopar i llit. És ben bé que la vida de l'atleta és prou dura i avorrida com per prendre-s'ho seriosament si no s'està convençut que s'aconseguirà alguna fita important (com guanyar una prova de prestigi mundial o participar en Jocs Olímpics, Campionats del Món, etc.). Però ... allò que Déu ha unit que no ho separi l'atletisme.

De totes formes, també seria bo saber els draps bruts que segurament també hi ha en el món de l'atletisme, una mena de "tomàquet" o "Sala Rosa"; embolics entre uns i altres, que si ara enxampen un atleta amb la dona d'un altre, fotos compromeses penjades al Facebook d'entrenaments "clandestins" o de sessions que van més enllà del simple fet de córrer, petons d'amagatotis, etc. Com diuen en castellà i amb un to un pèl barroer, "Donde pongas la olla, no metas la ...olla". Llàstima que aquest esport és tan poc mediàtic arreu que gairebé ningú faria cas d'aquestes històries, llevat que apareguin casos com el del golfista Tiger Woods, per posar un cas. Aquest si que ha de tenir ara un bon swing per esquivar tot el que li està caient!

Per cert, i canviant una mica de registre, ja sabeu que els atletes kenyates sembla que tiguin un do innat per córrer aquestes distàncies tan llargues (amb permís d'alguns altres etíops, eritreus, marroquins, etc.). Doncs bé, remenant pel Web he trobat aquest extens article que n'explica els possibles motius. És prou interessant.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada