Futbol: la "roja", "coja" i "rota"

Seguint amb la reflexió d'ahir sobre el triomf del Caja Laboral a la lliga ACB de bàsquet, us exposo la seva segona part, sobre l'esport que com deia, es troba a les antípodes de les meves preferències. Efectivament, es tracta del futbol. Que en sou d'espavilats!! Doncs sí, en dos dies hem tingut dues sorpreses esportives (i que cadascú pensi si són bones o dolentes). A la de bàsquet s'hi va sumar l'endemà la derrota de la selecció nacional (per alguns) de futbol davant el totpoderós(¡!) equip suís. Val a dir que no vaig veure tot el partit doncs a aquella hora tenia coses més importants a fer (com portar el gat al veterinari per la revisió anual) i de fet, tampoc l'hauria vist perquè encara que sembli mentida, hi ha gent que també treballa. Només en una estona de desconnexió em vaig plantar davant la televisió per veure'l ben avançada la seva segona part.

No entraré a valorar el joc de la selecció (si va jugar bé, malament, l'estratègia del seleccionador, que si mala sort, etc.) ja que en aquest país tothom sap de futbol, fa d'entrenador i quan s'equivoca, és culpa dels jugadors. I a més, no en tinc gaire més idea que la que puguin tenir els altres mortals que, com jo, no seguim aquest esport i en fem apologia en contra. Ara bé, sí que m'agradaria destacar alguns aspectes que sense ser cap sorpresa, no deixen de cridar una mica l'atenció. En primer lloc, hi ha una diferència abismal entre les lligues espanyola i suïssa, tant pel que fa al ressò mediàtic, pressupostos, categoria dels equips, etc. De fet, en un país petit com l'helvètic la màxima competició no ha de tenir gaires equips (només 10) i per allargar una mica la temporada juguen 4 cops entre ells (en total 36 jornades). Això sí, reconec que no els hi falta auto-estima perquè han batejat la lliga amb el nom de "Super Lliga". Tot plegat, suposo sense gaire risc a equivocar-me que el campió suís amb prou feines es mantindria en la nostra primera divisió.

Segon, no descobrirem la sopa d'all si diem que a Espanya el futbol és l'esport rei, aquell que molta gent segueix amb passió, estupidesa i risc de ruptures familiars, aquell que és capaç de mobilitzar les masses i per a les quals actua de substància psicotròpica amb què evadir-se dels nombrosos problemes d'avui dia (crisi econòmica, atur, hipoteca, baixos salaris, etc.). Estic segur que si mai arriba el dia que es clausurin les nostres lligues professionals perquè els equips no poguin fer front als deutes, el país deixarà d'existir. Aquí sí que s'haurien d'agafar els sindicats si volen omplir els carrers en la seva propera convocatòria de vaga general, i no amb la "fotesa" de la reforma laboral. Per tot això, i com som un país de pandereta, passem de l’optimisme més desaforat al neguit més absolut, de tenir la millor selecció del món mundial a un equip d’allò més vulgar i sense personalitat (per cert, no he sabut mai què vol dir aquesta expressió aplicada al futbol); veiem un “accident” futbolístic com una tragèdia nacional i comencem a especular sobre els propers partits que ha de jugar. M'imagino que quan els redactors dels diaris esportius devien veure que es confirmava el desastre, van haver d'improvisar un canvi de portada, doncs no compto que se li passés pel cap ni al més pessimista de tots. Passem de la fantàstica "Roja" a la patètica "Coja" i si això va a pitjor encara donarà ales als sectors més independentistes i parlarem aleshores de la "Rota". Total, qui vol formar part d'un equip perdedor? L'orgull nacional fet a miques! Cadascú a casa seva i campi qui pugui. No us estranyi que en propers campionats vegem un partit Valònia-La Rioja o un de flamencs contra andalusos!

Tercer, pel poc que conec la seva història, sempre he considerat Suïssa com un país intel.ligent i pràctic, neutral en els darrers conflictes bèl·lics, no és membre de la Unió Europea (i així els hi va de bé), discret, que van fent la seva i que s'ho han sabut muntar tan bé que tots els baixos dels edificis deuen ser oficines bancàries on la gent adinerada de tot el món hi deixen els seus calerons. Potser em deixo portar pels tòpics més típics però és clar, un país que a part d'aquesta qüestió monetària sense gaire importància, només destaca per fer xocolata i fabricar rellotges no ha de ser cap potència mundial en res, i molt menys en futbol. On aniríem a parar!! En canvi, fixeu-vos on es troba un país com Espanya: no fa gaire que el seu president anava esbombant a tort i dret que havien superat Itàlia en PIB i que França ja començava a sentir el nostre alè al clatell, i ara ni som els líders en xocolata ni en rellotges, ni en res de què puguem sentir-nos orgullosos. Més aviat el contrari, encapçalem el rànquing d'atur de la Unió, intervingut de facto en la seva economia i que si no espavila aviat seguirà les passes de Grècia. És ben bé que ens hem guanyat a pols formar part del grup de països que els britànics -en sentit despectiu i sense falta de raó- anomenen PIGS (literalment "porcs") i que són Portugal, Itàlia, Grècia i Spain.

Això sí, som una potència en futbol i si guanyem el Mundial tot s'haurà solucionat i serà per la intervenció divina d'en Zapatero, i si no el guanya i la selecció fa el paper de la trista figura, haurà estat per la seva malastrugança i ja ens podrem fer tots el harakiri. No sé perquè tanta història i polèmica política sobre quina és la millor manera de sortir de la crisi si al final tot dependrà de si la pilota dels pebrots entra o no dins la porteria del rival. Tot plegat, què voleu que us digui? Confesso que vull que perdi el combinat espanyol el més ràpid possible, per la via directa, sense que s'hagi d'esperar als vuitens o quarts (si és que hi arriba); no és tant una qüestió d'identificar-me amb els color d'una bandera o altra (també sento una certa indiferència per la selecció catalana) sinó més aviat de pensar que si aquest país ha de viure una catarsi a tots els nivells per sortir-nos-en, el futbol no n'ha de quedar al marge. I ... sobretot vull que perdi perquè així els jugadors no cobrarien la prima dels 600.000€ que tenen pactada per guanyar el Campionat. Amb la que ens està caient és de vergonya total! Ni en això sabem ser discrets.

Tinc una sana enveja dels suïssos i malgrat que tampoc deuen ser perfectes, nosaltres -espanyols i catalans- estem a anys llum d'ells. Potser no sabran jugar al futbol com nosaltres però de ben segur que mentre veien el partit del passat dimecres, els aficionats estaven degustant bona xocolata i mirant els seus bons rellotges per veure quants minuts faltava perquè es confirmés la sorpresa. I això sí, amb els bancs ben plens de divises cosa que aquí més d'un ja no gosa a dir-ho en veu alta. Vull ser suís, m'és igual de quin cantó.