A la prèvia de la cursa dels volcans d'Olot, i fent una similitud amb els tipus de volcans que poden diferenciar-se en funció de la seva explosivitat, em demanava com em comportaria i com se'm podria considerar. Tot i que la pregunta era bastant òbvia perquè la resposta també ho era, ahir vaig comprovar que no anava gens equivocat. El temps final ho diu tot, 1:23h o el que és el mateix, quasi 9 minuts més que l'any passat a aquestes mateixes alçades de temporada, per una posició final del 184 de 265 corredors arribats (n'hi havia 300 d'inscrits). Per tant, la resposta és que he tornat d'Olot sent un volcà que està en fase terminal, a punt d'extingir-se i potser deixaré de ser-ho (modest i d'aquells que fan molt poca por) per convertir-me en una simple fumerola! Però anem a pams per posar-nos una mica en context.
Primer de tot, la veritable intenció que hi havia al darrera de la cursa era organitzar una sortida en família i fer un pícnic en un dels nombrosos racons que ofereixen els voltants d'Olot, aprofitant també que el dia ho permetia. És a dir, que si llegiu entre línies podreu deduir que la cursa no em va anar d'allò més bé però que tampoc m'importa gaire. Ha arribat un moment que m'he de plantejar córrer per córrer i deixar enrere qualsevol altra pretensió (ergo, batre un temps concret). Aquesta és una qüestió que per mi ha perdut valor, en gran part motivat perquè ja sé fins on puc arribar tenint en compte un seguit de factors personals: manca de motivació per afrontar reptes més exigents, manca de temps per entrenar més i millor, la lesió que encara arrossego i de la qual no acabo de fer net del tot, una major preferència per curses "genuïnament" populars, més "casolanes" i familiars on el crono sigui quelcom secundari (fins i tot per a la mateixa organització) i perquè no dir-ho en poques paraules, que la meva època de la "marquitis" (curta i discreta) ha estat substituïda en part per una altra de "mandritis".
Segon, ahir repassant les curses fetes i repetides vam adonar-nos que Olot ha estat la ciutat on n'hem fet més en un any, dues dels volcans i la passada mitja marató. I motius n'hi hauria més que suficients per tornar-hi. Segueixo pensant que la cursa d'ahir respon a aquest perfil de "popularitat" que m'atreu més, que està ben muntada, que no busca -de moment- atreure més gent que la que pot absorbir sense que se li escapi de les mans, sense regals (però sí sorteigs varis), que complementa amb una caminada, etc. A més, malgrat que quan s'està corrent no es té el cap per altres històries, el fer-ho entre volcans i en un indret que paga la pena visitar ja només pel seu entorn paisatgístic, crec que és un valor afegit més. De totes formes, adoneu-vos que al principi del paràgraf he emprat aquesta forma verbal de hauria, i és perquè molt haurien de canviar les coses perquè tornés a fer la cursa dels volcans. Potser d'aquí un temps m'hauré d'empassar les meves pròpies paraules i m'acusareu de bocamoll però crec que ha arribat el moment d'apostar per altres curses igual de populars però més planeres, menys exigents i on m'hi senti més còmode. Algú podria pensar que m'estic deixant portar per la mala cursa d'ahir però crec que amb el cap més fred com tinc ara, en el moment d'escriure aquesta entrada, és el millor. No és que aquesta cursa sigui "terriblement" exigent per a un corredor que estigui una mica entrenat en desnivells mitjans i pujades i baixades contínues, sinó que només pretenc dir que això ja no és per mi -amb o sense lesió-, que hi ha curses en què cal donar una dosi extra d'esforç que jo ja no estic disposat a fer. Altrament dit, que una cursa és per córrer i si has d'acabar caminant, o li canviem el nom o canviem d'activitat. Compte, no voldria ser mal interpretat: la cursa paga molt la pena i la recomano de totes totes però havent-la fet dos cops seguits no em demaneu que em "sacrifici" un tercer. Que ja tinc una edat ...
Tercer, i pel que fa a la meva participació concreta, ja no les tenia totes abans de començar i els pitjors auguris van estar a punt de fer-se realitat. Òbviament aquest tipus de curses no són les millors per després d'una lesió al bessó però ja em creia força recuperat, i entre això i la idea de passar una bona jornada a la capital olotina, em sentia prou animat com per fer un bon paper. Ara bé, va ser enfilar les rampes del primer volcà -el Bisaroques- i sentir-me molèsties al bessó que enlloc de remetre, anaven a més. Així que decideixo de prendre-m'ho amb més calma i canviar el plantejament de cursa, és a dir, fer un volcà i depenent de com em trobés anar pel segon o abandonar. Curt i ras. No val la pena prendre riscos seriosos de mals majors. De totes formes, com veig que les molèsties s'han estabilitzat faig el cor fort (perdoneu però això són com molt èpic) i continuo, com al joc de l'oca, de volcà en volcà i tiro perquè em toca. Això sí, a les rampes dels altres no tinc més remei que caminar en un moment o altre per no agreujar la situació, tot i que no era l'únic perquè molta més gent va optar per aquesta mesura si tenim en compte que alguns pendents eren accentuats i coincidien amb corriols on avançar gent volia dir jugar-se-la de caure o fer caure. Demaneu-li al company Frans, que per culpa d'un aquests "gilis" que s'entossudeixen a córrer quan no es pot va arribar ben marcat (a la fotografia adjunta se'l veu assenyalant el seu braç i cama afectats i a mi fent el mateix amb el bessó dels pebrots).I mentre ell anava fent a un ritme prou bo (un temps final 1:14h) jo anava comptant els volcans que em quedaven per arribar al final. Mal senyal per continuar una cursa. Encara sort que recordava el recorregut de l'any passat i com no havia canviat, sabia més o menys què em podia trobar en el moment d'acometre'ls. Això no treu que com deia al principi, el meu temps final sigui més que discret tot i reconèixer que pensava que hauria arribat encara més enrere. Per fer-vos una idea, estava pujant el darrer volcà -el Montolivet- que ja havia superat el temps de l'any passat. El tram final -de baixada- m'hauria permès gaudir una mica del que és córrer "de veritat" després d'haver caminant a les pujades, però ni així. Em deixo portar amb tranquil.litat i els darrers metres creuo la meta com si res. Però què hi farem, d'on no n'hi no en raja. No he sigut mai bo en curses planeres, no em demaneu ara que ho sigui en curses que no ho són tant.
I per acabar-ho d'adobar, desafortunat en la cursa, desafortunat també en el joc. I és que teníem l'esperança de repetir la sort de l'edició passada quan, a més de fer una cursa més satisfactòria, ens va tocar un lot de productes típics de la terra. Però res de res, el nostre número de dorsal no va ser un dels agraciats, tot i acostar-s'hi. Però és que a més a més no us ho perdeu, tampoc vam fer el pícnic planejat doncs per un imprevist infantil vam haver de traslladar-lo a casa. És a dir, un viatge d'anada i tornada sense premi, amb la cama tocada i amb la sensació d'haver fet figa. Repeteixo, de volcà res de res i sí més aviat una fumerola o potser com a molt, un llumí que tant aviat s'encén com s'apaga. Qui sap si l'any vinent faré la caminada i deixaré la cursa per als més valents.
Per acabar l'entrada -que s'està fent molt llarga- us reprodueixo el recorregut del circuit amb l'ordre indicat dels volcans: Bisaroques (1), Garrinada (2), Montsacopa (3) i Montolivet (4) (cliqueu-hi a sobre per ampliar-la). També dos enllaços d'entrades anteriors sobre les curses a Olot, per si us interessa fer-hi una ullada:
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada