diumenge, 27 de setembre de 2009

Olot: volcà amunt, volcà avall

Ahir vam participar a la cursa dels volcans d'Olot en la seva primera edició i pel que sembla amb èxit ja que l'organització va haver de tancar inscripcions abans d'hora per haver-se arribat al màxim (de 300 corredors). Ha estat un cap de setmana força complet en què hem pogut combinar una excursió per la Fageda d'en Jordà i el volcà de Santa Margarida amb una visita al Jardí Botànic del Parc Nou i el Museu dels Volcans, per després arrodonir-ho amb un bon àpat al Cafè Europa de la Plaça Major. I per descomptat, la cursa que al cap i a la fi és el que ens ha portat a Olot. I tot això amb el que segurament té més mèrit: haver sobreviscut a la cridòria i xivarri de 7 nens.

Anem per parts: en primer lloc, vam quedar gratament sorpresos de com el polèmic túnel de Bracons ha apropat Manresa a la capital garrotxina ja que ens hi hem plantat en poc menys d'1 hora. Segon, l'hotel contractat (La Perla) ha estat bastant correcte, adequat per als nens i a més, per casualitat es trobava molt a prop del lloc de sortida (i arribada) de la cursa, amb la qual cosa ens hi hem pogut dutxar després amb tota tranquil.litat sense haver de fer cues a les dutxes del palau firal previstes per l'organització. Tercer, i ja entrant de ple en el tema del comentari, la cursa ha transcorregut com més o menys havíem previst, i considerant la seva distància i sobretot, el perfil i desnivell acumulat, podríem dir que no ha anat pas gens malament. Dues coses teníem força clares de bon principi: que ens cansaríem i que els nostres temps finals estarien al voltant dels que finalment hem assolit. Dit i fet, pujar i baixar els quatre volcans d'Olot d'una sola tirada ha fet que la cursa fos tant o més dura del que ja ens pensàvem, i a fe de Déu que algunes de les seves rampes les hem hagut de pujar caminant perquè no valia la pena fer-ho corrent, doncs no avançaves gaire més (sobretot la del darrer volcà quan hem hagut d'afrontar un tram d'esglaons). Afortunadament el temps ha acompanyat (sol i no gaire calor) i el paisatge que hem pogut veure ha valgut molt la pena, malgrat que de vegades anaves més aviat amb el cap cot i no veies més enllà de dues passes.

Al final, després del darrer volcà -el de Montolivet- la feina dura ja s'havia fet i tocava "volar" per una baixada on hi havies d'anar amb molta cura si no volies deixar-t'hi els dents. Fins i tot ens han quedat forces a tots tres per fer un esprint als darrers 200-300 m. plans que hi havia abans d'entrar a meta. És més, d'acord amb les dades del GPS del Frans -i no tenim perquè no refiar-nos-en doncs ell és molt meticulós amb aquestes coses- el desnivell total acumulat ha estat de 700 m. en 13 km. i per tant, potser la cursa no estava del tot ben mesurada (encara que ja hem comentat en un altre escrit que les distàncies donades pels GPS depenen molt de si el recorregut és pla o no). El desnivell, però, segur que és força més del declarat a la pàgina Web de la cursa perquè estem convençuts que indica només la distància en pujada als 4 volcans (una mitjana d'uns 120 m.) però no els nombrosos tobogans que ens hem trobat al llarg del recorregut. Altrament dit, que si amb tot això hem fet uns temps relativament bons, podríem dir allò que declarava el president del F.C. Barcelona fa un temps ... "al loro que no estamos tan mal". Per cert, i parlant de temps, ja us podeu imaginar que el Frans és qui ha arribat primer amb una marca inferior a l'1h:12', jo a l'1h:15' i el Xavi no gaire més tard. Una vegada més queda demostrat que quan hi ha desnivells forts, el Frans té un punt més de resistència que nosaltres. De vegades penso que és com l'Arnold Schwarzenegger a les pel.lícules de Terminator, que quan semblava que nomes servia de ferralla de tan abonyegat que estava, aleshores se li encenia un llumet vermell a l'ull per indicar que encara disposava d'una dosi extra d'energia vés a saber on!

D'altra banda, aquesta ha estat una de les poques curses que hem pogut coincidir tots tres i la primera en què ens hi hem escrit com a equip (a la foto de dalt ens podeu veure amb la samarreta "oficial", que és la que ens van donar a la cursa de l'Ametlla de Merola i l'única d'igual que devem tenir tots tres). I confesso (confessem) que no havent-hi gaire gent i pocs equips, encara manteníem una mínima esperança d'haver obtingut algun premi. Però no ha estat així. Renoi, que en som d'il.lusos!!. Tot plegat, però, la sensació final ha estat molt positiva i per a la propera procurarem mantenir el nom i no haver-lo de canviar per un altre de l'estil de "Team1" o "Teamu" (ho agafeu?). Val a dir que no vam marxar amb les mans buides ja que en el sorteig que es va fer després, vaig ser l'agraciat (per tenir el dorsal núm. 14) amb un petit lot de productes gastronòmics de la comarca, i que incloïa un pa rodó amb un lleuger gust a anís, un fuet, una coca i una ampolla de ratafia (d'aquesta, però, ja no en queda gaire). Va ser comentar amb la Sílvia que mai ens tocava res en cap sorteig i vet-ho aquí que després anuncien el meu nom per megafonia. Com es diu en aquests casos, "qui no plora, no mama". Podeu veure en aquesta darrera fotografia el "Team" posant orgullós amb les viandes. Per cert, l'equip agraeix a la Sílvia la seva paciència per ser la nostra reportera fotogràfica, tot i que sospitem que va fer les fotos com alternativa a no haver d'estar amb 7 nens fent activitats infantils.

1 comentari:

  1. Permeteu-me una postdata a aquesta entrada: segons informació del Frans -que sempre està al cas- el pa rodó que anava amb el lot del sorteig és el tortell d'Olot, un dolç típic de la ciutat. Per a més informació, aquí teniu un enllaç interessant:

    http://www.gastroteca.cat/ca/productes/tortell_d__olot

    ResponElimina