Alguns breus apunts de cap de setmana

Aquest cap de setmana el "Team" no té cap activitat programada que no sigui estar i gaudir de les respectives famílies i passar un diumenge de mandra i dolce far niente que, sigui dit de passada, ja convé de tant en tant. Per tant, aquesta entrada al bloc no té cap altra finalitat que escriure unes quantes i breus píndoles d'algunes curses (i altres aspectes) en què hem pogut ser-hi presents però que no ha estat el cas, per un motiu o altre. En primer lloc, fa uns dies em comenten la possibilitat de participar a la Cursa del Sant Crist a Balaguer d'ahir dissabte, organitzada pel Club Atlètic Maratonians del Segre, de la capital de la Noguera. Encara que el nom ja em resultava familiar, i encuriosit, busco informació i trobo dades interessants: és una cursa molt veterana (la 30ª edició), la web té una molt bona informació cartogràfica i en diferents formats (recordeu l'escrit de fa unes setmanes parlant d'aquesta qüestió), l'obsequi per als corredors són unes malles llargues (com la cursa del Pont de Vilomara de fa una setmana) i potser l'única crítica -sense saber-ne res més- és que té un preu potser un pèl elevat per a aquella gent que no disposa de xip propi (14€). D'altra banda, ahir van córrer 214 atletes i fa un any ho van fer poc més de 160.

Segon apunt: ahir a la tarda em passejo per Puig-reig amb motiu de la fira de Sant Martí i per tant, s'hi viu un cert ambient festiu en un poble que, em sap greu dir-ho, no destaca gaire per la seva atractiva oferta d'activitats vàries al llarg de l'any. Alguns diuen que està més mort que viu i confesso que no els en trec part de raó. Bé, a part d'això voldria destacar la celebració de la seva 8ª Duatló de la qual ja en vaig parlar com una opció a fer per aquest cap de setmana, tenint en compte que, en principi, no presenta un excessiu grau de dificultat. El que passa és que al final ho he descartat doncs havia d'anar sol i això em fa pal. A més, ja sabeu també que no sóc un embogit per aquesta mena de proves en què has de combinar sabatilles de córrer i la BTT. Aquesta en concret forma part del circuit "Duatlons Terra endins" que reuneix 10 proves la majoria de les quals per la comarca d'Osona i alguna altra al Bages i Berguedà; després d'haver-hi fet una ullada diria que tard o d'hora n'acabarem fent alguna atesa la proximitat (en distància) d'algunes i que, com deia abans, no semblen tampoc molt dures. De fet, nominalment ja n'he fet una (la d'Agramunt d'enguany) tot i que a la pràctica el responsable de la meva més que millorable classificació final és una altra persona (a qui li vaig cedir el dorsal doncs jo estava un pèl tocat després de la marató de BCN). Temps al temps. A veure si després de tant córrer i a fi i efecte de combinar-ho amb altres activitats, hauré de canviar el nom del bloc pel de "Duatló man". Que us sembla? Val a dir que de la mateixa forma que hi ha un "boom" de les curses populars, el de les duatlons tampoc es queda curt ja que si mireu calendaris i fòrums per Internet, de proves n'hi ha un munt.

Tercer apunt: crec que el meu objectiu de fer 5 sortides a la setmana (allò que deia d'un "5 de 7") va ser un pèl agosarat. El motiu és que en aquesta n'he fet 4, de les quals 3 per córrer i una en BTT (que ja he relatat en l'escrit anterior) i potser no ha estat tan bona idea; ahir vaig fer una mica més d'11 km. en companyia del Xavi i avui he estat tot el dia amb el tendó entumit. No és que faci mal però me'l noto. I m'ensumo que això no és un bon senyal; mentre la lesió del bessó sembla que forma part del passat, aquesta altra es resisteix a desaparèixer i si bé mentre estic corrent no m'afecta en res, després sí em venen les molèsties. Qui sap si aquest ja és l'argument definitiu per no córrer només i combinar activitats un pèl diferents però alhora relacionades. Potser duatlons? De moment ja hem fet un primer pas per canviar una mica aquesta dinàmica: hem parlat d'"institucionalitzar" un dia a la setmana per a una sortida en BTT. El que passa és que trobar-ne un que vagi bé a tothom és un pèl complicat.

I per acabar, el quart apunt: permeteu-me un toc personal. Després de dos partits com a locals sense veure bàsquet, avui hem portat l'Stanis al pavelló del Congost, amb l'esperança de veure guanyar el Manresa. El resultat, però, no ha estat gens positiu en cap sentit: el nen només ha aguantat dos minuts sense plorar amb tant rebombori que hi havia i l'equip només un quart per després fer, de nou, el que ha estat fent des que ha començat la lliga: jugar malament, sense rumb i a les primeres de canvi deixar-se remuntar i perdre el partit ben aviat. Al final, hem decidit marxar a la mitja part perquè no hem volgut fer patir el nen més del necessari. Heu vist que fins ara no havia fet cap comentari ni entrada al bloc sobre el tema del bàsquet; i és que no sóc tan masoquista com per parlar de quelcom que no em resulta agradable -encara que tampoc em treu el son. Volia aficionar l'Stanis al bàsquet i que de més gran tingués l'oportunitat de veure bons partits a Manresa però al pas que anem (6 partits, 6 derrotes) l'haurà de veure en una altra categoria diferent de l'ACB. I és que si no es produeix un canvi radical en la plantilla, equip tècnic i manera de jugar, veig molt clar que l'any vinent se'ns haurà acabat l'anomenat "miracle" del Bàsquet Manresa.

I ja que en parlo, potser us interessarà llegir aquestes altres dues entrades:

• Duatló d'Agramunt (2010).
• Sobre la permanència del Bàsquet Manresa a l'ACB (2010).