dimarts, 18 de març de 2014

Tornar als orígens: en part sí

Aquells que seguiu aquest bloc amb una certa regularitat ja us haureu adonat que de fa un temps la seva activitat "literària" és més reduïda de quan el seu autor es trobava en plena "voràgine" de curses i tenia al cap la següent abans d'acabar l'anterior. Pel que estic veient en altres col·legues, aquest no deixa de ser un comportament bastant normal i habitual en gent que com jo, només som uns protagonistes més dins d'aquest context de plena expansió del running i les curses populars, amb els seus defectes i també les seves virtuts. D'això, d'una manera o altra, ja n'he parlat als darrers temps, també coincidint -o potser a conseqüència, vés a saber- amb un canvi de mentalitat i de filosofia sobre què vull aconseguir amb aquest esport. O dit en altres paraules, observo en més d'un cas que després d'una certa experiència en curses de tipologies i distàncies diverses (asfalt, muntanya, curtes, mitjanes i de més llargues), la gent o bé decideix ser més modestos quant als objectius a assolir, o bé assolits uns de concrets tiren pel dret i se'n plantegen uns altres de més ambiciosos. Fixeu-vos que en totes dues situacions parlo de continuar corrent i l'única diferència que hi aplico és fins a quin nivell o grau fer-ho. Per descomptat, també podríem fer referència a aquells altres que s'han quedat pel camí, que decideixen que és millor fer altres coses i reconeixen que córrer no és com es pensaven quan es van calçar les vambes per primer cop. Però tinc la impressió (o això és el que m'agradaria pensar) que aquesta tercera possibilitat no és tan freqüent, que un cop inoculat el "virus" és molt difícil de posar-hi remei i injectar-hi una vacuna per fer-lo fora de l'organisme. A aquestes alçades no ens enganyarem a nosaltres mateixos ni descobrirem la sopa d'all: córrer és un esport que si d'entrada t'ho agafes amb calma, t'acaba agradant fins arribar a un punt que no ho pots deixar. La qüestió, però, és aquesta: què pot passar quan se supera un cert punt (potser de no retorn?) i s'acaben supeditant altres objectius vitals (de vida) a aquest esport? Recordem-ho, per no perdre de vista l'horitzó en què ens movem, que se suposa estem parlant d'un esport a nivell popular i que no ens hi hem de guanyar la vida amb això (més aviat ens la hi podem deixar). En aquest sentit, us recomano que llegiu aquest article del diari El Confidencial amb el qual hi estic molt d'acord en bona part del seu contingut. I ja posats, aquest altre article com un exemple d'on no vull arribar i de fet, ni m'ho plantejo (entre altres motius perquè no sóc un executiu).


Faig aquesta reflexió perquè dins el meu entorn he conegut gent que ha optat per una direcció o per l'altra. I vagi per endavant que ambdues em semblen tant correctes com ho puguin pensar les persones implicades. Alguns s'han decidit per unes fites més exigents en forma de proves d'ultraresistència, de molt llarga distància, triatlons i altres per l'estil i uns altres, entre els quals m'incloc jo, hem decidit de fer un pas enrere per poder gaudint del que, en origen, hem estat fent sempre: córrer. Eps, que no hagi cap interpretació equivocada: m'imagino que els altres també deuen gaudir però d'una forma que jo no sóc capaç de concebre, potser allò que en el món del culturisme sempre s'ha dit no pain, no gain. Per a la gent que com jo hem triat una opció més còmoda (p. ex. per compaginació amb una certa vida familiar) i menys exigent (quant a capacitat de resistència física), diria que arribat a una situació en què l'assoliment de determinats temps i llocs en una classificació oficial ens pot ser del tot secundari, quan no absolutament superflu i innecessari, és quan ens plantegem de participar en curses o proves on aquestes qüestions (ben lògiques en curses més normals) no hi són presents. Pot semblar una ximpleria però si ara vull defugir d'un cert control en forma d'un temps de cronòmetre i de la publicació del meu nom en una classificació amb la posició aconseguida, tindria la sensació que no seria possible des del moment que se m'assignés un número de dorsal. Penso que podria suposar una dosi de pressió o tensió que si bé pot ser positiva quan un es planteja rebaixar una marca personal, també pot ser contraproduent quan el que es busca és, simplement, continuar corrent sense cap mena de competència contra ningú ni d'esperit competitiu.

Per a mi aquesta fase ja ha passat, reconec que m'ho vaig passar bé al seu moment i ara, com busco uns altres al·licients ajustats a les meves limitacions físiques, sé que no en gaudiria si no és canviant de mentalitat, com de fet, ja vinc aplicant d'ençà un temps. Per això, aquest 2014 m'he proposat de tornar, com diu el títol, als orígens. I dic en part perquè si bé vaig començar a córrer tot sol i va ser així com vaig convertir-me a la veritable fe del running, ara també sé que si en vull continuar gaudint he de continuar corrent però en bona companyia. Encara surto de vegades tot sol i de tant en tant ho faig amb algú que tiba una mica de mi però si vull mantenir un cert to regular alhora que també digne, la millor manera és fer-ho en proves on ja saps que de ben segur, estaràs ben tractat i on com diu l'himne del Liverpool, you'll never walk alone. Així que he decidit que aquest ha de ser l'any de les Punk Trails i la participació en caminades (però escollint l'opció de córrer-hi); penso que en aquestes dues opcions encara és possible trobar l'essència del que és córrer, sense que un hagi d'estar pendent de si rebaixa el seu temps en no sé quants minuts i segons, sense haver de portar certs gadgets i un equipament específic, on les inscripcions siguin barates quan no gratuïtes (això sí, a canvi d'una mica de solidaritat amb la gent que les està passant magres). I tot això també amb una certa dosi de seny (sota el meu parer) i coherència amb mi mateix i la voluntat de continuar gaudint amb la família, en aquells casos que sigui possible. Per posar un parell o tres de casos d'on no vull arribar: primer, m'assabento que la que era fins l'any passat la celebèrrima travessa de la Cavalls del Vent (ara Ultra Pirineu), només es podrà fer si has tingut la sort que et toqui la rifa, literalment, mitjançant sorteig si abans t'has preinscrit (i això que la inscripció té un preu gens mòdic, 85€ més IVA); segon, encara és recent la passada marató de Barcelona i ja està oberta la inscripció per a la del 2015, en què els preus van d'una forquilla dels 61€ als 84€ en funció del nombre d'inscrits que hagi. Doncs bé, pensar si un farà aquesta prova amb tants mesos d'antelació em sembla, senzillament, una ximpleria; i tercer i últim, quan llegeixo les dades tècniques de certes curses (la majoria de muntanya) que superen valors que jo considero forassenyats (en distància, desnivell acumulat, temps que cal esmerçar-hi i altres) crec que és una autèntica "animalada" i que a alguns, això de córrer se'ls ha anat de les mans (corredors i organitzadors). Però d'altra banda, també observo que com més dura, "ultra", exigent, llarga i cara sigui una cursa, més gent s'hi apunta i més de pressa es mou la gent per fer-ho. Hi ha coses que per molt que m'hi esforci i ho vulgui veure amb uns altres ulls, no les acabaré d'entendre mai. Que em perdoni la gent que sí les entén.


Tot plegat, continuaré amb aquest petit pas enrere però no pas per agafar embranzida i saltar després més lluny sinó per mantenir-me en un estat que sí és com l'actual, ja m'estarà bé. Anem afegint anys al DNI, quilòmetres a les cames, articulacions que cada cop grinyolen més i si quan era un pèl més jove i amb un significatiu millor estat de forma ja no destacava en res, per què se suposa que hauria de fer-ho ara? Ergo, qui no es conforma és perquè no vol i com diu la cançó, "cada loco con su tema". Perdoneu per tota aquesta parrafada (ho sé, en català aquesta paraula no és correcta) que, ho confesso, m'ha sortit més llarga del que m'havia imaginat quan m'hi vaig posar.

4 comentaris:

  1. M'ha agradat molt el teu article i hi estic molt d'acord. Segur que aviat hi haurà tesis doctorals sobre aquest fenomen i la seva evolució. Jo mateixa veig la meva evolució personal, des que vaig començar a córrer per mantenir els kg a ratlla fins a l'obsessió per rebaixar marques. Ara noto que estic arribant a la bifurcació de què parlaves, i em sembla que el que vull és córrer encara més lluny. No sé què passarà d'aquí a 10 anys, potser hauré fet un pas enrere o hauré parat del tot, el que està clar és que amb el sacrifici personal (enorme) que representa aquest esport, l'evolució és inevitable. Una abraçada.

    ResponElimina
  2. Com sempre, Joan Carles, fas una dissecció molt assenyada del món del "running" actual i n'estic d'acord en el fons de tot el que comentes. Les diferents "fases" per les quals passa el corredor habitual tenen un punt que a vegades podríem titllar "d'obsessió", com pot ser la de baixar marca (tot i el punt motivacional que permet afrontar entrenaments i curses amb altres ulls). I t'ho diu una persona que es troba en plena "marquitis", però que veu i viu situacions personals al voltant que no sé si conviden a l'optimisme. Crec que alguns ens autoexigim massa, i d'altres veuen en reptes impossibles de corredors professionals el seu propi repte i el que és més, una manera de ser i de viure, que no sempre trobo del tot sa. Bé, no disseccionaré més que ja ho has fet tu prou bé. Em sembla molt assenyada la teva decisió per tal de continuar gaudint d'aquest món tan interessant com complexe.
    Per cert, el missatge de la foto és BONÍSSIM.

    ResponElimina
  3. Benvolguda Arantxa,
    Un plaer, de no, "parlar" amb tu. De tesis doctorals no ho sé però ja tinc constància d'algun que altre estudi a un nivell un pèl inferior (treball de fi de Grau i de fi de Màster). I pel que dius, dedueixo que si més no tu i jo vam compartir fites quan ens hi vam posar: aprimar-se, després assolir i rebaixar temps. Jo ja he arribat a aquesta bifurcació i si a tu t'està bé anar-hi més lluny, endavant. L'importat és que en gaudeixis del sacrifici que com bé dius, comporta. Això sí, esperem que d'aquí 10 anys encara estiguis donant guerra: la veterania, a banda de ser un grau, és un input que s'ha de conservar.
    Una altra per tu.
    JC

    ResponElimina
  4. Hola Raúl,
    Diria que qui més qui menys que s'ha abonat a això del córrer amb unes certes ganes ha passat per aquesta fase "obsessiva" per assolir determinats temps, rebaixar-ne uns altres, etc. Jo també, i com bé dius, això té el seu punt motivacional per aconseguir millorar. I també tindria més raó de ser si en això ens hi guanyéssim la vida o una cosa per l'estil. El que passa és que jo veig que això no té gaire de popular i el "boom" de les curses (beneït "boom", per cert) ha fet, al meu parer, confondre "popular" amb una certa "competitivitat" mal entesa per molta gent. És per això, i tu també ho dius molt bé, que de vegades un observa comportaments una mica fora de lloc en certs corredors que volen aconseguir allò que ja es veu d'entrada que no és possible; aquesta mena d'obsessió fa que poguem perdre de vista la realitat més lògica i més a l'abast. Crec que com menys reptes complicats ens plantegem (en el córrer i altres esferes de la nostar vida quotidiana), serem més feliços i dit d'una altra manera, la simplicitat (que no vol dir ser un ximple) front la complicació innecessària.
    Per cert, ja pots deduir que ni el missatge ni la imatge són meus. Per descomptat que fa temps que m'he transformat en una tortuga: no és sigui lent, més aviat són tranquil.
    Salutacions ben cordials i gràcies
    JC

    ResponElimina