Manresa: fiblada de mosquit o calor?

La tarda del dissabte va ser el torn de la 1a edició de la Cursa del Mosquit, organitzada pel Club de Tennis Manresa. Una bona oportunitat per córrer al costat de casa, en una zona que ens coneixem molt bé -doncs segueix el traçat de la Sèquia-, de retrobar-nos amb coneguts i en definitiva, de passar una bona estona en un entorn -el Parc de l'Agulla- que és una molt bona àrea d'esbarjo per a la gent de la ciutat i rodalies i un autèntic pulmó verd. Així, amb la baixa del Frans, els altres membres del "Team" ens hi deixem caure amb bones expectatives. Es podria entendre que dit amb aquestes paraules, tot s'hauria desenvolupat d'allò més bé, tant des del punt de vista organitzatiu com pel que fa a la nostra actuació personal. Però no ha estat ben bé així. I m'explico.

En primer lloc, la cursa va començar amb un cert retard i és que a l'hora de recollir el dorsal hi va haver moments de confusió amb corredors que havien pagat la inscripció i no hi constaven al llistat; és més, veies alguns amb dorsals fets a ma i a corre cuita. A més, la forma d'inscriure's i de fer el pagament hagués pogut ser més àgil i avui dia, amb Internet, no hi ha excusa per no fer-ho on-line. Segon, no entenc perquè es dóna la bossa d'obsequis abans de començar i no en acabar la cursa (què se suposa què han de fer aquells que no han vingut en cotxe i no tenen ningú a qui deixar-la?). Sobre això mateix, per què els que vam ser dels últims en recollir el dorsal només ens va tocar la samarreta i no la resta de la bossa? A mi i a altres no ens la van donar. I que consti que a mi tant me fa perquè crec que és quelcom secundari, però potser a d'altres no. Tercer, i el més "greu", si s'organitza una cursa per aquestes dates ja es pot suposar que farà calor i el que no es pot acceptar és que al segon avituallament (km. 7) no hi hagi aigua per a tothom, sobretot per als darrers que són, justament, els que van més "tocats". I de ben segur que més d'un se'n va ressentir, com explicaré després. I quart, encara romanem a l'espera de poder consultar la classificació final al Web.

És a dir, que pel que fa a l'organització de la cursa crec que hi ha aspectes a millorar si se'n vol fer una segona edició. Els comentaris que anaves sentint a la zona d'arribada apuntaven a un cert descontrol, que donava la sensació que se'ls havia escapat una mica de les mans i que potser no estaven preparats per al nombre total de corredors inscrits (superant els 200), malgrat que al reglament es deia que les inscripcions es tancarien en arribar a les 400. Jo afegiria que com una cursa que ha nascut amb la intenció de diversificar les activitats d'un club de tennis, potser es van deixar portar per aquesta moda de muntar curses populars, amb tota la bona intenció i feinada que deu haver-hi al darrera -que no els hi nego i alhora reconec- però sense estar-ne preparats. És més, no em valdria el pretext o excusa de dir que és la típica inexperiència de la primera vegada, sobretot quan de curses se'n fan moltes i aprendre'n d'una i altra no costa gaire. En definitiva, i recuperant una mica el fil d'un dels darrers escrits, crec que el preu no justifica el que després ens hi hem trobat: tot i que no és la mort de ningú, 12€ per una cursa sense xip i amb alguns aspectes deficitaris, fa que la relació qualitat-preu sigui força millorable. Perdoneu però algú ho havia de dir.

Canviant de tema, i pel que fa a la meva actuació personal i la resta del "Team", ja us avenço que no ser gaire lluïda per a cap dels tres. I és que un dels aspectes que potser vam passar per alt és que, més que dels mosquits, havíem de témer per la calor. No tinc la dada de la temperatura a les 6 de la tarda del passat dissabte però tothom ja donava per fet que era un dels dies més càlids del que portem d'any. I aquells que com jo ens hi vam acostar a peu -com un escalfament previ- ja ens en vam adonar res més sortir de casa. I a més del tema de l'aigua ja comentat, no va ajudar gens que el recorregut tingués tanta ombra com la que pots trobar-te estant en una barca en mig de l'oceà, és a dir, cap ni una. Així, guarnit amb gorra i ulleres de sol prenc la sortida i aviat agafo un ritme que presumeixo em serà còmode de mantenir, tenint en compte el perfil (d'uns 4':25"/km). En arribar a la meitat ja me n'adono que la calor comença a fer estralls i tot i que les cames responen, el meu cap no tant. No recordo en cap cursa anterior la sensació d'estar tan assedegat com en aquesta i quan començo a avançar corredors que opten per continuar caminant és quan prenc la decisió d'agafar-m'ho amb més calma. És com si la calor, enlloc de fer-me veure miratges, em refresqués el poc seny que encara dec conservar; potser l'orgull de no abandonar i arribar a la meta em fa ser un pèl insensat però tinc el convenciment que puc aconseguir-ho. Renoi, si sembla que estigués fent la crònica d'una ultramarató en ple desert i total, és només una cursa de 10 km. vorejant camps de conreu i al costat de casa meva!!

Sóc afortunat i puc agafar aigua al segon control però l'alleujament de la set em dura molt poc. Definitivament, arribo a la conclusió que he deixat de ser corredor de secà (si és que mai ho he estat) i que la calor extrema m'afecta tant o més que a la resta de gent. El ritme va afluixant i trobo un de més còmode. A partir del km. 7 tinc l'honor de compartir patiments durant un parell de quilòmetres amb el conegut periodista i encara més expert corredor, en Xavier Bonastre; em confirma que li està resultant una cursa més dura del que es pensava i, vulguem-ho o no, això em fa sentir una mica més bé (podeu llegir la seva crònica). Al tram final de la cursa l'altre Xavi, el nostre, em supera ja que amb el seu anar fent regular i constant, potser ha sabut dosificar-se millor. Al final, arribo en el mateix minut que ells dos (49':55") però lluny del que havíem comentat abans del que podria ser un bon temps (uns 45'). De fet, crec que el primer classificat no ha fet tampoc una marca com per obrir ampolles de cava a dojo, mentre que la primera noia ha arribat tan tocada que se l'han hagut d'endur a l'hospital, després de molta estona essent atesa a la mateixa meta (suposo que un cop de calor). Pel que m'han dit ha arribat que estava fent giragonses. I val a dir que jo també arribo un pèl més tocat de l'habitual, fins i tot amb aquella sensació d'haver de vomitar. Al final, però, per sort la sang no arriba al riu i tot queda en una falsa alarma.

Total, que estic convençut que com el dia de la Mitja Marató d'Olot, la calor va fer que tothom s'hi deixés, qui més qui menys, uns quants minuts pel camí. I per cert, abans que m'oblidi: sense voler fer llenya de l'arbre caigut, l'altre membre del "Team", el Jordi, va tenir pana. Podríem dir que el "crack" va fer "catacrack". Després que sortís llençat com un coet i perdre'l de vista als primers compassos de la cursa, ens el trobem més o menys al km. 4 aturat per molèsties en un bessó. I també amb bon seny opta per deixar-ho estar no sigui que faci més mal que bé.

Per acabar, voldria confirmar-vos el temps oficial i el lloc obtingut a la classificació final però en el moment d'escriure aquesta crònica no hi ha res publicat al Web, ni tampoc cap avís de si es farà o no. Això sí, si voleu podeu fer una ullada al recorregut de la cursa clicant en aquesta icona: