Mitja de Mollerussa: KO total!!

Començo aquesta entrada amb una frase que li va dir el John Wayne a la Sophia Loren al final de la pel.lícula "Arenas de muerte", amb què casualment vaig topar fent zapping el diumenge a la tarda, poques hores després de la meva decebedora actuació a la mitja marató de Mollerussa: "per haver-me equivocat des del principi, m'he equivocat en tot moment". Reconec que quan la vaig sentir se'm va quedar gravada al cap perquè crec que resumeix molt bé el que em va passar diumenge. I això que el dia abans vaig escriure a l'entrada prèvia a la cursa que la meva intenció era la d'anar-hi en un plan molt tranquil. Feta aquesta "lapidària" introducció, anem a relatar els fets per després fer-ne les valoracions. Em presento amb prou temps abans com per no haver d'anar amb pressa en la recollida del dorsal, la visita obligada al lavabo, etc. no fos cas que em passés el mateix de l'any passat quan em vaig oblidar el xip. Com era d'esperar, l'ambient que s'hi respirava era del tot popular, amb molta gentada però sense que en cap moment tingués la sensació d'aclaparament (a més de la Mitja hi havia també la cursa de 8 km.), i començo a veure les primeres cares conegudes, tant del Bages com de les Terres de Lleida (inclòs en Pere Pinós), i altres de més mediàtiques (n'Arcadi Alibès i en Xavier Bonastre). I si comptem que el dia també va acompanyar -sol una mica tapat i no gaire calor- ja tenim els ingredients per poder "cuinar" una bona cursa. Que en vaig ser d'il.lús!

Doncs bé, arriba l'hora de la sortida i apa, posem-nos-hi que com més aviat comencem més aviat acabarem. Els primers dos qms. marco un ritme tranquil de 5' clavats i poc després ve el que va ser per a mi, el moment clau de la cursa: em trobo al grup de corredors que segueix la llebre de l'1h:40' i contràriament al que havia previst, decideixo enganxar-m'hi. Penso que no m'anirà malament seguir-la una estona per veure com reacciono i com la cosa va bé, m'animo i decideixo tirar milles amb aquest ritme. Si fins i tot hi ha moments que m'he de frenar per no anar més ràpid que la llebre. Total, que arribem al qm. 10 al poble de Bellvís amb un temps de 47':15" (més que correcte si la cursa tingués aquesta distància) i penso que ha arribat el moment de despenjar-m'hi una mica per por de no aguantar el ritme fins al final. Però el que jo pensava que seria un "despenjament" gradual, tranquil i pausat va ser un procés molt més brutal, sobtat, inesperat: va ser com si de cop i volta les cames haguessin deixat de funcionar, com si el cervell hagués donat l'ordre de vaga general, una aturada total. No entenia ben bé què em passava i veig que la llebre i el seu grup em deixen gairebé en un tres i no res, sense poder reaccionar. El més estrany de tot és que tampoc tenia una sensació de cansament extrem, de manca d'aire, d'ofegament. Simplement que de cintura en avall el cos s'havia quedat a Bellvís, i em ve al cap aquella escena típica del número de màgia en què la "víctima", dins d'una caixa, és dividida en dues meitats i cadascuna va a la seva bola.

A partir d'aquest moment, el meu ritme davalla d'allò més (el temps final n'és la prova) i no trobo la manera de tornar a recuperar les cames. Els corredors em van avançant i no hi ha manera que m'hi pugui enganxar a cap d'ells. Cada cop tinc més clar que la meva intenció de millorar el registre de l'any passat serà una quimera perquè van caient els minuts més ràpidament que els qms (i això que aleshores vaig fer la segona meitat de la cursa arrossegant una lesió al planxell). Fart que les cames no tibessin, en arribar al 15è km. faig una cosa que no havia fet mai, tret de les curses de muntanya: decideixo parar de córrer i em poso a caminar, recordant una de les coses que va dir en Pere Pinós a la presentació del seu llibre. Poc abans del Palau d'Anglesola m'enganxo a un altre corredor que va igual de tocat que jo i fem un parell de qms. junts, fent-la petar. Això m'ajuda, em distreu, fins i tot em relaxa i recupero un ritme de cursa una mica més suau que m'ajuda a fer els darrers dos qms. Creuo la meta decebut amb mi mateix i alhora estranyat perquè no tinc una sensació extrema de cansament; diria que tot plegat va respondre a una mena d'"empanada" mental i de desconnexió de la mena que sigui entre el cap i les cames.

He fet altres mitges maratons molt millors que aquesta amb un estat de forma similar al d'ara i m'agradaria pensar que ha estat un "accident"; potser amb el temps, si la vaig repetint, acabarà sent una d'aquelles curses maleïdes que té tot corredor popular al seu historial i que per un motiu o un altre, mai li sortirà bé del tot. O potser aquest ha estat un avís per fer-me replantejar els meus "objectius", i pensar que el poc temps que tinc per entrenar hores d'ara no dóna per a més, que és suficient per fer actuacions "dignes" en curses de 10 km. però no per a una mitja marató, en què la distància és el doble però l'esforç que s'hi ha d'esmerçar és superior. D'altra banda, trobo que fer tants qms. sobre asfalt em comença a castigar més que abans i potser que si he de fer curses d'aquesta distància, que siguin sobre un altre ferm (tot i que això vulgui dir sovint de muntanya). Tot plegat, el meu temps final va ser inferior per poc a l'1h:50' i, òbviament, no és per llençar-hi coets (més aviat, el meu va fer figa). En definitiva, i com reflecteix el títol de l'entrada, Mollerussa em va donar un KO total i absolut.

Aquesta sensació personal no m'ha de privar de ser objectiu en la meva valoració de la cursa; recollint opinions "fresques" just acabada la cursa i d'alguns fòrums, veig que la meva impressió coincideix, és a dir, una cursa molt ben organitzada: instal.lacions, tots els serveis concentrats al voltant del pavelló, cap cua per a res, fàcil aparcament, dutxes i lavabos, avituallaments, els ànims de la gent concentrada als pobles per on passàvem, una bona dosi de fruita al final (ja ho tenen aquestes terres), etc. Altrament dit, una cursa amb una molt bona relació qualitat-preu. Això sí, i ara parlo en general, en curses d'aquesta distància (i durada) caldria que l'organització pensés en fer quelcom per distreure la gent que espera els corredors, més que res perquè no s'avorreixi (això també m'ha fet pensar en deixar de fer mitges o que si en continuo fent, que sigui sense que m'acompanyi la família). Per cert, una cosa bona que trenca el desencís que tenia: vaig conèixer personalment l'Arantza Ugalde (dels Fondistes de Tàrrega), una altra col.lega de les curses populars que també s'ha apuntat a això de compaginar-ho amb un bloc que val molt la pena de seguir. Ho va fer bastant millor que jo (tampoc costava gaire!) i sapigueu que s'està preparant per a la Marató de la Costa Daurada. Segur que li sortirà bé.

Per acabar, una fotografia meva del darrer qm. que sembla que estigui feta a càmera lenta perquè dóna la impressió que estigui caminant: no us deixeu enganyar, realment anava molt a poc a poc perquè quedaven pocs metres per a l'arribada i ja no em venia d'aquí.