M'apropio de l'expressió molt coneguda que fa servir l'Obelix en referir-se sovint als seus "amics" romans, per fer el mateix amb tota aquesta gent que s'anima a participar, i fins i tot competir(!!), en el món de les curses de muntanya. No fa gaires dies em vaig trobar un antic company de gimnàs que feia temps no veia i parlant dels vells temps i del que fem ara, em va dir que també li havia donat per la vena de córrer, però en el seu cas en curses de muntanya. Jo me'l vaig mirar de dalt a baix amb una cara de sorprès -més que res perquè no l'hi veia- però ja vaig veure que no m'estava prenent el pèl. Em deia que després de deixar el món de les peses i la musculació per avorriment, necessitava com l'aigua que cau del cel fer una activitat aeròbica, d'exterior. Fins aquí, això també respondria al meu cas. Ara bé, també em va dir que al principi va provar amb curses de 10 km i fins i tot alguna mitja marató però que després d'un temps, el seu cos li demanava fer quelcom més d'exigent. I dit i fet, es va envalentonar amb una de mitja muntanya i una cosa va portar a l'altra i ja el tenim participant en curses de plena muntanya. Òbviament això ja ens diferencia als dos.
I com per casualitat ahir lleg
eixo al diari una crònica de la coneguda travessa Cavalls del Vent que s'havia celebrat feia pocs dies. Creada l'any 2003 seguint l'èxit de la dels Carros de Foc (al Parc Nacional d'Aigüestortes), es tracta d'un dels recorreguts de muntanya mítics de Catalunya que transcorre pel Parc Natural del Cadí-Moixeró i que uneix els 8 refugis que es troben dins del Parc. El seu traçat circular fa una llargada de 97 km. i quasi 10.000 m. de desnivell acumulats (sumant el positiu i el negatiu), amb un diferencial d'alçada que va dels 910 m. als 2.510 m. Es pot pensar que si un s'ho agafa com a tal per fer en un parell o tres de dies pot ser, fins i tot, molt agraït si estàs en forma i el temps acompanya (pel tema del paisatge, relax i tot això que pugui ser de satisfactori per al cos i l'ànima el fet de caminar per la muntanya). Ara bé, com sempre hi ha qui rebla el cargol una volta més doncs ja la tenim liada; enguany Salomon Nature Trails decideix transformar per primera vegada aquesta travessa en una autèntica cursa de muntanya de 80 km. amb un desnivell acumulat d'11.600 m. dels quals 5.800 m. de pujada. I ara bé la cirereta del pastís: un temps màxim per fer-la de 24 h. Els organitzadors devien pensar que perquè fer la travessa caminant si es pot fer corrent. Massa fàcil, no hi ha mèrit! I és clar, quan llegeixes després que el guanyador va finalitzar la cursa en un temps de 9h:31' se't queda la cara de pasta de moniato.
Però és que la mateixa notícia segueix amb una referència a l'atleta ceretà Killian Jornet (aquí teniu el seu blog, que deu ser l'única semblança entre nosaltres dos). Per al qui no el conegui vindria a ser el millor corredor de muntanya de tots els temps, que guanya totes les curses i campionats on participa, molt poca gent li pot fer ombra i que deu tenir un do especial per aquest tipus de competicions (potser hi ajuda el fet d'haver crescut en un refugi de muntanya). I tot això amb només 21 anys. Collons, si podria ser el meu fill! Si féssim un símil basquetbolístic, podríem dir que és Michael Jordan i Magic Johnson junts en un. Perquè us feu una petita idea de les seves proeses muntanyenques, la darrera ha estat guanyar fa poc la Tahoe Rim Trial, una travessa de 265 km. entre els estats americans de Nevada i Califòrnia i que va completar en 38h:32'. Però és que ve de guanyar a l'agost també la Ultratrail del Montblanc, la prova més important del món en aquesta especialitzat, amb 166 km. i 9.000 m. de desnivell i en un temps de 21h:33'. I al juny, com qui no vol la cosa, també triomfa a la Travessa de Còrsega, amb un dels traçats més tècnics del panorama europeu d'una distància de 200 km. i 12.800 m. de desnivell, fets en 32h:54'. I el que té encara més mèrit, batent rècords i deixant al segon classificat (i per suposat la resta de corredors) a anys llum de distància. Em podria estendre molt més en el seu currículum però al final ja avorriria de llistar tanta victòria aclaparadora.
I jo em demano, per què aquests "bojos romans" de la muntanya es llancen a fer aquestes barbaritats de curses? Penseu que tanta estona corrent vol dir que no es dorm durant la nit (o si es fa deu ser mentre es corre). Llegint alguna que altra cosa i reflexionant arribo a la conclusió que deu ser una mena de repte i que com una droga, t'empeny a intentar arribar una mica més lluny, a batre rècords que estan a l'abast de molt poca gent. Segurament per aquest tipus de curses no cal ser un crack de les de fons sinó més aviat tenir una molt bona resistència física i, especialment, mental. Ara bé, en un cap que estigui ben endreçat no crec que tingui cabuda desgastar el cos com ho fa aquesta gent. Mal em temo que tard o d'hora els seus cossos els ho recordaran. Algú podria dir que no hi ha proves dures sinó ments febles i no els hi trec part de raó (ja m'aplicaré això mateix el dia que em decideixi a córrer una marató) però tot té un límit. I no compto que sigui tot tan "poètic" com es diu en un text a la pàgina d'inici del Web d'en Jornet, que "córrer entre muntanyes forma part de la natura, busca la llibertat corrent per entre les arestes, volant entre els núvols ... no competeixis contra elles, les muntanyes sempre guanyaran". Amb això últim sí que li dono la raó.
Pel que fa a mi, només de pensar en la quilometrada i el desnivell acumulat d'aquest tipus de curses ja m'anul.lo a mi mateix. El meu cap, que és més savi del que hom pot pensar, ja fa que ni em plantegi de mirar els calendaris de curses de muntanya -que també n'hi ha per donar i per vendre. I jo que em queixo de curses com les d'Ossera!! Per aquesta gent seria com sortir a passejar amb el gos perquè faci les seves necessitats. I a tot això, algú s'assabenta dels triomfs d'en Killian i altres corredors de muntanya catalans (com l'Agustí Roc, Jesed Hernández o Just Sociats entre altres) per aquests mons de Deú? La resposta és que fora d'un cercle molt reduït de gent diria que no doncs no és un esport mediàtic. I això que com a selecció pròpia, Catalunya tindria les de guanyar, sempre i quan pugui seguir competint com a tal. Per no ser un esport de masses, ja tenim els "romans" tocant els pebrots, és a dir, la Federació Espanyola d'Esports de Muntanya (FEDM) pressionat perquè la selecció catalana no pugui competir. Al final, Catalunya serà com el petit llogaret de la Gàl.lia envoltada de romans.
I com per casualitat ahir lleg
eixo al diari una crònica de la coneguda travessa Cavalls del Vent que s'havia celebrat feia pocs dies. Creada l'any 2003 seguint l'èxit de la dels Carros de Foc (al Parc Nacional d'Aigüestortes), es tracta d'un dels recorreguts de muntanya mítics de Catalunya que transcorre pel Parc Natural del Cadí-Moixeró i que uneix els 8 refugis que es troben dins del Parc. El seu traçat circular fa una llargada de 97 km. i quasi 10.000 m. de desnivell acumulats (sumant el positiu i el negatiu), amb un diferencial d'alçada que va dels 910 m. als 2.510 m. Es pot pensar que si un s'ho agafa com a tal per fer en un parell o tres de dies pot ser, fins i tot, molt agraït si estàs en forma i el temps acompanya (pel tema del paisatge, relax i tot això que pugui ser de satisfactori per al cos i l'ànima el fet de caminar per la muntanya). Ara bé, com sempre hi ha qui rebla el cargol una volta més doncs ja la tenim liada; enguany Salomon Nature Trails decideix transformar per primera vegada aquesta travessa en una autèntica cursa de muntanya de 80 km. amb un desnivell acumulat d'11.600 m. dels quals 5.800 m. de pujada. I ara bé la cirereta del pastís: un temps màxim per fer-la de 24 h. Els organitzadors devien pensar que perquè fer la travessa caminant si es pot fer corrent. Massa fàcil, no hi ha mèrit! I és clar, quan llegeixes després que el guanyador va finalitzar la cursa en un temps de 9h:31' se't queda la cara de pasta de moniato.
Però és que la mateixa notícia segueix amb una referència a l'atleta ceretà Killian Jornet (aquí teniu el seu blog, que deu ser l'única semblança entre nosaltres dos). Per al qui no el conegui vindria a ser el millor corredor de muntanya de tots els temps, que guanya totes les curses i campionats on participa, molt poca gent li pot fer ombra i que deu tenir un do especial per aquest tipus de competicions (potser hi ajuda el fet d'haver crescut en un refugi de muntanya). I tot això amb només 21 anys. Collons, si podria ser el meu fill! Si féssim un símil basquetbolístic, podríem dir que és Michael Jordan i Magic Johnson junts en un. Perquè us feu una petita idea de les seves proeses muntanyenques, la darrera ha estat guanyar fa poc la Tahoe Rim Trial, una travessa de 265 km. entre els estats americans de Nevada i Califòrnia i que va completar en 38h:32'. Però és que ve de guanyar a l'agost també la Ultratrail del Montblanc, la prova més important del món en aquesta especialitzat, amb 166 km. i 9.000 m. de desnivell i en un temps de 21h:33'. I al juny, com qui no vol la cosa, també triomfa a la Travessa de Còrsega, amb un dels traçats més tècnics del panorama europeu d'una distància de 200 km. i 12.800 m. de desnivell, fets en 32h:54'. I el que té encara més mèrit, batent rècords i deixant al segon classificat (i per suposat la resta de corredors) a anys llum de distància. Em podria estendre molt més en el seu currículum però al final ja avorriria de llistar tanta victòria aclaparadora.I jo em demano, per què aquests "bojos romans" de la muntanya es llancen a fer aquestes barbaritats de curses? Penseu que tanta estona corrent vol dir que no es dorm durant la nit (o si es fa deu ser mentre es corre). Llegint alguna que altra cosa i reflexionant arribo a la conclusió que deu ser una mena de repte i que com una droga, t'empeny a intentar arribar una mica més lluny, a batre rècords que estan a l'abast de molt poca gent. Segurament per aquest tipus de curses no cal ser un crack de les de fons sinó més aviat tenir una molt bona resistència física i, especialment, mental. Ara bé, en un cap que estigui ben endreçat no crec que tingui cabuda desgastar el cos com ho fa aquesta gent. Mal em temo que tard o d'hora els seus cossos els ho recordaran. Algú podria dir que no hi ha proves dures sinó ments febles i no els hi trec part de raó (ja m'aplicaré això mateix el dia que em decideixi a córrer una marató) però tot té un límit. I no compto que sigui tot tan "poètic" com es diu en un text a la pàgina d'inici del Web d'en Jornet, que "córrer entre muntanyes forma part de la natura, busca la llibertat corrent per entre les arestes, volant entre els núvols ... no competeixis contra elles, les muntanyes sempre guanyaran". Amb això últim sí que li dono la raó.
Pel que fa a mi, només de pensar en la quilometrada i el desnivell acumulat d'aquest tipus de curses ja m'anul.lo a mi mateix. El meu cap, que és més savi del que hom pot pensar, ja fa que ni em plantegi de mirar els calendaris de curses de muntanya -que també n'hi ha per donar i per vendre. I jo que em queixo de curses com les d'Ossera!! Per aquesta gent seria com sortir a passejar amb el gos perquè faci les seves necessitats. I a tot això, algú s'assabenta dels triomfs d'en Killian i altres corredors de muntanya catalans (com l'Agustí Roc, Jesed Hernández o Just Sociats entre altres) per aquests mons de Deú? La resposta és que fora d'un cercle molt reduït de gent diria que no doncs no és un esport mediàtic. I això que com a selecció pròpia, Catalunya tindria les de guanyar, sempre i quan pugui seguir competint com a tal. Per no ser un esport de masses, ja tenim els "romans" tocant els pebrots, és a dir, la Federació Espanyola d'Esports de Muntanya (FEDM) pressionat perquè la selecció catalana no pugui competir. Al final, Catalunya serà com el petit llogaret de la Gàl.lia envoltada de romans.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada