dilluns, 24 de març de 2014

Punk Trail de Sallent: es pot millorar?

Ahir va ser el torn de la 3ª edició de la primera Punk Trail que es va fer al Bages, la de Sallent, o com deia fa uns dies a la crònica prèvia, la "mare de totes les Punk". I és que com diu la dita, de pares en pot haver-hi molts però de mares, només una i sempre se la d'estimar. I a fe de Déu que aquesta s'ho mereix de totes totes ja que com em pregunto al títol, no sé jo si hi ha gaire més marge de millora per a les que vinguin després. Tinc la sensació que com més va el llistó puja una miqueta més amunt -imagineu-vos com si fos una prova de salt de perxa o d'alçada en què arriba un moment que superar el rècord és, materialment, impossible. Aquí passaria el mateix, i això que recordant les que he fet -no pas totes però sí unes quantes com per poder opinar amb una certa legitimitat- diria que la situació de partida ja va ser molt bona. Per tant, amb aquesta introducció ja us podeu imaginar que aquesta crònica només inclourà aspectes positius perquè us ben asseguro que de negatius no en trobareu cap, tret que sigueu d'aquelles persones que sempre estan buscant els defectes, per molt petits que siguin, quan no minúsculs, o vulguin justificar una mala actuació personal amb algun pretext ridícul. Però recordem-ho, això no és cap cursa sinó que és una magnífica oportunitat que ens ofereix una colla de benaventurats que hi dediquen molt de temps i esforços personals perquè puguem córrer sense cap pressió, avituallats (i de quina manera!) i per uns indrets on d'altra banda no ho faríem. I a més a més, amb la possibilitat d'escollir entre dues distàncies, la "curta" (o "ui, ui, ui …") i la llarga (o "hòstia puta, on m'he ficat"). Apropiant-me d'un molt ben encertat comentari que he vist al Facebook de la cursa, "molta gent petita, en llocs petits, fent coses petites, pot canviar el món … fins i tot la previsió meteorològica".


I és que en això últim sembla com si l'organització de la cursa hagués fet un pacte amb aneu a saber qui, ja que d'estar pendent els dies previs de si plouria i en quina quantitat (les previsions inicials apuntaven pluja a dojo) hem passat a córrer amb un sol espaterrant i unes vistes magnifiques en certs punts del recorregut (com la que veieu a la foto, des de la zona de Roques Albes, en companyia de la Maite i el Gerard). Però com aquí hem vingut a parlar del meu llibre, com va dir aquell escriptor que fa anys que està fent malves, anem al detall de la meva crònica perquè és el que espereu llegir … oi? Com fa molt bon dia, decideixo marxar força abans i arribar a Sallent per veure l'ambient que s'hi respira, tenint en compte que un altre encert de l'organització és la programació de dues sortides diferenciades, a les 9:00h i les 10:00h per a la cursa llarga i la curta, la qual cosa ha contribuït a evitar un tap a la sortida. I és que una Punk Trail que aspiri a tenir el certificat de denominació d'origen ha de començar per un tram fort de pujada i en corriol. Encara que això pugui semblar una mala jugada no ho és perquè afavoreix que un no s'hagi de cansar gaire d'entrada perquè té molts números que el tap li impedeixi córrer. Però com dèiem abans, en no tractar-se de cap cursa hem de pensar que més aviat se'ns està donant l'oportunitat de fer-la petar amb els col·legues abans de posar-s'hi de debò.

Conscient de les "animalades" més típiques de les Punk Trail, opto per mantenir la idea del recorregut curt però sense saber del cert ni la seva distància, ni el perfil ni el pendent acumulat. Sorpresa que ens tenen ben guardada, tot i que ens imaginem que rondarà la xifra de 15 km. En aquest sentit ja avenço que vam pecar una mica d'il·lusos. De mica en mica la gent que com jo ens hem decidit per la prudència ens anem reunint al punt d'inici i em trobo, un cop més, amics, coneguts i gent a qui feia temps que no veia. D'entre tots aquests tinc l'honor i encert de començar el "patiment" amb el David (Masfret) i el Gerard (Fíguls), així com també fer la goma amb un parell de Runners and Walkers (la Maite Martínez, que surt a la foto, i el Kike Sánchez, qui la va fer). Dit i fet, lents però sense pausa comencem i després del tap de la sortida podem fer les primeres gambades; em sento bé i vaig fent, superant altres corredors i sense deixar de córrer quan toca atacar les primeres pujades. Això sí, després del primer avituallament ens ofereixen un primer tast del que ha de ser una autèntica Punk Trail: un corriol de pujada que ni les cabres més agosarades farien còmodament. Per descomptat ningú corre -és impossible- i toca posar-se les mans als malucs i prémer els dents: pim, pam i anem pujant. La recompensa ve després quan arribem al cim d'aquesta primera part i se'ns ofereixen unes vistes com les de la imatge.

Ja fa una estona que el grup de corredors que deia abans es manté gairebé igual i això serveix per anar progressant i deixar enrere altra gent que va una mica tocada. En això arribem al segon avituallament i aquí ja hi ha un segon tast del que ha de ser l'ambient d'una cursa com aquesta: música, diversió, disbauxa i cap urgència per tornar a la feina. Ens retrobem de nou el grupet -el bo d'aquests controls és que com la gent s'hi està més estona del que ho estaria en una cursa més "normal", un té l'oportunitat de retrobar-se de nou als col·legues. Sortim de nou el David, el Gerard i jo i fem càbales de quants quilòmetres acabarem fent si encara hi ha un tercer avituallament i ja fa una bona estona que estem corrent. Però com estem predisposats a la sorpresa no li donem més importància i ja ens ho trobarem al final. En això que toca pujar al cim de la cursa, el Montcogul (552 m.) i igual que abans, toca agafar-se els "matxos" i amunt. Aquí ens hem d'acomiadar d'en David que de tant entrenar-se en muntanya sembla que tingui amagat un petit tren de cremallera a les seves sabatilles perquè en un tres i no res el perdem de vista. Pas a pas anem fent i assolim el cim i la part més agraïda d'aquest tram: la baixada i l'arribada després al tercer avituallament, un altre exemple de paròdia divertida, simulant una mena de "mercadillo" de roba "agitanada" amb música de … potser "Los Chichos"? (veieu la imatge).


Ja queda menys. De tant en tant anem recordant trams del recorregut que vam fer fa dos anys i sabem que si no ens foten un gol per l'esquadra, hem deixada enrere la part més dura de la cursa. Esperonats per això, jo i el Gerard continuem amb la nostra marxa regular (qui ho diria per a dos paios que estan més a prop dels 50 que dels 40!) i com qui no vol la cosa, ens plantem a l'entrada de Sallent: tornem a passar pel cementiri i el tanatori (ja ho hem fet a la sortida) i per sort ningú s'hi ha de quedar ni hi ha de fer cap visita. Ens queda un últim i maleït tram de pujada, curt però intens (penso que ni tan sols, a punt d'arribar al final, l'organització és capaç de donar-nos un cert descans), el qual ens ha de portar al pavelló esportiu i a la merescuda rebuda per part de corredors i espectadors. Per sort, i després d'unes quantes curses de no coincidir, em trobo la Sílvia i l'Stanis i ja només per això ha valgut la pena venir aquí i suar la cansalada de valent. D'altra banda, la sorpresa ja ha deixat de ser-ho: després d'unes 2h:20' corrent verifiquem que el recorregut "curt" té més distància de la que ens havíem imaginat abans de començar: el GPS del Gerard dóna una xifra al voltant dels 18 km. que coincideix amb altres que he pogut llegir en alguns comentaris del Facebook. De confirmar-se això, aquesta deu ser la cursa de muntanya més llarga i amb més desnivell acumulat que hagi fet. I com vaig acabar encara amb prou esma com per resistir després un dinar i jornada familiar amb dignitat, potser no estic tan malament.

Per acabar la crónica, vàries coses més a tenir en compte:
  • Primera, com qualsevol altra Punk, a més de ser una cursa dura d'allò més, abstingueu-vos els que tingueu les articulacions atrotinades perquè predomina molt el corriol regirat, pedregós i amb baixades on cal anar amb els dos ulls oberts de bat a bat. Des d'aquest punt de vista no és que aquestes siguin les meves preferides -encara em sento l'aquil·les- però us ben asseguro que si esteu disposats a pagar aquest preu, la recompensa que n'obtindreu serà molt gratificant.
  • Segona, recordeu que no és cap cursa i no hi busqueu res d'allò que acostuma a distingir altres proves més "convencionals". Per sort, aquest tret diferencial és el que la gent valora cada cop més. Busqueu-hi diversió, entreteniment, molt bona organització, companyonia, etc. i guardeu al calaix  altres ítems com temps, classificacions, competitivitat, rècords personals, etc.
  • I sobretot, tingueu present que és aquesta una magnífica oportunitat perquè demostreu la vostra solidaritat vers la gent més necessitada. Quan un veu la quantitat de menjar que són capaces d'arreplegar les Punk Trail un no pot deixar de pensar que encara guardem una petita reserva d'humanitat dins nostre (aquí teniu la foto del menjar aportat ahir pels corredors).

Només em queda que agrair l'organització de la cursa -en especial en Jordi Molist- per la molt bona feina esmerçada i per haver-nos donat l'oportunitat de continuar poder fent allò que més ens agrada: córrer. Com es diu en aquests casos: "que n'aprenguin!!" Eps … abans que se m'oblidi: com ahir devia ser el meu dia de la sort, en acabar m'assabento que m'ha tocat un dels nombrosos premis sortejats: un val de descompte per gastar a la botiga de material esportiu Camp IV. M'agafa un pèl lluny de casa perquè hauré d'anar a Granollers o Mataró però així aprofitaré per fer una excursió en família. Gràcies!!


Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada