dilluns, 18 d’octubre de 2010

Mollerussa: la mitja pot amb mi!

Doncs sí, és dur d'acceptar-ho però tal i com estic en aquests moments aquesta ja és una distància que se m'ennuega, tant pel que fa al meu estat de forma com de la recuperació de la lesió del bessó, i de la qual després en parlaré amb més detall. Si seguiu el bloc i esteu al cas de les darreres mitges que he fet (Olot i Tàrrega) podreu comprovar com no van ser gaire lluïdes (al voltant 1h:45') i la d'ahir no ha estat una excepció, tot i tenir un bri d'esperança en marcar un temps final una mica inferior (sobre l'1:40h). Ja veieu, doncs, com en un toc de realisme he hagut d'abaixar el llistó (bé, més aviat pujar-lo) i no fer-me il.lusions de millorar temps passats que, dit de passada, no crec que els recuperi mai més. No és qüestió de ser pessimista sinó més aviat de tocar de peus a terra ja que capficar-me en el contrari i amb les circumstàncies actuals, crec que em faria més mal que bé i tampoc ajudaria gens a les meves neurones, que poques que conservo encara estan bé.

Aquesta introducció és per confessar que no vaig sortir gens satisfet de la meva cursa d'ahir perquè al final la vaig acabar més aviat per orgull que no pas per cap altra cosa. I passo a explicar breument la crònica: prenem la sortida i al qm. 2 ja sento una mena de fiblada al bessó "tocat" però tot i així no faig gaire cas pensant que de mica en mica, i a mida que estigués més escalfat, no em tornaria a passar. I durant uns quant quilòmetres va ser realment així, de tal manera que fins el qm. 11-12 mantinc un ritme de cursa relativament còmode com per en cas de mantenir-lo marcar un temps final sobre l'1h:40'. Vaig fent però no passa gaire més estona que començo a notar com el bessó està a punt d'"atacar-me" de nou i decideixo afluixar el ritme. A l'alçada del segon pas pel poble de El Poal (qm. 14) m'enxampa la llebre de l'1h:40' i veig que per molt que m'esforci no la puc seguir; és en aquest moment quan m'adono que no serà possible mantenir aquest pas i em preparo per al que ha de ser el darrer tram que, intueixo, no serà fàcil. La cama no em respon i el meu ritme davalla d'allò més.

L'estocada arriba quan fins i tot la llebre de l'1h:45' em supera tot just arribar al poble del Palau d'Anglesola, és a dir, a poc més de 3 km. de l'arribada. Faig el cor fort i intento no perdre-la de vista tot i que em costa cada cop més doncs el bessó el tinc en el màxim nivell d'alarma (allò que a les pel.lícules de guerra nuclear dirien Def-Con 1). Fins i tot se'm passa pel cap de parar i acabar la cursa caminant per no tensar més la situació i trencar-me del tot i per tot arreu. En altres paraules, no vaig fer gaire cas de l'escriptor japonès Haruki Murakami quan en el seu llibre De què parlo quan parlo de córrer es va fer ressò d'una frase que va sentir dir a un corredor sobre el que suposava fer una marató: "el dolor és inevitable, el patiment opcional". En el meu cas, de dolor en vaig sentir, i molt, i reconec que en aquest darrer tram estava frisós per creuar la meta i deixar-ho estar. I com les desgràcies no venen mai soles, per acabar d'adobar la jornada en arribar a la catifa del punt intermedi de la cursa -allà on feies el gir, al poble de Bellvís- me n'adono que no duc el xip. És el que passa quan arribes amb poc marge de temps per escalfar, fer la visita de rigor al WC, i reculls el dorsal però sense pensar en fer el mateix amb el xip que l'has de recollir en una altra taula. Per resumir-ho en una frase lapidària, trencat, cap cot i sense que consti enlloc el meu nom. Per això si feu una ullada a la classificació no m'hi trobareu però si sóc mereixedor de la vostra confiança m'hauríeu de buscar al lloc 399 (d'un total de 556) amb un temps d'1h:45':32". Ja veieu, doncs, que no és per penjar-me medalles i encara sort que no em va enxampar la llebre de l'1h:50'.

Amb el cap més fred, arribo a la conclusió que tal i com tinc ara mateix la cama no estic en la millor situació per afrontar de nou aquesta distància. A la cursa dels volcans d'Olot vaig tenir una sensació més o menys semblant i en aquell moment ho vaig atribuir més aviat al fet que el seu perfil no era el més idoni per deixar enrere la lesió; a la d'ahir, però, vaig pensar que no em tornaria a passar tractant-se d'una cursa que tot i ser més llarga, és gairebé plana, bo i més tenint encara al cap el record d'Agramunt en què vaig sortir bastant satisfet. Però com he explicat, no ha estat així i com tinc molt clar que no vull que la meva afició esdevingui un patiment, crec que a partir d'ara em dedicaré a curses de 10 km. i planes, que no tinguin gaires complicacions. I si d'aquí un temps veig que m'he recuperat del tot ho tornaré a provar. Al cap i a la fi, pel que he vist a les darreres setmanes el bessó no em comença a fer la murga fins passats uns quants quilòmetres (més o menys la desena) amb la qual cosa no donaríem temps a que reapareguin aquests "fantasmes".

D'altra banda, estic molt gratament sorprès del nivell organitzatiu d'aquesta cursa. La seva logística m'ha semblat molt adient per atendre tanta gentada, bé sigui a l'hora de recollir dorsal i xip (tot i despistats com jo), de diferenciar el recorregut de les dues curses paral.leles (de 7 i 21 km.) com també de tenir constància en tot moment de per quin quilòmetre vas passant ja que he trobat que tots estaven marcats. I si després hi ha uns serveis post-cursa com massatge i crioteràpia i t'obsequien amb una dessuadora i una ampolla de vi, doncs bé, no deixa de ser un bon consol per a tant d'esforç. En definitiva, una mitja que no m'estranya que estigui del tot consolidada en el calendari de les curses populars de tan ben muntada que està i que recomano de totes totes si teniu al cap fer-ne una per aquestes contrades de Ponent, i també si encara conserveu l'empenta per voler millorar la vostra marca personal en aquesta distància. Per part meva ja podeu deduir que no és ben bé així. La meva més sincera enhorabona a l'entitat Xafatolls per la seva bona feina en l'organització i ja veurem si l'any vinent m'hauré de conformar amb la cursa de 7 km. Temps al temps.

A les dues fotos que acompanyen l'escrit em podeu veure abans (tot cofoi i sense saber què m'hi trobaria) i després (derrotat però com a mínim envoltat d'ampolles de vi). I us en poso unes quantes més de la logística de la cursa. Per suposat, si accediu al seu Web en trobareu moltes més (fins i tot una on surto jo quan encara tenia bona cara). A veure si m'hi trobeu.

Per acabar, i ja que he fet referència, potser us interessaria llegir les cròniques d'aquestes dues altres curses recents:

4 comentaris:

  1. Doncs ara toca recuperar aquest bessó per poder tornar a la normalitat als entrenaments, no?.
    Sembla que no va ser el teu dia de sort, la veritat. Entre lesions i l'oblit del xip...
    Això si, sempre trias curses que regalen vi, pernils, etc, i no el trist Aquarius de la majoria, jejeje.
    Ànims per poder recuperar, i a veure si ens veiem al Pont de Vilomara.

    ResponElimina
  2. Vaja, doncs desprenc que no correras a la teva city, oi?
    Jo tinc dos objectius: 1 era, i dic era, arribar abans que vosaltres, l'altre és apropar-me als 40..., ja veurem!

    ResponElimina
  3. Ernest, doncs no, no va ser el meu dia de sort, precisament. "Apaleado" per tot arreu. Però què hi farem, tot forma part de la vida del corredor popular i ens ho hem d'agafar amb tranquil.litat i bons aliments. Això sí, el vi ha sortit bo. Com a mínim això ... I respecte la cursa del pont de Vilomara, he decidit no fer-la perquè preferiré descansar i recuperar-me bé però potser hi trauré el cap perquè no l'he vista en cap de les seves anteriors edicions i com a mínim, per veure-hi l'ambient i saludar a coneguts. Espero que també ens poguem saludar i desitjar-te bona cursa personalment -que per la marxa que portes, estic convençut que la faràs.

    Records.

    ResponElimina
  4. Hola Pep, doncs ho has entès molt bé. No correré a Manresa perquè no estic recuperat del tot i si no faig bondat no sé si ho estaré mai. Hi trauré el cap per veure l'espectacle des de l'altre costat de la barrera

    I respecte els teus objectius, diria que te'ls poses massa baixos o modestos; superar-nos a nosaltres ja ha deixat de ser un mèrit, bo i més si dius que vols apropar-te als 40', els quals fa molt de temps que ni els veiem de lluny.

    Records.

    ResponElimina