Mitja marató d'Olot: enguany no toca

Resta gairebé un més per a la mitja marató d'Olot i ja hem rebut el primer recordatori i val a dir que agradable. Efectivament, he trobat a la bústia un sobre del Club Natació d'Olot -que n'és l'organitzador- amb un fulletó informatiu d'aquesta mitja (diumenge, 17 d'abril) i ... sorpresa, una foto de mida respectable de la meva arribada a l'edició de l'any passat. Val a dir que com podeu llegir a la corresponent crònica, justament aquesta ha estat la meva pitjor mitja marató si tenim en compte només el temps final invertit (poc més d'1:46h) i és que tot i que ja sospitàvem que el circuit no era pla, se'ns va fer més dur del previst, sobretot a partir del qm. 15. I això es reflecteix en els temps dels altres dos companys que també hi eren -el Frans i el Xavi- ja que no van ser res de l'altre món, bo i més si els comparem amb els assolits a la darrera mitja -la de Balaguer. Si accediu al Web podeu consultar el seu perfil altimètric i veureu que es tracta d'una cursa una mica trenca-cames.

Però si deixem de banda aquest "detall" sense gaire importància, recordeu que per contra aquesta ha estat la millor cursa quant a la relació preu-obsequi ja que les inscripcions es paguen a 16€ i a canvi pots endur-te un pernil (això sí, el reglament diu que amb la condició que s'acabi la prova). Però vist com va anar l'any passat, si voleu un pernil barat només caldrà que us hi inscriviu i feu els darrers quilòmetres; no sortireu a la classificació però l'obsequi ja el tindreu. I si és tan bo com el que ens va tocar, què més es pot demanar? De totes formes, si això ja és un bon al.licient per tornar a la capital de la Garrotxa, enguany no compto que la fem per dos motius: primer, si Déu no hi posa remei, el cap de setmana anterior haurem fet la mitja marató de Cunit (ja estem inscrits i amb allotjament reservat) i és clar, dues mitges en només una setmana ... ¡como que no! I segon, si bé és cert que Olot bé val unes quantes visites resulta que ja hi hem estat tres cops amb motiu de tres curses (la mitja i dues dels volcans), i potser que deixem passar un temps abans de tornar-hi.

Tot plegat, us deixo la foto que he rebut. No se'm veu amb cara de gaire cansat però us ben asseguro que els darrers quilòmetres se'm van fer pesats. No és aquesta una cursa de la qual hagi d'estar orgullós si mai l'explico als meus néts però ... el pernil ja fa temps que ens l'hem menjat. I com diu la dita en castellà: "¡que nos quiten lo bailao!" I de postres, la primera és del moment de la sortida i que estava inclosa en el fulletó; a veure si em trobeu. Una pista: duia gorra.