dissabte, 23 d’octubre de 2010

Pensar i córrer alhora: uf!!

Una de les moltes coses bones que ha portat l'Stanis sota el braç ha estat una subscripció al diari "La Vanguardia" per dos mesos, mercès a una canastreta també gratuïta, per gentilesa de Caprabo. Doncs bé, ara cada dia estic llegint el diari i per això, de tant en tant trobo algun article interessant des del punt de vista de la naturalesa d'aquest bloc. En concret, parlo d'un de publicat el passat dimecres 20 a la secció d'opinió i que ve firmat per la Joana Bonet, filòloga i periodista. De fet, si el voleu llegir no teniu més que accedir al seu bloc i buscar l'entrada del mateix dia i amb el títol "Correr, pensar". Comença l'escrit parlant del mític corredor de fons txec Emil Zatopek (a qui li deien la "locomotora humana"), segueix després amb una referència a Haruki Murakami (el del llibre "De qué hablo cuando hablo de correr") i la darrera part ja parla de com el córrer és, avui dia, un dels més poderosos calmants existencials, un ritual sagrat, barat i exemplar, una manera que té l'individu de marcar-se un objectiu, una meta i arribar-hi.

Jo, que acostumo a no ser tan filòsof i tocar més de peus a terra, no sé si per mi sortir a córrer és un remei imprescindible per a la meva pròpia existència però sí reconec que si fa uns quants dies que no ho faig, estic més neguitós. I ara, que després de la mitja marató de Mollerussa he decidit descansar per recuperar-me millor de la lesió, ja començo a estar-ho una mica. Potser la Joana, demostrant que sap fer anar molt bé les paraules, ens vol dir que quan estem habituats a una certa rutina esportiva (aquesta o qualsevol altra) i l'hem d'aparcar un temps, ja comencem a enfilar-nos per les parets, a estar més irritables que mai, a no voler saber res més del que sigui etc. Li'n dono tota la raó. També és cert, si més no en la meva més modesta opinió, que després d'un temps, i si som persones més o menys normals, ens comencem a agafar les coses amb més calma, restem transcendència a allò que abans ens semblava vital, si no fem ara una cosa no passa res de greu doncs ja la farem més tard, etc. Contràriament a la dita, no m'amoïna gaire deixar per l'endemà allò que podria fer avui. El dia té 24 hores i la setmana set dies i això dóna per al que dóna i per a res més.

Si trasllado aquests pensaments a l'àmbit que ens ocupa podríem dir que si demà no faig la cursa de Manresa suposo que avui dormiré igual de tranquil que ahir nit, quan abans m'hagués sentit, potser, un pèl emprenyat. I si després m'he d'esperar fins a mitjans de novembre per trobar una cursa que m'atregui d'allò més, doncs ho faig i mentrestant em dedico a altres activitats. En altres paraules, de la mateixa manera que se m'ha passat l'època de la "marquitis", que qui més qui menys tot corredor popular té, també la dèria (potser és una paraula un pèl exagera) de participar en curses se m'ha atenuat força. No és que abans m'apuntés a qualsevol "bombardeig" però sí que ara intento ser més selectiu i busco només aquelles que responen a uns trets molt concrets (per distància, perfil, preu, llunyania des de casa, possibilitats de fer després alguna activitat amb la família, etc.). No tanco totes les portes sinó que n'obro d'altres.

Si reprenc el fil d'aquesta entrada també és molt certa una de les coses que afirma la Joana quan diu que córrer és una activitat individual que fa que el corredor es refugiï en si mateix, amb la seva respiració, suor, música -si en porta- i utilitza un concepte que, reconec, no havia sentit mai (i això que em considero culte): es tracta de "solipsisme" i que es definiria com "doctrina filosòfica segons la qual el jo individual de qui la professa és l’única realitat existent o l’única realitat de què es pot afirmar amb seguretat l’existència". Com més estona estàs corrent més temps tens per pensar en ... el que sigui. Us en faríeu creus de les coses tan peregrines que se m'han passat pel cap quan participo en alguna cursa, sobretot si ja sé que m'hi d'estar una bona estona (com és el cas de les mitges maratons). Si la cursa va més o menys bé començo a rumiar la crònica que escriuré al bloc, les possibles imatges que inclouré, etc. però si no va com estava previst i en el pitjor dels casos, el fantasma d'alguna lesió se t'apareix de nou, el primer pensament que em ve és el del nombre de quilòmetres que falten per a l'arribada. I vosaltres direu: doncs sí que anem bé! I jo us en donaré tota la raó però ... què voleu que us digui? Suposo que els que acaben triomfant en esports durs és perquè estan fets d'una altra pasta i mentalment són molt forts. Però jo sóc només un dels milers i milers de corredors destinats a engruixir les files de l'anonimat a les curses popular que es fan per les nostres contrades. Això sí, sense nosaltres moltes d'aquestes no es farien. Per tant, alguna cosa bona he(m) de tenir.

Perdoneu, però tenim una altra bona qualitat que és córrer i pensar. I això desmenteix aquella creença popular -sovint el pal de paller de moltes crítiques feministes- que els homes no sabem fer dues coses alhora. Potser en aquest cas hauria de ser a l'inrevés, si tenim en compte que el nombre de dones que corren és, percentualment, molt inferior al dels homes. De fet, mentre veig que de tant en tant s'organitzen curses només per a dones, no he vist per enlloc curses per a homes (encara serien titllades de masclistes). Bé, però això ja seria una altra qüestió. Potser la Joana Bonet ens en podria parlar en un altre dels seus bons articles.

I ja posats a filosofar, potser us interessaria llegir aquestes altres tres entrades sobre el sacrifici de córrer i els motius per fer-ho o per quedar-se a casa fent "soffing":

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada