Cau un altre mite: Mont Blanc assolit!

Ahir vaig saber que els altres tres integrants del "Team" havien assolit el cim del Mont Blanc, en una expedició muntanyenca que va iniciar-se la tarda del passat dimecres i concloure, sans i estalvis, ahir al capvespre. No en sé gaires més detalls que el d'haver-hi arribat a les 8 del matí del dissabte, després d'una marxa d'unes quantes hores ben matineres. Perquè us feu una idea del que suposa això, tingueu en compte que amb els seus 4.910 m. és el punt culminant dels Alps i el segon cim més alt d'Europa; tothom creu que és el primer perquè no es pensa gairebé mai en l'Elbrus, que supera els 5.600 m. I és clar, com el trobem a la serralada del Caucas fent de partió amb el continent asiàtic, no és estrany; només se'ns parla d'aquesta zona quan hi ha conflictes ètnics -força sovint, d'altra banda- entre les repúbliques de l'antiga Unió Soviètica.

Però tornem al tema principal. Des de feia uns quants mesos el Frans, Xavi i Jordi han estat preparant aquesta sortida de forma meticulosa, no han anat a veure-les passar sinó que han format part d'un equip de gent amb més o menys experiència, tot i que els dos primers tenen també al seu currículum el Kilimanjaro el passat mes de gener i el Jordi tampoc es quedar curt a l'hora de pujar muntanyes. Sembla que ara els ha donat per pujar i pujar quan el més fàcil deu ser baixar; però bé, allà cadascú amb les seves dèries. De fet, avui dia amb l'èxit dels esports de muntanya, el Mont Blanc rep la visita d'uns quants milers d'alpinistes i tot i la seva dificultat inherent, la seva ascensió és considerada fàcil per poc que un estigui habituat a l'altitud. Però aquesta impressió -que es veu reforçada perquè depenent de per on es pugi pot semblar un cim de poc més de 1.000 m. d'alçada- és del tot falsa, ja que cada any uns quants no tornen a casa per explicar-ho. I de fet, l'historial de víctimes per allaus al Mont Blanc dóna per pensar-s'ho dues vegades (p. ex. 8 esquiadors morts l'agost del 2008). És clar que cada dia mor gent a la carretera i no per això deixem d'agafar el cotxe. És el que es diu sovint en aquest tipus de situacions sobre la valoració personal del risc. No m'estendré més en explicar detalls d'aquesta emblemàtica muntanya i us deixo aquest enllaç de la Wikipedia que, pel que he "fullejat", no està pas malament del tot quant a informació.

No penseu que jo no hagi caigut mai en aquesta temptació del muntanyisme doncs també vaig fer les meves petites i modestes "proeses". Ja fa temps, però, que se'm van passar les ganes de repetir-les perquè és cansat, arriscat i reconec que em fa molta mandra haver de pensar en tot el que suposaria participar en expedicions com aquesta (preparació prèvia, material, logística, sort, etc.). I que voleu que us digui, acuseu-me d'estar amansit i "apalancat" però si abans no havia estat tampoc la meva preferència esportiva, que ho hagi de ser ara no és gaire lògic. Si dedicant-me a les curses ja no em van les de muntanya, com he de perdre el cap per assolir un cim després de caminar durant hores, menjar i dormir malament i sobretot, amb el risc que deixi vídua i un orfe en camí? La foto que acompanya aquest escrit és un d'aquests "pinitos". Correspon a l'agost del 1996 i se'ns veu a mi, al Frans i Xavi pujant al Mont Perdut en una sortida d'uns quants dies pel Parc Nacional d'Ordesa, ni casats ni amb fills. Per cert, va ser pocs dies després de la tragèdia del càmping de Biescas i realment, aquell estiu va ser luctuós per més motius. Però això ja són figues d'un altre paner.

La meva enhorabona, doncs, als tres col.legues i a veure si un cop han calmat les seves ànsies de muntanya estan per mi una temporadeta. Que em tenen una mica abandonat! Per acabar, potser us interessa llegir aquesta altra entrada sobre l'ascensió al Kilimanjaro.