Marató de Barcelona: la crònica (2)

Després d'haver publicat la primera part de la crònica de la Marató, crec que també és d'interès (si més no per mi) comentar altres aspectes que si ve no estan deslligats, no tenen una relació directa amb el del desenvolupament estricte de la cursa.

• En primer lloc, deia que encara que semblés pedant, la cursa no m'havia costat ni sang, ni suor ni tampoc llàgrimes, emulant la famosa frase que va dir el primer ministre britànic Winston Churchill en data tan remota com el 13 de maig del 1940. Dit i fet, de sang res de res perquè les parts del cos susceptibles de sagnar amb tanta quilometrada -mugrons i peus- no se'n van ressentir gens. És més, en algun escrit anterior confessava la meva "por" per les butllofes que em poguessin sortir i la desconfiança que els mitjons (Nike) no m'anessin bé. Doncs bé, va ser com oli en un llum i no vaig notar cap molèstia. També és cert que els vaig acompanyar d'un remei tan habitual com la vaselina. Per la seva banda, gairebé tampoc vaig suar perquè el temps va ser, crec, perfecte per a una cursa: una mica de fred i un sol esmorteït pels núvols. I de llàgrimes, tampoc, ni tan sols a l'arribada. Diguem que en aquell moment no tenia prou forces ni per plorar (d'emoció, ràbia, alegria, etc.).
• El part mèdic és prou encoratjador. En aquest sentit es van complir les prediccions ja que cardiovascularment em vaig sentir força a gust, respirant molt bé i gens de flat. No puc dir el mateix, però, des del punt de vista muscular, doncs a partir del qm. 35 les cames van fallar. No sé si és per una manca d'entrenament, d'estiraments, alimentació errònia ... vés a saber! El mateix dia, si feies un volt per la Plaça Espanya ja veies qui havia fet la cursa i qui no i em recordo, sobretot, de les dificultats per baixar els esgraons del metro. De totes formes, he d'estar content perquè des del dilluns que no tinc agulletes i l'única molèstia que em recorda la cursa la tinc al genoll esquerre (i és la reminiscència d'una antiga lesió de fa 20 anys).
• No conec cap altra marató i per tant, no tinc criteris per jutjar aquesta. Ara bé, pel que he sentit aquí i allà, i comentat també amb altra gent amb més experiència en aquesta distància, sembla que la seva organització ha estat molt correcta i que ha posat el llistó molt alt. Un aspecte que ha merescut una molt bona opinió general és la situació dels avituallaments a ambdós costats del carrer, evitant així l'aglomeració de corredors en un de sol. D'altra banda, el fet que passi per carrers molt cèntrics i llocs turístics de la ciutat assegura un contingent de públic que, si està un mica predisposat, no deixa d'animar-te i ni que sigui moralment, impulsar-te cap a la meta. I a això hi ajuda molt que al dorsal hi hagi el teu nom ben visible.
• A nivell personal diria que he satisfet un dels objectius com és el de fer una marató que, se suposa, és la prova mítica que qualsevol persona que corre per afició i participa en curses populars, acaba fent. L'experiència ha estat molt bona perquè sense haver d'arribar a les 100 maratons de l'Arcadi Alibés, és d'aquelles coses que no es fan cada cap de setmana. De totes formes, però, m'estic plantejant de si fer-ne més d'aquí un temps ja que potser aquesta no és la meva distància preferida per acabar gaudint de tota la cursa. En altres paraules, si la marató fos una mica més curta no ho dubtaria. Ara bé, acabes amb un regust de boca perquè els darrers quilòmetres els fas com aquell qui diu, per pebrots. I si després has de passar-te uns quants dies de descans i recuperant-te de les molèsties, doncs no sé si l'esforç val la pena. En canvi, en curses de 10 km. i mitges maratons no he tingut mai aquesta sensació. Tot plegat, el temps ho dirà, no tanco la porta a altres maratons però m'ho rumiaré una estona abans d'inscriure-m'hi. De moment, però, i com es deia fa uns anys des de Madrid per tocar la moral als culès, ja en tinc dues, la primera i l'última.
• Felicitar també l'Arcadi Alibés per haver fet el triplet del centenari. Òbviament, això no està al meu abast i ni m'ho plantejo com a objectiu. Per cert, el mateix diumenge a la tarda, al C-33, van fer un programa especial dedicat a la Marató de Barcelona, amb la presència d'ell mateix i conduït per en Xavier Bonastre, un altre maratonià. Semblava allò del "Juan Palomo, yo me lo guiso, yo me lo como". L'he buscat per la xarxa però no me n'he sortit. En canvi, teniu aquest altre del programa matinal d'en Cuní (del 25 de febrer) amb una entrevista a l'Arcadi amb motiu de la presentació del seu llibre.
  

Finalment, si voleu veure unes quantes fotos, aquí en teniu de la sortida, arribada, l'ambient i del merescut premi al "guanyador".