diumenge, 13 de juny de 2010

Barça: habemus Papam!

Avui diumenge he fet la cursa de Bell-lloc d'Urgell (demà en faré la crònica) però com és d'esperar, aquesta no és la notícia del dia ni de la setmana. Ja fa un temps que amb l'estúpida lògica d'aquest país, ens estant omplint el cap amb tot l'enrenou derivat de les eleccions a la presidència del F.C. Barcelona. De fet, considerant el que estic veient ja tenia ben bé raó el Sr. Joan Carretero (líder de Reagrupament.Cat) quan en una entrevista va dir allò de que és més important ser president del Barça que de la Generalitat. Ja he dit més d'una vegada que no acabo d'entendre com per aquest esport -que es redueix a veure 22 jugadors en un camp de gespa rere una piloteta- la gent és capaç de perdre l'oremus i de transformar-se de la nit al dia, segons si el seu equip perd o guanya. És una autèntica llàstima que al 1886 aquest esport no tingués els nivells de popularitat d'ara perquè d'haver estat així, el conegut escriptor Robert Louis Stevenson hauria tingut matèria primera en què basar l'argument de la seva famosa novel.la "L'estrany cas del Doctor Jekyll i Mr. Hyde".

Els mitjans de comunicació han anat plens: que si debats per la ràdio (p. ex. Catalunya Radio) o en televisions (a 8tv i el que va cloure la campanya electoral el divendres a TV3), reportatges als principals diaris, etc. I per acabar-ho d'adobar, aquesta nit un programa especial a TV3 amb un ampli seguiment de la jornada post-electoral que, com no podia ser de cap altra manera, farà ús dels recursos visuals dels quals són tan partidaris en aquesta casa quan hi ha comeses electorals. Encara que d'allò ja fa uns quants anys i que tampoc és que m'interessés gaire (ni ara tampoc), no recordo un desplegament com aquest a les darreres eleccions, quan el Laporta va aconseguir guanyar-les, donant per "liquidada" l'era del "Nuñisme" i inaugurant la del "Laportisme". Quins temps aquells quan l'Alfonso Arús feia el programa "Força Barça" i imitava, entre altres, a l'ex-president Núñez que a la seva vegada, imitava en Chiquito de la Calzada. Estic convençut que ni tan sols quan hi ha eleccions al Parlament català o al Congrés de Diputats hi ha tanta expectació, si més no mediàtica. Fins i tot confesso que jo mateix estic davant la televisió!

Ara, el seu substitut sortirà d'un grupet de quatre candidats, com si fossin els famosos herois de còmic els "Quatre fantàstics". En Rossell, que sembla que és qui té més números per deixar enrere el llegat d'en Laporta (aquest li deu estar maleint els ossos de tanta mala bava que li professa i que no se n'amaga); l'Ingla, que s'ha pres aquestes eleccions com un duel cara a cara amb el Sandro (segurament pensant que és el rival a batre i que ell també té molt a dir); en Ferrer, el candidat apadrinat per en Laporta i que se'l veu tan babau que no crec ni que sigui capaç de dirigir la seva comunitat de veïns; i en Benedito, que es va colar per la porta del darrera i que sembla haver guanyat molts números després de les seves aparicions (a mi, personalment, m'agrada).

Ara, i com ja no ve d'aquí, per donar-li el darrer toc de solemnitat a aquestes eleccions hauria de sortir el president Montilla -suposadament la segona autoritat del país- i anunciar des del balcó del Palau de la Generalitat aquella frase tan coneguda de Habemus Papam. Fumata blanca i després que el nou president culé fes una benedicció Urbi et Orbi. A aquesta hora,amb el 99,3% dels vots escrutats, el Sandro Rossell és el guanyador aclaparador d'aquestes eleccions, amb més del 61% dels vots (llegiu-lo a La Vanguardia). Per tant, queda nomenat com el nou "pontífex". Però el que és a mi, se me'n fot. Tractant-se de futbol ja sabeu que n'opino: puag!!

Potser també us interessa llegir aquest altre escrit sobre el futbol:

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada