dilluns, 19 d’octubre de 2009

Detroit: marató luctuosa

Llegeixo als diaris la notícia que a la marató de la ciutat de Detroit, celebrada aquest diumenge, han mort 3 persones, amb edats de 26, 36 i 65 anys. Dos d'ells van caure fulminats més o menys al mateix punt i el tercer en creuar la meta (sembla ser que aquest darrer competint en la prova de la mitja marató). I és clar, em quedo una mica garratibat quan no fa gaires dies publico un escrit parlant, justament, de maratons i el meu suposat i futur debut en aquesta distància previst per a l'any vinent. Ja podeu donar per fet que les opinions i comentaris d'alguns fòrums no han trigat a sortir a la llum: que si feia massa fred (estem parlant d'uns 5ºC), que si és sospitós que dues de les morts hagin tingut lloc més o menys al mateix punt quilomètric i per tant alguna cosa hi deu passar (com si fos un fenomen "paranormal"), etc. Quan es tracta d'un fet no gaire habitual i de cop i volta els organitzadors es troben que han d'avisar als serveis funeraris per partida triple, és d'esperar que s'aixequin veus d'alarma.

Lògicament estem parlant d'una tragèdia i no m'agradaria estar a la pell de cap parent o amic dels morts pensant que han traspassat fent una activitat que, en principi, ha de ser bona per al cos humà, com és córrer. Tinguem en compte, però, que la distància dels 42,195 km. és d'aquelles que imposen un cert respecte i obliguen a rumiar-se bé abans si un està o no preparat per fer-la amb garanties. Per fer-nos una idea, és com si jo anés corrent de casa (Manresa) a la feina (Bellaterra). Tot i no havent-ne fet cap encara, sí tinc la impressió que a les maratons populars hi va molta gent sense una bona preparació prèvia, que deu pensar que córrer aquesta distància es pot fer sense gaire problemes si es fa a un ritme lent, que n'hi ha prou havent corregut abans unes quantes curses de distàncies menors o si es practica esport de tant en tant i de forma relaxada, etc. En certa forma, podríem pensar que la popularització del món de les curses és sinònim de la seva "democratització", tothom s'hi aboca perquè tothom pot córrer (no costa gaire fer-ho) però alhora no tothom és igual. I això fa que alguns es prenguin massa a la valenta això de les maratons.

Evidentment no sóc ningú per donar consells sobre què s'ha de fer en aquest sentit. Sempre sentirem a parlar de la conveniència d'un bon entrenament previ a qualsevol marató (i suposo que encara més si és la primera vegada), una alimentació equilibrada, un reconeixement mèdic exhaustiu que serveixi per comprovar que no es pateixen deficiències respiratòries i cardíaques, etc. A part de tot això, crec que hi ha pel mig molt de cap i d'orgull personal. És a dir, d'una banda ser realment conscient del que suposa fer una marató (quant a desgast físic i psicològic) i saber dir prou quan pensem que el nostre cos ja no dóna més de sí. No és el mateix voler acabar una cursa de 10 km. amb una mica més d'esforç del previst inicialment (perquè has tingut un mal dia, per les condicions del temps, pel perfil de l'itinerari, etc.) que tenir aquest mateix desig en una cursa 4 vegades més llarga. Les ganes d'arribar a la meta poden ser directament proporcionals a l'esforç per fer-ho i, sobretot, a l'orgull d'un mateix. És a dir, podem caure en el gran error de no saber retirar-nos a temps i voler que ens facin la foto d'arribada peti qui peti. I potser aquest sobresforç el que provocarà és que peti el nostre cos per sempre. Val més perdre una batalla a temps que no la guerra definitiva. Val més sentir una mica de "vergonya" personal per no haver finalitzat la cursa (tampoc compto que ningú ens ho hagi de recriminar) que no pas que et posin dins una caixa de fusta de la bona, orgullós i cofoi però alhora criant malves rere una làpida.

Se suposa -però de vegades ens n'oblidem- que correm perquè ens agrada, empesos per un cert esperit competitiu però alhora sent conscient que no ens hi hem de guanyar el sou, que ho fem per no caure en la pràctica del "soffing", etc. (recordeu aquell escrit de l'abril que vaig fer sobre les raons per córrer). Ara bé, això no ens ha de fer perdre el cap i voler acabar com sigui una cursa, es tracti o no d'una marató. El que passa és que sospito que molt sovint pensem -i potser jo també- allò tan típic de "jo ja controlo", "a mi no em passarà res" i alhora desconeixent els límits reals del nostre cos. Si hi ha atletes que moren tot i havent-se preparat una cursa a consciència, per què no ha de passar el mateix a la gran majoria de gent que com jo, no ho fem? No moren escaladors de tant en tant? no moren practicants d'alguns esports d'aventura? no mor gent cada dia a les carreteres? ... El que vull dir amb aquesta reflexió és que el risc hi és present a les nostres vides i no per això deixarem de córrer, fer parapent o agafar el cotxe per anar a la feina. Tothom hauria de ser conscient d'això perquè aquest és el primer pas per ser prudents i no fer disbarats dels quals ens pugem després penedir-nos. Al cap i a la fi, quan vaig en bici i en un tram he d'afrontar un pendent molt fort de baixada no tinc cap mena de recança en posar el peu a terra. Confesso que no en sóc expert i per tant abans de fotre'm una hòstia prefereixo arribar sa i estalvi a casa. Aplicat aquest argument a les curses, de moment encara no he hagut de retirar-me de cap perquè, més o menys, he arribat bé. Això no treu, però, que arribi un moment que ho hagi de fer.

Tot plegat, quan hagi de debutar en la meva primera marató ja veurem com va. Potser si crec que no estic en forma o no he entrenat prou, i encara conservo el cap ben lúcid, aleshores prendré la decisió de deixar-ho estar per a la propera. Afortunadament de maratons se'n fan i es desfan i el ventall per escollir-ne una o altra és prou ampli com per ser prudents. En aquest cas, no hauríem de fer cas d'aquella expressió que diu "no deixis per demà allò que puguis fer avui". Per cert, els tres corredors morts a Detroit es deien Daniel Langdon, Ricky Brown y Jon Fenlon. Descansin en pau.

2 comentaris:

  1. Hola Joan Carles,

    Hoy me he enterado de esta noticia por los diarios y no podía dar crédito. No puedo entender que 3 personas, el mismo día, salieran de sus respectivas casas a correr una maratón y se quedaran en el camino. Aunque no tuvieran preparación... no sé. Me ha impactado, la verdad.

    Ah, sóc Pruden, de Los apuntes del viajero, ja veig que m'havies afegit a la teva llista de blogs. Moltes gràcies :)

    Saludos!

    ResponElimina
  2. Hola Pruden, encantat de coneixe't a través del blog. La veritat és que vist així sí és una notícia impactant. El que passa és que potser no estaven preparat o vés a saber si ls havia arribat l'hora i els hagués passat el mateix anant a la feina en cotxe. La gent cada dia surt de casa per anar a la feina i algú no torn per mai més. Haurem d'anar amb compte, com caldria fer-ho sempre. No se sap mai.

    Per cert, el teu blog m'encanta. No és que viatgi gaire però tant pel format com pel contingut l'he recomanat a les meves classes de turisme. Per això l'he afegit al meu llistat.

    Ens continuem veient via blog. Salutacions

    ResponElimina