Casualitats maratonianes

Encara és molt d'hora per parlar-ne però ahir es va donar una altra d'aquelles casualitats que al final et fan pensar que potser el destí actua de tal forma perquè al final hi acabis caient. Em refereixo al fet que va ser tot trobar-nos jo i el Frans per anar a córrer una estona i parlar de la que podria ser la nostra primera marató (la d'Empúries) i després, en tornar a casa, veure a l'edició digital del diari La Vanguardia aquesta notícia sobre la marató de la ciutat eslovaca de Kosice, la més antiga d'Europa (es fa d'ençà el 1924) i la segona del món, després de la de Boston. També és anomenada "Marató Internacional de la Pau" perquè es veu que cadascú dels atletes guardonats rep un colom que ha de deixar anar en l'acte oficial de lliurament dels premis. Que voleu que us digui? no estaria malament fer coincidir la nostra estrena en aquesta distància mítica amb aquesta cursa. Així també tindríem el pretext per fer una expedició en família a Eslovàquia, país que jo, particularment, encara no he visitat. Ara bé, perquè això es doni haurem d'esperar-nos un any atès que aquesta marató es celebra el primer cap de setmana d'octubre (la darrera edició ha estat el diumenge 4 del present). Quina mala sort!!

Si les nostres previsions no se'n van en orris la nostra primera marató serà a la primavera del 2010. Ja veieu que ens ho prenem amb calma i una mica de cap per no fer disbarats. És possible que tal i com estem ara mateix de forma -que no és ben bé per llençar coets- i corrent amb un ritme sostingudament tranquil, podríem acabar-la. Suposo que havent assolit ja un cert nivell de curses i amb algun entrenament previ de llarga distància, potser al final de tot acabar o no una marató es reduiria a una qüestió de mentalitat que a cap altra cosa. De totes formes, com no tenim pressa de moment anirem fent curses de 10 km. i alguna mitja marató per anar fent boca (p. ex. esperem que la primera de la temporada sigui la de Salou el novembre). Més que res perquè els 42,195 km. imposen respecte i no és qüestió de fer-los sense una bona preparació prèvia (entrenaments llargs, una bona alimentació, etc.). Com es comenta en aquest Web, davant la primera marató el més normal és que es tingui nervis, dubtes i que la principal incògnita sigui com respondrà el corredor novell a partir del km. 30 (el famós "mur"), del que probablement no s'hagi passat mai. I el pitjor que pot passar és que un cop superat el llindar de la mitja marató, el cos comenci a ressentir-se'n i pensar que encara resta la meitat per fer. Agg!!

Així doncs, com no voldríem abandonar una cursa a mitges ni haver de dir allò que deia en Sylvester Stallone fent de Rambo de "no em sento les cames", creiem que val la pena esperar i donar-nos una oportunitat per a una bona estrena. Fa un temps havíem comentat la possibilitat que aquesta fos en un país europeu (vam parlar d'Holanda) però sense descartar encara aquesta opció, potser ens inclinarem per una estrena ben bé catalana, com és la Marató d'Empúries que es fa a principis de maig. Es tracta d'una cursa encara jove en el calendari (només porta 8 edicions fins ara) i el nombre de corredors és relativament reduït (entre uns 250 i 300) amb la qual cosa estaria assegurat un ambient més aviat familiar i en cap cas, massificat. Ara bé, regirant pel Web trobes comentaris de gent que l'ha feta i el que acostumen a destacar és que el seu recorregut no és, precisament, gaire còmode, tot i passar en alguns trams per paisatges molt macos (una cosa per l'altra). Ja veurem com es desenvolupa tot plegat i el que és segur és que una marató és prou llarga com per posar, tard o d'hora, cadascú al seu lloc. El que hagi de ser, serà. I si al final resulta que ens inscrivim, ja tindríem assegurat en el lot d'obsequis un pot d'anxoves de l'Escala. No sabeu com m'agraden! Només per això ja val la pena intentar-ho.