En aquesta tercera entrega sobre consells de cara a la preparació de la Marató, toca ara dedicar unes línies a les qüestions psicològiques (potser millor dir "mentals") i les lesions. Val a dir que potser alguns d'aquests són els que marcaran la frontera entre l'èxit i el fracàs. Dit així sembla com molt heroic o tràgic, depenent de com es miri, però sí és cert que córrer i acabar una marató té molt de component mental o de cap. Sense cap més preàmbul, anem a entrar en detall sobre alguns d'aquests consells:
- Planificació realista: els miracles no existeixen -i més per a gent com jo que es declara atea- per la qual cosa cal marcar-se uns objectius lògics d'acord amb les possibilitats i limitacions de cadascun i a partir d'aquí una preparació específica. En el nostre cas, però, no crec que això últim ho haguem fet d'una forma molt metòdica i escrupolosa. No hem seguit un pla d'entrenament concret perquè -i aquí vindria una de les contradiccions- hem estat realistes amb la nostra disponibilitat (horària, familiar, laboral, etc.). Això sí, els darrers caps de setmana els hem pogut aprofitar a fons fent tirades llargues (i demà suposo que una altra). En qualsevol cas, no hem de cometre ximpleries i córrer una marató si creiem que no estem preparats amb garanties. Com diuen els militars, val més perdre una batalla que no la guerra o una retirada a temps és una victòria per demà.
- Ser conscient de la marca que es pot assolir: a partir dels temps obtinguts en altres curses de mitja distància i mitges maratons, així com també dels que fem en les sessions llargues, veiem factible aspirar a un temps al voltant de les 3:45h. Això suposaria marcar un ritme de pas d'uns 5':25"/km. Per nosaltres és relativament còmode o si més no, ho ha estat en distàncies més curtes. Ja veurem com respondrem després quan anem acumulant quilòmetres i, sobretot, després de superar el suposat "mur" o barrera dels 30. És més, molta gent més experta que nosaltres diu que la veritable marató comença en aquest punt.
- No obsessionar-se amb la marca: si bé és recomanable sortir amb un objectiu de temps concret (per tenir una referència i poder regular el nostre ritme de pas), en cap cas ho és que ens obsessionem ja que tothom coincideix a dir que tan sols el fet de creuar la meta a la nostra primera marató ja ho hem de considerar com un gran èxit. Al cap i a la fi, la cursa serà tan llarga que ens posarà cadascú al lloc que li correspon i no caldrà donar més voltes a la qüestió del temps que aconseguim. Hi haurà més maratons després -si ens quedem amb ganes- per baixar el cronòmetre.
- Ser positiu: molta gent considera que per a un popular que no tingui cap pressió per assolir un temps concret, una marató és molt més una qüestió de cap, de fortalesa mental, i no tant de resistència física (sempre i quan s'estigui preparat). A veure si resultarà que al final ens haurem de retirar cansats de córrer tanta estona -fins i tot avorrits- o perquè no haurem entrenat prou la nostra capacitat de sofriment. Perquè ja podeu per fet que patirem una estona ... Potser que duguem a sobre un rotulador per quan arribin els moments de flaquesa i ens pintem un somriure a la cara. Si més no, la confiança ja la tenim d'entrada. De vegades encara se'm queda una cara de pasta de moniato quan veig al crack mundial Haile Gebrselassie corrent com si estigués rient, com si la cosa no anés amb ell.
- Lesions ben recuperades: en aquest sentit no hem d'amoïnar-nos gaire, de moment, perquè no n'hem patit cap, més enllà de les típiques molèsties que surten després de fer sessions llargues. De totes formes, confesso que jo no tinc tanta "por" a una lesió com sí a algunes "foteses" que apareguin durant la cursa (butllofes, coïssor als mugrons i engonals, etc.).
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada