dilluns, 5 d’octubre de 2009

Agramunt: ens menjarem els torrons?

Aquest cap de setmana, després que el Real Madrid perdés el seu primer partit de lliga amb el Sevilla (que no és precisament un equipet d'aficionats) en alguns fòrums ja s'estava demanant el cap de l'entrenador (un tal Pellegrini). Ja veieu com està el món del futbol en aquest p... país per passar de l'eufòria al desencís (i a l'inrevés) d'avui per demà. Doncs bé, si arriba el cas que aquest senyor és destituït i no es menja els torrons -fent servir l'expressió més típica en aquestes situacions- doncs dir-li que no s'amoïni. A part de la morterada de calès que segurament li deuran caure en concepte de liquidació, que sàpiga que si vol podrà tastar torrons a la noble vila d'Agramunt, escenari de la meva propera cursa (si és que el bruixot del darrer comentari no m'ho impedeix).

Efectivament, aquest proper cap de setmana "allargat" (doncs dilluns alguns celebren la Festa de l'Hispanitat) hi ha programada la coneguda Fira del Torró i de la Xocolata a la Pedra (només pel seu nom ja venen ganes d'anar-hi). Qui estigui al cas una mica de les fires que es fan i desfan per la geografia catalana, segurament n'haurà sentit a parlar d'aquesta (i més si és gastronòmica, que són les que atreuen més gent). Una breu repassada ens diu que malgrat la tradició torronaire a la vila apareix documentada ja a l'any 1741, la seva primera edició va ser el 1989 i que s'anomenava "només" Fira del Torró, fins al 1993 quan es va afegir la secció de la xocolata a la pedra. D'ençà aleshores ha anat guanyant reconeixement i fama, cosa que s'ha traduït en un increment notable d'activitats i visitants. Per a alguns aquesta bona salut demostra la necessitat d'organitzar aquest tipus de fires (en base a un producte característic i tradicional) en les comarques del Pla de Lleida, si es vol atreure turistes i difondre una certa imatge exterior (una mena de "màrqueting urbà" a partir de la gastronomia). De fet, la intenció de l'Ajuntament és que el certamen sigui una referència i que quan es parli de torrons i dolços, Agramunt surti al mapa nacional i internacional. De la importància de la tradició torronaire que va tenir al passat, avui dia sobreviuen a la vila quatre empreses productores de torró, agrupades dins l'anomenada Indicació Geogràfica Protegida (IGP) "Torró d'Agramunt", i que són Torrons Fèlix, Torrons Lluch, Torrons Roig i Torrons Vicens.

Per als i les amants d'aquests dolços, els diré que el torró d'Agramunt s'elabora amb una barreja d'avellanes o ametlles, sucre, mel i clara d'ou i es presenta en tauletes rodones o rectangulars, entrapanades de pa d'àngel de diverses mides i pesos. El percentatge mínim d'ametlla o avellana varia entre el 46% i 60% segons si el torró és de categoria extra o suprema. I quan als preus, no tinc ni idea. Ara bé, ja us podeu imaginar que sent la matèria primera els fruits secs, la cosa pot ser força cíclica, depenent de les condicions climàtiques, la competència estrangera, etc. Per exemple, aquí teniu un breu vídeo del 3/24 que en parla i que correspon a la prèvia de la fira de l'any passat. I en si voleu més, aquest altre de més complet que correspon al programa de TV3 "Dolça Catalunya" dedicat específicament al torró agramuntí. I si visiteu la firà, que no us agafi de sorpresa si de cop i volta us vegeu embolicats en el que anomenen "Lo catxo", doncs no és més que la demostració del joc (una mena de rifa) que s’utilitzava antigament per vendre el torró a les fires d’arreu.

Si després d'afartar-vos de torró i altres dolços a la Fira, encara us resten ganes i forces per fer alguna visita cultural, a la mateixa vila podeu contemplar la seva església de Santa Maria, declarada monument nacional l'any 1931, entre altres motius per la seva portalada, presidida per la Mare de Déu i escenes de la Nativitat. També us podeu acostar a l'Espai Guinovart, dedicat a l'obra de l'artista Josep Guinovart que, tot i sent nascut a Barcelona, se sentia molt lligat a Agramunt d'on era originària la seva mare. A les afores, i en direcció nord, podeu fer una excursió al castell de Montclar, una de les poques fortaleses habitades avui dia que permet fer noces, banquets i celebracions a les seves estances. Si tombem cap el sud, ens podem dirigir al Pilar d'Almenara, una torre de guaita del segle XI situada al punt més alt de la serra que porta el mateix nom i ja us podeu imaginar que era un lloc estratègic que dominava les planes del voltant. I gairebé seguint la mateixa carretera ens podem acostar a la Fuliola, no tant per veure cap monument important sinó per la coneguda Festa del Segar i Batre, una demostració de com es feien abans aquestes feines del camp tan necessàries per a la collita del blat (es celebra entre juny i juliol i enguany ha estat la 30ª edició). Podríem parlar d'uns quants llocs més també propers (p. ex. el castell de les Pallargues) però ja queden fora dels límits comarcals o dins del mateix Urgell però de Tàrrega en avall (p. ex. Verdú, Guimerà o el monestir de Vallbona de les Monges, com a representat de la Ruta del Císter). I això ja ho deixo per a una altra ocasió.

Tot plegat, em resulta indiferent si el senyor Pellegrini es menja o no els torrons a Can Florentino (ja se'ls haurà guanyat prou descansat). Ara bé, i si la cosa em va a pitjor i sóc jo qui decideix de penjar les sabatilles o prendre'm un temps sabàtic?

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada