Marató de BCN: ja escalfen motors!

Aprofitant que l'organització deu tenir els correus electrònics dels participants a l'edició del 2010, ahir vaig rebre un primer missatge (no crec que sigui el darrer) de la Marató de Barcelona, quan encara resten cinc mesos. Això és el que diríem fer bullir l'olla amb molt temps d'antelació (no dic pas abans d'hora). De totes formes, ja anuncio amb aquesta mateixa anticipació que per al març del 2011 procuraré buscar-me altres curses i per tant, que molt haurien de canviar les coses per fer de nou aquesta. És ben cert que a aquestes mateixes alçades de l'any passat no crec que haguéssim parlat encara de la marató -o com a mínim la meva memòria no arriba a tant- però sí recordo com vam planificar (potser és una manera de dir-ho un pèl "pretensiosa") algunes sortides llargues (d'entre 20 i 30 km.), seguint el que tothom ens havia recomanat. A més, i el més important, havia aquella predisposició i ganes per fer realitat aquell "repte". En canvi, i per motius varis, ara no ho veig de la mateixa manera i de fet, el Jordi és l'únic dels quatre membres del "Team" que té aquesta distància al cap perquè si no canvia d'idea, té previst fer la marató de Donòstia. Fins i tot, un altre antic company d'estudis i que també participa en curses, ens va comentar la possibilitat de fer la de Castelló (ell ja hi està inscrit) que, si ens hi poséssim ara a preparar-la, potser encara seríem a temps d'arribar-hi amb un bon punt de forma ja que es fa el desembre. De totes formes, la veritat és que ni n'hem parlat i això vol dir només una cosa: no crec que fem cap altra marató si més no en un període de temps perllongat.

Parlant del tema amb els col.legues he arribat a la conclusió que en el nostre cas hi ha hagut un abans i un després de la marató de Barcelona, en el sentit que des del passat mes de març hem entrat en un estadi de declivi del qual sembla que és cada cop més complicat sortir-se'n. Potser aquesta coincidència entre una cosa i altra és només una casualitat (que si som un pèl més vells, que si ara patim lesions abans desconegudes, etc.) però si per un moment penso amb el cap, diria que no és ben bé així. Potser l'esforç que vam haver de fer abans i durant la cursa ens està passant encara factura i el nostre cos, tot i haver passat ja uns quants mesos, l'està pagant amb escreix. Ara que estan en plena vigència els temes econòmics per la crisi que patim, és com si haguéssim demanat un préstec i encara l'estiguéssim pagant i amb uns interessos cada cop més alts. Mentre al final no ens hagin d'embargar per impagament! Les lesions comencen a aparèixer -a alguns no els hi acaben de desaparèixer mai del tot-, el temps per córrer és cada cop més car i buscat (el dissabte passat vam poder fer uns 16 km. i ja ens va semblar una cosa molt fora de l'habitual), les poques ganes per sortir (o la mandra de fer-ho) és un enemic difícil de batre, etc. Tot plegat, que si fa un any vèiem això de la marató com un repte assumible d'acord amb les nostres possibilitats del moment, ara no ho seria en absolut. Així doncs, el març del 2011 m'abstindré de córrer la marató de BCN i fins aleshores continuaré fent les meves altres curses de 10 km. i alguna que altra mitja marató. En altres paraules, hores d'ara el cos no em demana emular en Filípides i sí en canvi afrontar altres distàncies més còmodes i segures.

De totes formes, a part d'aquesta reflexió personal sobre la marató, el missatge rebut -i que ha estat el pretext d'aquesta entrada- incloïa algunes dades que fan pensar que la cursa serà, de nou, un èxit i que se superaran els 12.211 participants d'aquest any. I encara que el ritme de les inscripcions tendeix a baixar a mesura que s'acosta el dia de la cursa, a data de 30 de setembre ja hi havia 1.555 inscrits, un 33,8% més que l'última edició per aquesta mateixa data. D'altra banda, sembla ser que ha guanyat més interès entre els corredors espanyols atès que el seu nombre s'ha quasi duplicat (de 223 a 439), fent amb això que Espanya sigui el primer país de procedència dels inscrits (quan l'any passat era Anglaterra). Tenim una altra mostra, al meu parer, del que s'ha dit en altres entrades d'aquest mateix bloc, sobre l'enorme èxit de les curses populars i també de com més repte sembla que suposi, la gent hi té més tirada (i això mateix es pot aplicar a qualsevol cursa de muntanya extremadament dura). Al final arribo a pensar que els populars som una colla, com més va més nombrosa, de bojos i que ens va no només el dolor sinó també el patiment. Això sí, a alguns més que a d'altres.

Ara bé, el que m'ha cridat més l'atenció són els preus doncs si es fa la inscripció en un primer termini s'ha d'acoquinar 50€ (després 60 i fins a 70) o el que és el mateix, 5€ més que fa un any. Mirat així en números absoluts podríeu dir que no és gaire però en termes percentuals suposa un increment superior a l'11%. Es veu que l'organització no deu saber res sobre conceptes econòmics con inflació, cost de la vida, etc. i pensa que qui vol fer la cursa, tant sí com no, no hi renunciarà per aquest increment. Suposo també que d'això se'n deuen aprofitar però és clar, si anem aplicant aquests 5€ de més any rere any, d'aquí poc córrer aquesta marató acabarà sent un luxe només a l'abast de poca gent. Al respecte, he fet una ullada superficial dels preus d'algunes altres maratons que es fan per Espanya (les més conegudes i concorregudes) i diria que si no és la més cara, poc li deu faltar. A veure si no acabarem matant la gallina dels ous d'or. Recordem que quan s'ha de tocar el preu d'un producte o servei, és més fàcil d'acceptar una pujada (per part de qui l'ofereix) que no després haver-lo de baixar. De totes formes, sempre he pensat que el preu és un excel.lent filtre socialment discriminador, i qui vulgui fer aquesta marató de forma ineludible pagarà el que se li demani i qui no li vingui d'aquesta, en buscarà una altra per fer (i més barata).

Per part meva, si no estic gens motivat per córrer de nou la marató barcelonina no em demaneu a sobre, que pagui aquestes tarifes. Per 55€ (o més) puc inscriure'm a 3 mitges maratons i encara me'n sobraria per al cafè amb llet previ. De totes formes, amb cinc mesos d'antelació, encoratjo tota aquella gent que la tingui al cap que la faci perquè com a experiència, segueixo pensant que és única i que tot popular, tard o d'hora, l'ha de fer (català, espanyol o d'on sigui).

Per últim, potser us interessen llegir les meves diverses cròniques sobre la meva experiència personal a la marató de Barcelona (2010):

• La primera crònica.
• La segona crònica.
• La tercera crònica.