dilluns, 11 d’octubre de 2010

Agramunt: 10, 10, 10 i ... 11

M'inspiro en la darrera entrada al bloc del mediàtic corredor popular Xavier Bonastre, amb motiu de la seva darrera cursa (a Sant Andreu de la Barca), per titular aquesta altra de la meva cursa d'ahir a la vila urgellenca d'Agramunt. A l'escrit previ ja anunciava que havia renunciat a córrer a les Pinedes de Castellnou, bàsicament per la temença que la pluja la fes impracticable, tenint en compte que m'imagino que una bona part del recorregut deu transcórrer per corriols i caminets. En el moment d'escriure aquesta entrada no sé com els hi deu haver anat perquè no he trobat cap referència per enlloc i així doncs, em centraré en la crònica de la meva cursa que, ja avenço, no va ser per llençar coets sinó més aviat, en la mateixa línia de les darreres. Mire-m'ho doncs, pel cantó positiu, donant per fet que m'he estancat, sembla que ja no vaig a menys ... de moment.

Casualitats del calendari, la cursa ha coincidit amb el dia 10 del mes 10 (octubre) de l'any 2010 (després de Crist) i malgrat que la distància oficial era de 10 km. al final ha estat més llarga, tot i que hores d'ara no sé del cert quant més. Abans de començar ja anunciaven per megafonia que a causa de la pluja de la nit anterior s'havien vist obligats a variar una mica el recorregut, i que derivat d'això feia uns 300 m. més. Però després hem vist que no ha estat ben bé així ja que parlant amb corredors que duien GPS coincidien a dir que la cursa feia, aproximadament, 1 km. més. I davant l'estranyesa d'algun corredor, la mateixa organització ha reconegut que la distància era més llarga. Suposo que en haver de modificar el recorregut a algú se li ha anat la ma una mica més del compte. No és aquesta una qüestió per la qual ens haguem de trencar la closca, ni molt menys i de fet, durant la cursa ja hem vist que alguna cosa no acabava de quadrar del tot.

En el meu cas concret, el ritme que duia no ha estat, ni molt menys, per haver fet aquests 50' finals de la classificació oficial per a una cursa de 10 km. ja que sense ser "estratosfèric", tampoc era tan dolent. Durant els 3 primers qms. he mantingut un ritme de pas de 4':30" i a partir d'aquí ha començat l'embolic ja que veia que els següents quilòmetres no arribaven i el temps anava passant. Perquè us en feu una idea, la referència teòrica del 5è qm. l'he marcada en 25' la qual cosa voldria dir que en el dos anteriors el meu ritme hauria baixat molt, cosa que no ha estat així. I de fet, després ha vingut 6è qm. més ràpid que els anteriors. A partir d'aquest moment és quan més còmode m'he sentit i si bé això no m'ha servit per prémer més l'accelerador sí ha afavorit que la segona meitat de la cursa l'hagi feta més còmodament. Fins i tot m'he permès el luxe d'avançar uns quants corredors durant els 2 darrers quilòmetres. Tot plegat, que he quedat en el núm. 127 d'un total de 278 arribats, per sota de la meitat que d'acord amb les meves modestes possibilitats, no crec que pugui demanar gaire més. Si comparo amb la cursa de l'any passat, diria que si fa o no fa, la cosa no ha variat gaire, tant quant a l'ordre ponderat en la classificació com al temps final (tenint en compte aquest decalatge de més en la cursa d'enguany).

De totes formes, però, em reafirmo en la impressió més que demostrada que no estic en el mateix nivell de forma que fa un temps i que ja no puc aspirar a fer millors temps que aquests. En una cursa com aquesta i de 10 km. crec que hauria marcat uns 45', i això que és força idònia per aquella gent que aspiri a fer un millor crono ja que el seu perfil és força pla i només hi ha una una zona (al nucli de Les Puelles) amb una pujada que t'havies d'agafar amb calma. La resta, tant abans com després, força còmoda. Lamentant-ho molt, no us puc reproduir el recorregut perquè de ben segur que en algun o altre punt em confondria de si agafar un camí o altre; és el que té organitzar una cursa amb un fort component rural però no publicar després cap referència de caire cartogràfic. Sobre aquesta qüestió, avenço que una de les properes entrades al bloc serà sobre el tractament de la informació cartogràfica en la publicitació de les curses populars, doncs en aquest sentit es poden trobar coses molt diverses.

Tot plegat, que si voleu gaudir d'una cursa ben organitzada -malgrat petits defectes sense gaire més importància-, amb un ambient molt popular i familiar i gaudir després de bons torrons i xocolates vàries, no us podeu perdre aquesta (compte que l'any vinent ja en faran la 22ª edició). Llàstima que ahir la pluja no feia gaire agradable passejar-se després pels carrers de la ciutat. Això sí, durant la cursa no ens va ploure gairebé gens fins passats uns 45' d'haver començat i per tant, suposo que els darrers van arribar una mica mullats. Ara a esperar que a poques setmanes de l'octubre del 2011 rebi per correu el diploma acreditatiu d'haver participat enguany. Benvingut serà i qui sap si aquest detallet em farà inclinar, de nou, per aquesta cursa. De fet, si repasseu el meu historial veureu que Agramunt (i també Olot) ja l'hem visitada tres cops (si bé és cert que a la duatló vaig ser substituït per un altre col.lega doncs encara arrossegava molèsties de la marató de BCN).

Per acabar, us convido a llegir aquesta recent entrada de la cursa agramuntina:
  • El detall del certificat de la cursa del 2009.

2 comentaris:

  1. Totes les curses son bones si ho passem bé.
    Es el més important, si després millorem marques, o no, això ja es la "guinda".
    No siguis derrotista i pensa que tens condicions de sobra per, si et respecten les lesions i entrenes bé, millorar marques quan vulguis.
    Que no tens 70 anys!.
    No aniré a la cursa de Manresa, perque el Dilluns 25 tinc la prova d'esforç d'aquest any, però ja quedarem per la del Pont de Vilomara.

    ResponElimina
  2. Hola Ernest,

    Tens tota la raó, per populars com nosaltres el més important és passar-nos-ho bé. El que passa és que abans això incloïa la satisfacció de fer una bona marca o la marca personal i ara això, en el meu cas, ja ha quedat enrere. Ara m'ho passo bé si vaig amb objectius més realistes. No és qüestió de ser derrotista ni de semblar més vell del que sóc sinó simplement de tenir clar fins on puc arribar tenint en compte les meves circumstàncies. I com aquestes no són gaire favorables (entreno poc per motius laborals i familiars) doncs ... no es poden demanar peres a un pomer. Pitjor seria que afrontés una cursa rere una altra i que veiés que no arribo a fer un temps concret perquè, senzillament, el meu cos ja no està tan entrenat com abans.

    Bé doncs, potser ens veiem al pont de Vilomara (encara no ho tinc clar perquè dependrà del que faci abans). Records i a cuidar del nen.

    Joan Carles

    ResponElimina